EL MIG ANY DE VARGAS LLOSA

Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar,

L'Entraeta de Vargas Llosa amb els Marrakesch

amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any del 95 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).

A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època

En el concurss d'Olleta, amb Gisbert, Sanus y Vilaplana

del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell profe em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.

Recorde que l’Ajuntament ens

Vargas Llosa va estrenar el llibre d'or dels Marrakesch

va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent d’upa, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.

En aquell temps, Vargas Llosa

Imatge de la degustació dels plats d'Olleta alcoiana

era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme pel matrimoni amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.

Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna

Amb Antonio García, membre de la filà i família de Gisbert

amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!

* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…

L'alferes, Ana Gisbert

amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.

** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.

Crèdit: Les fotos formen part de l'arxiu de la Filà Marrakesch, a excepció de l'última que és de l'autor del texte.

SEMPAI O SENSEI? UN DUBTE EXISTENCIAL

Aquella vesprada de juny de 2008

Imatge de l'acte en Sant Roc / M. Candela

vaig tancar la jornada al diari INFORMACION, que està al centre d’Alcoi, i vaig fer la volta als ponts per a tornar a casa. En arribar a Sant Roc, al pati elevat al costat de l'església, vaig veure que al col·legi hi havia festa; vaig pujar els graons i em vaig trobar un acte entre acadèmic i festiu, amb el recinte de gom a gom. Hi estava el director, Jorge Juan Moltó al costat de gran part de la comunitat educativa.

El motiu de l’acte no era altre que la imminent demolició de l'edifici anomenat antic masculí.

Miguel Àngel Alonso, emocionat / Alberto Arques

Tot el centre s’unificaria a l’altre costat del carrer Espronceda, en l’antic femení, com així es va consumar en els mesos posteriors. Al solar, com tots sabem, s’han construït habitatges. En la crònica que us adjunte del diari teniu els detalls de l’operació, que té a veure amb el Barranquet de Soler, una qüestió que escapa al contingut d’aquest escrit.*

Aquesta reflexió té a veure amb la graduació de 4t d’ESO que a es va fer a l’institut Playa de San Juan a principis de juny i on vaig estar, com a tutor d’un dels grups… Feia calor, com és normal a la platja; xafogor, diria amb més precisió, però tampoc es tracta de parlar del temps. Bé, en realitat sí, però no de meteorologia sinó d’aquella expressió llatina del tempus fugit o del poema de Baudelaire: Sous le pont Mirabeau coule la Seine /et nos amours… Ah! Tampoc va de la graduació com a tal acte.

El discurs/reflexió va estar a càrrec del cap d’estudis diürn, Miguel Ángel Alonso de Castro, com homenatge als cinc docents que acaben el curs i tindran a l’abast a tothora els versos de Fray Luis de León: Qué descansada vida / la que huye del mundanal ruido… Va ser molt emotiu perquè de vegades els sentiments estan per damunt del raciocini, de la lògica aristotèlica, per la qual cosa no són controlables. El veterà mestre

El públic de l'acte en San Roc / M. Candela

es va veure obligat a fer més d’una parada, entre els aplaudiments de la comunitat educativa, que també omplia el pati del centre.

Ara bé, si em pregunteu què va dir, de quines coses va parlar, ho tindria difícil. Recorde la música, el to, però no la lletra, perquè pensava a les meues coses. En concret, em va vindre a la memòria aquest acte en Sant Roc, on també vaig ser testimoni, i que si en aquell moment algú hagués pronosticat que setze anys més tard jo repartiria diplomes com a tutor en una graduació de 4t d’ESO, maig no ho haguera cregut. Ni en somnis. Ni en un malson per una ressaca d’olleta alcoiana.

Aquesta argumentació, amb altres conceptes, l’he utilitzada sovint en les tutories i les classes: un títol oficial mai està de més. Al Servei Territorial d’Educació d’Alacant van flipar amb el meu diploma del CAP (és a dir, l’acreditació pedagògica per a Secundària), que està emés per la Universitat d’Alacant i té… l’escut de Franco. Cosas veredes, amigo Sancho… Una frase apòcrifa, que sembla ve del Romancero del Cid, però adient en aquest moment. Aquest títol, com també el de filologia hispànica, va romandre trenta-sis anys al calaix, fins que en un moment concret em van resultar d’utilitat.

Tres lustres més tard, el col·legi

Sant Roc està plenament operatiu, el projecte urbanístic es va consumar -sense enderrocar i reconstruir l'església, com es va parlar en principi- i jo ara en lloc de fer cròniques municipals o festeres, em dedique a ser el sempai d’una colla de kohais, expressió agafada de Sean Connery en la pel·lícula Sol ixent, i que de vegades ens ha portat a debatre a l’aula si és el mateix un senpai que un sensei. Jo crec que no, però em sembla que era al contrari del que jo pensava. Tampoc és important!

Bon ostiu! (com diuen a l’IES Val d’Aran, on tot va començar).

* https://www.informacion.es/alcoy/2008/06/25/despedida-derribo-7485944.html

SENSE CONNEXIÓ O LA SENSACIÓ DE DÉJÀ-VU

Òbric el primer llibre de lectura

del trimestre: Sense connexió, de Jaume Monzó, editat per Sembra Llibres 2020.  Com una massa que descarrega un milió de newtons sobre el cap i em deixa atabalat, llegesc esbalaït la taula de continguts: no m’ho crec; he tornat a la joventut, als barracons de la UA, a les classes d’Alpera i Alemany. És el Mecanoscrit del segon origen, la novel·la que més he llegit en català i possiblement en castellà (encara que, en aquest cas, caldria contar les vegades d’Una buena pandilla, de Joan Butler, un clàssic estiuenc).

