NO TOTS ELS DIVENDRES SÓN 13, PER SORT!

Quin plaer descobrir un llibre i una escriptora, en aquest cas! Va ser divendres 6 de juny de 2025 que anàrem al mercadet de l’IES Andreu Sempere, d’Alcoi, a la Hispanitat, al terreny de l’antic Xitxarra que en un temps anava fins a Gandia. Aquest IES ara és itinerant, com alguns profes, perquè la seua seu està en obres -per fi!- i la comunitat

escolar comparteix espai amb l’Escola d’Idiomes i l’edifici universitari del Viaducte. Açò encara durarà un temps.

Al que anàvem. Al mercadet, em va atraure de seguida el títol d’un llibre: Divendres 13 i altres històries inquietants, de Rosa-Maria Colom i amb acurats dibuixos de Mabel Pièrola. Recorde poc de la pel·lícula que, fa un milió d’anys, va tindre tanta anomenada, però, en canvi, conserve prístina memòria d’esdeveniments al seu voltant, més que res del final. Un divendres a la tarda eixíem del Club Escacs Alcoi de jugar ràpides -partides a cinc minuts cadascú- i algú va comentar que aquella nit passaven la pel·lícula.

Aquesta persona la coneixia i ens va avisar: molta atenció al final! La mare que va el final de la pel·liculeta! De les vegades que més ens ha impactat una escena. Transcorregut un temps, Divendres 13 va tornar a la tele i, en aquest cas, vaig avisar a la família: cura amb el final! Doncs, una persona propera, sexagenària, va caure

L'autora / Bromera

cap arrere del sofà on estava i d’una puntada va llançar a les altes la tauleta baixa. Sembla que el seu cor va començar a trontollar des d’aquell dia… Com en una pel·lícula de por, però en la vida real.

Doncs, Divendres 13 i altres històries inquietants, comprat per un euro en un mercadet solidari, va pel mateix camí. Des de la violinista fantasma, amb reminiscències de la xiqueta de la carretera, al seny de Jordi, que enganya a la mort: un tema recurrent, però no per això menys interessant. No falta el record de El jugador de Petrer, clàssica rondalla d’Enric Valor, per proximitat temàtica. I arribem al relat que dona títol, amb màgia negra i un rerefons de complicades relacions familiars, per a concloure amb una màgica contada o rondalla al voltant d’un rellotge anglés. Un destí esgarrifós.

És un llibre destinat al públic infantil, especialitat de l’autora, però recomanable per a tots els públics. No deixa indiferent, entre descripcions amb un vocabulari que donaria quefer a alumnes de primer de BAT. Llegir, gaudir i aprendre, tres en un, com el producte! I tot això, en un bufit (et quedes amb ganes de més).

NAUFRAGI DES DEL SALT

És una caiguda, com un naufragi sobtat, a l’estil del Titànic, més o menys voluntària, però que metaforitza els entrebancs de la vida, els quals de vegades ens condueixen a un atzucac tristament definitiu. Més o menys, així arranca Després del salt, la segona i nova novel·la de Natàlia Gisbert Abad, igualment sota l’aval d’un guardó, en aquest cas l’Enric Valor de narrativa i més recentment com a la millor publicació negra en valencià.

Resulta més bé complicat comentar

un llibre de lladres i serenos sense contar que l’assassí és el majordom, encara que tinc una certa experiència perquè així ho feia amb els meus alumnes: si vols detalls, ves de cap al llibre. Si Vi i veritas va ser una descoberta, Després del salt -en minúscula, la qual cosa té el seu punt- és una confirmació i alhora una promesa. Confirma que el debut no va ser una casualitat i promet noves sorpreses. Sí, sorpreses: cada llibre és una aventura.

Com s’explica en la contraportada, una dona es precipita des del Salt -o siga, fa un salt-, la qual cosa mata a la família (“impotència absoluta i definitiva”), com normalment ocorre amb els suïcidis, encara que la incrèdula germana posa en marxa una investigació paral·lela o complementària a la policial. Per cert, retrobem una vella coneguda, la comissària Maia Serra, cap de la Policia Nacional en Alcoi*. Tot açò obre un ventall d’intrigues, històries fosques i dolentes, crims, relats encreuats passats i presents, com també de sorpreses i girs argumentals que deixen expectant el lector fins que s’arriba a la conclusió, una conclusió lluny d’allò que podries haver pensat.

