LES IMATGES DE LA TARDOR (PLATJA SANT JOAN)

La tardor ha arribat de sobte a la platja de Sant Joan. A mitjan setmana encara mirava el mar amb un desig gairebé voluptuós, però ara tot ha canviat. Ha entrat la humitat, la boira inesperada, l'enllumenat nadalenc (pel meu barri, subtil, concís, simbòlic), les postes de sol brillants i també nous elements de jocs a la sorra. Temps d'eternes vesprades obscures, de cases d'estiu on el fred es deixa sentir, de moments de recolliment i de feina. Temporada alta!

Millor, les imatges...

ACOMIADAMENT AMB MÚSICA D'ALCOI

Democràticament, els alcoians

hem decidit eliminar l'àrea de vianants del centre; doncs, divendres a la tarda vaig anar-hi a acomiadar-me, encara que vaig caminar per la vorera. Millor, tornar-se a acostumar. Volia fer una gestió a la Llibreria Llorens, al primer pis, per on vaig entrar un milió de vegades quan treballava dos pisos al damunt. Sempre toca la nostàlgia. I va ser ràpid. A mitjan escala ja vaig veure el que buscava: el disc de Marisa Blanes, Alcoy en el recuerdo, amb una caràtula en blau obscur espectacular. Així que, tot resolt ràpidament. Com sempre.

    En parlàrem, de la conversió en zona de vianants, vull dir. Una xarrada de caràcter privat, que queda per a les memòries que tal vegada publique més endavant; una mena de contra crònica de la dreta econòmica i festera alcoiana contemporània. No cal dir res més. S'espera el plenari per a l'aplicació i endavant. Enhorabona! Ho hem aconseguit! Ara podem començar amb el carril-bici, que el dia que canvie el govern no durarà ni dos dies, com per exemple ja ha passat en Elx. Així ja tindrem la felicitat completa.

    Tinc davant el disc de Marisa Blanes i no gose obrir-lo per a no espatllar la imatge, encara que caldrà escoltar-lo, mentre estudie la llista de temes. Només conec a Ulrich; de la resta no n'havia sentit parlar, tot i això que sabia que havia incorporat una obra d'una compositora, Lola Vitòria, concretament.

    Segurament ha estat la darrera experiència com a vianant per les calçades del centre, que sempre podré aparellar a la música clàssica d'Alcoi i al savoir faire de Marisa. Ho pensaré demà, com aquella dona de la pel·lícula, mentre camine pel passeig de la Platja de Sant Joan, que ara per ara sols és pels vianants, encara que demà qui sap!

EL TELEPROGRAMA, TESTIMONI D'UN TEMPS

A casa la meua iaia Maria, hi era.

Costava un duro, com molt bé es destaca en la portada de l'exemplar número 1, que protagonitza El fugitivo, ni més ni menys, una sèrie mítica. Un dia d'aquests explicaré als meus alumnes que un duro eren 0,03 euros... o siga, l'equivalent actual a 1,95 euros que és el que m'ha costat el número 3.000 de la revista Teleprograma, el TP. (Quin món: el que costava 3 cèntims d'euro són ara dos euros😱).

    Era i és una revista de xicotet format que incorporava tota la programació de la televisió, a partir del 9 d'abril de 1966, data en què es va publicar el primer número. El contingut era senzill: la programació de l'única cadena de la tele i després la UHF, que començava amb la Carta de ajuste, a les 20.45 hores. He trobat un vídeo meravellós d'una persona que fulleja el primer exemplar. Us l'aconselle de veritat.

https://www.youtube.com/watch?v=eRaWvedA-Yw

    El virginiano, Bonanza, Viaje al fondo

del mar... Sèries i noms que ens porten al perdut món de la infantesa, de la ingenuïtat en què ens mantenia l'autarquia de l'època. I després, coses diverses: els famosos, com Teresa Gimperà, la Lola (no cal precisar més), Adamo, etc. I també alguns reportatges, com el del Virginiano, i una fotonovel·la. Un document-testimoni d'un temps.

    Res a veure amb el número 3.000, que retroba en la portada un clàssic com és Matias Prats júnior i en la contraportada al mateix, el dia del seu debut televisiu en 1976; també es recorda al seu pare, figura mítica de la ràdio espanyola. Aquest exemplar reflecteix allò que

Quiosc d'Antonio en la Platja de Sant Joan

 passa en aquests temps: un milió de cadenes i ofertes diverses, que és impossible controlar i seguir. Així, s'ha perdut una cosa bona de llavors: podíem comentar les pel·lícules i els programes en general, perquè tots veiem el mateix. Ara, millor deixar-ho de costat*.

