Vint anys sense Julio Berenguer

Revista Festes 2001/ Casal de Sant Jordi

Per una circumstància annexa -que les persones implicades explicaran quan convinga- hem aprés aquesta setmana* que hui, 31 de maig de 2020, fa vint anys que va desaparèixer Julio Berenguer Barceló, el senyor Julio, metge traumatòleg, home municipal i, en el vessant que personalment més m’interessava, amic i, també, escriptor dels temps oblidats de la història alcoiana.

Fa com un any vaig estar temptat de comprar una nova edició de la “Historia de Alcoy”, el llibre de capçalera durant anys i anys, perquè la meua està viva, és a dir, rebentada de tantes acotacions, notes, senyals, etc. Per això quan a un mercadet de Jesús Pobre o Ondara – no me’n recorde ben bé- vaig vore una edició nova, brillant, sense obrir, vaig estar atret, però vaig resistir: l’espai a les cases és limitat (i gràcies que ara amb el llibre electrònic ens resulta més còmode).

Un dia el fiscal Masanet, també home de lletres i Festa, com Berenguer, em va contar que va aprofitar la mitja fallida de l’editorial Espasa Calpe, cap a finals dels vuitanta, per a comprar l’enciclopèdia; sí, aquella dels 107 volums... L’operació incloïa la llibreria, que, per falta d’espai, va haver-hi de posar-la al corredor casa seua, per la qual cosa quasi el van fer fora a ell...

Berenguer, com vaig explicar el 23 d’abril, era amic de café a l’Ideal, com tanta altra gent enyorada, mestre de vivències confessables i inconfessables d’allò que un company del diari anomenava amb bon humor, “l’alcoiania profunda”, que permetien entrar en capítols de la història de la ciutat, política, social i festera. Perquè Berenguer també va ser alcalde, si, encara que no hi figure als llibres, que no recullen això “d’accidental”, perquè va agafar el mànec del bastó de comandament en morir sobtadament Paco Vitoria.

L’experiència no li va resultar satisfactòria i per aquesta causa, transcorreguts uns anys, el mateix dia que Jorge Silvestre va ser anomenat president de la Diputació i va abandonar l’alcaldia, Berenguer va entregar la seua renúncia i va deixar l’ajuntament del seu poble: no volia tornar a ser “accidental”.**

Abencerraje, polític, metge, però fonamentalment autor del llibre esmentat i de la “Historia de las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy”, coincidents en molts aspectes, però bàsics a l’hora d’entendre la realitat local contemporània. Per a mi, Berenguer va posar la lletra, mentre Ricardo Canalejas ha aconseguit posar la imatge, mitjançant la seua tasca impagable de recopilació i publicació de centenars  de fotos de l’Alcoi que hem perdut o que hem deixat enrere.

*Gràcies a la col·laboració ràpida i eficaç del Casal de Sant Jordi.

** Si la memòria no em falla, el segon alcalde accidental d’Alcoi va ser Quico Carbonell, arran la dimissió de Josep Sanus.

Alineación de gala en Alcoy

Dicen que una imagen vale más que 1.000 palabras y en este caso es verdad, porque la fotografía que Valero captó en El Collao el 17 de marzo de 1968 refleja una época de Alcoy, social, periodística y deportiva. Diría que solamente faltan Lorenzo Rubio Orsi y José Pérez Valls (alias "Librería Historia") para que la instantánea hubiese estado completa. ¡Menuda alineación!

De pie (izquierda): Miguel Alentado, Modesto Moiña, Vicente Gisbert, Roberto Pérez, Francisco Lloréns, Paco Alba, Paco Esplugues, Mario Silvestre, Camilo Bito, Rafael Olcina y Floreal Moltó. Agachados (izquierda): Cándido Pérez, Miguel Ayuso, desconocido, Mario Candela y Rafael Verdú (alias, "Farra").
Fuente: Fototeca Municipal d'Alcoi

Confinament i incivilitat!?

