ELS ENTREBANCS DE LA VIDA

Xavier, Aurora, Lluïset, tres persones -personatges de relat, en aquest cas-, tres històries, tres vides.

    Sovint hem vist a les pel·lícules

americanes sopars d'aniversaris dels estudis, normalment de l'època de l'institut. Sempre hi ha algú que presenta una vida fictícia, per por, per por a comunicar que no és ni metge, ni advocada de prestigi, ni ministre. Un sopar de compromís, l'obra de Teresa Broseta, ens deixa clar que darrere de cada persona hi ha un periple i que els contes de fades són això, contes de fades en sentit estricte, sense cap relació amb la realitat quotidiana.

    Tots tenim un cadàver en l'armari, en sentit figurat: cada persona té aspectes ocults, fracassos, errades, que bé són professionals, bé són personals. Ningú no n'està exempte.

    La moralitat del llibre és clara: cal afrontar les

Teresa Broseta / Foto P. Bellés

pors, demanar auxili especialitzat i anar endavant, endavant sempre! Els editors en aquest cas ens parlen de Llegir en valencià sense por a la discriminació, jo més bé diria sense por de mostrar que la vida ens ha posat entrebancs.

ULLS D'ESTÀTUA O LA LLETRA PETITA DELS MEDICAMENTS

Ulls d'estàtua, original del suecà Manuel Baixauli, nou volum de Llegir en valencià, ens apropa al món de les malalties, però més precisament dels medicaments i jo afegiria de la lletra petita d'allò que comprem a la farmàcia per a resoldre problemes amb la salut. Quina por fa estudiar amb la lupa

-normalment, la lletra és microscòpica- els efectes secundaris de les medicines que prenem!

    És gairebé tan dolorós com investigar en la xarxa allò que ens fa mal o l'afecció que patim i ens han diagnosticat: sempre ho pinten malament; càncer agressiu o qualsevol altra cosa de les que t'envien al clot, ràpidament i dolorosa. Així és. I amb els medicaments, pot arribar el pitjor. Millor no pensar-ho o no llegir-ho, excepte en allò que pot afectar a la vida quotidiana; és a dir, si podem conduir o fer classe de 1r de BAT amb 35 alumnes... Qüestions pràctiques, necessàries.

    Confesse que de Sueca, sols coneixia a Fuster*. Ara em quede amb moltes ganes de més Manuel Baixauli, un escriptor a cavall entre allò que és real i allò que és fantasia, que a més ens presenta un personatge que és periodista, la qual cosa em toca de prop, com ja sabeu. Un relat curt, original, diferent dels altres que ja hem llegit a la col·lecció i amb un xic de fantasia... Encara que ens queda el dubte: és un món irreal somniat o és la conseqüència

M. Baixauli / Bromera

d'una poderosa medicació?

    La resposta a la qüestió sempre serà incerta i això és un encert de l'autor. A més a més, el llibre conclou amb el vocabulari i, sobretot, amb un poema adient i dolorós d'Estellés: el càncer i el jo físic de les dones.

* Evidentment, també conec Paco Blai, encara que ara per ara siga un alcoià més.

LA SOLITUD TÉ NOM D'OCELL

La solitud té nom d'ocell, o d'heroïna

de poema. Elionor, li diuen Elionor, com aquella de Martí i Pol, i en aquest cas protagonitza Tens un nom d'ocell, d'Anna Rubio Fandós, el segon llibre de Llegir en valencià sense por, que en aquest cas ens parla de la solitud.

    Encara que hi figuren altres personatges, Fani, la terapeuta, més que cap altre, l'autora ens ofereix gairebé un monòleg; això sí, en dos temps diferents, molt diferents... Que caldrà descobrir amb la lectura. Un llibre per a la reflexió i molt necessari en una societat que tendeix cada vegada més a l'aïllament: estem connectats perpètuament al món i més solitaris que mai.

    En algun moment, m'ha vingut al cap Stephen King, recurrent als meus texts, perquè un jo molt major parla al jove que un dia va ser, l'abraça i tracta de fer-li veure la realitat de la vida. Es tracta de Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, l'impressionant relat que fonamenta la pel·lícula Cadena Perpètua.

    I què dir del poema d'Estellés? Quan parla del cementeri, d'aquell que roman al nínxol, mentre el reguitzell funerari ja ha marxat, i es demana metafòricament: Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot? 

