EL TURISME DEMANA UN AERÒDROM ENTRE IBI I ALCOI

Un aeròdrom entre Alcoi i Ibi, més

Proposta d'aerodrom en La Canal / M. C.

concretament a la zona de la Canal, paral·lel a l'autovia central. És una proposta que, encara que puga semblar idònia per al vint-i-huit de desembre, és real; de fet, s'ha pogut escoltar en temps recents entre les propostes de millora pel desenvolupament turístic d'aquestes comarques de l'interior.

    En concret, des del sector turístic es va llançar temps enrere la proposta de facilitar l'accés al nord de la província d'Alacant, concretament a les principals poblacions, com és el cas d'Alcoi i Ibi, pel que fa als índexs de població. El projecte consistia en un petit aeroport, que permetria l'accés de turistes cap a ambdues poblacions, amb unes ràpides comunicacions.

    D'entrada, sembla que el projecte no seria excessivament onerós, per causa que el terreny és bastant regular i a més els accessos a l'autovia central farien més senzilla encara la comunicació amb les poblacions referides. Sembla que la idea no va tirar endavant en un primer terme, però ha quedat damunt taula, per la qual cosa en qualsevol moment es podria reactivar.

LES ENTRADES D’ALCOI ARRANCARAN EN EL CAMÍ DES DE 2024

Quaranta-cinc anys hauran passat

Crònica en La ciudad de tu vida

des de l'aprovació fins a l’execució. La directiva de l’Associació de Sant Jordi ha decididt, en sessió extraordinària celebrada aquest mateix matí, materialitzar l’acord de l'assemblea del 29 de gener de 1979 que havia de canviar l’itinerari de les Entrades de Moros i Cristians d’Alcoi a partir de 1980, la qual cosa mai es va arribar a concretar. Així, el pròxim 21 d’abril, es produirà el fet històric d’arrancar les desfilades des del Camí, amb la qual cosa el recorregut serà el mateix de la Cavalcada dels Reis Mags.

Quines coses que passen! Sobtadament, però sense nocturnitat ni traïdoria, el Casal ha acordat aplicar el canvi d’itinerari de les Entrades d’Alcoi. Fonts generalment poc informades han explicat que el departament jurídic va comunicar a la directiva que el fet d’haver introduït la Roda, però no el canvi de recorregut -cal recordar que ambdues qüestions es van avalar en una mateixa resolució- deixava l’entitat en uns llimbs jurídics, motiu pel qual era urgent prendre una decisió. L’opció era o anul·lar l’aplicació de la Roda o canviar l’itinerari i s’ha optat per la segona.

Així les coses, no sols es resol una situació jurídica incerta sinó que també es fomenten l’economia local i el turisme, per causa que la promoció de la ciutat ha disparat la demanda de cadires per a les Entrades. Cal assenyalar que en el Camí caben fins a huit files de seients, això sí, una mica estrets.

Es desconeix ara per ara la repercussió

que pot tenir aquest fet imprevist de totes totes i si es produiran reaccions, que poden abastar l’àmbit jurídic, polític, fester i ciutadà. No obstant això, cal avançar que el Sant Jordiet d’aquell any, Fernando Pastor, ha mostrat la seua incredulitat davant d’aquest fet.

Continuarem desinformant! Com sempre!

ALCOI AUTORITZA L’APARCAMENT EN LA BANDEJA DES DE L’1 DE GENER

La bandeja en 1973 / Carlos Coloma

Des del pròxim 1 de gener els alcoians podran tornar a aparcar els seus vehicles al damunt de la bandeja de la plaça d’Espanya, com va ocórrer fins a principis dels anys huitanta. La mesura, de notable impacte visual i ciutadà, és originada en la mancança de suport legal a les reformes del trànsit que s’han implantat al centre des de fa cinquanta anys.

Les conseqüències de la sentència judicial que va il·legalitzar la reforma del trànsit al centre d’Alcoi i va permetre la conversió en zona de vianants encara no han acabat. Els tècnics més o menys experts treballen en l’anàlisi de la situació i han recomanat diferents mesures, que a poc a poc s’apliquen. 

La primera serà efectiva l’1 de gener, o siga dilluns vinent, i consistirà en l’autorització de l’aparcament sobre la bandeja, que mai havia sigut prohibit mitjançant una ordenança.

Una recent concentració de vehicles / M. Candela

La intenció dels responsables municipals és que, com succeïa aleshores, aquest espai compartisca els vehicles aparcats i les taules i cadires dels establiments hostalers de la plaça. No es pensa que el fum combinat dels vehicles i de les cigarretes i havans dels usuaris supose cap problema, o almenys no s’ha trobat cap reglamentació municipal o europea que ho impedeix.

    A hores d’ara, Santiago Calatrava no ha expressat cap reacció davant d’aquest esdeveniment, cosa que sí que va fer durant la reforma de la Llotja subterrània de fa uns anys. Siga com siga, aquest destacat espai urbà d’Alcoi tornarà a presentar la imatge que ofereix en les imatges històriques que estem acostumats a veure en els llibres.

ALARMA EN ALCOI: ESGOTADA LA VIAGRA

En aquestes vespres i

La gran cua del matí de la nit de Nadal / Foto: A. Candela

festes de Nadal s’ha produït a Alcoi un fenomen inesperat: les farmàcies han esgotat les reserves de Viagra, la qual cosa va generar cues de gran magnitud la mateixa jornada de la nit de Nadal. Les fonts d’escassa solvència consultades per aquest blog indiquen que serà molt difícil recuperar el subministrament per a la celebració de Cap d’Any, perquè la demanda és molt elevada en tot el país.

Els experts encara no han trobat una explicació precisa a aquest esdeveniment, que pensen és originat en una greu seqüela de la Covid-19, anomenada SFA o Síndrome del fal·lus apagat, que està afectant de manera important a nombrosos mascles alcoians, independentment de la seua edat, condició social, festera o política. Ara per ara no s’ha analitzat científicament l’impacte de l’episodi.

