UNA RIUADA INFINITA DE PERSONES I ESPECTACLE

Buf! Normalment, llençar un

Imatge d'una formació cristiana en les Entrades 2019 / M. Candela

 cop d’ull a les fototeques particulars acostuma a ser una activitat amb sentiments contradictoris, perquè agrupen moments de celebració, de vida viscuda en plenitud, amb la recuperació de persones que ja no hi són. Aquest sentiment s’ha desbordat els últims temps per raó del cataclisme sanitari que hem viscut i que encara patim. No ho oblidem: cada dia mori gent per la maleïda COVID-19, a banda de qui també ho fa per raó d’edat o per malalties sobtades, completament inesperades i dolorossíssimes, com l’exemple que hem tingut en vespres de la Glòria, que va passar a ser un dia de dol.

Mirar, doncs, la fototeca ara és complicat, encara que l’esperit d’aquest article -o hauria de dir, entrada de bloc?- no va per aquest camí. A les portes de la trilogia, he revisat les fotos del 4 de maig de 2019, Dia de les Entrades d’Alcoi. Per raó de faena, em vaig perdre les de 2018 i un any més tard vam decidir seguir una estona l’espectacle, que finalment vam gaudir en un 75%.

El grup anterior, un detall / M. C.

    Cap persona podia pensar llavors que tardaríem tres anys a tornar-lo a veure, a sentir. I, no obstant això, així ha estat.

Recorde d’aquella jornada de 2019 l’ambient a la balconada de ca ma mare, en Sant Nicolauet, amb la família; després vam seure a la porta una estona, en cadires de segona fila, encarats al balcó de Xelo i Rafa i les respectives famílies. El d’enfront, és un immoble de tradició Realista… ha ha ha… Vam veure una estona la desfilada i vam pujar al balcó. Més tard, vam descendir fins a País Valencià a cals Alba, on vam riure, vam xafardejar, vam veure i aplaudir les desfilades, vam dinar, vam prendre café, vam tornar a aplaudir… És a dir: un dia de les Entrades. 

En una ocasió em van contar

Carrossa de Dames de Sant Jordi en les Entrades 2019 / M. C.

que en el despatx de Gregorio Coloma i Antonio Revert en Sant Nicolau, tots dos i l’enginyer Roberto Garcia Payá es van fumar una caixa d’havans… I a penes van veure res de les Entrades; només escoltaven la música i sentien l’ambient: van xarrar i xarrar i xarrar… i fumar i fumar i fumar, supose… Crec que igualment hi havia algun conyac de bon any. Em sembla que també hi era el bisbe Rafael Sanus -eren una colla de companys d’estudis i amics des de xicons-, però la memòria no arriba a tant.

Un original muntatge a l'Entrada Mora / M. C

No puc confirmar-ho.

Cadascú mana en sa casa, la qual cosa vol dir que viu les Entrades a la seua guisa.

El pensament que tinc de l’Entrada de 2019 és de gent, i més gent, i més gent encara. Una banda de 150 músics -aquella de l’esquadra centenària dels Bequeteros-, un grup d’acompanyament d’un càrrec on hi havia un nombre inabastable de fèmines: jo en compte més de dues-centes i promet que no he trucat la foto. Una riuada infinita de persones, amb ordre i formació rigoroses, des de les deu del matí fins a la conclusió, que imagine va ser més tard de les nou de la nit.

Com deia aquella pel·lícula de John Wayne, l’espectacle més gros del món.

Foto de record de les Entrades 2019 / M. C.

Aquest és el sentiment que roman tres anys més tard i que de segur es repetirà el 22 d’abril, encara que la previsió meteorològica ha ruixat hui mateix les expectatives d’una jornada solellosa i brillant, com aquella del 2019.

Bona Festa!

QUAN UNA FORMACIÓ INNOCENT FA CAURE DE CUL

El Dia de les Entrades d'Alcoi del 2012 -és a dir, fa deu anys- van passar infinitat de coses, en general bones, i tothom va gaudir d'una jornada memorable, que a més a més era diumenge 22 d'abril. No tinc memòria especial d'aquell any, així que supose que tot aniria més o menys en la línia habitual.

Amb una excepció, petita i simbòlica. Passades les Festes algú em va explicar que al Casal -això vol dir en llenguatge corrent, a aquelles persones que tenen el comandament; o siga, una sinècdoque, em sembla- hi havia hagut un detall de l'Entrada Cristiana que havia provocat esbalaïments, atoniments, sobrecors... i que fins i tot algú s'havia esquinçat les vestidures.