Des que som en situació d'alarma oficial sent comentaris d'actuacions amb poca civilitat per tot arreu, com si les nostres obligacions com a ciutadans passaren a segon terme. Els excrements canins no recollits ha estat una de les primeres manifestacions a Alcoi, però una dona es queixava aquest matí, a la cua de la merceria, que una xica venia de llançar una burilla inflamada des d'un segon pis al carrer...

Resultat de l'acció vandàlica al carrer Quevedo / Foto M. C.

Ahir, mentre tornava de la Vega Baixa em va sorprendre la quantitat d'avançaments que vaig registrar, amb velocitats molt per damunt del límit... Fins i tot, a l'entrada dels túnels del Barranc de la Batalla i aquesta no és la percepció que tenia els mesos precedents.
I aquest matí, mentre pujava a la merceria, he vist allò que quedava d'un contenidor de deixalles al carrer Quevedo. Potser la causa siga accidental, però ho dubte per experiències passades. La síndrome de Neró, amb la lira a la mà contemplant extasiat la màgia de les flames (en realitat, ho dubte, perquè el més normal és tocar el dos per si de cas en eixe moment arriba la policia).
A la fi, un contenidor menys, això vol dir 1.000 euros de pèrdua directa més les intervencions dels bombers i dels equips de neteja, com ha explicat el regidor Jordi Martínez. Una gràcia. Espere que l'autor tinga el detall de deixar-se agafar un dia i que li toque reemborsar tot el mal que està fent a la col·lectivitat.

Pilar Jordá, in memoriam

Aparte de contar batallitas,

Pilar Jordà, entre Sari y Luzdivina / Foto IES A. Sempere

en clase suelo utilizar los conocimientos que recibí; de hecho, a la inolvidable Dª Victoria Jordá, "la" de latín, la cito casi semanalmente, por causa de una máxima que he empleado toda mi vida: "si tienes dudas con una palabra, escríbela; si sigues dudando, busca un sinónimo". Mi añorado colega Vicente Valls también la recordaba... especialmente por los "ceros" que solía cosechar: una historia que contaba con muy buen humor.
Eran los tiempos del "instituto", el único de Alcoy. Ana todavía conoció la sede en la Escuela Industrial o de Peritos como se llamaba en aquella época, pero yo llegué directamente al Padre Vitòria. A muchos profesores no los he vuelto a ver, pero con otros mantenía cierto contacto, como con D. José Luis Colomer, que más tarde sería el director, o con Dª. Pilar Jordá, sorprendente y lamentablemente desaparecida estos días.
Pilar Jordá era profesora del área de Humanidades y más tarde catedrática de Inglés en el IES Andreu Sempere, una persona encantadora que vivía en San Nicolás y, en consecuencia, coincidíamos a menudo en mi antigua vida de periodista; además, era mi "informante" del día día de su amiga de toda la vida, Sor María Elisa Verdú, nuestra misionera/sanitaria en Mozambique, adonde iba de manera pràcticamente anual. El exalcalde D. Jorge Sedano rememoraba con pesar hace unos minutos un viaje conjunto que realizaron años atrás a tierras africanas.
Pero si recuerdo a Pilar es por una circunstancia muy especial. A finales de febrero del 82 -sí, el año del "glorioso" mundial de fútbol- fui enviado al instituto Jaume II de Alicante a hacer las pràcticas del CAP; era un centro de nueva creación y fui a pie desde la Goteta, donde vivía. Una vez allí, me encontré perdido como un mono en la juguetería de un centro comercial: no sabía nada de institutos, ni de clases, ni de nada... Estaba en quinto de carrera de Filología Hispánica en la UA y tocaba. Entonces, ¡oh, milagro! llegué a la sala de profesores, eché un vistazo general y me encontré con la sonrisa de Pilar Jordá, que trabajaba allí.
Confieso que su presencia me ayudó a sobrellevar la experiencia de ser por unos días profesor de latín -en realidad, di clases de historia de Roma, de la parte de los siete reyes y la república- a estudiantes de BUP. Por cierto, la primera clase en que entré eran 30 chicas; sorpredido, pregunté: "¿Las clases no son mixtas ahora?". "Sí", me contestaron, "pero ningún chico ha cogido latín..."
En aquel momento no podía saberlo, pero 36 años después repetiría la entrada en un instituto, en este caso el de Val d'Aran, dando gracias cada día de haber cursado el CAP en su momento.
Pilar, hasta siempre. Un beso.