EN COLLIOURE 2024

Entre tanta guerra, conflictos,

tsunamis políticos y peleas múltiples, en torno al epicentro de este tórrido estío ha surgido una noticia simpática, refrescante, curiosa: los franceses han designado Collioure como su pueblo preferido en 2024*. Ha sido en el foro de un concurso televisivo, que anima Stéphane Bern, pero poco importa, por la significación que este nombre tiene allende la frontera gala, en lo que a la parte del sur corresponde.

    Todos conocemos este topónimo, al menos a partir del disco de Serrat, que le dedicó una canción en su obra maestra sobre los versos de Antonio Machado. Un trabajo imprescindible, aunque luego se haya valorado Mediterráneo como el gran disco del siglo XX. Cualquiera de los dos habría sido oportuno.

    Estaba en Carcassonne y el cuerpo

me pedía ir a Collioure**. Cogí el tren hasta Perpignan y hasta tuve una hora libre para recorrer el centro, precioso por cierto, aunque no queda ni rastro de las librerías donde los españoles se abastecían en una época de literatura prohibida. No sólo de carne sino también de filosofía, literatura, etc., y por supuesto cine. El último tango en París, por citar un ejemplo, ocasionaba colas en la frontera a su término.

    Un trenecito me condujo hasta el destino

final y la primera parada, evidente, fue en el recóndito cementerio, donde destaca por encima de todo la tumba de Antonio Machado y su madre doña Ana Ruiz. Historia de una tragedia, muestra de la estupidez humana. A Lorca lo mataron y a Machado y a Miguel Hernández: no hace falta disparar un tiro para liquidar a alguien.

    Fue un momento emocionante, aunque estaba solo. Algún grupo escolar pasó por el exterior, de visita, pero el camposanto es destino de los españoles y de las familias de los finados enterrados. Banderas, mensajes, cirios pascuales, claveles, flores... Simbólicos y entrañables homenajes al poeta.

    La sorpresa fue en el exterior.

Un pueblo increíble, inesperado, entre las rocas montañosas de las estribaciones de los Pirineos, con un puerto exiguo, pero encantador, que en cierto modo me recordó La Rochelle, al otro lado del hexágono. Recorrí las calles, visité la playa; era un cinco de mayo y solo había una turista tomando el sol, y saboreé un helado del que hasta guardo la foto.

    El regreso resultó animado. Fue mi estreno con el coche compartido, eso que se llama bla y algo más: una francesa

de setenta y tantos con un Twingo que iba a 130 por la autovía, con mi cabeza a la altura de las ruedas de la caravana de tráilers españoles que se dirigían hacia el norte. No sabía donde agarrarme y la señora me preguntó: Avez-vous peur? (¿Tiene usted miedo?). Nooo, nooo, contesté.

    La verdad es que llegamos sin novedad a Carcassonne, donde cogí el bus hacia Villemoustaussou, que está al lado mismo, y donde por primera vez en mi vida un joven me ofreció su asiento... Muchas emociones para
una jornada inolvidable!

* https://france3-regions.francetvinfo.fr/occitanie/pyrenees-orientales/perpignan/village-prefere-des-francais-2024-le-charme-mediterraneen-et-naturellement-incontestable-du-village-catalan-de-collioure-a-fait-son-effet-3003074.html#Echobox=1720760832-1

** https://es.wikipedia.org/wiki/Colliure

LA FORÇA DEL DESTÍ AMB MÚSICA DELS BEATLES

Aquest estiu, la campanya Llegir en valencià sense

por arranca amb un curiós volum*, obra de Vicent Usó, que ens porta al món de la música, dels Beatles, de la mà d'un jove de Liverpool, Albert Munro, que va deixar el grup per causa de les seues pors. Era bateria, un bon percussionista, i va ser substituït, com tothom sap, per Richard Starkey, més conegut com a Ringo Starr.

    Com és normal en aquests texts, estiuencs, originals, profunds, assistim a l'evolució d'un personatge que pateix un trauma de la infantesa, la qual cosa condiciona la seua vida. La força del destí, com es deia, en castellà, en una cançó de Mecano. Al final, sembla que fa un pas endavant, però millor llegir el llibre.