Personatges quotidians, de la

Zona Alta d’Alcoi, metges, psicòlegs i psiquiatres, policies poc amables, dolents maquiavèl·lics, misèries individuals… De tot es pot trobar en dues-centes i poques pàgines, encara que denses, amb descripcions i reflexions que cal assolir. El llenguatge, com ja succeïa en Vi i veritas, és dens, contundent, amb profusió de cultismes o mots lluny del valencià comú. Un devessall de paraules. L’autora, per cert, fuig d’utilitzar xorro, com fem el comú dels alcoians, i opta per caiguda (“la caiguda lliure de l’aigua davall dels rajos del sol”) o cascada, encara que el col·loquialisme figura en el DNV -però no en Optimot. I expressions: “testimoniances alienes de decisions errònies”, “nàufrags de les seues circumstàncies”, “l’oblit oblidat d’algú a qui ningú va estimar bé”...

Diuen que la segona obra consolida un creador, que darrere una meravella, fruit d’un enginy acumulat, és complicat esbrinar una segona. No és aquest el cas, com fàcilment es pot comprovar amb la lectura, tan recomanable o més que la primera.

Gaudiu-la!

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/12/lobscura-veritat-del-vi.html

LES FOTOS DEL DIMONI

Si Stephen King va escriure d'un ordinador* que feia desaparéixer les coses -i les persones- en esborrar-les, R. L. Stine, el mestre del terror infantil i juvenil, va imaginar i contar la història d'una càmera de fotos que hi plasmava el futur, però un futur espantós. Una cosa així com de l'ordinador dels déus fins a la càmera de fotos del dimoni.

Una trama de xiquets/adolescents, a l'estil de Verano azul o Los cinco, però esgarrifosa, com normalment fa l'autor i amb final obert, o no tancat, com també li agrada a King.

Lectura a partir dels 9 anys,

encara que un adult pot gaudir-la, fins i tot un jubilat, com és el meu cas. De vegades cal utilitzar la literatura com això, com un mecanisme d'evasió, que també potser d'aprenentatge si ho fas en una llengua com és el francés.

Promet d'intentar-ho en anglés!

Stephen King. Word processor of the Gods. 1985.

R. L. Stine. Photos dangereuses. 1993.

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2025/01/stephen-king-words-of-hell.html

DE BONS PROPÒSITS I DE REALITATS

Sabeu quin és el dia de l’any que menys es fuma? I el que més esforç es fa? L’1 de gener, per allò dels bons propòsits de l’any nou, que després tornen al lloc que els pertoca, a poc a poc o abruptament, segons casos. D’això, de Bons propòsits, però en majúscula, va el llibre de Gemma Pasqual i Escrivà, de la col·lecció Llegir en Valencià, en aquest cas per a estimar-nos, editat per la Fundació Bromera el juny de 2023.

Amor propi és el lema base de la publicació, que en cinquanta fulles, ni una més ni una menys, esbossa tot un tractat de com és una persona, com es veu ella mateixa i com la veu la resta del món, o més precisament encara, com li diu que la voldria veure. Una qüestió espinosa, que pot fer referència al pes i al volum -com és el cas- o a la indumentària, l’alçada de la persona en qüestió… Fins i tot a la feina, als ingressos, a la cilindrada del cotxe, etc.

Una contundència de mestra a l’hora de presentar la realitat de la vida, com el carro del supermercat o, més encara, la taula dels “tarats i desparellats” en la boda, sense deixar de costat el tema dels temples contemporanis del cos: els gimnasos, on qualsevulla que no entre en la perfecció dels cànons estètics grecs -o siga, la immensa majoria- es pot sentir fora de lloc. Ah! A Alcoi, acaben d’obrir-ne dos de grans dimensions i fins i tot un té els aparells de tortura o gimnàstica, segons els mire, a la vora d’una gran escaparata en una de les voravies més transitades de la ciutat. Em sembla molt proper a l’escopofília…

Si teniu oportunitat, us el recomane. Es llegeix en un quart d’hora llarg i s’assaboreix molt de temps, com el conjunt de la literatura de l’autora! Per cert, a la protagonista li diuen Marieta, però tots podem posar el nostre nom, per algun motiu.

