DESFICACI EN SOL SOSTINGUT

Confesse que segueix de lluny, de

molt lluny, la programació estiuenca cultural alcoiana, un compendi de festivals de fi de curs, amb propines interessants com per exemple els concerts d'aquesta vesprada. No és quelcom de nou, sinó el que passa des dels gloriosos -i caríssims, cal dir-ho tot- dies del Mediàtic Festival, encara que ens ha deixat com a heretatge el Moniàtic, un esdeveniment capital entre la cultura podríem dir alternativa.

    Per quin motiu actualitze la reflexió? Perquè hui, divendres 4 de juliol, a la vesprada, hi ha dos actuacions musicals simultànies: Una al Círculo Industrial i l'altra a la

Glorieta, i a banda programació festiva en Santa Rosa. Quin llumener o llumenera ha dissenyat aquest calendari? Entre altres coses, tinc entés que hi ha una comissió en alguna part que s'ocupa que açò no passe.

    Doncs, caldrà pensar que és intencionat. Que poc importa el resultat, el que interessa és la convocatòria: molts actes, moltes presentacions, molta publicitat... Ah! Si no recorde malament, des de la caiguda del Mediàtic, la regidoria corresponent ha estat gestionada per persones de tres partits diferents...

    Conec gent assídua i que conta com en el recent espectacle d'una entitat musical senyera d'Alcoi eren catorze

de públic i zero que no foren familiars dels participants, una cosa que ha succeït més vegades... No m'estranya.

    En fi, allà cadascú, però això de hui em sembla una falta de respecte cap a les persones i entitats organitzadores, perquè em consta de molt bona font que en una s'han assabentat aquest matí que tenien un concert rival/competidor/complementari a dos-cents metres...

    Si no lo veo, no lo creo, que diria un castís!

PD Aporte les fotos perquè es veja que no és una catarsi personal traumàtica estiuenca, causada per la xafogor del quitrà alcoià que es desfà.

EL TRAUMA DE LA DANA

Dana efímera, dany permanent.

Han transcorregut huit mesos, però

encara costa d’assumir. La magnitud del que va passar amb la dana és tan grossa que la digestió resulta forta: necessita xutades i xutades de bicarbonat sòdic i Almax a doll, independentment de les responsabilitats. El dol continua i ens els pobles assolats romandrà molt de temps. Tota una vida. I d’això tracta El riu efímer, la novel·leta d’Anna Rúbio Fandos que ha obert la col·lecció Llegir en valencià, edició 2025, a càrrec de la Fundació Bromera per al foment de la lectura i els diaris Información i Levante.

Cinquanta-tres pàgines. Tot el necessari per a ambientar el que va ocórrer aquella vesprada/nit del 29 d’octubre del 2024, des de la perspectiva d’una veïna de Catarroja amb molta sort. Sí, amb una dosi inusitada de fortuna favorable… perquè per un mal de gola no va anar a ca sa difunta mare -una planta baixa- i es va quedar al pis, amb el xiquet.

En poques paraules, Empar explica com va sentir el soroll de l’aigua… i com huit mesos després encara no ha eixit de la depressió; com viu el dia a dia, com intenta sortir-se’n. Millor que altres, que han perdut família, casa,

cotxe, feina, futur… Ho admet en primera persona, mentre contínuament va cap a la finestra, en un reflex compulsiu pel pànic a l’aigua que ho arrossega tot.

Una història de família, de mares, filles i nets, però també de la història col·lectiva recent, de la tràgica història valenciana de riuades, que sembla cíclica.

Un relat com un conte si no fos per les onades de mort subjacents. Ací es pot veure la mà destra d’una escriptora, a partir de la metàfora d’una màquina de cosir!

La dana va ser efímera, el dany serà permanent.

Imatge Anna Rúbio: Fundació Bromera.

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

WELCOME TO SANT JORDIET

Ara que estudie anglés, puc arribar a escriure amb certa seguretat lingüística alguna frase bàsica, i després ChatGPT ajuda a deixar de costat les errades bàsiques. Coses de la vida moderna. Ara bé, després de dècades d'entrevistes a sant jordiets mai hauria pensat que la primera qüestió hauria de ser: do you speak Spanish or Valencian? En realitat, ni de lluny se m'hauria

El meu nét, Sant Jordiet

ocorregut -ni a mi, ni a ningú, de fet- que a un altre se'l condemnaria per assassinat, i així, malauradament, va succeir fa un cert temps.