    Sí, nostàlgia. És evident. Encara que m'ha fet il·lusió retrobar al quiosc (en aquest cas, el d'Antonio, a la platja Sant Joan, cantonada Santander/Benidorm) el TP. Desconeixia la seua evolució recent i veig que continua, encara que siga a empentes i rodolons.

    3.000 números setmanals... Un rècord... Una vida!

* Un matí, fa un milió d'anys, vaig arribar al café de l'Ideal i vaig comentar en veu alta: "Que bona la pel·lícula d'anit! (En busca del fuego, de Jean-Jacques Annaud)". Enrique Rico es va girar i va dir: "Molt bona!"

HUMOR GALÀCTIC A ALCOI

Sí, d'humor galàctic va aquesta

Barreres enllumenades com espases làser / M. C.

xicoteta entrada dominical que està inspirada en les barreres d'accés a la Font Roja, que aquest matí estaven aixecades i enllumenades, la qual cosa donava un aspecte que ens recordava Luke Skywalker i Darth Vader en les seues èpiques batalles amb les espases làser.

    Quina llàstima aquesta situació!, perquè una hora més tard hi havia una autèntica caravana de cotxes cap a la Font Roja, la qual cosa no deixa de sorprendre en un parc natural. No hi ha cap control en Alcoi?, m'he preguntat a la dutxa. Almenys, al final hem vist un ciclista...

MIGUEL SARASA, EL REI DELS PROFES

En juny de 2012 vaig publicar una

entrevista al diari INFORMACION. Miguel Sarasa Lores, un alcoià d'adopció que no necessita presentació, s'havia jubilat després d'una mica menys de mig segle de professor. De fet, l'havia començat la carrera en l'Acadèmia Tecnos, en substitució ni més ni menys que de l'enyorat Paco Bernàcer, el 2 d'octubre de 1963. Així que estos dies es compleixen seixanta anys d'aquesta efemèride.

    Aconselle llegir l'entrevista i ser benignes en les repeticions de "por cierto" que hi ha en una mateixa frase: és fàcil justificar-se en la presa dels periodistes a l'hora de redactar, però no és cap excusa. Revisar-la recentment ha sigut per a mi una descoberta, perquè la va preparar i escriure un periodista, en efecte, però ara la llig un professor d'institut... I la perspectiva és molt, però que molt distinta.

    Ara comprenc algunes coses que Sarasa, un home moderat i cortés com cap altre (en realitat com el seu alter ego, Eduardo Latorre), explicava en la part del final per això que fa a l'autoritat del mestre, al comportament dels alumnes i a l'actitud que mantenim els pares en general.

    De vegades he contat a les meues classes que jo vinc de l'escola franquista i que ara m'he hagut d'adaptar a una nova situació social, la qual cosa de vegades és complicada.

La pel·lícula Los chicos del coro reflectix de vegades l'ambientació escolar d'un temps desconegut per a les generacions contemporànies.

    Per això em va sorprendre el to crític de Sarasa en aquella entrevista, una posició que ara puc entendre millor, i per això considere oportú recuperar el text, que continua en la xarxa global. Que el gaudiu com jo mateix he fet!

    I enhorabona a Miguel Sarasa per l'efemèride!

https://www.informacion.es/alcoy/2012/06/02/padres-quieren-les-devuelvas-hijo-6805821.html

 

EL PATRÓ DELS ESTUDIANTS

Aquest dilluns, 18 de setembre, és la festa de Sant Josep de Copertino, d'acord amb la tradició catòlica espanyola. Aquest home poc conegut és el patró dels estudiants... I també dels pilots, perquè tenia el do de levitar, la qual cosa als caps de la Inquisició no els va fer massa gràcia. Finalment, va ser homenatjat i forma part del santoral de l'Església catòlica.

    Vos adjunte un escrit amb informació al respecte, però amb clau alacantina, que és on jo treballe ara i d'on són els meus alumnes, majoritàriament!

    Recomanat especialment per als estudiants d'opos educatives...

EL PROTECTOR DELS ESTUDIANTS

Ara per ara, Espanya és un país laic, on la pertinença a una església o les creences en els preceptes d'una religió són una qüestió estrictament privada i personal. No obstant això, la llarguíssima tradició cristiana-catòlica que té aquesta nació ens obliga a conéixer aspectes històrics i socials d'aquesta religió, perquè formen part de la nostra cultura, del nostre dia a dia.

    Així, per a una adequada comprensió d'una obra tan universal com és El lazarillo de Tormes, fonamental en la literatura castellana i que s'estudia en l'ESO, cal saber quins són els principis bàsics de la religió catòlica; en cas contrari, no hi arribarem, ni tampoc podrem captar per què aquesta obra va estar censurada més de tres segles en Espanya per decisió de la mateixa església (en concret, de la Inquisició).