P. D. Jo també he fet el bon propòsit d’aprendre anglés, encara que no sé si durarà molt!

LA SÍNDROME HOMER SIMPSON

Allò que li passa al protagonista de

La tortuga que volia ser llebre, de Pasqual Alapont, és el que normalment anomene La síndrome Homer Simpson. No per la maduresa inexistent del personatge de ficció, sinó més aïna pel sofà, la tele, el sedentarisme, les llepolies i l’absència de qualsevol activitat física. Tot això, com ocorre en la novel·leta, condueix cap a índexs desgavellats de colesterol, sucre, triglicèrids, etc. Una conseqüència que tots més o menys coneixem.

Amb aquesta premissa bàsica, l’autor ens porta cap al món de l'esport contemporani: eixir, caminar, un pas rere l’altre, conéixer gent, arrencar a córrer… Trobar-se millor, a la fi, físicament i espiritual. En canvi, el pobret colesterol perd potència, ha ha ha.

En una segona part, ens trasllada cap a una cara dolenta de la pràctica esportiva: no tothom pot fer una marató, i el preu d'intentar-ho sense la capacitat necessària potser molt elevat. Això succeeix al llibre i també a la vida real (en la primera mitja marató que vaig córrer a Santa Pola va morir un participant). Que un altre pot córrer 42 quilòmetres a 5 minuts cadascun? Perfecte, encara que sempre n’hi haurà un que ho farà en 4,30. No té límit.

Jo no vaig poder fer una marató. i em feia

H. Simpson / Viquimèdia Commons

molt goig. Quan era possible, el temps necessari per a entrenar no estava al meu abast; més tard, les seqüeles de la COVID no ho han permès. Tal vegada serà en la següent metempsicosi.

Així que m’he quedat amb el bon sabor de boca de diverses mitges, ben preparades i amb bones finalitzacions, la qual cosa vol dir concloure amb certa normalitat. Significa que vaig pujar al pòdium? Ni de lluny. Vol dir que després estava fatigat però res més. Es deixaven sentir els 900 quilòmetres de preparació dels quatre mesos precedents. Pel que toca a Pere, el protagonista del llibre, al final assumeix la lliçó i endavant.

Un exemple més que interessant de les col·leccions de Llegir en Valencià, de Bromera, en aquest cas amb un rerefons d’hàbits de vida saludables.

CUL DE SAC EN LA VIDA

De Cul de sac, de Gemma Lienas, n’havia sentit parlar i molt, especialment quan a classe llegírem Així és la vida, Carlota, que és una mena de continuació. Una novel·la curta, que es llig en dos estonetes i que, com

l’obra d’aquesta autora en conjunt, combina acció amb realitat social, en aquest cas de la Barcelona preolímpica, d’aquella de finals dels anys setanta i començament dels huitanta.

Arranquem amb una família barcelonesa que té un colmado, paraula que actualment no la reconeix el Diec ni l’Optimot, com tampoc moltes altres de l’argot delictiu de l’època: cinc gambes de ful (cinc canuts d’haixix de dolenta qualitat, imagine pel context) quincates, manguis… Un vocabulari que difícilment connecta amb la realitat actual. Era un tipus de negoci alimntari que va marcar una època i que tots hem tingut al barri a prop de casa, especialment als nuclis vells, però que amb la vinguda dels anys vuitanta van fer aigua i van anar desapareixent. A les xarxes socials podem veure fotos d’aquests establiments, ara substituïts per magatzems impersonals, més o menys aparatosos quant a dimensions.