La qüestió és important perquè afecta les relacions socials en tots els nivells. De fet, aquest matí, l’Associació feminista El Collao ha difós un comunicat on expressa la seua

Viquipèdia Commons

preocupació per aquest fet. A banda, es desconeix si la incidència del SFA té relació amb l’augment de la venda d’aparells femenins compensatoris -vulgarment, consoladors- que també s’ha detectat en la ciutat.

Encara informarem de l’evolució d’aquesta insòlita situació.

LES IMATGES DE LA TARDOR (PLATJA SANT JOAN)

La tardor ha arribat de sobte a la platja de Sant Joan. A mitjan setmana encara mirava el mar amb un desig gairebé voluptuós, però ara tot ha canviat. Ha entrat la humitat, la boira inesperada, l'enllumenat nadalenc (pel meu barri, subtil, concís, simbòlic), les postes de sol brillants i també nous elements de jocs a la sorra. Temps d'eternes vesprades obscures, de cases d'estiu on el fred es deixa sentir, de moments de recolliment i de feina. Temporada alta!

Millor, les imatges...

ACOMIADAMENT AMB MÚSICA D'ALCOI

Democràticament, els alcoians

hem decidit eliminar l'àrea de vianants del centre; doncs, divendres a la tarda vaig anar-hi a acomiadar-me, encara que vaig caminar per la vorera. Millor, tornar-se a acostumar. Volia fer una gestió a la Llibreria Llorens, al primer pis, per on vaig entrar un milió de vegades quan treballava dos pisos al damunt. Sempre toca la nostàlgia. I va ser ràpid. A mitjan escala ja vaig veure el que buscava: el disc de Marisa Blanes, Alcoy en el recuerdo, amb una caràtula en blau obscur espectacular. Així que, tot resolt ràpidament. Com sempre.

    En parlàrem, de la conversió en zona de vianants, vull dir. Una xarrada de caràcter privat, que queda per a les memòries que tal vegada publique més endavant; una mena de contra crònica de la dreta econòmica i festera alcoiana contemporània. No cal dir res més. S'espera el plenari per a l'aplicació i endavant. Enhorabona! Ho hem aconseguit! Ara podem començar amb el carril-bici, que el dia que canvie el govern no durarà ni dos dies, com per exemple ja ha passat en Elx. Així ja tindrem la felicitat completa.

    Tinc davant el disc de Marisa Blanes i no gose obrir-lo per a no espatllar la imatge, encara que caldrà escoltar-lo, mentre estudie la llista de temes. Només conec a Ulrich; de la resta no n'havia sentit parlar, tot i això que sabia que havia incorporat una obra d'una compositora, Lola Vitòria, concretament.

    Segurament ha estat la darrera experiència com a vianant per les calçades del centre, que sempre podré aparellar a la música clàssica d'Alcoi i al savoir faire de Marisa. Ho pensaré demà, com aquella dona de la pel·lícula, mentre camine pel passeig de la Platja de Sant Joan, que ara per ara sols és pels vianants, encara que demà qui sap!

EL TELEPROGRAMA, TESTIMONI D'UN TEMPS

A casa la meua iaia Maria, hi era.

Costava un duro, com molt bé es destaca en la portada de l'exemplar número 1, que protagonitza El fugitivo, ni més ni menys, una sèrie mítica. Un dia d'aquests explicaré als meus alumnes que un duro eren 0,03 euros... o siga, l'equivalent actual a 1,95 euros que és el que m'ha costat el número 3.000 de la revista Teleprograma, el TP. (Quin món: el que costava 3 cèntims d'euro són ara dos euros😱).

    Era i és una revista de xicotet format que incorporava tota la programació de la televisió, a partir del 9 d'abril de 1966, data en què es va publicar el primer número. El contingut era senzill: la programació de l'única cadena de la tele i després la UHF, que començava amb la Carta de ajuste, a les 20.45 hores. He trobat un vídeo meravellós d'una persona que fulleja el primer exemplar. Us l'aconselle de veritat.

https://www.youtube.com/watch?v=eRaWvedA-Yw

    El virginiano, Bonanza, Viaje al fondo

del mar... Sèries i noms que ens porten al perdut món de la infantesa, de la ingenuïtat en què ens mantenia l'autarquia de l'època. I després, coses diverses: els famosos, com Teresa Gimperà, la Lola (no cal precisar més), Adamo, etc. I també alguns reportatges, com el del Virginiano, i una fotonovel·la. Un document-testimoni d'un temps.

    Res a veure amb el número 3.000, que retroba en la portada un clàssic com és Matias Prats júnior i en la contraportada al mateix, el dia del seu debut televisiu en 1976; també es recorda al seu pare, figura mítica de la ràdio espanyola. Aquest exemplar reflecteix allò que

Quiosc d'Antonio en la Platja de Sant Joan

 passa en aquests temps: un milió de cadenes i ofertes diverses, que és impossible controlar i seguir. Així, s'ha perdut una cosa bona de llavors: podíem comentar les pel·lícules i els programes en general, perquè tots veiem el mateix. Ara, millor deixar-ho de costat*.

    Sí, nostàlgia. És evident. Encara que m'ha fet il·lusió retrobar al quiosc (en aquest cas, el d'Antonio, a la platja Sant Joan, cantonada Santander/Benidorm) el TP. Desconeixia la seua evolució recent i veig que continua, encara que siga a empentes i rodolons.

    3.000 números setmanals... Un rècord... Una vida!

* Un matí, fa un milió d'anys, vaig arribar al café de l'Ideal i vaig comentar en veu alta: "Que bona la pel·lícula d'anit! (En busca del fuego, de Jean-Jacques Annaud)". Enrique Rico es va girar i va dir: "Molt bona!"

