SANUS TORNA AL PSOE

Coincidint amb el dia del seu aniversari -el 24 de juliol- i amb els vint-i-cinc anys de l’eixida de l’Alcaldia d’Alcoi, Josep Sanus i Tormo ha formalitzat el reingrés com a militant del PSOE, del que s’havia donat de baixa en 2000. Com es recordarà, el canvi d’Alcaldia, que va passar dels socialistes al PP, va generar un munt de controvèrsia.

Sanus amb Vargas Llosa i Silvestre Vilaplana en un Mig Any

Ara les coses han canviat i, des de la seua retirada i sense cap ànim de protagonisme polític, Sanus ha corroborat la reincorporació al que havia sigut el seu partit i del que havia ocupat nombrosos càrrecs. “Ho faig des del convenciment i amb solidaritat amb tota la gent bona que hi ha al partit. Cal col·laborar perquè continue, perquè és imprescindible per a l’esquerra espanyola”, en tant reitera que “no aspire a cap càrrec, ni de regidor, ni de res”.

Aquestes afirmacions s’han produït coincidint amb el dia del seu aniversari i també de les bodes d’argent de l’eixida de l’Alcaldia, que havia ocupat des del 19 d’abril de 1979. Tot un capítol de la història recent de la ciutat.

Des de l'agrupació local del PSOE, que confirma la reincorporació, s’ha indicat, d’acord amb les fonts consultades, que no ha suposat cap tramitació especial, per causa que a l'època Sanus va demanar la baixa i ara s’ha fet la gestió inversa.

ADEU A UN VELL AMIC

En plena canícula he dit adeu a un amic, un veritable vell amic. Cap ensurt: res de soterrament. Era un tocadiscos, "el" tocadiscos. Aquell que el meu pare va comprar als anys setanta i que em va acompanyar tota la joventut. Allò que vaig escriure per la prova final de curs d'anglés, de la descoberta de Pink Floyd, Alan Parsons, Rick Wakeman, etc., va ser amb aquest aparell, marca Königer.

    Ho recordava bé. Va ser una

compra de l'extint Círculo de Lectores, un aparell que sonava esplèndidament i que ho reproduïa tot, fins i tot els discs de 78 rpm, que en teníem i encara en tinc alguns. Eren els temps dels cassets copiats i gravats de la ràdio, de les festes en el Búho o el Casablanca, la discoteca del Círculo Industrial, les audicions amb els amics...

    El meu fill l'ha comprovat aquests dies i funciona, més o menys bé, però el seu temps ha caducat. Ni tan sols hi ha altaveus amb la connexió adient, que segur es poden trobar. Poc importa, tenim un parell més de reproductors i fins i tot

un que permet passar les coses al format digital. Quins temps! Per això, el seu temps ha transcorregut i ara conclourà a l'ecoparc... O, no, perquè a la millor algú se l'emporta i li dona nova vida. Sort, amic!

    He fet una foto d'acomiadament i, a més a més, he trobat al mur de Wallapop algú que ven un comprovant de la quota mensual, perquè resulta que aquests aparells també es compraven a terminis, com en l'inoblidable Agudo d'Alcoi. Mai et gitaràs sense aprendre alguna cosa nova!

DESFICACI EN SOL SOSTINGUT

Confesse que segueix de lluny, de

molt lluny, la programació estiuenca cultural alcoiana, un compendi de festivals de fi de curs, amb propines interessants com per exemple els concerts d'aquesta vesprada. No és quelcom de nou, sinó el que passa des dels gloriosos -i caríssims, cal dir-ho tot- dies del Mediàtic Festival, encara que ens ha deixat com a heretatge el Moniàtic, un esdeveniment capital entre la cultura podríem dir alternativa.

    Per quin motiu actualitze la reflexió? Perquè hui, divendres 4 de juliol, a la vesprada, hi ha dos actuacions musicals simultànies: Una al Círculo Industrial i l'altra a la

Glorieta, i a banda programació festiva en Santa Rosa. Quin llumener o llumenera ha dissenyat aquest calendari? Entre altres coses, tinc entés que hi ha una comissió en alguna part que s'ocupa que açò no passe.

    Doncs, caldrà pensar que és intencionat. Que poc importa el resultat, el que interessa és la convocatòria: molts actes, moltes presentacions, molta publicitat... Ah! Si no recorde malament, des de la caiguda del Mediàtic, la regidoria corresponent ha estat gestionada per persones de tres partits diferents...

    Conec gent assídua i que conta com en el recent espectacle d'una entitat musical senyera d'Alcoi eren catorze

de públic i zero que no foren familiars dels participants, una cosa que ha succeït més vegades... No m'estranya.

    En fi, allà cadascú, però això de hui em sembla una falta de respecte cap a les persones i entitats organitzadores, perquè em consta de molt bona font que en una s'han assabentat aquest matí que tenien un concert rival/competidor/complementari a dos-cents metres...

    Si no lo veo, no lo creo, que diria un castís!

PD Aporte les fotos perquè es veja que no és una catarsi personal traumàtica estiuenca, causada per la xafogor del quitrà alcoià que es desfà.

EL TRAUMA DE LA DANA

Dana efímera, dany permanent.

Han transcorregut huit mesos, però

encara costa d’assumir. La magnitud del que va passar amb la dana és tan grossa que la digestió resulta forta: necessita xutades i xutades de bicarbonat sòdic i Almax a doll, independentment de les responsabilitats. El dol continua i ens els pobles assolats romandrà molt de temps. Tota una vida. I d’això tracta El riu efímer, la novel·leta d’Anna Rúbio Fandos que ha obert la col·lecció Llegir en valencià, edició 2025, a càrrec de la Fundació Bromera per al foment de la lectura i els diaris Información i Levante.

Cinquanta-tres pàgines. Tot el necessari per a ambientar el que va ocórrer aquella vesprada/nit del 29 d’octubre del 2024, des de la perspectiva d’una veïna de Catarroja amb molta sort. Sí, amb una dosi inusitada de fortuna favorable… perquè per un mal de gola no va anar a ca sa difunta mare -una planta baixa- i es va quedar al pis, amb el xiquet.

En poques paraules, Empar explica com va sentir el soroll de l’aigua… i com huit mesos després encara no ha eixit de la depressió; com viu el dia a dia, com intenta sortir-se’n. Millor que altres, que han perdut família, casa,

cotxe, feina, futur… Ho admet en primera persona, mentre contínuament va cap a la finestra, en un reflex compulsiu pel pànic a l’aigua que ho arrossega tot.

Una història de família, de mares, filles i nets, però també de la història col·lectiva recent, de la tràgica història valenciana de riuades, que sembla cíclica.

Un relat com un conte si no fos per les onades de mort subjacents. Ací es pot veure la mà destra d’una escriptora, a partir de la metàfora d’una màquina de cosir!

La dana va ser efímera, el dany serà permanent.

Imatge Anna Rúbio: Fundació Bromera.