    Una tradició popularment molt estesa és la dels sants i santes cristianes. Cada dia de l'any es ret homenatge a algunes persones, normalment sacerdots o monges,

Sant Josep de Copertino /V. Commons

per les obres que van fer en la seua vida o també per la seua mort violenta, per defensar les seues idees. Per exemple, Sant Nicolau de Bari és patró d'Alacant i el seu dia és el 6 de desembre, que és festiu, però perquè se celebra la Constitució. En canvi, en nombrosos països d'Europa es fa la festa del sant i és el dia que s'acostuma a donar els regals als xiquets; o siga un mes abans que al nostre país.

    Per cert, Alacant té una altra patrona, que és la Verge del Remei, que es commemora el 5 d'agost, i molta gent té una veneració especial cap a la Santa Faç, que motiva cada any una romeria.

Més informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Fa%C3%A7_d%27Alacant

    Per què el profe ens ha fet aquesta dissertació? Molt senzill, perquè es tracta de parlar d'un sant, en concret de Sant Josep de Copertino 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_de_Copertino

que va ser un sacerdot italià del segle disset i que és el patró dels estudiants... i també dels pilots. La tradició catòlica diu que si eres devot seu i només estudies un tema per a l'examen, el toca, perquè a ell li va passar més d'una vegada i es va considerar miraculós, la qual cosa vol dir inexplicable i motivada per la intervenció divina.

    La seua festivitat és el dia díhuit de setembre i per això he fet aquest article per aquestes dates. Va ser un religiós amb una biografia molt controvertida, però que posteriorment va ser reconegut i homenatjat per l'Església catòlica. La tradició diu el que diu i cadascú farà el que li convinga, però el professor us aconsella estudiar i treballar cada dia...

Mario Candela

IES Platja de Sant Joan / D. de Llengua Valenciana / Curs 2023/24

LA CRUA REALITAT DEL MÓN DE LES DONES

Dos coses m’han cridat l’atenció poderosament d’El vestit més bonic, de Raquel Ricart, que ha obert aquest estiu la col·lecció Llegir en valencià: la

crua i molt real descripció del món tradicional de les dones i la utilització del vocabulari de la costura per a construir expressions corrents. A més, he descobert el text i l’escriptora, que sols coneixia de nom, en un moment de tensió al voltant de la vida quotidiana de les dones, per allò de l’assumpte del senyor Rubiales.

A partir de la metàfora de l’inici que suposa l’alliberament dels sostenidors, la qual cosa suposa molt més que la retirada d’una peça de vestir: és el símbol de la capacitat de les dones de prendre decisions, sense la presència d’un mascle. El personatge Mariu, que marca l’inici i el final, ens mostra el camí de seguida: que el vestit té un gran escot? Doncs… no el mires… En francés existeix una expressió al respecte: femme décolletée, femme mariée* (dona amb escot, dona casada), que no té res a veure amb l’assumpte, però queda bé.

Després, de les poques -encara que molt precises- dades que rebem de la vida de Guillermina, comprovem que pràcticament ella no decidia, que tot era Antoni, l’home, i les seues vergonyes i preocupacions pel què diran. Les actuacions que per una teòrica tradició li corresponen a un mascle marquen l’esdevenir no sols el seu, sinó també el de la parella i la família, en aquest cas la filla Teresa. Ni tan sols volia que Guillermina cosira, com

Raquel Ricart / V. Commons

han fet milions i milions de dones en la història del món en l’anonimat domèstic i sense cotització. Gràcies al suport de la sogra…

En poques pàgines, assistim a situacions quotidianes: maltractament, incomprensió i enfonsament de l’estima. “Si el seu home li havia cascat, potser tenia alguna raó”, li diu el pare a una filla que plora pel maltractament assidu. El maquillatge fa miracles. Al final, rebem el missatge que el patiment de les dones i les petites batalles que segle a segle han guanyat han permés la situació actual, on la filla té una carrera -de fet, és metgessa- i en conseqüència és autosuficient. “Vam nàixer abans d’hora, Guillermina”, li diu Mariu.

En aquest llibre, de menys de seixanta pàgines, trobem expressions com “els seus cors embastats”, “explicar fil per randa” o “els papers que recitava els tenia cosits a la memòria”, un ben curiós aliatge de llenguatge costurer i la vida quotidiana.

Una lectura, fonamentada en l’autoestima, que es fa en un bufit, però que deixa una empremta profunda.

Fitxa: El vestit més bonic per Raquel Ricart. Il·lustració: Jotaká

Fundació Bromera, “Llegir en valencià per a estimar-nos”, vol. 1. 2023

* Expressió utilitzada, si la memòria no em falla, al llibre La maison du chat-qui-pelote de Balzac.