HUMOR GALÀCTIC A ALCOI

Sí, d'humor galàctic va aquesta

Barreres enllumenades com espases làser / M. C.

xicoteta entrada dominical que està inspirada en les barreres d'accés a la Font Roja, que aquest matí estaven aixecades i enllumenades, la qual cosa donava un aspecte que ens recordava Luke Skywalker i Darth Vader en les seues èpiques batalles amb les espases làser.

    Quina llàstima aquesta situació!, perquè una hora més tard hi havia una autèntica caravana de cotxes cap a la Font Roja, la qual cosa no deixa de sorprendre en un parc natural. No hi ha cap control en Alcoi?, m'he preguntat a la dutxa. Almenys, al final hem vist un ciclista...

MIGUEL SARASA, EL REI DELS PROFES

En juny de 2012 vaig publicar una

entrevista al diari INFORMACION. Miguel Sarasa Lores, un alcoià d'adopció que no necessita presentació, s'havia jubilat després d'una mica menys de mig segle de professor. De fet, l'havia començat la carrera en l'Acadèmia Tecnos, en substitució ni més ni menys que de l'enyorat Paco Bernàcer, el 2 d'octubre de 1963. Així que estos dies es compleixen seixanta anys d'aquesta efemèride.

    Aconselle llegir l'entrevista i ser benignes en les repeticions de "por cierto" que hi ha en una mateixa frase: és fàcil justificar-se en la presa dels periodistes a l'hora de redactar, però no és cap excusa. Revisar-la recentment ha sigut per a mi una descoberta, perquè la va preparar i escriure un periodista, en efecte, però ara la llig un professor d'institut... I la perspectiva és molt, però que molt distinta.

    Ara comprenc algunes coses que Sarasa, un home moderat i cortés com cap altre (en realitat com el seu alter ego, Eduardo Latorre), explicava en la part del final per això que fa a l'autoritat del mestre, al comportament dels alumnes i a l'actitud que mantenim els pares en general.

    De vegades he contat a les meues classes que jo vinc de l'escola franquista i que ara m'he hagut d'adaptar a una nova situació social, la qual cosa de vegades és complicada.

La pel·lícula Los chicos del coro reflectix de vegades l'ambientació escolar d'un temps desconegut per a les generacions contemporànies.

    Per això em va sorprendre el to crític de Sarasa en aquella entrevista, una posició que ara puc entendre millor, i per això considere oportú recuperar el text, que continua en la xarxa global. Que el gaudiu com jo mateix he fet!

    I enhorabona a Miguel Sarasa per l'efemèride!

https://www.informacion.es/alcoy/2012/06/02/padres-quieren-les-devuelvas-hijo-6805821.html

 

EL PATRÓ DELS ESTUDIANTS

Aquest dilluns, 18 de setembre, és la festa de Sant Josep de Copertino, d'acord amb la tradició catòlica espanyola. Aquest home poc conegut és el patró dels estudiants... I també dels pilots, perquè tenia el do de levitar, la qual cosa als caps de la Inquisició no els va fer massa gràcia. Finalment, va ser homenatjat i forma part del santoral de l'Església catòlica.

    Vos adjunte un escrit amb informació al respecte, però amb clau alacantina, que és on jo treballe ara i d'on són els meus alumnes, majoritàriament!

    Recomanat especialment per als estudiants d'opos educatives...

EL PROTECTOR DELS ESTUDIANTS

Ara per ara, Espanya és un país laic, on la pertinença a una església o les creences en els preceptes d'una religió són una qüestió estrictament privada i personal. No obstant això, la llarguíssima tradició cristiana-catòlica que té aquesta nació ens obliga a conéixer aspectes històrics i socials d'aquesta religió, perquè formen part de la nostra cultura, del nostre dia a dia.

    Així, per a una adequada comprensió d'una obra tan universal com és El lazarillo de Tormes, fonamental en la literatura castellana i que s'estudia en l'ESO, cal saber quins són els principis bàsics de la religió catòlica; en cas contrari, no hi arribarem, ni tampoc podrem captar per què aquesta obra va estar censurada més de tres segles en Espanya per decisió de la mateixa església (en concret, de la Inquisició).

    Una tradició popularment molt estesa és la dels sants i santes cristianes. Cada dia de l'any es ret homenatge a algunes persones, normalment sacerdots o monges,

Sant Josep de Copertino /V. Commons

per les obres que van fer en la seua vida o també per la seua mort violenta, per defensar les seues idees. Per exemple, Sant Nicolau de Bari és patró d'Alacant i el seu dia és el 6 de desembre, que és festiu, però perquè se celebra la Constitució. En canvi, en nombrosos països d'Europa es fa la festa del sant i és el dia que s'acostuma a donar els regals als xiquets; o siga un mes abans que al nostre país.

    Per cert, Alacant té una altra patrona, que és la Verge del Remei, que es commemora el 5 d'agost, i molta gent té una veneració especial cap a la Santa Faç, que motiva cada any una romeria.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Fa%C3%A7_d%27Alacant

    Per què el profe ens ha fet aquesta dissertació? Molt senzill, perquè es tracta de parlar d'un sant, en concret de Sant Josep de Copertino 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_de_Copertino

que va ser un sacerdot italià del segle disset i que és el patró dels estudiants... i també dels pilots. La tradició catòlica diu que si eres devot seu i només estudies un tema per a l'examen, el toca, perquè a ell li va passar més d'una vegada i es va considerar miraculós, la qual cosa vol dir inexplicable i motivada per la intervenció divina.

    La seua festivitat és el dia díhuit de setembre i per això he fet aquest article per aquestes dates. Va ser un religiós amb una biografia molt controvertida, però que posteriorment va ser reconegut i homenatjat per l'Església catòlica. La tradició diu el que diu i cadascú farà el que li convinga, però el professor us aconsella estudiar i treballar cada dia...