Formació de la Filà Alcodianos en la Entrada Cristiana de 2012 / M. Candela

Quin era el motiu? Un xicotet acompanyament de la formació de la Filà Alcodianos, on hi havia huit xiques més una que no formaven una esquadra oficial -encara que la cap portara porra, en aquest moment abaixada- però podia semblar-ho, i per acabar d'adobar-ho, les protagonistes eren excessivament fadrinetes. "Això que és?" Diuen que van dir "allà baix", expressió d'argot per a referir-se al Casal de Sant Jordi.

Evidentment, aquest episodi no passava per una cosa de xiquets, simpàtica i condescendent, com potser la Glòria Infantil, i això trencava motlles. Desconec si hi havia alguna intenció amagada, però no ho sembla, sobretot per la fisonomia de les protagonistes, que semblen desfilar amb molta normalitat, i fins i tot tres miren la càmera, amb certa sorpresa. Estava assegut amb els fotògrafs, a la cantonada, i vaig fer una foto, supose que perquè inconscientment em va cridar l'atenció.

El 2012, les coses no eren com el 2022. Fa just deu anys una esquadra femenina en Alcoi era impensable, i allò que va passar amb les Marrakesh i les Realistes el 2015 tres anys abans era impossible de preveure. Estava la situació reconfigurant-se, és veritat, però no hi havia perspectives d'un bot ràpid cap a la normalitat, que es veuria més clar amb la Segona Diana de les Marrakesh de 2013. Una cosa era la simpatia infantil i una altra molt diferent una activitat de dones adultes, els drets de les quals estaven limitats.

Per això, aquests dies, que procure publicar una imatge festera cada jornada, no volia que aquesta quedés al marge. No tinc informació al voltant de si aquestes dones van participar a la Diana dels Alcodianos de 2018, tanmateix allò que va passar ara fa una dècada les va convertir en pioneres, encara que fora sense pensar-ho.*

Un detall de la història de la Festa (i no serà l'últim).

* D. Francisco Javier Monllor Montava afegeix que de totes les xiques, sols una, precisament la cap, Lucía, va formar part de l'esquadra dianera de 2018... Evidentment va fer l'arrancada.

* Vídeo de l'arrancada de la Diana de la Filà Alcodianos en 2018 (segon tram). La cap d'arrancada és Lucía Monllor Carbonell, la mateixa de la foto del reportatge.

AQUELLA INSÒLITA GLÒRIA DE 2019

Si ha existit una Glòria de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi que podríem qualificar d'insòlita és sense cap dubte aquella del meravellós any de 2019; aquella que va ser ajornada dues vegades per una meteorologia adversa i que, finalment, va triomfar en una tarda de dissabte, vespra d’un diumenge electoral. Ah! I va ser doble! Primer els adults i després, la Infantil. I déu-n’hi-do! Hi havia hòmens i dones, xiquetes i xiquets. Grandiós.

Imatge de la Glòria 2019 al seu pas per Sant Nicolauet: cares de Festa / M. Candela

    I va ser l'última, perquè més tard ens va passar allò que més temen Astèrix i Obèlix: el cel es va desplomar sobre el nostre cap en forma de pandèmia.

    Fins hui, que el 17 d’abril de 2022 recuperem la Glòria, una Glòria endolada per tots aquells que s’han quedat pel camí en aquests temps de tristor infinita, i amb un record especial a Salvador Domenech, que no ha pogut acomplir el seu somni de representar les Tomasines.

El sergent dels cristians / M. C.

Tanmateix, la Glòria simbolitza la reactivació del món primaveral després de l’obscuritat de l’hivern, la renaixença del camp, de les flors, el sol que ens comença a enlluernar… No deuen ser paraules textuals d’Adrian Espí, però recullen el sentiment que el també recentment desaparegut fester “navarro” ha expressat al llarg d’un milió d’articles en més de seixanta anys.

Músics en la Glòria 2019 / M. C.

    No és un dia de tristor, sinó de Pasqua, en el sentit religiós catòlic -als musulmans els queda Ramadan fins al 3 de maig- i també social, cultural i festiu, per tot allò que representa per a Alcoi, Banyeres, Onil, Agullent, Muro… I tantes altres poblacions veïnes. Siga com siga, gaudim tots es possibles, perquè aquest món ha esdevingut imprevisible!