    També recorde l'any dels dos sant jordiets, perquè eren bessons i van compartir actes, i fins i tot aquell altre que en la Processó del Corpus li va donar a llança al seu pare, que anava al costat: ¡Papá, llévala tu. Pesa mucho! I igualment ve al cap el dia que xarrant amb un al patí col·legi, em sembla que el dels Salesians, un company de classe després de donar un cop d'ull al meu bloc em va dir: ¡Señor, tiene usted muy mala letra! Tota la raó: tenia i tinc mala lletra, i quan els meus alumnes es queixaven els deia que era la bona, la dels diumenges!

    Històries del temps passat, que ens han conduït enguany a un fet bastant poc comú: dos candidats al càrrec. I li toca a la Llana, i amb la família Vilapana pel mig, de les de més tradició en la filà senyera i degana d'Alcoi. I a més a més, exòtic perquè segons he llegit a Ràdio Alcoi té tres nacionalitats: espanyola, anglesa i holandesa, d'a xavo! La Processó del Corpus marcarà el debut, com sempre, i endavant. I, per cert, dècades enrere, algun aspirant despistat o que els pares no havien informat del seu desig pel càrrec, arribava a classe i els companys el felicitaven perquè ho havien escoltat en el Noticiari local del matí! En molts casos, també hi havia més tard una certa decepció.

    Curiós i original és, encara que també

Sense més comentari!

he vist que fa tres anys que el càrrec més important de les Festes de Moros i Cristians no viu a Alcoi. Si algú té interés, pot tirar un cop d'ull a la Història d'Alcoi de Julio Berenguer, en la part de la meitat del segle XX, i veure les polèmiques entre les famílies alcoianes amb més renom per qüestió dels sant jordiets. Han canviat els temps.

    Un any hi havia 23 candidats. Una vegada insaculat, Luis Molina em diu: saps qui és? Ni més ni menys que el fill de l'home de la drogueria El Soldat, que havia mort uns mesos enrere en un accident amb la Vespino...

Per a posar-se a tremolar!

    Quatre pinzellades al voltant de la memòria festera, amb un parell de fotos que m'han arribat per les xarxes. Una del xiquet amb el seu iaio capità i una altra... del bon humor amb què es poden analitzar les coses  (evidentment, com que és tracta d'un menor i un blog no és un mitjà de comunicació formal, he tapat la cara).

    

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)

In 1994, 1995 or 1996, I don't exactly remember, I did an interview with Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). It was in a car in Alcoi. Really.

He was going to the Hotel Reconquista to the square of towers in Cotes Baixes. The newspaper wanted an interview and I agreed with his representative to talk with the bullfighter while he was going to the bullring.

Was a bit surreal, indeed! And Mr. Janeiro had a deep conversation: Yes, not, I don't know, maybe… All that was with his andalusian accent. The interview was published the next day in the newspaper Informacion: the questions had three lines and the answers, two or three words.

After that, my mother sometimes told me about the gossip of Mª José Campanario and Jesulín de Ubrique, but I wasn’t interested in that. In the old world, the famous people were the rich women and men, the Hollywood actors and actresses, or queens, kings, and noble people too.

The magazines like Hola (=Hello in England) or Lecturas taught us what their amazing houses or palaces like, and their parties or weddings. It was a wonderful world.

* “Famosillos” was a word that the painter from Alcoi, Ramón Castañer, told me. He often went with his wife, Pepa Botella, to the Royal Theater in Madrid, and he said that there were the famous, and the “famosillos” (=people who stick to the famous to be popular).

LA FAMA, ELS FAMOSOS I ELS “FAMOSILLOS”

L’any 1994, 95 o 96, no recorde amb exactitud, vaig fer una entrevista

a Jesulín d'Ubrique (=Jesús Janeiro). Va ser en un cotxe, a Alcoi. De veritat. Anava des de l’Hotel Reconquista fins a la plaça de bous de Cotes Baixes. El diari volia una entrevista, i jo vaig acordar amb el seu representant parlar amb el torero mentre es dirigia a la plaça.
Va ser una mica surrealista, de debò! I el senyor Janeiro tenia una conversa molt profunda: “Sí”, “No”, “No ho sé”, “Potser…” Tot això amb el seu marcat accent andalús. L’entrevista es va publicar l’endemà al diari Información: les preguntes tenien tres línies, i les respostes, dues o tres paraules.