La mare treballa a un col·legi de luxe

i porta allí al fill, Ramon, que no té mitjans per a seguir el nivell de vida dels seus companys, més o menys potentats. Açò el condueix al món de les drogues i es converteix en el camell del centre; simultàniament, descobreix un món desconegut, on la misèria mana, la qual cosa li fa adonar-se que no viu tan malament. També aprén molt de pressa que el negoci té riscos, perquè la policia està al lloro, com es deia en aquell temps.

Tot l’assumpte acaba en tragèdia, amb la moto, l’alcohol i els canuts pel mig, amb una continuïtat al llibre esmentat. Un remarcable debut literari de Gemma Lienas, a qui jo mateix vaig descobrir mitjançant 2cv, també una novel·leta xicoteta, però transcendent pels seus continguts socials.

QUAN LA FEINA FALLA, L'UNIVERS TREMOLA

És una bona comparació -com un ciri al final d'una processó- la que l'escriptora Lourdes Toledo fa en Un pa davall del braç, llibre que tanca la col·lecció 2024 de Bromera de Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a la desocupació laboral. La valore positivament perquè està cap al

final del llibre -i de la sèrie d'enguany, per descomptat-, però també perquè explica una situació, un sentiment d'impotència davant del drama que suposa la manca progressiva de feina.

    La protagonista/heroïna, Diana, en pocs dies es queda sense parella, descobreix que està embarassada i la fan fora de la feina. "Una decisió política", es comenta al llibre. "Totes les decisions són polítiques", afegeix. Aquest és un món que Lourdes, com a periodista -i també professora i escriptora-, coneix molt bé: els professionals de la ploma ens hem hagut de reciclar cap a altres indrets, altres ocupacions, altres feines, altres objectius.

    Hi ha persones més afortunades, que es troben al lloc adequat en el moment oportú, però el que he vist aquests darrers anys em demostra que açò del reciclatge laboral és més complicat del que sembla. Més encara si eres periodista sense feina, i amb una diana al ventre; hi ha atur i estalvis... que desgraciadament tendeixen a esgotar-se. No conte més perquè les 58 pàgines del llibre es devoren en una estoneta de no res i cal gaudir-les sense conéixer si l'assassí és el majordom.

    L'ocupació laboral ho porta tot, des del menjar i l'habitatge -encara que ara per ara això no siga així- fins a les relacions amb l'entorn, amb els amics que prosperen o que simplement consoliden la seua vida personal i professional. Quan aquest element primordial de l'equació falla, l'univers tremola, i arribes a sentir-te com un ciri al final de la processó.

    Encara que sempre, sempre, hi ha esperança!

LA CAIGUDA DE L'IMMOBILIARI

Jovi Lozano-Seser ens porta, de la mà

de Llegir en valencià sense por, al drama de l'habitatge, així com a la caiguda de l'immobiliari que va patir Espanya i la Comunitat Valenciana de manera molt accentuada. He escrit va patir, encara que caldria esmentar pateix, perquè les conseqüències de tot allò encara es deixen sentir i ho faran durant molts anys, dècades segurament.

    Una casa als afores aporta en algunes pinzellades un retrat acurat de la catàstrofe de la construcció, afegida a la caiguda, tant espiritual com física, dels nuclis vells de moltes ciutats. D'això en Alcoi en sabem molt: els periodistes d'aquesta ciutat ens hem doctorat en enrunaments de cases, en drames humans, que normalment afecten els

Cartell publicitari / A. Candela

més dèbils.

    Aquest volum de Bromera conta una història molt interessant i dramàtica -que recomane vivament descobrir- amb aquesta ambientació. Els dolents, sempre ho són i cada vegada més, fins al punt d'aprofitar-se de la ruïna dels més indefensos per a guanyar més cacaus i gaudir de la vida, de la dolce far niente.

    No puc deixar de costat que les coses no han canviat gens ni mica des de 2008. Precisament, aquest estiu es poden veure en Benidorm cartells publicitaris d'un símbol d'aquella època com es l'edifici Intempo, on ara es poden comprar habitatges... a l'abast d'una elit sempre afortunada.

