NO TOTS ELS DIVENDRES SÓN 13, PER SORT!

Quin plaer descobrir un llibre i una escriptora, en aquest cas! Va ser divendres 6 de juny de 2025 que anàrem al mercadet de l’IES Andreu Sempere, d’Alcoi, a la Hispanitat, al terreny de l’antic Xitxarra que en un temps anava fins a Gandia. Aquest IES ara és itinerant, com alguns profes, perquè la seua seu està en obres -per fi!- i la comunitat

escolar comparteix espai amb l’Escola d’Idiomes i l’edifici universitari del Viaducte. Açò encara durarà un temps.

Al que anàvem. Al mercadet, em va atraure de seguida el títol d’un llibre: Divendres 13 i altres històries inquietants, de Rosa-Maria Colom i amb acurats dibuixos de Mabel Pièrola. Recorde poc de la pel·lícula que, fa un milió d’anys, va tindre tanta anomenada, però, en canvi, conserve prístina memòria d’esdeveniments al seu voltant, més que res del final. Un divendres a la tarda eixíem del Club Escacs Alcoi de jugar ràpides -partides a cinc minuts cadascú- i algú va comentar que aquella nit passaven la pel·lícula.

Aquesta persona la coneixia i ens va avisar: molta atenció al final! La mare que va el final de la pel·liculeta! De les vegades que més ens ha impactat una escena. Transcorregut un temps, Divendres 13 va tornar a la tele i, en aquest cas, vaig avisar a la família: cura amb el final! Doncs, una persona propera, sexagenària, va caure

L'autora / Bromera

cap arrere del sofà on estava i d’una puntada va llançar a les altes la tauleta baixa. Sembla que el seu cor va començar a trontollar des d’aquell dia… Com en una pel·lícula de por, però en la vida real.

Doncs, Divendres 13 i altres històries inquietants, comprat per un euro en un mercadet solidari, va pel mateix camí. Des de la violinista fantasma, amb reminiscències de la xiqueta de la carretera, al seny de Jordi, que enganya a la mort: un tema recurrent, però no per això menys interessant. No falta el record de El jugador de Petrer, clàssica rondalla d’Enric Valor, per proximitat temàtica. I arribem al relat que dona títol, amb màgia negra i un rerefons de complicades relacions familiars, per a concloure amb una màgica contada o rondalla al voltant d’un rellotge anglés. Un destí esgarrifós.

És un llibre destinat al públic infantil, especialitat de l’autora, però recomanable per a tots els públics. No deixa indiferent, entre descripcions amb un vocabulari que donaria quefer a alumnes de primer de BAT. Llegir, gaudir i aprendre, tres en un, com el producte! I tot això, en un bufit (et quedes amb ganes de més).

LES MODERNES XXIV HORES D'ALCOI

Aquest matí he pujat al poliesportiu 

Francisco Laporta d'Alcoi, mitjançant el bus. El de les 9 del matí. Gairebé tots els usuaris anaven al cementeri. Coses que passen. El Tram de les 8,31 d'Alacant a la Platja de Sant Joan és el de les minyones del Cap de l'Horta...

    Volia fer estiraments i donar un cop d'ull a les clàssiques XXIV Hores esportives d'Alcoi, que ara s'anomenen esport en 3D o alguna cosa semblant. Hi ha molt de records en aquest esdeveniment, com l'excursió a la Cova Juliana de 1980 o els torneigs d'escacs on vaig

participar en diferents ocasions. Molt llunyà queda tot això.

    Enguany ha tocat la carrera, els 10 K del Club d'Atletisme, amb Toni Giner al capdavant, encara que m'he limitat a aplaudir, veure als corredors i fer alguna foto llunyana i a contrallum. Més tard, he fet estiraments entre una cosa i altra i una mica de xafardeig amb Alberto Belda, el regidor. Recentment, s'ha reparat l'enllumenat dels túnels de la via verda, sobretot els del Barranc de la Batalla,

la qual cosa és digna d'encariment. Sembla que la instal·lació dona sovint maldecaps, al marge dels robatoris de materials.