Posteriorment, ma mare de vegades em contava coses de xafardejos de Mª José Campanario i Jesulín d'Ubrique, però a mi no m’interessava gaire. Al món antic, els famosos eren els rics i riques, els actors i actrius de Hollywood, o els reis, les reines i també els nobles. Les revistes com ¡Hola! (=Hello a Anglaterra) o Lecturas ens ensenyaven com eren les seues cases o palaus meravellosos, i les seues festes o els casaments. Era un món meravellós.

* “Famosillos” és una paraula que em va ensenyar el pintor alcoià Ramón Castañer anys enrere. Sovint anava amb la seua dona, Pepa Botella, al Teatre Reial de Madrid, i contava que allí estaven els famosos i al costat, els famosillos (=gent que s’arrima als famosos per ser populars).

LA FAMA, LOS FAMOSOS Y LOS “FAMOSILLOS”

En 1994, 95 o 96, no recuerdo con precisión, hice una entrevista a Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). Fue en un coche, en Alcoy.

De verdad. Iba desde el Hotel Reconquista hasta la plaza de toros de Cotes Baixes. El diario quería una entrevista, y yo acordé con su representante hablar con el torero mientras iba hacia la plaza.

¡Fue bastante surrealista, la verdad! Y el señor Janeiro tenía una conversación muy profunda: “Sí”, “No”, “No sé”, “Puede ser…” Todo con su acento andaluz. La entrevista se publicó al día siguiente en el periódico Información: las preguntas tenían tres líneas, y las respuestas, dos o tres palabras.

Posteriormente, mi madre a veces me contaba cotilleos sobre María José Campanario y Jesulín de Ubrique, pero apenas me interesaba. En el mundo antiguo, los famosos eran los ricos, los actores y actrices de Hollywood, o los reyes, reinas y también la nobleza. Las revistas como ¡Hola! o Lecturas nos enseñaban cómo eran sus casas o palacios impresionantes, y sus fiestas o bodas. Era un mundo maravilloso.

* “Famosillos” fue una palabra que me enseñó el pintor alcoyano Ramón Castañer. Iba a menudo con su mujer, Pepa Botella, al Teatro Real de Madrid, y decía que allí estaban los famosos y los famosillos (=gente que se arrima a los famosos para ser popular).

...........................

- Entrada realitzada a partir d'una tasca per al curs d'anglés oral impartit a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi per la docent Amalia Sánchez.

- ChatGPT ha col·laborat en les tasques de correcció i traducció.

- Material gràfic cedit pel Club Taurino d'Alcoi.

NO TOTS ELS DIVENDRES SÓN 13, PER SORT!

Quin plaer descobrir un llibre i una escriptora, en aquest cas! Va ser divendres 6 de juny de 2025 que anàrem al mercadet de l’IES Andreu Sempere, d’Alcoi, a la Hispanitat, al terreny de l’antic Xitxarra que en un temps anava fins a Gandia. Aquest IES ara és itinerant, com alguns profes, perquè la seua seu està en obres -per fi!- i la comunitat

escolar comparteix espai amb l’Escola d’Idiomes i l’edifici universitari del Viaducte. Açò encara durarà un temps.

Al que anàvem. Al mercadet, em va atraure de seguida el títol d’un llibre: Divendres 13 i altres històries inquietants, de Rosa-Maria Colom i amb acurats dibuixos de Mabel Pièrola. Recorde poc de la pel·lícula que, fa un milió d’anys, va tindre tanta anomenada, però, en canvi, conserve prístina memòria d’esdeveniments al seu voltant, més que res del final. Un divendres a la tarda eixíem del Club Escacs Alcoi de jugar ràpides -partides a cinc minuts cadascú- i algú va comentar que aquella nit passaven la pel·lícula.

Aquesta persona la coneixia i ens va avisar: molta atenció al final! La mare que va el final de la pel·liculeta! De les vegades que més ens ha impactat una escena. Transcorregut un temps, Divendres 13 va tornar a la tele i, en aquest cas, vaig avisar a la família: cura amb el final! Doncs, una persona propera, sexagenària, va caure

L'autora / Bromera

cap arrere del sofà on estava i d’una puntada va llançar a les altes la tauleta baixa. Sembla que el seu cor va començar a trontollar des d’aquell dia… Com en una pel·lícula de por, però en la vida real.