Mario Candela

IES Platja de Sant Joan / D. de Llengua Valenciana / Curs 2023/24

LA CRUA REALITAT DEL MÓN DE LES DONES

Dos coses m’han cridat l’atenció poderosament d’El vestit més bonic, de Raquel Ricart, que ha obert aquest estiu la col·lecció Llegir en valencià: la

crua i molt real descripció del món tradicional de les dones i la utilització del vocabulari de la costura per a construir expressions corrents. A més, he descobert el text i l’escriptora, que sols coneixia de nom, en un moment de tensió al voltant de la vida quotidiana de les dones, per allò de l’assumpte del senyor Rubiales.

A partir de la metàfora de l’inici que suposa l’alliberament dels sostenidors, la qual cosa suposa molt més que la retirada d’una peça de vestir: és el símbol de la capacitat de les dones de prendre decisions, sense la presència d’un mascle. El personatge Mariu, que marca l’inici i el final, ens mostra el camí de seguida: que el vestit té un gran escot? Doncs… no el mires… En francés existeix una expressió al respecte: femme décolletée, femme mariée* (dona amb escot, dona casada), que no té res a veure amb l’assumpte, però queda bé.

Després, de les poques -encara que molt precises- dades que rebem de la vida de Guillermina, comprovem que pràcticament ella no decidia, que tot era Antoni, l’home, i les seues vergonyes i preocupacions pel què diran. Les actuacions que per una teòrica tradició li corresponen a un mascle marquen l’esdevenir no sols el seu, sinó també el de la parella i la família, en aquest cas la filla Teresa. Ni tan sols volia que Guillermina cosira, com

Raquel Ricart / V. Commons

han fet milions i milions de dones en la història del món en l’anonimat domèstic i sense cotització. Gràcies al suport de la sogra…

En poques pàgines, assistim a situacions quotidianes: maltractament, incomprensió i enfonsament de l’estima. “Si el seu home li havia cascat, potser tenia alguna raó”, li diu el pare a una filla que plora pel maltractament assidu. El maquillatge fa miracles. Al final, rebem el missatge que el patiment de les dones i les petites batalles que segle a segle han guanyat han permés la situació actual, on la filla té una carrera -de fet, és metgessa- i en conseqüència és autosuficient. “Vam nàixer abans d’hora, Guillermina”, li diu Mariu.

En aquest llibre, de menys de seixanta pàgines, trobem expressions com “els seus cors embastats”, “explicar fil per randa” o “els papers que recitava els tenia cosits a la memòria”, un ben curiós aliatge de llenguatge costurer i la vida quotidiana.

Una lectura, fonamentada en l’autoestima, que es fa en un bufit, però que deixa una empremta profunda.

Fitxa: El vestit més bonic per Raquel Ricart. Il·lustració: Jotaká

Fundació Bromera, “Llegir en valencià per a estimar-nos”, vol. 1. 2023

* Expressió utilitzada, si la memòria no em falla, al llibre La maison du chat-qui-pelote de Balzac.

ENRAMADA DE TARDOR

És una notícia festera de primera

Enramada festera d'estiu

divisió: per primera vegada en la història tindrem enramada de tardor de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Que jo conega, no hi ha precedents. Hem tingut enramada d'hivern, de primavera i també d'estiu, si no recorde malament en 1999 i per una situació semblant: eleccions, en aquella ocasió municipals; però en cap cas de tardor. Tota una novetat digna d'un capítol en els annals de les Festes.

    La causa d'aquest episodi és senzilla, si coneixes una mica com funciona el pati. Les brigades municipals d'obres i serveis s'ocupen d'aquestes tasques: primer es desmunta el castell, que es deposita al fons del magatzem del carrer Gonçal Blanes, i després l'enramada, que per això es col·loca en primer lloc. El que passa és que els treballadors municipals de serveis van molt carregats en temps electoral, encara que no ho semble, per causa de la preparació dels col·legis i les taules, i la convocatòria de dos processos consecutius ha impedit la normal retirada de l'ornamentació festera. Aquesta situació, afegida als períodes normals i reglamentaris de vacances a què tothom té dret, ha provocat aquesta anòmala situació.

    Ara bé, atenció! En cas d'una

Albada del 22 d'abril

eventual repetició dels comicis nacionals, la qual cosa pot arribar-hi, encara hi hauria més demora, per la qual cosa podríem trobar-se amb una prolongació del muntatge... que pense ja quedaria per a la pròxima edició de les festes. Una netejada i una posada a punt seria tot el que caldria per a un veritable esdeveniment.

    Encara que no tot és perfecte. A finals dels anys huitanta, hi va haver la iniciativa d'un grup de dirigents festers de construir el castell en pedra en la plaça d'Espanya i que fora permanent. La idea incorporava també l'enramada de la plaça, que podria enllumenar-se els dissabtes a la nit i dedicar-se la fortalesa a una mena de mini museu de les Festes i a centre d'informació turística i festera; és a dir, a allò que anys més tard va fer la Tourist Info.

Diana d'enguany amb l'enramada encesa

L'equip del president Octavio Rico ho va tenir complicat a l'hora de dissuadir als entusiastes promotors.

    Jo llavors treballava a la plaça d'Espanya i puc dir que l'any noranta-nou vam acabar tots fins als nassos de l'enramada, encara que enguany em sembla que tenim altres preocupacions i ens fa igual. Que ens la bufa, parlant clar! Per la qual cosa, l'ornamentació passa més desapercebuda.

    Ara bé, resulta que les fotos de l'enramada d'enguany han adquirit una validesa inesperada. Qui pensava el 22 d'abril que el 25 d'agost encara la gaudiríem! Ningú, de segur.

