Un nou any que s'albira o
Així és la vida i ens toca tirar endavant siga com siga, amb el desig que el 2026 siga millor. Home! Pitjor, serà complicat, però tot és possible en diumenge, com deia aquell programa de televisió en blanc i negre.
Com a detall/il·lustració aporte dos models de calendari 2026 que han preparat els amics i amigues de Miró Coleccionismo, d'Alcoi, originals de Mario Domínguez i veritablement encantadors.
Correu que hi volen!
A reveure en 2026.
Abans anàvem a la missa del Gall, que ara és a les set de la vesprada, em sembla, mentre que en l’actualitat eixim a córrer per Alcoi a les nou del matí
He saludat gent com Alberto Belda, Quique Ruiz o l’estimat Pepe Osuna, veritable sex-symbol de Batoi! Després, ells han marxat cap a la plaça d’Espanya i el carrer Oliver i jo he comprat un panettone que em faltava.
Bon Nadal i millor 2026!
Aquí comparteix amb vosaltres un simbòlic article que es va publicar diumenge al web del Diari INFORMACIÓN, unes ratlles per a recordar a quelcom de bo, de gran persona, d'il·lustre persona, que ens va deixar dissabte 13 de desembre, a 95 anys.
Això sí, us deixe la foto completa, amb Antonio Revert, Paco Alba i egomet, que va fer X. Terol en 1989.
EL CRONISTA DEL BURGO
En vísperas navideñas, la vida nos ha dejado
sin Antonio Revert Cortés. A los 95 años y muy poco después que sus
colegas profesionales y amigos Gregorio Coloma y Vicente Boronat,
Alcoy pierde un nuevo hijo ilustre, con una trayectoria difícil de concretar en
un espacio limitado, pero que los lectores de INFORMACIÓN recordarán
perfectamente por los años que nos animó los domingos con sus mordaces y
pulcras columnas, en gran parte recogidas en los libros Crónicas del burgo I
y II.
Marido y padre de
Como
procurador, intervino en una profusión de casos que figuran en los libros de
historia, junto con miles de procedimientos judiciales rutinarios. Valga como
muestra el doble crimen del Hotel Comercio, a cuya reconstrucción acudió
in situ. Tengo anotado su testimonio verbal de aquel acto, sus impresiones.
También
está el político, el presidente local de la UCD, que anteriormente, en el
franquismo, había acudido a sesiones clandestinas en la Librería Brotons. Solía
contar en los cafés matutinos que fue el último en abandonar el barco
centrista: él entregó las llaves de la sede cuando el partido de su admirado
amigo y mentor Adolfo Suárez se desmoronó. Luego siguió la política,
pero más en segundo plano, en el café matutino con los amigos en el Bar
Ideal, cercano a su despacho profesional.
Lo dicho. imposible
sintetizar en unas líneas toda una vida, con una actividad profesional y
cultural incesante, imparable.
Un abrazo a toda la familia.
El programa Contracròniques de Ràdio Alcoi ha tornat amb una segona temporada, que ara per ara va endavant. Temes diversos i amb interés, confiem!
Fins a l'hora present, hem parlat de fantasmes, en un nou capítol d'experiències viscudes en Alcoi,
 |
| Llibres de text l'Editorial Marfil, alguns de 1975 |
Per cert, l'altra filial era inicialment Artes Gráficas Aitana, com molt bé m'han precisat els fills d'Antonio Aura!
A curt termini, hi haurà més esdeveniments compartits, algun amb interès històric. Estigueu atents!
El següent ja ha arribat i ens ha permés recuperar la figura oblidada d'Arsenio Olcina Esteve, més conegut al món literari com A. Rolcest.
I l'últim capítol, ara per ara, ens condueix al terrífic i desconegut capítol del criminal en sèrie d'Alcoi, l'únic conegut podríem dir i tant de bo siga l'últim. Juan Llopis Segura.
Vint dies de presó donen per a unes memòries? Un que fa el paper de Filemó (el de Mortadel·lo) pot representar Picasso? Són dos qüestions que em motiven reflexions aquests dies, sense cap més transcendència, encara que pense que per a algunes persones poden resultar interessants.
Sarkozy ha passat vint dies a la presó -en la secció de potentats, evidentment- i a principis de desembre ho contarà en un llibre que ha escrit i que veurà la llum llavors. Parla del soroll, que en la garjola mai s'atura, i de la monòtona vida carcerària.
Em preocupa poc, en realitat. I veig que les xarxes socials fan molta broma al voltant d'açò, tot i que, amb les voltes que fa la vida, Nicolas Sarkozy encara pot tornar a ser president de França, cosa que l'actual Macron ja no pot fer (amb dos mandats acaba, com en teoria Trump, cosa que creuré quan ho veja).