Doncs, Divendres 13 i altres històries inquietants, comprat per un euro en un mercadet solidari, va pel mateix camí. Des de la violinista fantasma, amb reminiscències de la xiqueta de la carretera, al seny de Jordi, que enganya a la mort: un tema recurrent, però no per això menys interessant. No falta el record de El jugador de Petrer, clàssica rondalla d’Enric Valor, per proximitat temàtica. I arribem al relat que dona títol, amb màgia negra i un rerefons de complicades relacions familiars, per a concloure amb una màgica contada o rondalla al voltant d’un rellotge anglés. Un destí esgarrifós.

És un llibre destinat al públic infantil, especialitat de l’autora, però recomanable per a tots els públics. No deixa indiferent, entre descripcions amb un vocabulari que donaria quefer a alumnes de primer de BAT. Llegir, gaudir i aprendre, tres en un, com el producte! I tot això, en un bufit (et quedes amb ganes de més).

LES MODERNES XXIV HORES D'ALCOI

Aquest matí he pujat al poliesportiu 

Francisco Laporta d'Alcoi, mitjançant el bus. El de les 9 del matí. Gairebé tots els usuaris anaven al cementeri. Coses que passen. El Tram de les 8,31 d'Alacant a la Platja de Sant Joan és el de les minyones del Cap de l'Horta...

    Volia fer estiraments i donar un cop d'ull a les clàssiques XXIV Hores esportives d'Alcoi, que ara s'anomenen esport en 3D o alguna cosa semblant. Hi ha molt de records en aquest esdeveniment, com l'excursió a la Cova Juliana de 1980 o els torneigs d'escacs on vaig

participar en diferents ocasions. Molt llunyà queda tot això.

    Enguany ha tocat la carrera, els 10 K del Club d'Atletisme, amb Toni Giner al capdavant, encara que m'he limitat a aplaudir, veure als corredors i fer alguna foto llunyana i a contrallum. Més tard, he fet estiraments entre una cosa i altra i una mica de xafardeig amb Alberto Belda, el regidor. Recentment, s'ha reparat l'enllumenat dels túnels de la via verda, sobretot els del Barranc de la Batalla,

la qual cosa és digna d'encariment. Sembla que la instal·lació dona sovint maldecaps, al marge dels robatoris de materials.

    He aplaudit la tornada dels primers corredors i he anat cap avall, amb l'ambient que hi havia pel recinte, amb molta gent esmorzant en la zona del bar. Per ahí queda l'esperit de Sarasa, Latorre, Valor, Blanes, Blanquer, Fuentes...

i tanta gent que ha impulsat l'esport alcoià des dels temps del Contamos contigo de Samaranch...

    Ací us deixe algunes fotos dels guanyadors, femení i masculí, i d'alguns altres participants!

NAUFRAGI DES DEL SALT

És una caiguda, com un naufragi sobtat, a l’estil del Titànic, més o menys voluntària, però que metaforitza els entrebancs de la vida, els quals de vegades ens condueixen a un atzucac tristament definitiu. Més o menys, així arranca Després del salt, la segona i nova novel·la de Natàlia Gisbert Abad, igualment sota l’aval d’un guardó, en aquest cas l’Enric Valor de narrativa i més recentment com a la millor publicació negra en valencià.

Resulta més bé complicat comentar

un llibre de lladres i serenos sense contar que l’assassí és el majordom, encara que tinc una certa experiència perquè així ho feia amb els meus alumnes: si vols detalls, ves de cap al llibre. Si Vi i veritas va ser una descoberta, Després del salt -en minúscula, la qual cosa té el seu punt- és una confirmació i alhora una promesa. Confirma que el debut no va ser una casualitat i promet noves sorpreses. Sí, sorpreses: cada llibre és una aventura.

Com s’explica en la contraportada, una dona es precipita des del Salt -o siga, fa un salt-, la qual cosa mata a la família (“impotència absoluta i definitiva”), com normalment ocorre amb els suïcidis, encara que la incrèdula germana posa en marxa una investigació paral·lela o complementària a la policial. Per cert, retrobem una vella coneguda, la comissària Maia Serra, cap de la Policia Nacional en Alcoi*. Tot açò obre un ventall d’intrigues, històries fosques i dolentes, crims, relats encreuats passats i presents, com també de sorpreses i girs argumentals que deixen expectant el lector fins que s’arriba a la conclusió, una conclusió lluny d’allò que podries haver pensat.