    I és que els temps canvien que és una barbaritat: don Hilarión tenia tota la raó!

SANG A DOLLS EN BENIFALLIM

Recorde que era divendres, que era agost i feia molta calor: com ara, pel cap baix, i que si fa no fa eren les dos i quart. Mentre preparava una ensalada, va sonar el telèfon:

    -¿Benifallim es vuestro? -Sí, vaig contestar. -Pues, id para allá. Ha habido un triple crimen.

    Cridava Javier Prats, llavors cap de la secció de Província del Diari INFORMACION. La resta ja forma part de la història.

    Aquest text és la base de dos programes que Ràdio Alcoi va emetre a principis de 2018 en el programa El racó del crim, amb alguns xicotets ajustos.

 1. Tres morts sense cap sentit*

Era un matí com un altre

qualsevol d'agost: solellós i lleugerament calorós. En un indret al costat de la carretera Alcoi-Benifallim, en un mas molt tradicional anomenat Les Vaquerisses, va ocórrer un drama que commocionà tot Espanya, amb tres morts amb molt poc sinó cap sentit. L'assassí, que va ser arrestat pocs dies més tard, va protagonitzar quatre anys més tard un escàndol nacional en quedar en llibertat pel retardament del judici. Finalment, va ser condemnat per un assassinat i dos homicidis a vint-i-quatre anys d'empresonament.
    Aquests terribles fets van succeir ara fa vint-i-quatre anys, concretament tot va passar al voltant de les 11.30 hores del 20 d'agost de 1999, una data escrita amb grosses lletres negres en la crònica tràgica de les nostres comarques. Aquell matí, com gairebé bé tots, la propietària del mas, Elvira Monllor Miró, feia feines típiques; en concret, estava pasturant el ramat molt a prop de la casa. Cap a l'hora dita, va veure al costat de la casa a Paco, un jove, que en companya d'altres, havia fet recentment algunes feines; sembla que no les havia cobrat i que el motiu de la visita era animar-la a soltar els diners; l'assassí, per la seua banda, va dir que havia aturat la motocicleta per causa d’una necessitat fisiològica urgent. Durant el judici, que es va celebrar el 2004, una neboda d'Elvira va declarar que "mi tía tenía sus cosas a la hora de pagar".
    D'acord amb el relat redactat pel fiscal Francisco Ceacero Lorite al referit judici, en el moment en què Elvira va veure al jove va dir-li que marxés, però aquest es va negar i tot plegat es va produir una discussió. De cop i volta, l'home va agafar un rasclet, una eina de camp que en castellà es diu rastrillo, i va colpejar a Elvira al cap repetides vegades, matant-la de forma instantània. Elvira tenia 54 anys en aquell moment.

    Transcorreguts uns minuts, va arribar Rigoberto Esteve, un alcoià de 47 anys, conegut popularment com a Carrasca i que col·laborava sovint amb les tasques del mas; no va necessitar ni cinc segons per adonar-se que alguna cosa de molt greu havia succeït en descobrir el cadàver d'Elvira. De seguida, va produir-se una baralla entre Rigoberto i Paco amb funestes conseqüències per al primer, donat que el segon li va donar una dolorosa puntada i va tornar a fer ús del rasclet almenys dues vegades, enfonsant-li el cap i matant-lo en l'acte.
    El drama no va concloure aquí. Encara faltava una víctima i molt dolorosa. Francisco Miró, de 75 anys, era oncle d'Elvira, estava retirat i hi anava quasi cada dia, com també feia Rigoberto. Miró era una persona coneguda, havia estat regidor de l'Ajuntament d'Alcoi i va formar part de la corporació que va rendir homenatge a Franco; de fet, hi figura en les fotos oficials de la recepció oficial feta a Madrid. Aquell dia també va acudir al mas i es va trobar amb els dos morts i amb l'assassí: el resultat va estar el mateix.

    Discussió ("Què has fet?", li va preguntar), baralla, rasclet, cops al cap i mort immediata. Paco Miró, a més a més, era oncle de Marcela Miró, que un mes abans havia estat elegida presidenta de les Corts Valencianes.
    Tres crims diferents en uns minuts. Un fet insòlit en la història d'aquestes comarques. I el drama no acaba aquí. Després de consumats els fets, Paco, el jove alcoià, va tractar d'esborrar el rastre, plenament conscient d'allò que acabava de passar. Així, d'acord amb l'exposició del fiscal, va agafar els tres cadàvers i els va arrossegar a l'interior del mas, a la quadra: primer Paco, després Rigoberto i per últim Elvira. Els va nugar les mans amb cordes i va apilar els cossos ("como si de fardos se tratara", va escriure el fiscal) al centre de l'estable; més tard, va agafar una granera i va escombrar les petjades i els restes que havia deixat en traslladar els cadàvers. Finalment, va botar foc a la quadra i va marxar.

    La descoberta del que havia succeït no fou immediata. La vigilància forestal va vore el fum que sortia de l'àrea del Regadiu i va donar l'alerta.