    Que tinguen bona Festa! (recordant aquell pioner de la TV3 que ens delectava amb la seua “Bona cuina!” i ens sorprenia amb el seu català enrevessat!).*

    *Acompanye aquest text amb unes imatges de la Glòria, especialment una on apareix la primera gloriera de la Lleganya, una filà sempre molt propera al meu cor.

Crònica de Ràdio Alcoi

Per acabar, adjunte un article al voltant d'un aspecte literari d'aquesta Glòria que vaig publicar llavors al Diari INFORMACIÓ.

GLORIERA LITERARIA, GLORIERA REAL

El escritor Antonio Revert imaginó en 1989 una gloriera para la "Llaganya" que 30 años más tarde se ha convertido en realidad.

Mario Candela

La realidad materializa en este caso la ficción literaria, pero no es exactamente así: ni son los mismos tiempos, ni las circunstancias son las mismas. Han pasado 30 años de un episodio a otro, pero en realidad se trata de dos mundos muy diferentes.

Habría que remontarse a la primavera de 1989. Aquel año, las capitanías estaban a cargo de las filaes Almogávares-Llaganya y Chano, en los bandos cristiano y moro, respectivamente. Ambas entidades ofrecieron cargos de lujo, encabezados en el primer caso por Francisco Alba Socarrades y en el segundo, por Enrique Grau Mullor.

En aquellos tiempos, el mundillo de los sainetes alcoyanos y festeros estaba dominado por Armando Santacreu y Joan Valls, pero otros escritores también dejaron su huella. Un episodio singular estuvo a cargo de Antonio Revert, que no logró ver representada su obra, pero sí consiguió la edición de lo que hoy puede contemplarse como un sainete insólito, "desgavellat" y completamente superado -como tantos otros-, pero que no deja de ser una auténtica joya.

Revert aprovechó un "rodolí"/pareado valenciano para construir un simbólico sainete, con el título de "Si la teua filà no t'apanya/ apunta't a la Lleganya", que se editó por la capitanía de la filà. En esta obra en un acto aparecen personajes como el pintor Arjona o el popular La Gallina, un vendedor de cupones ya fallecido, fanático de los Sanfermines y que tenía la costumbre de lanzar el chupinazo en la plaza de España cada 7 de julio. Igualmente, hay que significar que la edición incluía una serie de dibujos subiditos de tono.

El argumento apuesta por la igualdad de hombres y mujeres en las Fiestas de Moros y Cristianos y concluye con la participación de Lisístrata, esposa del primer tro de la filà, como gloriera, con un atuendo que incorporaba tacones -a falta de sandalias reglamentarias de su número-, minifalda y un escote vertiginoso.

Aquello que Revert imaginó literariamente hace 30 años, se convirtió en realidad el pasado sábado, pero de otra manera, mucho menos literaria y sainetística y mucho más real. La Glòria 2019, que logró salir a la calle a la tercera tentativa, incluyó, entre otras, una pionera gloriera de la Llaganya. Begoña Fita Rovira desfiló junto a la también debutante de los Navarros Mireia Soler i Molina, en compañía de los restantes miembros de la escuadra, todos los cuales protagonizaron un evento que queda para la historia. Lo que se podía anticipar hace 30 años como un hecho insólito, se ha materializado de manera muy normal, con los trajes oficiales de las filaes -masculinos o femeninos-, por directo turno de "roda" interna y entre el aplauso y satisfacción general.

Las Fiestas, poco a poco, van logrando que la participación se normalice y en esto la doble Glòria de este año, infantil y de adultos, ha sido un ejemplo.

AUXILI! UNA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ!

Una persona que ve de l’antiga escola, dels Salesians d’Alcoi, de don Tomás i don Blas, d’un món desaparegut, té dificultats per comprendre l’educació actual, encara que, per començar, cal deixar ben clar que majoritàriament els pares es preocupen per la realitat i el futur dels seus fills i que aquests treballen i també tenen consciència. Al costat hi ha la resta: o no l’interessa, o ha decidit que no fa res -normalment als dotze o tretze anys-, o ha optat pels papers de Lee Van Cleef, que sempre feia de dolent de la pel·lícula.