TERROR VICTORIÀ EN VALENCIÀ

La por absoluta, aquella que no es pot concretar, aïllar, definir en una entrada de diccionari, pense que la va expressar H. P. Lovecraft millor que ningú, encara que per al que ens ocupa avui, Sheridan Le Fanu i la seua Carmilla*, serien més

apropiats. L'americà és el gran mestre absolut del terror ancestral, indefinible, que ens emblanquina els cabells en una mil·lèssima de segon sense saber per què, per res en concret; l'irlandés, ficciona sobre vampirs, creatures mítiques o també reals -uns quants casos ens conta la història de la humanitat-, éssers o súcubs misteriosos, res a veure amb les fantasies d'anar per casa de les Rondalles d'Enric Valor. Literatura per a adults formats, com posava en algunes pel·lícules en el temps de la censura, sobretot pel que feia al cinema d'art i assaig.

    Quina entrada en matèria! Uau... Disquisicions de vacances per a arribar a La rialla de la Hiena, una de les darreres propostes de Llegir en valencià sense por, en aquesta ocasió sense por a l'envelliment. Molta literatura d'aquest tema i també cinema, és clar. L'obra de la vila-realenca Anna Moner, amb nombrosa càrrega literària al darrere, aporta un cas singular valencià de literatura de terror, en el més pur sentit de la tradició victoriana.

    La por que descarrega els esfínters, deixa els cabells blancs i es menja la pròpia voluntat... Va de vampirs o de fantasmes o de súcubs, com deia al principi... Val més arramblar la novel·leta de la col·lecció de Bromera i perdre una estoneta. Una lectura a gaudir, amb una ambientació espectacular i una moralitat

Anna Moner / Bromera

que no cal deixar de costat: la vida segueix i cal assumir que un dia les forces ja no són les mateixes, a la pell li costa estar fresca i ens trobem plecs on abans tot era llis. Aquesta obra va dels excessos ignominiosos que podem fer per causa d'aquesta situació. Convé no perdre-ho de vista, perquè tard o d'hora, tots hi arribarem!

*Aquest autor i novel·la són herència d'un altre llibre, lectures que condueixen a lectures: Llibres tacats de sang, de Silvestre Vilaplana, igualment recomanable -i també maleït!-, més que res ara que som al centre de la canícula.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/06/la-magia-dels-llibres-maleits.html

CONTES D'UN DECAMERÓ IMPROBABLE

Contes d'un Decameró improbable, on fins i tot trobem una referència a un tema que em toca de molt a prop: el Club Deportivo Alcoyano. "Aquella noia tenia més moral que l'Alcoià perdent per set a zero i volent empatar en l'últim minut", dintre del relat Xop-suei, que forma part de Deu pometes té el pomer, un conjunt d'escrits eròtics de diferents autors, sota el pseudònim col·lectiu d'Ofèlia Dracs, que va guanyar el premi La sonrisa vertical en 1979; és a dir, en un temps de l'antigor, que diria Joan Valls i Jordà.

    No sé si en aquest cas es pot parlar

d'una lectura refrescant, perquè més bé seria tot el contrari, en la línia de dos altres clàssics d'una època semblant: Amorrada al piló, de María Jaén, publicada el 1986 i portada al cinema amb el títol de L'escot, al costat d'El vaixell de les vagines voraginoses, de Josep Bras, que va guanyar el referit premi el 1987. Totes tres tenen en comú les històries, més improbables en les dues que van ser guardonades.

    En qualsevol cas, el col·lectiu Ofèlia Dracs (https://ca.wikipedia.org/wiki/Of%C3%A8lia_Dracs) ens fa una proposta amb temes, protagonistes o situacions insòlites. Així, quines conseqüències poden tenir uns pantalons premuts en excés? O també, per a què servien les pàgines centrals de l'antic Interviú?

    Qüestions gairebé metafísiques que troben respostes més o menys precises de la mà d'autors clàssics... encara que les dos autores no van voler saber-ne res; almenys, això és el que diu el pròleg del llibre, que ens posa en situació.

    Un clàssic d'un altre temps, tot i que en aquest segle XXI les ambientacions poden semblar una mica estranyes o poc adaptades a la realitat contemporània, on qualsevol cosa està a l'abast mitjançant eixa cosa anomenada internet.