Els bombers i els forestals van acudir i van comprovar que hi havia un foc a l'interior del mas, concretament en una dependència annexa. Fins que la intensitat de les flames no va minvar, els bombers no van poder entrar a la casa i trobar-se cara a cara amb el mal en majúscula: tres cadàvers socarrats. Sense perdre ni un segon van alertar la Guàrdia Civil, que va enviar efectius a correcuita. La impressió preliminar dels bombers va estar confirmada de seguida: era un crim, no un accident ni res de semblant. "Es un asunto muy feo", va dir unes hores més tard el capità de la benemèrita, Antonio García màxim responsable de la investigació**.
    Per començar, totes les possibilitats estaven obertes: des d'un robatori mal acabat fins a assumptes de caràcter personal. Aquells dies va córrer el brogit que Elvira havia venut feia poc de temps una propietat i que tenia a casa 400 milions de pessetes. Tot i això, desconcertava molt la personalitat de les víctimes, persones normals i corrents que vivien les seves vides sense res de particular. La Guàrdia Civil era conscient que tenia una tasca molt complicada al davant.
    El terrible esdeveniment s'escampà per tot arreu en poques hores i tot eren hipòtesis; fins i tot les famílies dels morts tenien les seues, la qual cosa va derivar en què l'endemà hi hagué una recerca important d'un suspecte, un antic treballador del mas, que seria trobat, interrogat i descartat completament. Tenia allò que es diu una coartada de ciment armat. Els investigadors van seguir mil-i-una indicacions, interrogant totes les persones que tenien qualsevol tipus de relació amb els difunts. Tot açò, malauradament, no va conduir enlloc.
    Al divendres 20 d'agost va seguir el 21 i així fins a arribar a la tarda del 25. Aquella vesprada,

L'advocada defensora Lucia Jover

la Guàrdia Civil va decidir fer una recapitulació general (no cal ni pensar la pressió que hi hauria en aquell moment per resoldre el cas), la qual cosa va resultar profitosa. Molt profitosa. Els agents van revisar tos i cadascun dels detalls i les declaracions i la fastigosa feina va conduir a un punt sospitós. Un dels interrogats, Paco, que havia fet algun treball a Les Vaquerisses, havia declarat que a l'hora dels crims estava amb una persona concreta, que era el seu cunyat, però aquest home havia manifestat una altra cosa ben diferent.

    Sense esperar gens ni mica, es va cridar als implicats i es van refer els interrogatoris, però de seguida les sospites es van centrar en Paco, un jove alcoià que vivia a l'Eixample.
    Aquest va reconéixer que havia passat amb la moto per la carretera, que havia anat fins al bar de Benifallim i que, efectivament, s'havia aturat als afores del mas a la tornada cap a Alcoi, perquè havia vist el foc i l'aglomeració de persones, però que abans no havia estat en cap moment a Les Vaquerisses.

    La Guàrdia Civil no s'ho va creure i va continuar insistint cap al ja principal sospitós que, a la nit del 25, ho va confessar tot, més o menys com ho va referir cinc anys més tard el fiscal al judici. Els indicis i diferents elements van conduir a què el testimoni -consumat davant de l’advocada del torn d’ofici- obtingués una credibilitat màxima.

    Paco va passar l'endemà a disposició judicial i el jutge va decretar la presó incondicional, la qual cosa va provocar el seu trasllat a la presó de Fontcalent. Dos mesos més tard, la defensa de Paco, que va assumir la lletrada alcoiana Lucia Jover, va enviar al jutjat un escrit en què rebutjava la confessió i declarava la seua innocència. Des de llavors, Paco l'ha defés i ha argumentat una vegada i una altra que va admetre l'autoria pressionat per la Guàrdia Civil, però al llarg dels anys ningú ha cregut aquest canvi de criteri: ni els investigadors, ni el jutge, ni el jurat de l'Audiència Provincial, ni més tard el Tribunal Suprem.

    On ha estat la clau de la història? La principal prova de càrrec contra l'acusat va estar el seu testimoni, que va ser convenientment reafirmat al lloc dels escabrosos fets. Uns quants dies després de la detenció, es va formalitzar la reconstrucció el terrible crim a Les Vaquerisses. Allí, Paco va relatar amb tots els detalls on va aturar la moto, on va fer pipí, on va discutir... I durant l'esdeveniment, se li van posar trampes. Així, per exemple,

se li va dir que el rastell l'havia llençat en un punt concret, tot i saber que ho havia fet en un altre indret. I cada vegada l'acusat va caure en el parany i va assenyalar el lloc bo. L'equip de la Guàrdia Civil va respirar tranquil. El treball estava tancat. Cal assenyalar que en el judici es van mostrar fotografies de gran format de la reconstrucció del crim on es pot veure a Paco assenyalant diferents punts, amb una actitud relaxada, tranquil·la i fins i tot amb un cert somriure. Res a veure amb la pressió que assegura va sofrir per part dels investigadors, la qual cosa el va conduir a la confessió.

    I fins aquí, els fets. En un pròxim capítol parlarem de l'escàndol nacional que es va produir quatre anys després, donat que Paco va sortir en llibertat pel retardament del judici... I també donarem conte de la insòlita sentència: un assassinat i dos homicidis i molts atenuants...

 2. Un escàndol titànic

Benifallim va eixir als papers en tot Espanya arran del triple crim, tot i això que a la població l'impacte va ser molt limitat donat que tots els implicats (víctimes i assassí) eren d'Alcoi i els fets van ocórrer a un mas, situat en un punt allunyat del nucli urbà. Quatre anys més tard, el nom del poble de l'alcoià va ressortir amb més contundència si cap, per causa que el detingut en qualitat d'autor del triple crim va ser excarcerat per una qüestió administrativa: havia superat el límit de quatre anys de presó preventiva que estableix la legislació vigent en Espanya.
    Així, com vam referir al primer

apartat d'aquest programa especial, el 20 d'agost de 1999 tres persones van morir assassinades al mas de Les Vaquerisses, al terme de Benifallim. Es tractava d’Elvira Monllor Miró, propietària del mas; Rigoberto Esteve Pascual, conegut com a Carrasca, col·laborador i treballador eventual, y Francisco Miró Pascual, oncle d'Elvira i persona molt coneguda: havia estat responsable de la Cambra Agrària i regidor a Alcoi.

