UNA IMATGE BEN CARREGADA DE RECORDS

Dissabte, tot arribant al Casal, vaig recordar un vell acudit que havia patentat anys enrere: “He vist uns quants de la Llana. Uns quants? Sí, dos o tres-cents”… L’origen estava el dia de Sant Jordi a la tarda, un poc abans de les cinc, quan pujava

Foto de la votació (publicada per Aramultimèdia)

per País Valencià cap al diari i mirava cap al carrer Santa Anna. Un núvol de xiquets, groc-i-rojos, llençava piules, mentre els pares, imagine, assaborien el café o remataven el dinar.

            Aquesta era la imatge dels encontorns del Casal de Sant Jordi. Gent i més gent de la Llana, que havia decidit, com jo mateix, exercir el seu dret al vot en l’Associació Sant Jordi. Mai ho havia fet i tampoc sé ara mateix si repetiré, però va ser tota una experiència, que em va permetre retrobar molta gent coneguda, en uns casos amics i en altres, gent que va col·laborar amb la meua feina, perquè jo era cronista fester… Uf! Tempus fugit!

            Precisament d’açò volia parlar, perquè algú de l’Associació va fer fotos en el mateix moment

Imatge de les cues de la votació / Foto: M. C.

que jo esperava el meu torn i les va difondre, fins i tot cap als mitjans de comunicació. Tothom es va assabentar del meu acte simbòlic. Al marge de tot, es tracta d’una imatge molt especial perquè hi figura el president Juanjo Olcina, que acaba demà i a qui vaig entrevistar quan faltaven dos hores perquè fora escollit. Ho vam recordar. Huit anys al capdavant del vaixell, pandèmia inclosa!

            També hi està l’antic vicepresident primer Paco Campos, en companyia de Jorge Alentado i José Jorge Montava, més cap al fons. De tots tres tinc un gran record, per les batalles viscudes i compartides. I en l’altra taula, Juan Quiñonero, que igualment va ser directiu de pes en una època.

            Una imatge espontània, inesperada, que veritablement resulta satisfactòria!

POEMA D'AVANTGUARDA

En l'etapa final del curs, a les classes de 4t ESO de l'IES Playa de San Juan estem immersos en les Avantguardes, un moviment cultural original, que va concloure amb el surrealisme i tot el que aquesta evolució ha significat per a la història de la cultura i les arts en general.

    Entre altres activitats, en Llengua valenciana i literatura hem preparat variacions d'un poema futurista de començaments del segle XX, amb la col·laboració de diferents alumnes. Quan és possible, jo mateix faig la meua activitat, encara que siga per allò de donar exemple. I ahir vaig poder.

    Ara us deixe el meu primer poema avantguardista. No són moltes variacions per un coixí, com es deia al teatre, sinó amb el que podríem dir l'actualitat futurista. He pensat que un bon títol està configurat pels darrers dos versos: La pantalla mata les il·lusions de la vida.

I , per concloure, una altra activitat de classe: descobrir el surrealisme lingüístic, de la mà d'una original, particular i característica intervenció de Salvador Dalí. La veritat és que vam passar una bona estona amb el comentari!

https://www.youtube.com/watch?v=_dK6DXSkJHc

EN QUALSEVOL LLOC ANOMENAT GUERRA

Aquest és un títol ambivalent: tant servei per a descriure un lloc on hi ha batalles com per a la redacció d’un diari o un mitjà de comunicació qualsevol. Zona de guerra. Així ho veig després de la lectura d’En un lloc anomenat guerra, de Jordi Sierra i Fabra, un escriptor polifacètic, amb tants o més llibres que el meu benvolgut Isaac Asimov, que tracten de temes molt diversos. De fet, el primer que em ve al cap és Pink floyd, viaje al sonido, que va publicar el 1976 i que vaig llegir a l’època (era i encara l'és, en certa manera, el meu grup favorit).

El títol fa referència a la tasca

dels corresponsals de guerra, els periodistes que van allà on cauen les bombes per poder contar-ho al món i, com explica l’autor, de vegades és l’única veu més o menys imparcial que es pot aconseguir dels conflictes. Ara ens ve al cap Gaza, perquè està cada dia a les notícies, però abans ha sigut Ucraïna, Txetxènia, l’antiga Iugoslàvia, Ruanda i Beirut; és aquesta última la que més m’ha recordat el llibre, per la diversitat d’interessos i combatents. Conflictes que marquen.

Ens trobem amb un periodista jove, Nèstor, que passa per un moment personal molt delicat -el llibre ho explica amb detall- i el director del diari en què treballa -el cap, el patró, el monstre, diria jo- l’envia a l’epicentre d’un conflicte, sense saber-ne res del país, ni de la llengua, les dificultats, etc. Allí va, coneix un periodista veterà, troba un ajudant del país que sap espanyol, s’instal·la i comença a fer cròniques.

El llibre planteja la impossibilitat de viure un conflicte amb morts al costat i mantindre’s distant: s’acaba apostant per les persones, encara que aquestes tenen una moral distinta perquè sols hi ha un objectiu: sobreviure. El periodista arriba i marxa, però la gent roman. Jordi Sierra esquinça diferents conflictes morals al voltant de les guerres i la concepció que en tenim des del primer món.