    He aplaudit la tornada dels primers corredors i he anat cap avall, amb l'ambient que hi havia pel recinte, amb molta gent esmorzant en la zona del bar. Per ahí queda l'esperit de Sarasa, Latorre, Valor, Blanes, Blanquer, Fuentes...

i tanta gent que ha impulsat l'esport alcoià des dels temps del Contamos contigo de Samaranch...

    Ací us deixe algunes fotos dels guanyadors, femení i masculí, i d'alguns altres participants!

NAUFRAGI DES DEL SALT

És una caiguda, com un naufragi sobtat, a l’estil del Titànic, més o menys voluntària, però que metaforitza els entrebancs de la vida, els quals de vegades ens condueixen a un atzucac tristament definitiu. Més o menys, així arranca Després del salt, la segona i nova novel·la de Natàlia Gisbert Abad, igualment sota l’aval d’un guardó, en aquest cas l’Enric Valor de narrativa i més recentment com a la millor publicació negra en valencià.

Resulta més bé complicat comentar

un llibre de lladres i serenos sense contar que l’assassí és el majordom, encara que tinc una certa experiència perquè així ho feia amb els meus alumnes: si vols detalls, ves de cap al llibre. Si Vi i veritas va ser una descoberta, Després del salt -en minúscula, la qual cosa té el seu punt- és una confirmació i alhora una promesa. Confirma que el debut no va ser una casualitat i promet noves sorpreses. Sí, sorpreses: cada llibre és una aventura.

Com s’explica en la contraportada, una dona es precipita des del Salt -o siga, fa un salt-, la qual cosa mata a la família (“impotència absoluta i definitiva”), com normalment ocorre amb els suïcidis, encara que la incrèdula germana posa en marxa una investigació paral·lela o complementària a la policial. Per cert, retrobem una vella coneguda, la comissària Maia Serra, cap de la Policia Nacional en Alcoi*. Tot açò obre un ventall d’intrigues, històries fosques i dolentes, crims, relats encreuats passats i presents, com també de sorpreses i girs argumentals que deixen expectant el lector fins que s’arriba a la conclusió, una conclusió lluny d’allò que podries haver pensat.

Personatges quotidians, de la

Zona Alta d’Alcoi, metges, psicòlegs i psiquiatres, policies poc amables, dolents maquiavèl·lics, misèries individuals… De tot es pot trobar en dues-centes i poques pàgines, encara que denses, amb descripcions i reflexions que cal assolir. El llenguatge, com ja succeïa en Vi i veritas, és dens, contundent, amb profusió de cultismes o mots lluny del valencià comú. Un devessall de paraules. L’autora, per cert, fuig d’utilitzar xorro, com fem el comú dels alcoians, i opta per caiguda (“la caiguda lliure de l’aigua davall dels rajos del sol”) o cascada, encara que el col·loquialisme figura en el DNV -però no en Optimot. I expressions: “testimoniances alienes de decisions errònies”, “nàufrags de les seues circumstàncies”, “l’oblit oblidat d’algú a qui ningú va estimar bé”...

Diuen que la segona obra consolida un creador, que darrere una meravella, fruit d’un enginy acumulat, és complicat esbrinar una segona. No és aquest el cas, com fàcilment es pot comprovar amb la lectura, tan recomanable o més que la primera.

Gaudiu-la!

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/12/lobscura-veritat-del-vi.html

OVNIS PER TOT ARREU

Ràdio Alcoi ha emés en maig 2025 un programa del cicle Contracròniques que ha abordat incidents amb ovnis (o siga, objectes no especificats) en l'Alcoià i el Comtat, i molt especialment un cas que es va produir el 1985 entre Benasau i Benilloba. Us deixe el text, així com una gravació del denominat Incident en Manises, en què la Base Aitana va tenir un protagonisme destacat. També adjunte una joguina en anglés que vaig fer per a l'EOI d'Alcoi.

UN INCIDENT OVNI ENTRE BENASAU I BENILLOBA

L’actualitat és molt dura des de fa uns anys. Vam començar amb la pandèmia i hem continuat amb guerres, conflictes per tot arreu, eleccions amb resultats inquietants. Un món difícil. Per això, resulta gratificant parlar, de tant en tant, de notícies que ens poden fer somriure, en funció del sentit de l’humor de cadascú. És el que pot passar amb el tema dels ovnis, en el sentit més pur de la paraula; és a dir, objecte o fenomen observat a l'atmosfera de naturalesa desconeguda per l'observador, d’acord amb la definició del diccionari de l’IEC. Alguna cosa indeterminada.