Tinc més curiositat amb això de Pepe Viyuela, que aquesta setmana -dia 30 a les 7 de la vesprada, Teatre Calderón d'Alcoi- ofereix una actuació, en l'obra de teatre El barber de Picasso. Tota una curiositat, almenys per a mi, perquè aquest actor ha fet un fantàstic Filemó en un parell de pel·lícules; la veritat és que era com el personatge d'Ibáñez, la qual cosa també passava amb el primer Mortadel·lo.
I en Alcoi ens ve bé perquè l'actor
A banda, a les classes, quan parlàvem dels tipus de textos, tocava fer-ho dels personatges. Sempre posava el mateix exemple -ja ho sé, em repeteix, però els alumnes eren diferents-, relatiu a l'actor Lee Van Cleef. Li havia llegit que arran de l'èxit de Solo ante el peligro, havia fet de dolent en les següents 56 pel·licules. Encara que sembla que la història és apòcrifa o hiperbòlica, tots l'imaginem amb roba negra, barret i la pistola a la dreta del cinturó.
Siga com siga, estic segur que Viyuela ens farà un Picasso tan eloqüent com era el seu Filemó, perquè ja sabem: el que vale, Filomàtic quantitat. Era així? ha ha ha. Per cert, la publicitat era de Gila, el rei de l'humor!
M'assabente de gaidó que ha faltat Toni Font (oficialment, En Antonio Font Gandia), amb qui no coincidia després de moltíssim temps, però de qui tenia notícies
Havia estat en la presidència del C. D. Alcoyano i el cor el tenia blanc-i-blau, amb un especial record per a l'anècdota amb el rei emèrit al Collao ("así que este es el famoso campo de la moral del Alcoyano") li va dir, mentre l'agafava per les espatlles.
També era home la construcció i de les Festes, encara que imagine que al residir en l'Albir, on m'han comentat que l'han soterrat, les dedicacions serien altres. Siga com siga, no és la meua intenció fer una biografia ni tampoc un obituari, sinó únicament dedicar unes paraules a una persona amb qui he tingut una relació molt grata.
Va acomiadar-se de l'Ajuntament amb una frase històrica: "Volveré". No va tornar, però sempre el vam recordar i hui recupere i li dedique una foto que ens vam fer en Festes (l'altre dia, com aquell que diu!).
A reveure!
No he podido estos días por menos que acordarme de una de las históricas historietas de Mortadelo y Filemón de Ibáñez, en la época dorada, como fue El cochecito leré, que empieza con una metáfora del coche, cuya invención está llena de ingenio, imaginación, descubrimentos, pero también de impuestos, tasas, obligaciones, multas... y así hasta diecinueve sinónimos más o menos precisos que significan pagar. Con las cinco letras finales, basta.
Viene esto a cuento porque mi
 |
| Francisco Ibáñez / El cochecito leré |
He leído en algún periódico al hilo del tasazo de Alicante con la basura, cuando en Alcoi es exactamente el mismo importe... y nada se dice... Total que, volviendo al gran Ibáñez, pronto tendremos impuesto municipal al que tenga más de un ojo "por exceso de disfrute del paisaje". Este escritor/autor era normalmente muy crítico con las imposiciones tributarias.
Normal que tras la rentrée escolar, con los pagos vacaciones, el IBI y demás tributos anexos, el consumo esté más que reluctante, porque al final todo recae en los mismos. Para colmo, en los últimos tiempos pasear por la ciudad se ha convertido en todo un reto porque los residuos orgánicos chuchunos andan por doquier, lo cual me lleva a la reflexión filosófica original auspiciada por Ibáñez y a demandarme si no optamos por lo fácil: castigar al de siempre.
¿A cuánto se pagaría la multita por dejar un residuo de tamaño elefántico en el Paseo Cervantes, en la Alameda, o en cualquier calle? Creo que todos agradeceríamos un poco de dedicación específica en este tema. Bueno, todos no: a los propietarios de los canes que incumplen la ordenanza vigente no les haría demasiada gracia, evidentemente.
¡Ah! Y el cementerio... Mejor no morirse porque no hay nichos y los pocos que hay se acaban de disparar de tarifa, como si fueran pirámides. Habrá que mirar los pueblos vecinos, como hacen las industrias y los comercios. ¡Igual nos sale a cuenta!
Transcorreguts com a seixanta anys de seguidor perpetu del Club Deportivo Alcoyano -recorde perfectament l’ambient de la vesprada de l’Olot- he decidit esborrar-me, deixar-ho de costat i desitjar bon vent i bona barca a tothom, encara que em resulta indiferent. Tal vegada me'n passe a l'Hércules, que vaig ser tutor d'una excel·lent jugadora seua i millor alumna de quart d'ESO.