D'ABELLES I MOSQUES O LA POR ABSOLUTA

L'escriptor Urbà Lozano ens passeja

en poques pàgines per la història contemporània valenciana: trons, rellamps, pantanades i altres desastres. I ho fa amb l'habilitat d'encaixar els desastres amb la trajectòria vital de la protagonista, que, per cert, té l'adient nom de Bàrbara, patrona dels explosius.

    Al mateix temps que l'heroïna de la novel·la, cadascun dels lectors pot harmonitzar les calamitats col·lectives amb la seua vida particular. Jo mateix, per exemple, el 20 d'octubre del 82, funest dia del trencament del pantà de Tous, era a Alacant; feia unes setmanes que havia conclós la carrera de Filologia Hispànica i arreplegava el pis de La Goteta perquè me n'anava a la mili... Sí, coses que llavors passaven.

    D'aquest volum de Llegir en Valencià sense por jo destacaria el vocabulari molt particular que utilitza l'autor, amb expressions de vegades de l'any de la picor, com partera, primerenca o comare, al costat d'altres desconegudes per a mi: rodar el colomer, ésser gat de pallissa o a la cantalleta, entre d'altres,

Urbà Lozano / Viquipèdia

    En conseqüència, Que vinguen tronades, d'Urbà Lozano, ens aporta una altra joia de la col·lecció de Bromera, en aquest cas amb algú que té por de les tronades... i de tot en general. Àdhuc, de les gallines amb sabates, com sarcàsticament li deia el seu pare!

Addenda. Acabe aquest llibre i arranque un clàssic de l'estiu: R. J. Stine, el mestre de la literatura terrorífica juvenil. Méfiez-vous des abeilles! (Desconfieu de les abelles!, en traducció de l'autor), i la temàtica és la mateixa que tractava Lozano

Cartell de la pel·lícula de 1958

a la seua publicació. Hi ha fins a expressions coincidents de por a les coses.

    No obstant això, Stine va per un altre costat i pràcticament copia el relat de ciència-ficció de George Laangelan La mosca, que es va convertir en un gran èxit cinematogràfic en 1958. És aquella on es fa una transmutació del tipus de la sèrie Star Trek, però una mosca es fica pel mig i complica l'assumpte. Va ser un mite en un temps i, ara, en realitat en 1994, el senyor Stine va aprofitar la idea, encara que amb abelles... Un llibre també recomanable, tot i que només siga per la descripció que fa de la vida dins d'un rusc!

LA LLIBERTAT DE PARELLA I LA SOLEDAT

És la soledat, l'aïllament, un dels grans mals de la societat contemporània? Possiblement. Hi ha solituds esdevingudes, com aquelles de les persones majors que perdent a poc a poc dones, marits, companys, amigues, amants, etc., però també estan les voluntàries, les que segueixen a

un estil de vida. I aquest isolament més o menys voluntari és l'eix central del llibret, la novel·leta, d'Irene Klein, L'home que volia fer les coses bé, que tracta de Llegir en valencià sense por al compromís en parella.

    Aquest nou volum de la nissaga estiuenca de Bromera i la resta de col·laboradors ens porta a la reflexió al voltant de la societat del segle XXI, de parella en parella, de tàlem en tàlem, fins on? Fins al dia en què hom s'adona que les coses han canviat, que s'ha travessat un punt on els o les companys de vida es fan escassos, difícils de trobar. És en aquest encreuament on podem tindre problemes greus a l'hora de veure la vida i el futur, la qual cosa exposa de forma molt encertada Irene Klein.

    Tinc una bona amiga, bastant més jove, que diu que la generació de tios actual no vol compromís, vol diversió; no vol responsabilitat, ni fills, ni perdre temps d'esplai canviant bolquers a les tres del matí. Segurament l'afirmació és hiperbòlica, però alguna realitat hi ha, encara que també pot incloure les ties, tal vegada en proporció més reduïda.

    Una qüestió per a debatre i reflexionar. 

ELS ENTREBANCS DE LA VIDA

Xavier, Aurora, Lluïset, tres persones -personatges de relat, en aquest cas-, tres històries, tres vides.

