Mostrando entradas con la etiqueta Rafaela Aparicio. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rafaela Aparicio. Mostrar todas las entradas

martes, 24 de marzo de 2026

LA TRISTA BALADA D’ALMANSOR

Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d'Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n'hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.
Va haver-hi un cas que ens
va fer fins i tot plorar:
Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d'Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.
Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l'oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.
Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d'aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.
Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).
Continuarà… (per allò del cinema)...

lunes, 14 de abril de 2025

EL MIG ANY DE VARGAS LLOSA

Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar,

L'Entraeta de Vargas Llosa amb els Marrakesch
amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any del 95 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).

A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època

En el concurss d'Olleta, amb Gisbert, Sanus y Vilaplana
del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell profe em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.

Recorde que l’Ajuntament ens

Vargas Llosa va estrenar el llibre d'or dels Marrakesch
va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent d’upa, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.

En aquell temps, Vargas Llosa

Imatge de la degustació dels plats d'Olleta alcoiana
era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme pel matrimoni amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.

Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna

Amb Antonio García, membre de la filà i família de Gisbert
amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!



* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…

L'alferes, Ana Gisbert
amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.


** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.

Crèdit: Les fotos formen part de l'arxiu de la Filà Marrakesch, a excepció de l'última que és de l'autor del texte.