Imatge d'una activitat a l'IES Jorge Juan d'Alacant/ Mario Candela

Recentment he tingut un bon exemple. Va haver-hi una incidència de comportament a una aula, que implicava diferents alumnes, que podríem enquadrar en diferents categories. Un, bon estudiant, em va admetre més tard que havia ficat la pota, que a casa seua hi havia hagut conseqüències… i endavant. Em vaig quedar bocabadat, perquè normalment és el contrari: per què, per què jo?¿ “Yo no he hecho nada”... Experiències de dia a dia.

Al curs de Capacitació de Valencià em vaig assabentar que Ana i jo mateix, i tots els nostres companys de promoció, érem dels últims de la Ley Moyano, que va instaurar el sistema educatiu espanyol en 1857. Vaig llegir que aquesta llei es va modificar en moltíssimes oportunitats, però no va ser abolida fins a l’arribada de la Llei General d’Educació (o llei Villar Mir) que es va aprovar en 1970.

Aquesta llei és aquella de l’EGB i el BUP, i va implicar la desaparició dels antics batxillers elementals i superior i de les populars revàlides, i nosaltres n’èrem l’última promoció. Vam viure -en realitat, jo; Ana era de les estudiants brillants- tot el batxillerat amb l’incertesa afegida que si suspenies, acabaves en l’EGB o el BUP, que, per cert, suposaven un curs més! Finalment, es va implantar un curs pont. 

El govern del PSOE va instaurar una nova llei en 1990, la LOGSE, que modificava l’anterior de manera molt important. No tant pel que fa a les denominacions -ara, ESO i Batxillerat- com als continguts i maneres d’impartir. Ah! L’educació es va convertir en OBLIGATÒRIA  fins als setze anys.

Després, el govern del PP en va aprovar dues i ara n’arriba una altra, de la mà de la coalició PSOE-Podemos, que inclou mesures molt rellevants, com la supressió de les avaluacions extraordinàries, la repetició de curs per suspensos i la impartició pràctica dels ensenyaments, si no he mal comprés les anàlisis que he llegit al voltant de la normativa (que, per cert, ha estat objecte d’un recurs del PP al Tribunal Constitucional, per la qual cosa estem a l’aguait d’allò que puguen decidir les sapientíssimes persones que hi formen part).

A més a més, encara falta que les comunitats autònomes -que, recordem, tenen transferides les competències- l’adapten, la qual cosa cal fer-la amb rapidesa, perquè l’aplicació a 1r i 3r d’ESO és el curs vinent, mentre que la de 2n i 4t es posposa fins al 2023/24 (és lògic, per allò dels cicles).

Curs de capacitació en l'UHM / M. C.

Fins ara havia escrit de les lleis educatives com a periodista, especialment dels conflictes, mentre que ara tinc l’oportunitat de fer-ho des de l’altre costat de la barrera, des de la taula del profe. A les meues classes comentem les notícies del dia -darrerament, la trista mort d’un xiquet de tretze anys, que és l’edat mitjana dels meus alumnes, a un institut de Màlaga, i la d’un conill a un institut de Villena, em sembla recordar- i hui i demà ho farem amb la nova llei. Sempre hi ha comentaris interessants.

Vorem.

Addenda: Per a la gent de la meua generació o aproximada, la Capacitació de Valencià va ser un autèntic malson, més que res pel costat informàtic. Mai hagura pogut sortir-me’n sense la col·laboració de companys i companyes més joves, que ens van donar molt suport. Era un títol obligatori per poder fer classes a la Comunitat Valenciana. Quatre dies més tard, l’actual govern autonòmic la va suprimir. Gràcies mil! (de res).

CREUERS O DESTRUCTORS?

Divendres, instants després de les set i mitja del matí, transitava per la carretera de La Cantera, aquella on en una altra època el meu oncle baixava a cent vint per hora al seu quatre llaunes, i ara tothom, o quasi, circulem a cinquanta, gràcies als meravellosos radars.

Perspectiva del port d'Alacant amb un creuer atracat /Mario Candela

La vista era espatarrant. Un creuer havia entrat al port d’Alacant, un altre estava de camí a la bocana i un tercer, una mica més xicotet, em va semblar des de la llunyania, romania ja atracat. Vaig tenir la pensada sobtada d’aturar el cotxe i fer quatre fotos quan, amb dol, vaig recordar que l’aparell fotogràfic portàtil que utilitze de tarda en tarda havia quedat a casa.