    A la caiguda de la nit del 25, la Guàrdia Civil va arrestar a Paco, un jove d'Alcoi, veí de l'Eixample, com a presumible autor dels dramàtics fets, i que havia confessat amb tots els detalls. Uns mesos després, va repudiar el seu testimoni i es va declarar innocent, amb l'excusa que havia estat "pressionat" perquè fera una confessió.
    De totes passades, Paco va estar imputat i va ingressar a la presó de Fontcalent per ordre del jutge del jutjat número 1 d'Alcoi. I allí va estar fins al 26 d'agost de 2003, jornada històrica en què va quedar en situació de llibertat provisional, a l’espera del judici.

    A les 21.30 hores en punt va sortir del recinte penitenciari i va fer unes declaracions als mitjans de comunicació, amb una clara defensa de la seua innocència. "Me achucharon y me amenazaron para que dijera que había sido yo", va manifestar aquella nit, amb ulleres de sol i una camiseta marró, amb diferents dibuixos; entre d'altres el símbol de la pau i la paraula "free" (lliure).
    Què havia passat per a què el pressuposat culpable d'un triple crim sortís lliure abans del judici? En realitat, nada nuevo bajo el sol de estas tierras, que diria un castís; o más de lo mismo, esmentant a un altre. Des que vaig entrar en el món del periodisme, no hi ha hagut dia que no haja sentit parlar del bloqueig dels jutjats d'Alcoi i de la necessitat d'aconseguir més tribunals i més mitjans humans i materials.

    Es tracta d’uns jutjats sotmesos a l'arribada i marxa permanent de jutges i amb una càrrega de treball molt elevada, i amb assumptes econòmics de gran envergadura, als que es van afegir altres podríem dir monstruosos. Em refereix al cas Ardystil i a la fallida de la Caixa de Crèdit d'Alcoi, amb sumaris de fins a 40.000 fulls.
    Amb la itinerància dels jutges i els sumaris complexos, la tasca diària es converteix en quasi impossible, més encara si el fiscal està a Alacant -com succeïa en aquell moment- i la paperassa s'ha de fer a distància. Això provoca que els períodes s'allarguen i s’arribe al desastre, seguit d'un escàndol titànic d'àmbit nacional com va passar amb l'alliberament de l'acusat d'aquest triple crim.

    Amb aquest procés vaig tenir

una certa premonició. Si fem memòria, entre febrer i abril de 2003 es va celebrar el judici d'Ardystil, que vaig seguir de principi a fi, i vaig tenir l’oportunitat de contactar quasi cada diari amb persones vinculades al procés de Benifallim, que ja intuïen que el jutjat n. 1 d'Alcoi no podria acabar la instrucció a temps.
    Si m'ensumava alguna cosa amb aquest assumpte és perquè recordava que, anys enrere, s'havia registrat un gros ensurt amb l'alliberament d'un membre d'ETA que havia comés atemptats terroristes i que havia quedat en llibertat pel retard del judici. En aquell moment es va augmentar la duració màxima de la presó provisional de tres a quatre anys.

    Ni por esas, que diría el castís. En maig del 2003 vaig signar una notícia al Diari INFORMACION on apuntava que Paco anava a quedar lliure en agost per la referida demora; l'endemà, el president de l'Audiència Provincial d'Alacant, Vicente Magro, ratificava sense cap mena de dubte que si aleshores el sumari estava a Alcoi,

L'advocat de l'acusació Arturo Hernández

el judici no es podria realitzar abans del 26 d'agost. Impossible.
    I així va ocórrer, amb l'escàndol anunciat. No havien transcorregut ni 12 hores de l'alliberament, quan el ministre de Justícia, José María Michavila, va haver de respondre preguntes dels periodistes, mentre tothom es posava les mans al cap. Evidentment, la primera mesura va consistir a obrir expedients als jutges i als fiscals que havien participat en la instrucció, a càrrec del Consell General del Poder Judicial, en el primer cas, i de la Fiscalia General de l'Estat, en el segon.

    La Conselleria de Justícia, en aquell moment a càrrec de Víctor Camps, va defendre els mitjans i es va comprometre a donar el suport als jutjats d'Alcoi, la qual cosa sí que va acomplir el seu successor, l'alcoià Miguel Peralta, amb la creació del quart jutjat d'instrucció local. De lo perdido, saca lo que puedas, podríem dir.
    Mentre tot aquest rebombori trepitjava les emissions radiofòniques, les pàgines dels diaris i els noticiaris de televisió, Paco va sortir de la presó com ja hem referit, va pujar al cotxe on l'esperava el seu germà i va partir cap a Alcoi, cap a casa. L’endemà, a les 9 del matí, va acudir a la seu del jutjat a fi de formalitzar la primera compareixença, una rutina que es va repetir cada dia fins al judici. Una de les condicions fixades pel seu alliberament consistia a efectuar una presentació diària al jutjat, per verificar que hi estava, i tot apunta també al fet que estava sotmés a una discreta vigilància policial.
    El jutjat número 1, en aquell moment a càrrec del magistrat Javier Latorre, va fer tots els possibles per tancar la instrucció, la qual cosa es va produir a principis de desembre. El sumari va ser traslladat a l'Audiència per aquelles dades i el 14 de febrer va començar el judici, que va acabar en la condemna de l'acusat i el seu reingrés a la presó el 16 de març. El detall d'aquest darrer episodi configurarà el contingut del tercer i últim capítol d'aquesta tràgica sèrie.

    Per concloure, cal dir unes paraules en favor del jutge Javier Latorre, que va ser el boc expiatori d'aquest rebombori, la qual cosa va ser molt injusta perquè si aquest professional va fer alguna cosa, aquesta va ser rellançar assumptes que estaven oblidats al calaix, com aquest de Benifallim i també la Caixa de Crèdit d'Alcoi. En fet, el maig de 2007 va aconseguir tancar aquest complexíssim sumari i enviar-lo també a l'Audiència, tot açò entre la rutina diària, és clar.