Personatges quotidians, de la

Zona Alta d’Alcoi, metges, psicòlegs i psiquiatres, policies poc amables, dolents maquiavèl·lics, misèries individuals… De tot es pot trobar en dues-centes i poques pàgines, encara que denses, amb descripcions i reflexions que cal assolir. El llenguatge, com ja succeïa en Vi i veritas, és dens, contundent, amb profusió de cultismes o mots lluny del valencià comú. Un devessall de paraules. L’autora, per cert, fuig d’utilitzar xorro, com fem el comú dels alcoians, i opta per caiguda (“la caiguda lliure de l’aigua davall dels rajos del sol”) o cascada, encara que el col·loquialisme figura en el DNV -però no en Optimot. I expressions: “testimoniances alienes de decisions errònies”, “nàufrags de les seues circumstàncies”, “l’oblit oblidat d’algú a qui ningú va estimar bé”...

Diuen que la segona obra consolida un creador, que darrere una meravella, fruit d’un enginy acumulat, és complicat esbrinar una segona. No és aquest el cas, com fàcilment es pot comprovar amb la lectura, tan recomanable o més que la primera.

Gaudiu-la!

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/12/lobscura-veritat-del-vi.html

OVNIS PER TOT ARREU

Ràdio Alcoi ha emés en maig 2025 un programa del cicle Contracròniques que ha abordat incidents amb ovnis (o siga, objectes no especificats) en l'Alcoià i el Comtat, i molt especialment un cas que es va produir el 1985 entre Benasau i Benilloba. Us deixe el text, així com una gravació del denominat Incident en Manises, en què la Base Aitana va tenir un protagonisme destacat. També adjunte una joguina en anglés que vaig fer per a l'EOI d'Alcoi.

UN INCIDENT OVNI ENTRE BENASAU I BENILLOBA

L’actualitat és molt dura des de fa uns anys. Vam començar amb la pandèmia i hem continuat amb guerres, conflictes per tot arreu, eleccions amb resultats inquietants. Un món difícil. Per això, resulta gratificant parlar, de tant en tant, de notícies que ens poden fer somriure, en funció del sentit de l’humor de cadascú. És el que pot passar amb el tema dels ovnis, en el sentit més pur de la paraula; és a dir, objecte o fenomen observat a l'atmosfera de naturalesa desconeguda per l'observador, d’acord amb la definició del diccionari de l’IEC. Alguna cosa indeterminada.

A finals de 2016, el Ministeri de Defensa va desclassificar 80 informes sobre ovnis en Espanya, dels quals 8 incorporaven deteccions fetes pels radars de la Base Aitana o a observacions del personal militar, és a dir, amb incidència directa al nostre territori. Així va succeir el 28 de juliol de 1975 quan un grup de sotsoficials de la base va veure un objecte desconegut que va sobrevolar les instalacions, i més tard va quedar immòbil en el mar.

Sierra Aitana /W. Commons

El comandant Francisco Miñano ho va contar fa poc de temps en Onda Regional de Múrcia, i en la xarxa es pot trobar tota la informació al voltant d’aquest fenomen, que fins al moment de la desclassificació els caps de la Base Aitana van negar amb rotunditat (a mi em va passar amb el comandant Carlos Gosálbez en una ocasió, durant una entrevista).

Tanmateix, hui posem damunt la taula un assumpte que no figura en la relació d’episodis desclassificats i que va ocórrer a l’estiu de 1985, molt a prop de la base, concretament entre Benasau i Benilloba. Què hi va passar? Doncs que una família d’Alcoi va ser perseguida per un ovni, exactament com en una escena de la pel·lícula Trobades en la tercera fase de Spielberg, encara que no hi va haver detecció per part de l’Exèrcit de l’Aire ni tampoc hi ha cap indici que fora un vehicle espacial carregat d’extraterrestres.

Siga com vulga, aquestes persones van patir una experiència difícil, com vaig poder comprovar personalment dies més tard. El pare regentava aleshores una coneguda carnisseria al carrer Santa Rita i la família havia anat a gaudir d’un dia d’estiu a Benasau, que va transcórrer de manera plàcida i normal. A la tornada, en la carretera cap a Benilloba, el vehicle de la família va ser perseguit literalment per un altre no identificat, que en algun moment es va posar al damunt i que no es deixava de petja. El conductor accelerava i l’altre vehicle també ho feia, entre el nerviosisme creixent dels ocupants.