Fa un temps vaig escriure un article* pel secretisme al voltant de l'equip, que fa més de deu anys que dura. En conseqüència, tres administracions, o propietaris o dirigents diferents. Poc importa qui estiga al davant, el resultat és el mateix: matèria classificada. I em molesta molt, especialment perquè insistentment es demana la col·laboració universal per a tirar endavant (ah!, si algú té curiositat al voltant d’aquest punt, des dels anys cinquanta hi ha campanyes similars).
Equip de veterans de l'Alcoyano / M. C.
La malifeta definitiva ha estat assabentar-me que el partit del diumenge seria en Ontinyent, perquè el gloriós Collao està indisponible. Fins ací, perfecte, però que la informació ens arribe perquè el Reus informa a la seua gent per les xarxes socials em sembla una manca de respecte al conjunt dels alcoians. De aquí no paso, una expressió sentimental en Alcoi, perquè ens recorda un bar d’altra època.
El que he dit. Molta sort i, possiblement, Macho Hércules!
*https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/10/el-cd-alcoiano-secret-destat.html
.jpeg)
El público lo pasó bomba, porque la representación en el Teatro Calderón fue muy vistosa y expresiva, con hasta 70
Una vez, intenté explicar a un profesor de Artes de la Universidad Paris-Sorbonne, un especialista que nos detalló buena parte de las 1113 vidrieras de La Sainte-Chapelle, cómo era La corte de Faraón. ¿Cómo interpretas en francés ay vámonos pronto a Judea o el nacimiento del pe…lo, se me sube, se me sube y se me baja? Unos juegos de palabras para una pieza de las conocidas como sicalípticas, lo cual, a principios del siglo XX, quería decir eróticas, que además presenta un contenido musical espléndido, con evidentes referencias a Aida, que debía estar muy de moda hace un siglo.
El montaje de El Trabajo
.jpeg)
Igualmente, os enlazo con una página de wikipedia muy interesante sobre la obra y el vínculo con el texto que publiqué sobre Cuatro corazones.
¡Enhorabuena a todos!
https://es.wikipedia.org/wiki/La_corte_de_Fara%C3%B3n
https://elblogdemarioc.blogspot.com/2025/02/jardiel-poncela-teatro-clasico-del.html
Després un any, de família, d'estudiar anglés, de sanitat, d'escoltar música i llegir com feia anys no ho
havia fet, sobretot a l'estiu, d'escriure, de passejar, de paperassa de tota classe, de l'Imserso en un balneari, de fer alguna col·laboració amb Ràdio Alcoi
Obsequi nadalenc
, d'anar al supermercat... De gaudir d'una vida diferent, amb tot el que això comporta.
Un dia, fins i tot, me'n vaig passar al rock-and-roll a l'Escola d'Idiomes, amb humor.
A reveure.
Fa tres anys llargs, vaig fer una entrada al
 |
| L'Esplanada buida: gairebé un miracle / M. C. |
Res de nou. Creuers i més creuers en Alacant, turisme i més turisme, amb tots els afegits que això comporta, positius i negatius. Tots coneixem l'exemple de la llibreria 80 Mundos, però també caldria parlar dels problemes de les comunitats de veïns amb llogaters que canvien cada dia, o de les persones que viuen pel centre, com el carrer Major o els voltants del Principal. Que els ho pregunten.
https://www.informacion.es/opinion/2025/08/25/creuers-o-destructors-locomotores-120929211.html
https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/03/creuers-o-destructors.html
Quatre, quatre programes, d'abril a juliol, m'han permés recuperar una antiga col·laboració amb Ràdio Alcoi, sota el títol de Contracròniques. Temes diversos, que han interessat a l'equip de l'emissora i que, evidentment, em motivaven. Avantatges de la retirada del bullit mundà, una traducció que he trobat de l'etern vers de fra Lluís de Lleó, escrit fa una pila d'anys.
Així, hem parlat de dos persones que m'eren molt pròximes, com són els advocats Gregorio Coloma i Vicente Boronat, que van abandonar aquest món a principis d'any.
 |
| Foto Ràdio Alcoi / M. Vicedo |
Més tard, hem comentat la possibilitat d'aconseguir un crim perfecte, de la qual cosa tenim coses que contar a Alcoi. Algú ha triomfat? Un criminal en sèrie va estar molt a prop, però Isabel-Clara Simó va arribar-hi, en la creació literària.
I ja ficats en la xafogor estival, hem reflexionat al voltant d'allò que va passar amb el pont Fernando Reig fa nou anys i d'allò que va poder ocórrer.
De tot açò us deixe els enllaços amb els programes, que coordina la periodista Maribel Vicedo, i que confiem que tinguen continuïtat a partir de la tardor. Sempre queda alguna idea damunt taula.