3. Un final contradictori

Totes les històries, tots els drames, tenen un final, normalment. I en el cas del triple crim de Benifallim aquesta màxima es va produir. No obstant això, en un procés com aquest, marcat per qüestions poc habituals, el final no podia ser convencional. I així va ocórrer. El judici per esclarir la responsabilitat de Paco, un jove alcoià, acusat de la mort d’Elvira Monllor, Rigoberto Esteve i Francisco Miró en el mas de Les Vaquerisses, entre Benifallim i

Alcoi, el 20 d'agost de 1999, es va celebrar a partir del 23 de febrer de 2004 i va concloure amb la condemna unànime del jurat, publicada el 15 de març.

    La circumstància poc comprensible va consistir en el fet que el jurat va resoldre la culpabilitat com un assassinat -concretament, la mort de Rigoberto Esteve- i dos homicidis, els d'Elvira i de l'exregidor d’Alcoi, Francisco Miró, la qual cosa no va deixar de ser sorprenent.
    A punt d'arribar al sisé mes de llibertat provisional pel retardament del judici, Paco va asseure's al banc dels acusats del Tribunal del Jurat de l’Audiència d'Alacant. Un jurat de nou membres es va configurar davant d'un públic nombrós i interessat, i més que ningú les famílies de les víctimes, que esperaven una resolució favorable i contundent. La declaració de Paco va conformar la primera jornada, amb un interrogatori molt cru i acurat per part del fiscal en cap de l'Audiència, José Antonio Romero, que va assumir la responsabilitat de portar endavant el cas; després ho van fer les dues acusacions particulars, a càrrec dels lletrats Román Román Pina i Arturo Hernández i per concloure va intervenir l'advocada de l’acusat, Lucía Jover.
    Les posicions van quedar molt clares de seguida. Les acusacions van parlar d'un horrible crim i la defensa d'una falta absoluta de proves i d’una confessió pressionada per la Guàrdia Civil, que no era factible. Les peticions van ser diverses. Així, el fiscal va demanar una pena de 38,5 anys de presó, per tres delits d'homicidi i un d'incendi. Les acusacions van sol·licitar 51 i 57 anys de presó per tres delits d'assassinat. La defensa va sostenir la incapacitat mental de l'encausat a l'hora de demanar l'absolució. Una vegada conclosos els testimonis i fetes les conclusions, el jurat es va tancar per fer una deliberació molt acurada, que va conduir a una resolució molt motivada.
    Transcorregudes 36 hores, el jurat va emetre el seu veredicte per unanimitat i, així, va considerar culpable a Paco de dos delits d'homicidi i un d'assassinat, amb una condemna de vint-i-quatre anys de presó. El jurat havia estimat una eximent incompleta per alienació mental i també havia acceptat una reducció de pena per les dilacions indegudes registrades durant la instrucció del sumari. Tot açò va passar el 6 de març, i una volta llegida la sentència de culpabilitat, el jutge va donar per tancada la sessió i el judici i tothom va marxar... el culpable inclòs.

    Així, mentre el públic, els familiars de les víctimes, els periodistes i els membres del jurat eixien a la plaça de l'Ajuntament d'Alacant, la persona ja condemnada va passar pel mig i va marxar tranquil·lament cap a casa, entre l'estupefacció general. Tot açò era una conseqüència dels tràmits judicials que determina la llei, perquè la condemna concreta havia d'estudiar-la i fixar-la el jutge professional, en una data posterior. Per tant, en aquell moment, tot i això les tres condemnes per mort rebudes uns instants abans, l’ordre de llibertat provisional continuava vigent per a Paco.
    Així, el 15 de març es va celebrar una vista a l'Audiència, on el jutge va publicar la condemna en tots els seus termes (un assassinat i dos homicidis) i va convocar una altra sessió per l'endemà, amb vista a determinar la situació del condemnat.

    Aquesta vegada, Paco ja no va tornar a casa, per causa que es va ordenar que romangués a disposició del Comissariat d'Alacant. El 16 de març, es decretava el reingrés en la presó per al compliment de la condemna, descomptats els quatre anys de preventiva i els beneficis que més endavant correspongueren.
    La defensa va considerar severa la pena imposada i va actuar en dos fronts. D'una banda, va demanar a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia que revoqués l'ordre de presó provisional, a l'espera que el Tribunal Suprem decidís al voltant del recurs contra la sentència. El 21 de maig el TSJ va desestimar el recurs.

D'una altra banda, l'assumpte pràcticament va quedar tancat un any més tard, per causa d'un auto publicat pel Tribunal Suprem el 30 de juny de 2005 que va inadmetre el recurs de l'advocada, que havia insistit en la qüestió de la incapacitat mental. Un darrer intent davant del Tribunal Constitucional tampoc va arribar enlloc.
    I fins aquí els fets, encara que cal aclarir alguns punts. El jurat va considerar, a l'hora de justificar el seu pronunciament, dos factors clau: el fet que l'acusat va mentir al voltant de la seua coartada i la circumstància que moltes dades que va donar en la confessió van estar corroborats pels informes forenses, a banda que no va donar cap credibilitat a les pressions denunciades.

    Com s'ha comentat al principi, encara avui hi ha persones que no entenen com es va concebre una sentència que diferenciava un assassinat i dos homicidis, des de la perspectiva que els crims van ser consecutius, comesos per la mateixa persona i amb la mateixa arma. Més acceptable haguera estat la catalogació de la primera mort com a homicidi, per causa de la baralla, mentre que les altres dos ho serien com a assassinat. Ja ho diu la dita: cosas veredes...

*Aquest text està dedicat de manera especial a la memòria de l'advocat Roman Roman Pina-Fuster i del fiscal Francisco  Ceacero Lorite, tots dos desapareguts en 2019. També es recorda al fiscal en cap José Antonio Romero, que va faltar en 2013.

** El capità Antonio Garcia va ser condecorat en homenatge a la seua tasca en aquest espinós assumpte.