En entrar el cotxe al raval de Benilloba, el vehicle perseguidor es va elevar, va accelerar i va marxar disparat en direcció cap al Mediterrani. A poc a poc, la família es va asserenar i va continuar el viatge sense novetat, per la qual cosa va arribar a Alcoi sana i estàlvia. Una al·lucinació estiuenca? És possible. Fantasia? També. Una mala interpretació de la realitat? Igualment. Totes les hipòtesis són correctes.

El que és real és que uns dies més tard em vaig assabentar dels fets i vaig aconseguir parlar amb l’home, amb el pare de família. Mentre m’ho contava, més o menys en els termes que hem explicat, vaig observar que els pèls del braç esquerre li s’eriçaven. Què li va passar a aquella família? Exactament, amb seguretat no ho sabrem mai, però el cert és que va ser alguna cosa poc comú, i no en Connecticut o Minnesota, com en les pel·lícules de Hollywood, sinó entre Benasau i Benilloba.

A banda, en la xarxa podem trobar tota la informació que ens interesse al voltant del fenomen ovni en Espanya, especialment pel que fa als assumptes desclassificats del nostre territori. Cal recordar

Portada de La Vanguardia de 1971

que la Base Aitana també va tenir participació en l’anomenat Incident Manises, de novembre de 1979, on un avió que venia de Salzburg i es dirigia cap a Canàries, després d’una escala en Palma, a Mallorca, va ser literalment assetjat per un objecte desconegut, la qual cosa el va obligar a fer un aterratge d’emergència en València. Aquest és l’episodi més investigat de la història d’Espanya perquè va enlairar un avió de combat per a tractar d’interceptar l’objecte i, especialment, perquè el pilot, Francisco Javier Lerdo de Tejada, tenia 8.000 hores d’experiència i era un professional altament qualificat. Si va decidir canviar de trajectòria i aterrar l’avió amb 100 passatgers és perquè no ho va veure clar. També a la xarxa es pot trobar tota la informació, fins i tot la gravació de les converses del capità amb la torre de control*. Són molt explícites i en cap cas és un boig que té un malson d’estiu; és un professional molt preocupat perquè veu en perill la nau que pilota.

Acabem com al principi: de vegades passen coses que són difícilment explicables o que no admeten les argumentacions dels mètodes científics tradicionals!

Mario Candela

Març 2025

* Adjunte la gravació de la comunicació entre el pilot de l’avió i la torre de control.

https://aitanamisteriosa.blogspot.com/2024/11/comunicaciones-originales-caso-manises.html?fbclid=IwY2xjawI5VMBleHRuA2FlbQIxMQABHQCkDdEdOcueXCmDXp9mEjWRYu-uXx_s_eAVna2T8JBGe6d8ilJIW2z1BA_aem_Qz3ra_mYVbXnlvvE7MNThA

A UFO INCIDENT IN BENILLOBA

Do you remember the film Close Encounters of the third kind? There is a scene where a car is pursued by a UFO full of space aliens? Remember, ok? So, the same thing has arrived in Benilloba… Yes, Benilloba. It isn’t a mistake.

One family from Alcoi went to a country house in Benasau on a Saturday of summer. At night, after dinner, they got into their car to return home. The travel was normally, until a car, or a plane, or I don’t know what, started following them. At first, the father thought that it was another car, but later the car flew above them, very close, just like in the film!

The family was frightened, and the strange machine with a lot of lights didn’t leave them, even though the driver pushed the accelerator. They couldn’t get rid of the object, which was a real UFO (something which could explain). When they arrived at Benilloba, the UFO suddenly speed up a lot and turned to the east. The parents and children were shaken, but they came back to Alcoy without any more problems.

This story was published in Diario Informacion in the summer of 1985.The family’s father was a well-known trader in the city center. He owned a horse meat shop. I interviewed him two weeks after the incident and during our conversation I saw the hair on his arms stand up. That’s why I believed his story.

There was really a UFO? Yes, in the strict sense of the word: something without a logical explanation. And the Spanish Air Force had a radar installation in Aitana, with many X-files, but that’s another story!

By the way, the man had a shop, but it is difficult to introduce the words shopping in this text. In addition, in Benasau there were no shops. Only a bar that sold tobacco.

I wish you liked this story because I was the laughingstock of journalists for days. It was a different kind of news. Light, just like summer!

Thank you very much for your kind attention

Mario Candela

Former journalist, now a writer of nonsense!

Alcoi, March 2025

Photos credit: Columbia Pictures