Així que vaig seguir la baixada i l’entrada al Postiguet fins a arribar a la parròquia de Sant Blai, on vaig aparcar. Divendres és el dia de tornada a casa: el vint-i-u i el Tram queden al marge del projecte diari, que conclou a peu, per davant de l’IES Miguel Hernàndez, vers el Jorge Juan, on estava la gran sorpresa: Un creuer havia atracat

Insòlita perspectiva a Alacant / M. C.

precisament al final del passeig Doctor Gadea i Canalejas, amb la qual cosa la perspectiva des de l’institut era espectacular: semblava que la ciutat hagués crescut de sobte cap al sud. Llàstima de càmera!!

A més a més, l’altre creuer estava fent les maniobres, avant i enrere, com un sis-cents de l’època en blanc i negre que ens ha llegat Chola Arjones, més cap a Llevant, amb la qual cosa l’espectacle estava assegurat. Un xic de sol, al final de l’albada d’una jornada que esdevindria trista i mullada, almenys en Alcoi, va tancar el cercle d’un començament d’un dia diferent. És temps d’avaluacions i tots, alumnes, directius i ensenyants, necessitem moments de détente, com diria un castís francés.

    Mentrestant, supose, perquè no ho vaig veure, que els viatgers dels grans vaixells deixaven a poc a poc el niu i nosaltres repreníem les activitats quotidianes, va sorgir un cert debat. Hi ha companys que viuen al centre d’Alacant; pocs, perquè és una mica com en Alcoi, on gairebé tots hem marxat als barris, amb pisos més amplis i amb més lluminositat; més confortables, tal vegada. Aquestes persones viuen permanentment la realitat del turisme i, per això, vam seguir amb cert interés la demanda judicial que es va plantejar fa un any contra el soroll al nucli antic, amb terrasses que s’han constituït com a part essencial del paisatge urbà, i que són una locomotora econòmica molt forta. Encara que, a quin preu? Els veïns, com deia, van tractar de posar ordre, però un defecte de forma ho va impedir. Que coses, quina manera de deixar de costat les realitats que viuen els residents, que pateixen l’ambient festiu dia i nit!

    Quatre mil persones van

Un altre creuer maniobra al port / M. C.

desembarcar divendres -segons vaig llegir a la nit al Diari iNFORMACION- que van deixar 200.000 euros en una jornada. A quin cost? Es preguntava al matí un docent que viu a l’epicentre del nucli antic. A quin preu per a la ciutat, per a la vida quotidiana dels veïns? És una reflexió poc optimista, perquè allò que interessa, i més encara ara que les coses comencen a anar molt malament, és el rendiment econòmic. Les molèsties a les persones, les incomoditats dels veïns, l’ecosistema, tot això és secundari. Sempre hi ha un defecte de forma a l’abast quan és necessari!

    En diuen creuers; jo veig destructors (i Dani, un conegut profe, ho va prendre literalment: pensava que la sisena flota ianqui havia arribat a Alacant!).

BALADA TRISTA DE CINEMA

Així que vaig llegir dies enrere que la Colònia Requena d’Alacant s’havia transformat en un poble d’Afganistan per a un rodatge cinematogràfic, vaig pensar ipso facto en la coneguda Balada triste de trompeta, que va aprofitar el 2010 l’enfonsament general d’un barri d’Alcoi, El Partidor, per a filmar una ciutat bombardejada.

En Alacant el debat s’ha engegat arran que l’Ajuntament haja llançat les campanes al vol pel rendiment econòmic del projecte, que ha suposat 2,5 milions en ingressos; en Alcoi, perquè es va ajornar la cascada de demolicions d’immobles en procés d’enfonsament a fi de permetre l’execució del projecte d’Alex de la Iglesia.

Imatge del rodatge a Alcoi / Wikipèdia Commons

Personalment, en llegir la notícia inicial de la filmació de The Interpreter, vaig pensar el mateix que al seu moment a Alcoi: la patètica imatge que es trasllada al món de dues ciutats que es projecten com a modernes, avançades, digitals, smarts cities i moltes definicions en anglés més per a mi incomprensibles. I els veïns? Contents per la imatge?

Que es puga dir que Alacant té un barri que passa per un poble perdut d’Afganistan… no veig on pot estar la bona publicitat; com tampoc que en la ciutat més tecnològica de la galàxia coneguda hi haja un nucli antic apte per a ambientar les conseqüències d’un bombardeig com els de la Guerra Civil. Ah! He descobert que ambdues ciutats participen en el programa Smart City!