A finals de 2016, el Ministeri de Defensa va desclassificar 80 informes sobre ovnis en Espanya, dels quals 8 incorporaven deteccions fetes pels radars de la Base Aitana o a observacions del personal militar, és a dir, amb incidència directa al nostre territori. Així va succeir el 28 de juliol de 1975 quan un grup de sotsoficials de la base va veure un objecte desconegut que va sobrevolar les instalacions, i més tard va quedar immòbil en el mar.

Sierra Aitana /W. Commons

El comandant Francisco Miñano ho va contar fa poc de temps en Onda Regional de Múrcia, i en la xarxa es pot trobar tota la informació al voltant d’aquest fenomen, que fins al moment de la desclassificació els caps de la Base Aitana van negar amb rotunditat (a mi em va passar amb el comandant Carlos Gosálbez en una ocasió, durant una entrevista).

Tanmateix, hui posem damunt la taula un assumpte que no figura en la relació d’episodis desclassificats i que va ocórrer a l’estiu de 1985, molt a prop de la base, concretament entre Benasau i Benilloba. Què hi va passar? Doncs que una família d’Alcoi va ser perseguida per un ovni, exactament com en una escena de la pel·lícula Trobades en la tercera fase de Spielberg, encara que no hi va haver detecció per part de l’Exèrcit de l’Aire ni tampoc hi ha cap indici que fora un vehicle espacial carregat d’extraterrestres.

Siga com vulga, aquestes persones van patir una experiència difícil, com vaig poder comprovar personalment dies més tard. El pare regentava aleshores una coneguda carnisseria al carrer Santa Rita i la família havia anat a gaudir d’un dia d’estiu a Benasau, que va transcórrer de manera plàcida i normal. A la tornada, en la carretera cap a Benilloba, el vehicle de la família va ser perseguit literalment per un altre no identificat, que en algun moment es va posar al damunt i que no es deixava de petja. El conductor accelerava i l’altre vehicle també ho feia, entre el nerviosisme creixent dels ocupants.

En entrar el cotxe al raval de Benilloba, el vehicle perseguidor es va elevar, va accelerar i va marxar disparat en direcció cap al Mediterrani. A poc a poc, la família es va asserenar i va continuar el viatge sense novetat, per la qual cosa va arribar a Alcoi sana i estàlvia. Una al·lucinació estiuenca? És possible. Fantasia? També. Una mala interpretació de la realitat? Igualment. Totes les hipòtesis són correctes.

El que és real és que uns dies més tard em vaig assabentar dels fets i vaig aconseguir parlar amb l’home, amb el pare de família. Mentre m’ho contava, més o menys en els termes que hem explicat, vaig observar que els pèls del braç esquerre li s’eriçaven. Què li va passar a aquella família? Exactament, amb seguretat no ho sabrem mai, però el cert és que va ser alguna cosa poc comú, i no en Connecticut o Minnesota, com en les pel·lícules de Hollywood, sinó entre Benasau i Benilloba.

A banda, en la xarxa podem trobar tota la informació que ens interesse al voltant del fenomen ovni en Espanya, especialment pel que fa als assumptes desclassificats del nostre territori. Cal recordar

Portada de La Vanguardia de 1971

que la Base Aitana també va tenir participació en l’anomenat Incident Manises, de novembre de 1979, on un avió que venia de Salzburg i es dirigia cap a Canàries, després d’una escala en Palma, a Mallorca, va ser literalment assetjat per un objecte desconegut, la qual cosa el va obligar a fer un aterratge d’emergència en València. Aquest és l’episodi més investigat de la història d’Espanya perquè va enlairar un avió de combat per a tractar d’interceptar l’objecte i, especialment, perquè el pilot, Francisco Javier Lerdo de Tejada, tenia 8.000 hores d’experiència i era un professional altament qualificat. Si va decidir canviar de trajectòria i aterrar l’avió amb 100 passatgers és perquè no ho va veure clar. També a la xarxa es pot trobar tota la informació, fins i tot la gravació de les converses del capità amb la torre de control*. Són molt explícites i en cap cas és un boig que té un malson d’estiu; és un professional molt preocupat perquè veu en perill la nau que pilota.