En segon lloc, està la qüestió

Jordi Sierra / Viquipèdia Commons

periodística, que pense explicar als meus alumnes. El redactor o l’enviat especial és un professional que busca notícies i les publica, com un altre ven cotxes i un tercer dissenya cases. El problema està, com li passa Nèstor, en què un es treballa un tema, obté una notícia important, de vegades exclusiva, però el cap mai en té prou: en vol més. Una millor encara per a l’endemà. I així dia rere dia. Any rere any. No hi ha excuses que valguen. Si no ho aconsegueixes eres un inútil, cosa que de vegades t’ho diuen més o menys directament, o el que es pitjor, tu arribes a pensar-ho, la qual cosa enfonsa l’autoestima.

Normalment, aconselle als meus alumnes que no estudien periodisme, però no sempre arribe a l’objectiu, la qual cosa és completament respectable. Jo, si haguera de recomençar, no ho faria, i menys ara que els salaris són d’acudit dolent -és a dir, com els meus, ha, ha, ha- i la tensió màxima, perquè els negocies no marxen com desitjarien els consells d’administració, i això repercuteix en l’ambient laboral. Només cal donar un cop d’ull a la llista de persones que han deixat el Diario INFORMACION, més o menys voluntàriament els darrers anys.

Quina tristor.

Com m’havien avançat els companys, profes de Valencià de l’IES Playa San Juan, el llibre està molt ben escrit, encara que la temàtica no em resulta especialment agradable. Això és una opinió personal: m’agraden uns temes i altres no tant o gens. M’han resultat atractives, en canvi, les reflexions de l’autor molt senyades!

Mario Candela / Maig 2024 / IES Playa San Juan / Dep. Llengua i Literatura Valenciana.

SABRINA: QUAN ALCOI REBIA ESTRELLES

És trist, però de vegades ensopegues amb detalls, notícies, que et fan recordar que temps enrere Alcoi era una capital, una ciutat important, almenys pel que fa a espectacles i esdeveniments de primera divisió i no sols futbolera! Ara, som la ciutat dels ponts, del modernisme, de la Cavalcada dels Reis Mags, dels Moros i Cristians, però des d’aquell dia en què Serrat i Sabina van actuar el 2012, no hem tornat a tindre un espectacle musical d’alt nivell, de titular de premsa, diria. En aquest aspecte, ja no som una capital, com passava, per exemple, en el temps on gaudirem del Mediàtic o de multitud d’actuacions en sales de festes, teatres i fins i tot al camp del Collao. A Alcoi hi venia tothom.

Sabrina Salerno / C. Commons

Ara, la llista de celebritats és més aïna reduïda o inexistent, encara que la programació cultural i artística és permanent, amb activitats gairebé cada dia*.

Antigament, les coses eren diferents, com he explicat. I per què ara aquest comentari? Doncs, perquè recentment el meu cosí iberut José Luis Bordera Rodes m’ha passat les pàgines del Diari INFORMACION amb la crònica del concert de Sabrina, amb erra afegida, que vaig escriure jo mateix i que inclou fotos de Rafa Arjones. Quan? El dijous 28 de gener de 1988? On? En la sala Moon Light d’Alcoi (que, per cert, estan arreglant aquestes setmanes, almenys pel que fa a la façana). Per què? Perquè la propietat de la sala la va contractar, en un esdeveniment únic en la província d’Alacant i a més a més, al moment propici, en el punt àlgid de l’artista.

Sabrina Salerno era una cantant més, amb notable popularitat entre gent molt jove, especialment els xiquets, per cançons com Boys, boys, boys, que es va convertir en una icona de l'espectacle perquè en un concert se li va escapar un pit, més o menys intencionadament. De sobte, era un mite, una referència diària dels mitjans de comunicació, que se la rifaven, com es diu en argot. I el Moon Light la va contractar. Notícia bomba perquè era l’únic concert per aquesta part de la península.

Era un dijous a la mitjanit, encara que

es va demorar, segurament perquè les 800 persones que hi van acudir no cobrien els costos del concert… a la 1.15 de la matinada i entre els xiulits del públic, ja desesperat, Sabrina va aparéixer i va pujar a l’escenari. Tot apunta al fet que acabava de cobrar el que li pertocava. Algú va dir a casa que si el concert s’hagués fet a les 7 de la vesprada en el poliesportiu, hi haguera hagut un milió de xiquets… i benefici, segur.

Sabrina tenia un gran equip de seguretat, però els fans es van poder apropar quan l’artista va anar a la part de davant de l’escenari, fent els moviments sensuals que la caracteritzaven. Va cantar els seus temes i el públic va eixir satisfet. L’entrada, com ha recordat José Luis Bordera, costava 3.000 pessetes, un dineral en aquell temps, que moltes persones joves van poder aportar mitjançant les estrenes de Nadal. Ah! Un detall important: tot el públic eren xics; la presència de fèmines va ser testimonial.

Han passat més de trenta-sis anys i les pàgines del diari semblen d’una altra vida, però compleixen la seua funció de testimoni d’un temps, d’una època, d’un esdeveniment important. Sabrina va passar: va vindre per carretera, va sopar a la Venta del Pilar, va fer el concert i va tornar al cotxe: al matí tenia una entrevista rellevant a Barcelona… i el 1988 les carreteres no eren com ara!

* Si algú vol analitzar la situació contemporània pot donar un cop d'ull a la programació Viu l'estiu 2023, que tenia un indubtable interés i qualitat, i preguntar-se quantes persones de Múrcia, Salamanca o Almeria van vindre a Alcoi a gaudir dels espectacles (ah!, no val incloure la família).