L’autor Monzó utilitza el mateix esquema que Pedrolo: Quadern de la destrucció, etc., per a introduir-nos en els continguts. Havia agafat el llibre com un més, com una tasca de la feina. Ara ja no necessite cafeïna: estic ben despert i atent! Més encara, en començar el text, que és un tuit (això que es va intentar dir una piulada, en valencià, amb poc o cap èxit), a càrrec d’una certa Verge i bruna: “Carme, una xica de dèsset anys, verge i bruna. Hui comença la meua nova vida i també la vida d’aquest perfil.”

Per què em resulta colpidora aquesta introducció, perquè el referit Mecanoscrit arranca amb: “ L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…”, que també comença una nova vida, encara que en eixe moment precís encara no ho sabia. Li faltava una estoneta per a descobrir-ho. Contaré coses, però recomane la lectura d’aquesta obra de Pedrolo, molt interessant, i a més a més a la capsa de sorpreses de youtube* podem trobar una adaptació televisiva més que atractiva!

*https://www.youtube.com/watch?v=dSontSkjrZ4&list=PLV0GHyIZ-nXcnBkSeKg2WJu_Nbsz96GUj

Carme ens dona de seguida la pista, amb el segon origen i el mecanoscrit, encara que la tauleta tàctil on escric, de l’era quaternària, no em deixa posar

Edició cl

l’arrova... Coses que passen… La xica ens posa en situació ràpidament: ha hagut de canviar del poble a la ciutat, per la feina del pare, i no li han demanat opinió. Segur que a molts us ha passat: es modifica la situació familiar i has de canviar de món: sense amics o amigues, sense habitació, sense nuvi/núvia… sense vida. I com ella diu, “no és el mateix fer amics quan tens cinc anys i vas a l’escoleta, que quan en tens dèsset i comences en un nou institut”. Per a rematar la feina, hi ha un “armari” pel mig i tots sabem de quina cosa parla!

El llibre, que es llig en un bufit -el primer que se li pregunta al profe és quantes pàgines té i jo sempre tire a l’alça- manté l’estructura de l’esmentat de Pedrolo i trasllada la situació a un institut de València, concretament de Russafa, però que podria ser qualsevol centre de secundària de la Comunitat, amb els seus tipus característics, els problemes generals, començant per l’assetjament, i l’ambientació en general. Carme troba molta incomprensió, pateix l’atac de les primas donnas de la classe… i l’assumpte acaba com acaba… Caldrà llegir-lo fins al final per a descobrir-ho. Els que seguiu els comentaris dels llibres ja sabeu que introdueix i analitze aspectes generals, però mai de la vida anticipe els esdeveniments.

Un volum d’àgil lectura*, que respon als esquemes de les xarxes socials actuals, amb molt poc text, icones d’ambientació i canvis ràpids, com el món que vivim. Una obra a descobrir, d’un autor de la Font d’En Carròs, un poble que em recorda el camí a Xàbia, on vaig treballar una llarga temporada.

* Sí que faig un avançament (en caps cas utilitzaré l’anglicisme de moda) al voltant de la trama: el final fa mal al cor. Avise!

Mario Candela

IES Playa San Juan - Departament de Llengua valenciana i literatura

Abril 2024

EXPERIÈNCIA EN VERSIÓ ORIGINAL

Mario Candela i Sílvia Botella / A B

Interessant en grau superlatiu ha resultat l'experiència de l'EOI d'Alcoi amb col·laboració de la UA i la Mútua Levante -quin espectacular saló d'actes, per cert!- d'organitzar projeccions de cinema en versió original i col·loquis posteriors.
Encara queda un capítol la setmana vinent, amb el valencià, la qual cosa és també atractiva, perquè el cinema en aquesta llengua resulta difícil de trobar. Tothom aposta per llengües majoritàries amb més rendibilitat econòmica, sense entrar en qüestions polítiques.

La directora de l'EOI Alma Blasco i, especialment, la meua amiga Sílvia Botella, cap de l'àrea de francés, em van confiar el col·loqui de la projecció en aquesta llengua, la qual cosa en origen em va espantar una mica, i més encara en veure la sala amb un nombrós públic, però pense que finalment tot va eixir bé, més o menys.

El llargmetratge escollit va ser Le Mystère

Cartell de l'esdeveniment

Henri Pick, que en castellà es va titular La biblioteca de los libros rechazados, que en realitat és un original i ben estructurat film d'aventures, un polar que diuen els francesos, és a dir, policíaca... I amb un rerefons amorós i qüestions socials que Sílvia, diferents membres del públic i jo mateix vam sotmetre a debat. Ah! Recomane també la lectura de la novel·la, de David Foenkinos perquè, com és habitual, aporta altres visions, altres característiques.

Imatge de l'acte / A. Moltó

Els assistents parlàrem des de l'afer Carmen Mola fins a la facilitat de trobar ara pel·lícules en llengua original, la qual cosa és senzilla gràcies a les plataformes digitals, i facilita enormement l'estudi pràctic de les llengües, que és el que actualment ens demana el Consell d'Europa.

Molt instructiu, com deia, molt amé, molt curiós i també plurilingüe, perquè s'hi va parlar en francés, evidentment, i en valencià, castellà... I alguns vam marxar amb bons consells anotats i la voluntat ferme d'anar a la propera emissió, que serà en valencià i on hi participa Carles Castillo. No n'eixireu decebuts!