    Sovint hem vist a les pel·lícules

americanes sopars d'aniversaris dels estudis, normalment de l'època de l'institut. Sempre hi ha algú que presenta una vida fictícia, per por, per por a comunicar que no és ni metge, ni advocada de prestigi, ni ministre. Un sopar de compromís, l'obra de Teresa Broseta, ens deixa clar que darrere de cada persona hi ha un periple i que els contes de fades són això, contes de fades en sentit estricte, sense cap relació amb la realitat quotidiana.

    Tots tenim un cadàver en l'armari, en sentit figurat: cada persona té aspectes ocults, fracassos, errades, que bé són professionals, bé són personals. Ningú no n'està exempte.

    La moralitat del llibre és clara: cal afrontar les

Teresa Broseta / Foto P. Bellés

pors, demanar auxili especialitzat i anar endavant, endavant sempre! Els editors en aquest cas ens parlen de Llegir en valencià sense por a la discriminació, jo més bé diria sense por de mostrar que la vida ens ha posat entrebancs.

ULLS D'ESTÀTUA O LA LLETRA PETITA DELS MEDICAMENTS

Ulls d'estàtua, original del suecà Manuel Baixauli, nou volum de Llegir en valencià, ens apropa al món de les malalties, però més precisament dels medicaments i jo afegiria de la lletra petita d'allò que comprem a la farmàcia per a resoldre problemes amb la salut. Quina por fa estudiar amb la lupa

-normalment, la lletra és microscòpica- els efectes secundaris de les medicines que prenem!

    És gairebé tan dolorós com investigar en la xarxa allò que ens fa mal o l'afecció que patim i ens han diagnosticat: sempre ho pinten malament; càncer agressiu o qualsevol altra cosa de les que t'envien al clot, ràpidament i dolorosa. Així és. I amb els medicaments, pot arribar el pitjor. Millor no pensar-ho o no llegir-ho, excepte en allò que pot afectar a la vida quotidiana; és a dir, si podem conduir o fer classe de 1r de BAT amb 35 alumnes... Qüestions pràctiques, necessàries.

    Confesse que de Sueca, sols coneixia a Fuster*. Ara em quede amb moltes ganes de més Manuel Baixauli, un escriptor a cavall entre allò que és real i allò que és fantasia, que a més ens presenta un personatge que és periodista, la qual cosa em toca de prop, com ja sabeu. Un relat curt, original, diferent dels altres que ja hem llegit a la col·lecció i amb un xic de fantasia... Encara que ens queda el dubte: és un món irreal somniat o és la conseqüència

M. Baixauli / Bromera

d'una poderosa medicació?

    La resposta a la qüestió sempre serà incerta i això és un encert de l'autor. A més a més, el llibre conclou amb el vocabulari i, sobretot, amb un poema adient i dolorós d'Estellés: el càncer i el jo físic de les dones.

* Evidentment, també conec Paco Blai, encara que ara per ara siga un alcoià més.

LA SOLITUD TÉ NOM D'OCELL

La solitud té nom d'ocell, o d'heroïna

de poema. Elionor, li diuen Elionor, com aquella de Martí i Pol, i en aquest cas protagonitza Tens un nom d'ocell, d'Anna Rubio Fandós, el segon llibre de Llegir en valencià sense por, que en aquest cas ens parla de la solitud.

    Encara que hi figuren altres personatges, Fani, la terapeuta, més que cap altre, l'autora ens ofereix gairebé un monòleg; això sí, en dos temps diferents, molt diferents... Que caldrà descobrir amb la lectura. Un llibre per a la reflexió i molt necessari en una societat que tendeix cada vegada més a l'aïllament: estem connectats perpètuament al món i més solitaris que mai.

    En algun moment, m'ha vingut al cap Stephen King, recurrent als meus texts, perquè un jo molt major parla al jove que un dia va ser, l'abraça i tracta de fer-li veure la realitat de la vida. Es tracta de Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, l'impressionant relat que fonamenta la pel·lícula Cadena Perpètua.

