HABEMUS PAPAM

L’actualitat, de vegades, ens deixa bocabadats. És allò que va passar l’11 de febrer de 2013, quan Benedicto XVI va anunciar la seua renúncia o dimissió, una cosa que feia com a cinc segles que no havia succeït. Va ser la seua decisió, respectable a parer meu.

Festes 2023, amb Ismael Ortiz i Josep M. Segura

Era un assumpte que desconeixia i desconec per complet, encara que la pel·lícula Los dos papas -que si no l’heu vista, us la recomane- ens dona alguna pinzellada del que va ocórrer.

Escric aquestes línies poc després d’haver conegut la desaparició del seu successor el papa Francisco, de nom Jorge, la qual cosa li dona una certa familiaritat alcoiana. L’home portava temps amb la salut trasbalsada i finalment ha ocorregut: RIP. Ara falta veure si serà santificat tan de pressa com algun predecessor i també qui continuarà la tasca de Pere.

Tampoc vull escriure succintament de la desaparició, sinó de l’arribada. En produir-se la dimissió de l’antic cardenal Ratzinger, el diari em va demanar reaccions de personalitats de la zona i, primer que ningú, vaig telefonar al llavors vicari, Ismael Ortiz. Era una trucada pertinent, com a màxim representant de l’Església Catòlica en Alcoi. No recorde el detall de la conversa, però sí que hi havia una sensació de sorpresa en tractar-se d’un fet tan inesperat.

Van transcórrer uns dies, no molts, jo recorde que vaig gaudir d’unes petites vacances, i en tornar a la feina es va produir el concili i la fulgurant elecció del papa Francisco (segons la referida pel·lícula, l’assumpte estava ja previst abans de la renúncia). Altra vegada em van encarregar reaccions i, evidentment, vaig cridar al pare Ortiz. Tampoc recorde les paraules, encara

Ismael amb Indalecio Carbonell i el pare Alex

que sí la reacció. Li vaig comentar que si l’1 de febrer ens hagueren dit que el papa dimitiria i que tindríem un nou papa argentí, ens haguérem fet un tip de riure. I així va ser, vam riure per la concatenació d’episodis singulars.

Temps després, Ismael Ortiz va marxar a Puçol i més tard a Alaquàs on fa la seua tasca pastoral i social, mentre la meua carrera periodística va acabar i, sobtadament, vaig acabar de profe d’institut. Tant a Ismael com al papa els he seguit la pista, encara que de lluny.

Ah! Si voleu gaudir d’una pel·lícula que reflecteix com cap altra l’ambient de l’elecció clàssica d’un papa, us recomane Las sandalias del pescador, amb Anthony Quinn.