Bon estiu!
https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/04/23/contracroniques-advocats-radio-alcoy/
https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/06/09/contracroniques-el-crim-perfecte-radio-alcoy/
Coincidint amb el dia del seu aniversari -el 24 de juliol- i amb els vint-i-cinc anys de l’eixida de l’Alcaldia d’Alcoi, Josep Sanus i Tormo ha formalitzat el reingrés com a militant del PSOE, del que s’havia donat de baixa en 2000. Com es recordarà, el canvi d’Alcaldia, que va passar dels socialistes al PP, va generar un munt de controvèrsia.
 |
| Sanus amb Vargas Llosa i Silvestre Vilaplana en un Mig Any |
Aquestes afirmacions s’han produït coincidint amb el dia del seu aniversari i també de les bodes d’argent de l’eixida de l’Alcaldia, que havia ocupat des del 19 d’abril de 1979. Tot un capítol de la història recent de la ciutat.
Des de l'agrupació local del PSOE, que confirma la reincorporació, s’ha indicat, d’acord amb les fonts consultades, que no ha suposat cap tramitació especial, per causa que a l'època Sanus va demanar la baixa i ara s’ha fet la gestió inversa.En plena canícula he dit adeu a un amic, un veritable vell amic. Cap ensurt: res de soterrament. Era un tocadiscos, "el" tocadiscos. Aquell que el meu pare va comprar als anys setanta i que em va acompanyar tota la joventut. Allò que vaig escriure per la prova final de curs d'anglés, de la descoberta de Pink Floyd, Alan Parsons, Rick Wakeman, etc., va ser amb aquest aparell, marca Königer.
Ho recordava bé. Va ser una
El meu fill l'ha comprovat aquests dies i funciona, més o menys bé, però el seu temps ha caducat. Ni tan sols hi ha altaveus amb la connexió adient, que segur es poden trobar. Poc importa, tenim un parell més de reproductors i fins i tot
He fet una foto d'acomiadament i, a més a més, he trobat al mur de Wallapop algú que ven un comprovant de la quota mensual, perquè resulta que aquests aparells també es compraven a terminis, com en l'inoblidable Agudo d'Alcoi. Mai et gitaràs sense aprendre alguna cosa nova!
Confesse que segueix de lluny, de
Per quin motiu actualitze la reflexió? Perquè hui, divendres 4 de juliol, a la vesprada, hi ha dos actuacions musicals simultànies: Una al Círculo Industrial i l'altra a la
Doncs, caldrà pensar que és intencionat. Que poc importa el resultat, el que interessa és la convocatòria: molts actes, moltes presentacions, molta publicitat... Ah! Si no recorde malament, des de la caiguda del Mediàtic, la regidoria corresponent ha estat gestionada per persones de tres partits diferents...
Conec gent assídua i que conta com en el recent espectacle d'una entitat musical senyera d'Alcoi eren catorze
.jpeg)
En fi, allà cadascú, però això de hui em sembla una falta de respecte cap a les persones i entitats organitzadores, perquè em consta de molt bona font que en una s'han assabentat aquest matí que tenien un concert rival/competidor/complementari a dos-cents metres...
Si no lo veo, no lo creo, que diria un castís!
PD Aporte les fotos perquè es veja que no és una catarsi personal traumàtica estiuenca, causada per la xafogor del quitrà alcoià que es desfà.
Dana efímera, dany permanent.
Han transcorregut huit mesos, però
Cinquanta-tres pàgines. Tot el necessari per a ambientar el que va ocórrer aquella vesprada/nit del 29 d’octubre del 2024, des de la perspectiva d’una veïna de Catarroja amb molta sort. Sí, amb una dosi inusitada de fortuna favorable… perquè per un mal de gola no va anar a ca sa difunta mare -una planta baixa- i es va quedar al pis, amb el xiquet.
En poques paraules, Empar explica com va sentir el soroll de l’aigua… i com huit mesos després encara no ha eixit de la depressió; com viu el dia a dia, com intenta sortir-se’n. Millor que altres, que han perdut família, casa,
Una història de família, de mares, filles i nets, però també de la història col·lectiva recent, de la tràgica història valenciana de riuades, que sembla cíclica.
Un relat com un conte si no fos per les onades de mort subjacents. Ací es pot veure la mà destra d’una escriptora, a partir de la metàfora d’una màquina de cosir!
La dana va ser efímera, el dany serà permanent.
Imatge Anna Rúbio: Fundació Bromera.
Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé
com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.
La postrema classe
Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha
a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.
Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia
Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!
Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir 
L'àpat, a la Filà Vascos
de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!
A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i
demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.
La celebració, amb la referida cadira al davant