El primer café amb pluja i Festes (ajornades)

Mentre a l'Ajuntament d'Alcoi

El primer café amb llet (obra d'Ali i Toni)

Francés i Olcina proclamaven als quatre vents el que ja se sabia des d'anit -és a dir, que les Festes 2020, ara per ara, són una quimera- he pogut assaborir el primer café amb llet del desconfinament parcial que vivim. Ha sigut al Blau, a la barra exterior, amb mascareta i guants, per cortesia d'Ali i Toni, al capdavant del seu negoci, com tants i tants professionals de l'hostaleria, que tracten de tirar endavant en circumstàncies molt adverses i després de dos mesos in albis, en blanc.
Sí, estem en un cicle de desconfinament, però amb molta inquietud, perquè sembla hi ha gent que l'enteniment se l'ha begut al llarg dels dos mesos a casa. I no parle en particular d'Alcoi -de la via verda, de la plaça de Dins dilluns a la tarda- sino també dels canals en Milan, de la vorera del Sena a París, desallotjada per la policia aquesta setmana per causa d'una eclosió ciutadana incompatible amb la situació sanitària.
Ara capte el significat d'allò de "Los locos años 20", quan, acabada la Gran guerra (en França és la primera, no la segona), amb una generació jove completament desapareguda, la gent va pensar allò de "que me quiten lo bailao" i va relaxar les regles morals. Evidentment, a Espanya, sota una dictadura catòlica, aquestes tendències van arribar de manera molt difusa.
En efecte, confinats més o menys i l'hostaleria amb terrasses limitades, que ara no poden funcionar per la pluja... I sense Festes... Això per al sector de la resta de la ciutat és més o menys assumible, per al centre és la gran porta del desastre. I sé de què parle, perquè he treballat al cantó del Pinyó durant gairebé trenta-tres anys i he rebut dades d'ací i d'allà com per tenir una visió de conjunt més o menys acurada: unes Festes amb bona climatologia significa un any més o menys profitós.
Amb el regust del bon café, hui no es pot deixar de costat la qüestió festera: és la decisió que la societat esperava. Al marge de l'evolució sanitària, és evident que a la tardor la situació no estarà normalitzada (a aquestes hores, el ministeri i les autonomies estan començant a parlar de les limitacions a les aules en setembre). Més clar, aigua.
Finalment, com va escriure el periodista Javier Llopis Arques, podrem estar satisfets si tenim una Cavalcada 2021 amb certa normalitat...
Bon senyal serà.

Albada a Alcoi

Va ser una mentida perquè, ahir dimarts, el sol no va acabar eixint per damunt d'Alcoi, per la qual cosa tot va quedar en una albada, una albada vermella profunda, del color de la sang esclatada a doll. Els núvols van tapar l'astre rei i, més tard, vam tenir un dia de primavera: ara fa sol, ara plou, ara refresca, ara torna a ploure... Per un minut, no obstant això, el cel estava meravellós i per pura casualitat la càmera el va recollir amb certa nitidesa (i això gairebé mai és així) des del balcó del confinament, que segueix encara que no ho semble.

Xafarranxo elèctric en Beniata

El vessant de la Beniata d'Alcoi, a prop del campus de la Politècnica de València, acull hui un autèntic xafarranxo d'Iberdrola, amb el canvi d'una instal·lació elèctrica. No deixa de ser una foto força curiosa des del balcó i que marca l'últim dia de confinament (esperem que siga així i que no fem ximpleries que ens facen tornar a aquesta incòmoda i tràgica situació).
Per cert, la grua, de Català... com toca, evidentment!