Acabem com al principi: de vegades passen coses que són difícilment explicables o que no admeten les argumentacions dels mètodes científics tradicionals!

Mario Candela

Març 2025

* Adjunte la gravació de la comunicació entre el pilot de l’avió i la torre de control.

https://aitanamisteriosa.blogspot.com/2024/11/comunicaciones-originales-caso-manises.html?fbclid=IwY2xjawI5VMBleHRuA2FlbQIxMQABHQCkDdEdOcueXCmDXp9mEjWRYu-uXx_s_eAVna2T8JBGe6d8ilJIW2z1BA_aem_Qz3ra_mYVbXnlvvE7MNThA

A UFO INCIDENT IN BENILLOBA

Do you remember the film Close Encounters of the third kind? There is a scene where a car is pursued by a UFO full of space aliens? Remember, ok? So, the same thing has arrived in Benilloba… Yes, Benilloba. It isn’t a mistake.

One family from Alcoi went to a country house in Benasau on a Saturday of summer. At night, after dinner, they got into their car to return home. The travel was normally, until a car, or a plane, or I don’t know what, started following them. At first, the father thought that it was another car, but later the car flew above them, very close, just like in the film!

The family was frightened, and the strange machine with a lot of lights didn’t leave them, even though the driver pushed the accelerator. They couldn’t get rid of the object, which was a real UFO (something which could explain). When they arrived at Benilloba, the UFO suddenly speed up a lot and turned to the east. The parents and children were shaken, but they came back to Alcoy without any more problems.

This story was published in Diario Informacion in the summer of 1985.The family’s father was a well-known trader in the city center. He owned a horse meat shop. I interviewed him two weeks after the incident and during our conversation I saw the hair on his arms stand up. That’s why I believed his story.

There was really a UFO? Yes, in the strict sense of the word: something without a logical explanation. And the Spanish Air Force had a radar installation in Aitana, with many X-files, but that’s another story!

By the way, the man had a shop, but it is difficult to introduce the words shopping in this text. In addition, in Benasau there were no shops. Only a bar that sold tobacco.

I wish you liked this story because I was the laughingstock of journalists for days. It was a different kind of news. Light, just like summer!

Thank you very much for your kind attention

Mario Candela

Former journalist, now a writer of nonsense!

Alcoi, March 2025

Photos credit: Columbia Pictures

LA CONJUNCIÓ DEL DIA DEL DESCANS

La tetralogia o pentalogia festera s’ha

esgotat, pel que fa a les dates tradicionals, enguany alterades per allò de la tardana Pasqua, que, a més a més, ens ha endolat, a causa de la defunció del papa Francisco, de nom Jorge Mario, la qual cosa li dona una proximitat alcoiana. He tractat de simbolitzar aquesta successió festera amb algunes fotos, de les quals he penjat algunes.

Aquest matí, en la fugida fugaç

del tàlem, he albirat l’espai exterior i he vist la lluna conjuntada amb venus per damunt del complex lúdic de la UPV, la moderna EUITIA alcoiana. He fet alguna foto, que, amb nocturnitat i sense traïdoria, sempre té limitacions per la imperfecta tècnica del que ho intenta. No obstant això, queda un epitalami gràfic del moment, que em permet seqüenciar el dia del descans amb una imatge que té el seu punt.

Més tard he llegit que també hi havia una conjunció amb saturn, que jo no he vist o no he identificat,

perquè em sembla que l’estel superior era Venus. Avise que d’algunes coses sé alguna cosa, mentre que d’astronomia gairebé poc, així que deixe-m’ho amb una estampa de la jornada, més o menys singular.

Del dia de l’Alardo, vaig utilitzar una portada de Mortadel·lo i Filemó, al·lusiva al matí; del dia de Sant Jordi la missa del matí, que curiosament, estava dedicada a Mario Candela, desaparegut un 23 d’abril, i a Jorge E. Candela, que també ens va deixar d’hora i era el seu dia. Records, vivències familiars, que ens

acompanyen sempre.