Ja sé que els ajuntaments -en aquests casos en concret, tots dos gestionats pel mateix partit- i els polítics intenten vendre les coses bones,

Acte de Smart City /Ajuntament d'Alacant

però de vegades la caterva d’assessors de premsa i imatge hauria de pensar un xic abans de promocionar accions que poden tenir un doble sentit.

En tercer lloc, no he pogut deixar de recordar quan, a finals dels anys setanta, en una altra vida, el meu difunt col·lega Vicent Valls va viure a la colònia Santa Isabel, lloc on també podria haver-se filmat un cúmul de pel·lícules i no precisament d’ambientació positiva.

PD Els veïns del Partidor van interpel·lar Alex de la Iglesia durant el rodatge. El director els va atendre amb cordialitat i els va convidar a dinar o a sopar, els va explicar el projecte i va deixar clar que ell mai havia sol·licitat ajornar demolicions i crear mal ambient ni res que semblara. Pel que se’m va contar, oficial i cavaller. Altres en podrien aprendre.

LES DONES TÈCNIQUES TAMBÉ SÓN VÍCTIMES

Portada del Diario INFORMACION

Sí, efectivament, el dia onze de febrer el dediquem a les dones tècniques, a fomentar un aspecte molt important de la igualtat social; és a dir, que les enginyeries i la formació tècnica en general no és com el Soberano que era “cosa de hombres” o com el futbol -que ja no ho és- sinó que està a l’abast de qualsevol persona, siga quin siga el seu sexe. Però aquest article no va d’això, va del costat obscur de la vida, va de la mort, de la violència masclista, que no deixa de costat cap dona, siga llesta o ignara, operària del tèxtil o enginyera aeroespacial. Cap ni una està segura en aquesta societat que hem creat.

Vull parlar concretament de Sorina Peternac, que era “una persona que tenia les idees molt clares, lluitava de valent per aconseguir allò que volia”, com va declarar Dario, un dels seus companys d’estudis al Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV), on aquesta dona va cursar els estudis d’Enginyeria Tècnica Industrial, especialitat d’Electrònica, que va concloure amb els premis al millor expedient i projecte de final de carrera. A més a més, acabava de trobar faena i n’estava “molt il·lusionada”, en paraules de la llavors directora del Campus Georgina Blanes.

Eren declaracions pòstumes, en finalitzar l’acte d’homenatge que li va oferir la UPV, perquè Sorina Peternac ja no hi era. El seu nuvi/parella l’havia assassinada a la Torre de les Maçanes i després havia esmicolat i cremat el cadàver. “No sé per què ho he fet… La volia” va afirmar l’home molt més tard, al judici. Són declaracions aproximades, de memòria, perquè no he volgut buscar les cròniques ni dedicar un segon a aquest individu, que, d’altra banda, va ser condemnat a allò que la llei preveu. Un càstig sempre insuficient.

Aquests fets van ocórrer l’octubre de 2013 i encara són vius perquè va ser l’esdeveniment més tràgic de la història del Campus… fins fa poc més d’una setmana, arran la mort de tres joves estudiants en un esgarrifós accident de trànsit quan es dirigien cap a Alcoi. I entre una cosa i altra, la directora Blanes va morir d’una sobtada malaltia. És la crònica negra del Campus d’Alcoi, per unes i altres causes.

    Sorina Peternac era romanesa, era una estudiant de primer nivell, amb les millors notes d’una carrera tècnica, i, no obstant això, es va convertir en una més de la llarguíssima i espantosa llista de les víctimes de la violència de gènere, on hi ha dones de totes classes i condicions. En aquest costat de la vida negre com l’eben, no hi ha cap mena de discriminació. La mort és igualitària.

Sorina Peternac

    Amb aquest text i mitjançant la persona de Na Sorina Peternac es simbolitza, es recorda i es ret homenatge a totes aquelles dones que han perdut la vida perquè un home s’ha considerat digne de prendre’ls-la.

Notes: 

-Les declaracions van estar fetes al Diario INFORMACION el 27 d’octubre de 2013 i les va recollir la periodista Maribel Vicedo.

-La difusió de la fotografia del premi de Sorina Peternac per l'esmentat diari va permetre personalitzar a les víctimes, que així deixen de ser estadístiques i continuen sent les persones que eren.

-Haver conegut a Georgina, la filla de l’enyorada directora, ha sigut una de les grans satisfaccions que he tingut en la meua actual etapa professional.

*Aquest article va estar publicat pel Diario INFORMACION dijous 10 de febrer, sense la part final de les acotacions.