    I què dir del poema d'Estellés? Quan parla del cementeri, d'aquell que roman al nínxol, mentre el reguitzell funerari ja ha marxat, i es demana metafòricament: Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot? 

SENSE CONNEXIÓ O LA SENSACIÓ DE DÉJÀ-VU

Òbric el primer llibre de lectura

del trimestre: Sense connexió, de Jaume Monzó, editat per Sembra Llibres 2020.  Com una massa que descarrega un milió de newtons sobre el cap i em deixa atabalat, llegesc esbalaït la taula de continguts: no m’ho crec; he tornat a la joventut, als barracons de la UA, a les classes d’Alpera i Alemany. És el Mecanoscrit del segon origen, la novel·la que més he llegit en català i possiblement en castellà (encara que, en aquest cas, caldria contar les vegades d’Una buena pandilla, de Joan Butler, un clàssic estiuenc).

L’autor Monzó utilitza el mateix esquema que Pedrolo: Quadern de la destrucció, etc., per a introduir-nos en els continguts. Havia agafat el llibre com un més, com una tasca de la feina. Ara ja no necessite cafeïna: estic ben despert i atent! Més encara, en començar el text, que és un tuit (això que es va intentar dir una piulada, en valencià, amb poc o cap èxit), a càrrec d’una certa Verge i bruna: “Carme, una xica de dèsset anys, verge i bruna. Hui comença la meua nova vida i també la vida d’aquest perfil.”

Per què em resulta colpidora aquesta introducció, perquè el referit Mecanoscrit arranca amb: “ L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…”, que també comença una nova vida, encara que en eixe moment precís encara no ho sabia. Li faltava una estoneta per a descobrir-ho. Contaré coses, però recomane la lectura d’aquesta obra de Pedrolo, molt interessant, i a més a més a la capsa de sorpreses de youtube* podem trobar una adaptació televisiva més que atractiva!

*https://www.youtube.com/watch?v=dSontSkjrZ4&list=PLV0GHyIZ-nXcnBkSeKg2WJu_Nbsz96GUj

Carme ens dona de seguida la pista, amb el segon origen i el mecanoscrit, encara que la tauleta tàctil on escric, de l’era quaternària, no em deixa posar

Edició cl

l’arrova... Coses que passen… La xica ens posa en situació ràpidament: ha hagut de canviar del poble a la ciutat, per la feina del pare, i no li han demanat opinió. Segur que a molts us ha passat: es modifica la situació familiar i has de canviar de món: sense amics o amigues, sense habitació, sense nuvi/núvia… sense vida. I com ella diu, “no és el mateix fer amics quan tens cinc anys i vas a l’escoleta, que quan en tens dèsset i comences en un nou institut”. Per a rematar la feina, hi ha un “armari” pel mig i tots sabem de quina cosa parla!

El llibre, que es llig en un bufit -el primer que se li pregunta al profe és quantes pàgines té i jo sempre tire a l’alça- manté l’estructura de l’esmentat de Pedrolo i trasllada la situació a un institut de València, concretament de Russafa, però que podria ser qualsevol centre de secundària de la Comunitat, amb els seus tipus característics, els problemes generals, començant per l’assetjament, i l’ambientació en general. Carme troba molta incomprensió, pateix l’atac de les primas donnas de la classe… i l’assumpte acaba com acaba… Caldrà llegir-lo fins al final per a descobrir-ho. Els que seguiu els comentaris dels llibres ja sabeu que introdueix i analitze aspectes generals, però mai de la vida anticipe els esdeveniments.

Un volum d’àgil lectura*, que respon als esquemes de les xarxes socials actuals, amb molt poc text, icones d’ambientació i canvis ràpids, com el món que vivim. Una obra a descobrir, d’un autor de la Font d’En Carròs, un poble que em recorda el camí a Xàbia, on vaig treballar una llarga temporada.

* Sí que faig un avançament (en caps cas utilitzaré l’anglicisme de moda) al voltant de la trama: el final fa mal al cor. Avise!

Mario Candela

IES Playa San Juan - Departament de Llengua valenciana i literatura

Abril 2024