EL BLUES DEL BUS ELÈCTRIC D'ALCOI*

* Per a llegir aquesta dissertació, que està a mitjan camí entre una notícia, un deliri estiuenc i una fantasia animada d’ahir i de hui, digna de formar part de la secció Más falso que un Judas, de la irreverent, iconoclasta, interessantíssima, inclassificable i insòlita web Tipografía La Moderna, és recomanable escoltar la cançó El blues del autobús, de Miguel Rios.

Una vegada era que hi havia a Alcoi un bus elèctric, una mena d’híbrid en realitat, una meravella tecnològica que va recórrer els carrers de la ciutat, i que de la mateixa manera que pujava per Oliver fins a Batoi, gosava l’ascensió de Sant Nicolau i del carrer Músic Carbonell, que és una mena de Tourmalet alcoià.

Conta la llegenda que això era així, encara que semble mentida, perquè fa molt de temps que el bus ha desaparegut, mal que aquest esdeveniment no figure en els annals. És una d’eixes coses que es va anunciar a so de bombo i platerets, però que va caure oblidada en la nit dels temps.

La qüestió dels vehicles elèctrics és relativament innovadora i gaire complicada, i en el cas d’Alcoi, digna d’un Serafí del poeta Joan Valls, que es divertia a cabassos amb les novetats tecnològiques i dels costums dels anys seixanta i principis dels setanta.

Tot ha vingut arran del vehicle, que no arriba a la categoria de cotxe, que ha presentat recentment la casa Citroën,

El nou Citroën elèctric / Citroën

una mena de quadricicle, que no necessita permís de conduir, que té dos portes que s’obren en sentits oposats i que no té maleter, però sí ganxets per a penjar les bosses i un espai per a col·locar el mòbil, que fa el fet d’ordinador de bord. Aquest artefacte s’anomena Ami, es compra per internet o en una gran botiga francesa especialitzada en llibres i discos, i es veu que ara també en vehicles ultramoderns; és elèctric, com deia, i té una autonomia de fins a seixanta-cinc quilòmetres.

Sempre que puc, comparteix un típic esmorzar alcoià de divendres amb els amics d’un conegut i prestigiós taller mecànic, expert en reparacions de cotxes, autobusos, camions i fins i tot tractors i submarins grocs*, si cal, i el dia que vaig parlar de l’esmentat vehicle de Citroën, la conversa va derivar cap a la nova moda dels elèctrics.

*En aquest moment, millor escolar la cançó Tengo un tractor amarillo, de Zapato Veloz, o El submarí groc, de The Beatles.

“Clar!” Van dir. Seixanta-cinc quilòmetres d’autonomia en un lloc pla, amb un únic passatger i sense engegar ni la ràdio. Així, que vaig preguntar, i què passa en Alcoi, en Banyeres o en Agres? Pujaria la costera del Gurugú? “Sí”, van contestar a l’uníson, però en arribar dalt de tot no li quedaria càrrega a la bateria, vaig continuar reflexionant jo en veu alta. I en aquest moment va ser quan em vaig assabentar de la realitat dels vehicles elèctrics a les ciutats o als territoris amb característiques orogràfiques semblants.

Algú s’ha creuat recentment amb l’espatarrant bus elèctric, vull dir híbrid? En realitat, resulta altament improbable, perquè sembla que ja no hi és, que ha marxat amb nocturnitat i sense traïdoria. I què ha passat?

L'alcalde, Martínez i dirigents de Tuasa 

Doncs que aquest tipus de meravelles ultramodernes es connecten a la xarxa elèctrica general per a la recàrrega i el bus en qüestió necessitava molta potència, tanta que deixava sense energia tota la instal·lació de Tuasa-Vectàlia al garatge del carrer Filà Navarros en Sembenet. No es podia ni posar en marxa la cafetera de calcetí!

I aquí finalitza el blues del bus híbrid-elèctric d’Alcoi, una increïble i trista història que recorda una de les aventures de Mortadel·lo i Filemó, en concret la que transcorre en Alemanya, on es troben una línia de tren que tenia bitllets “est” i “emp”, la qual cosa volia dir “estirar” i “empujar”. Em ve al cap la imatge del nostre supervehicle amb els passatgers espentant-lo i estirant-lo pel carrer Músic Carbonell…

Primer model del 2cv en 1939 / Citroën

PD. Paga la pena acabar un article que parla de Citroën amb la imatge del primer model de 2cv, del que les primeres unitats van ser enllestides la vespra de la declaració de la Segona guerra mondial. Gairebé totes van ser destruïdes, però molts anys més tard se'n van recuperar tres en bastant bon estat a les golfes d'una granja. La imatge, amb un únic far, és insòlita.