Del dia de les Entrades, va ser la pluja, la plaça d’Espanya obscura i mullada a l’hora del capità cristià, com també a la resta de la jornada: de vesprada en va caure i molta. Del dia dels Músics, vaig repescar una imatge amb Ismael

Ortiz i Josep Maria Segura, per allò de la defunció de l’esmentat Sant Pare.

En resum, uns apuntes festers, més o menys irònics, en un any que el programa moro-cristià s’allunya en el temps. Ah! Aquest matí he escoltat, encara que desconec el nivell de veracitat, que en 2026 les Festes s’allarguen a maig per allò de l’aniversari de Sant Jordi i que es preveuen quatre dies de desfilades.

Temps al temps!

HABEMUS PAPAM

L’actualitat, de vegades, ens deixa bocabadats. És allò que va passar l’11 de febrer de 2013, quan Benedicto XVI va anunciar la seua renúncia o dimissió, una cosa que feia com a cinc segles que no havia succeït. Va ser la seua decisió, respectable a parer meu.

Festes 2023, amb Ismael Ortiz i Josep M. Segura

Era un assumpte que desconeixia i desconec per complet, encara que la pel·lícula Los dos papas -que si no l’heu vista, us la recomane- ens dona alguna pinzellada del que va ocórrer.

Escric aquestes línies poc després d’haver conegut la desaparició del seu successor el papa Francisco, de nom Jorge, la qual cosa li dona una certa familiaritat alcoiana. L’home portava temps amb la salut trasbalsada i finalment ha ocorregut: RIP. Ara falta veure si serà santificat tan de pressa com algun predecessor i també qui continuarà la tasca de Pere.

Tampoc vull escriure succintament de la desaparició, sinó de l’arribada. En produir-se la dimissió de l’antic cardenal Ratzinger, el diari em va demanar reaccions de personalitats de la zona i, primer que ningú, vaig telefonar al llavors vicari, Ismael Ortiz. Era una trucada pertinent, com a màxim representant de l’Església Catòlica en Alcoi. No recorde el detall de la conversa, però sí que hi havia una sensació de sorpresa en tractar-se d’un fet tan inesperat.

Van transcórrer uns dies, no molts, jo recorde que vaig gaudir d’unes petites vacances, i en tornar a la feina es va produir el concili i la fulgurant elecció del papa Francisco (segons la referida pel·lícula, l’assumpte estava ja previst abans de la renúncia). Altra vegada em van encarregar reaccions i, evidentment, vaig cridar al pare Ortiz. Tampoc recorde les paraules, encara

Ismael amb Indalecio Carbonell i el pare Alex

que sí la reacció. Li vaig comentar que si l’1 de febrer ens hagueren dit que el papa dimitiria i que tindríem un nou papa argentí, ens haguérem fet un tip de riure. I així va ser, vam riure per la concatenació d’episodis singulars.

Temps després, Ismael Ortiz va marxar a Puçol i més tard a Alaquàs on fa la seua tasca pastoral i social, mentre la meua carrera periodística va acabar i, sobtadament, vaig acabar de profe d’institut. Tant a Ismael com al papa els he seguit la pista, encara que de lluny.

Ah! Si voleu gaudir d’una pel·lícula que reflecteix com cap altra l’ambient de l’elecció clàssica d’un papa, us recomane Las sandalias del pescador, amb Anthony Quinn.

EL MIG ANY DE VARGAS LLOSA

Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar,

L'Entraeta de Vargas Llosa amb els Marrakesch

amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any del 95 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).

A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època

En el concurss d'Olleta, amb Gisbert, Sanus y Vilaplana

del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell profe em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.

Recorde que l’Ajuntament ens

Vargas Llosa va estrenar el llibre d'or dels Marrakesch

va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent d’upa, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.

En aquell temps, Vargas Llosa

Imatge de la degustació dels plats d'Olleta alcoiana

era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme pel matrimoni amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.

Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna

Amb Antonio García, membre de la filà i família de Gisbert

amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!

* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…

L'alferes, Ana Gisbert

amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.

** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.

Crèdit: Les fotos formen part de l'arxiu de la Filà Marrakesch, a excepció de l'última que és de l'autor del texte.