    El volum es tanca amb un més que oportú vers d'Estellés que parla del mateix tema, de les pors personals, les

Vicent Usó / Bromera

pors al futur, a la mort, a les coses desconegudes que ens esperen en la foscor, real o fictícia. Una bona manera d'arrancar la sèrie de lectures que ens ofereixen cada setmana els diaris Información i Levante, al costat de Fundació bromera per al foment de la lectura!

* A. M., bateria dels Beatles.

Més informació en: https://www.llegirenvalencia.org/llegir2024/

PRIMER DIA! (D'ALGUNA COSA)... AMB MONSTRE INCLÒS.

Matí de Diana al poliesportiu d'Alcoi

amb dutxa seca: no hi havia subministrament elèctric de manera circumstancial, per causa de la connexió dels nous panels solars. Sembla que els usuaris del cementeri estaran allotjats més confortablement!

    Més tard, puge cap a Comelca, al costat del meu barri, és a dir, les cases dels salesians. A dintre del taller, em trobe un monstre, amb queixals esgarrifosos i una boca on cabria un elefant mitjà. No és cap ésser fabulós, sinó més aïna una relíquia: un Dodge Dart de gener de 1966, això és, de 58 anys ni més ni menys. Una joia amb quatre rodes.

    El motiu de l'escalada era l'esmorzar, al Diberi, enfront del Romeral, amb gran entrepà (encara que

siga mig, és atòmic!) i molt bon humor, que és el que toca. Humor sobre rodes i també de música, perquè quan pot hi participa Timo, d'Anna, que sempre porta dolços. Hui ens ha parlat de Ximo, marxa mora de José María Ferrero, que a Ontinyent no paren de tocar-la.

    Després he baixat cap a casa amb el pla de fer unes coses, però que al final han sigut unes altres. S'acaben les classes, el curs, però comença el dia a dia, amb les seues qüestions que cal atendre. Com diu el títol, primer dia d'alguna cosa. Veurem com acaba! (Continuarà, evidentment!).

L'EXCURSIÓ SOMIADA AMB TOURMALET ALACANTÍ AL FINAL

Hui, primer dia inhàbil des que va

acabar el curs, he acomplit un objectiu pendent: fer la passejada des de l’IES Jorge Juan d’Alacant fins a casa, a la platja de Sant Joan, que per circumstàncies diverses havia anat ajornant. En realitat, l’itinerari ha estat el contrari perquè l’autobús tardava massa. Així que he anat cap a les torres Suïssa i en paral·lel al Tram he baixat fins a l’Albufereta.

Un matiner, com jo mateix, m’ha explicat per on s’agafava la nova via verda amb túnels i resulta que he acabat al carrer Sol Naciente, del que havia sentit parlar sovint, però que mai havia ubicat amb precisió.

                La veritat és que aquests túnels, engroguits pels primers rais de l’albada, han resultat espectaculars i un camí amb

vistes meravelloses, companyia esportiva matutina, i entrada a Alacant per l’estació ferroviària, amb la perspectiva en aquest cas del Raval i al fons, la Piràmide. Ah! Jo vivia a la Goteta quan es va construir aquest edifici, que és objecte de debat aquests dies, i sempre m’ha resultat interessant; al seu temps, per dintre era un exemple de modernitat. En canvi, no m’agrada l’edifici de l’Estambrera d’Alcoi, a baix del Pont de Sant Jordi, i la gent que hi viu està molt contenta i satisfeta.

                Ambient de gala al Postiguet,

amb els primers estiuejants i nombrosos esportistes de totes les edats, fins a l’Esplanada, pel costat de Peret, amb les ombres allargades i els monuments a les foguereres a l’altre costat. En Canalejas comença la part dura de l’excursió, la pujada al Jorge Juan, com un Tourmalet alacantí. L’altre dia ho explicava en un grup del Facebook: 305 graons a pujar des que baixes del Tram en la plaça dels Estels fins a la segona planta de l’institut. I em falta per contar la pujada al Conservatori!

                A les 8.01, entrada en meta,

per davant de Pogacar -per continuar amb el símil, ha ha ha- i foto de record. La tornada ha estat més fàcil, baixada al mercat, desdejuni esplèndid al Mercat Central, preparat per Antonella, Tram carregat de persones, especialment dones, que es dirigien cap a la platja de Sant Joan o al Cap de l’Horta a la feina quotidiana, i arribada sense

novetat, amb foto al quiosc de Toni, que és el centre neuràlgic de la zona, com ja he contat alguna vegada.