Mostrando entradas con la etiqueta pel·lícula. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta pel·lícula. Mostrar todas las entradas

martes, 28 de abril de 2026

DESCANS

El dia del Descans 2026 en Alcoi

Insòlit desmuntatge en el dia del Descans
ha arrancat més matí que la Primera Diana: algú ha tingut la brillant idea de llençar una mascletada a les quatre i poc de la matinada en la zona de l'antic col·legi de Cervantes… Sense paraules. Encara que no era el tema de la dissertació, curta, en qualsevol cas. No és dia per a excessos i elucubracions.

Vaig escriure de les Festes de Moros i Cristians de fa 20 anys, de les coses que van ocórrer, però en vaig guardar una, perquè era post festera. Del dia del Descans, més concretament.

Resulta que al centre d'Alcoi, mentre un eixam de brigades de tota mena tractava de tornar

Retirada immediata del cavall de Sant Jordiet
el poble a la normalitat, i els qui treballàvem normalment anàvem al Savoy o al Reconquista pel café, en un intent de desapegar els parpelles i construir una crònica viable d'alguna cosa.

Aquell llunyà matí, entre tot l'enrenou, una cosa sorprenent cridava l'atenció: havia començat el desmuntatge del castell de Festes. Sorpresa absoluta. Una de les torrasses havia desaparegut a mitjan vesprada, quan encara estava calent de les bengales de Sant Jordiet. I, per cert, el cavall va ser retirat ipso facto.

L'assumpte tenia una explicació: la imminent filmació de la pel·lícula Manolete, que anava a trasbalsar el centre de la ciutat durant setmanes.

Operació de neteja al centre d'Alcoi en 2006
La gent cinematogràfica tenia necessitat de la plaça expedita i per això l'operació castell fora. No tinc tanta memòria: m'ha aparegut una foto.

De la pel·lícula podem parlar un altre dia, però del Descans, poc més cal dir. Jornada de reflexió i contenció, entre les operacions de tornada a la rutina que estan en marxa. Any superat!


martes, 24 de marzo de 2026

LA TRISTA BALADA D’ALMANSOR

Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d'Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n'hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.
Va haver-hi un cas que ens
va fer fins i tot plorar:
Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d'Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.
Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l'oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.
Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d'aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.
Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).
Continuarà… (per allò del cinema)...

domingo, 22 de febrero de 2026

BRIVALLS DE PA SUCAT AMB OLI

No he pogut per menys de deixar de recordar-me’n del títol d'una pel·lícula de Woody Allen -un home, cal precisar, que no mereix cap classe de reconeixement pel que sembla de la seua biografia- així que he pogut llegir dues notícies semblants, de poc o gens d’enginy o trellat. Em refereix, en concret, a Granujas de medio pelo, una cosa com Brivalls de pa sucat amb oli, un clàssic cinematogràfic que mereix la revisió ocasional pel seu caràcter destacat de sainet destrellatat.

Recentment, en un lloc

idíl·lic com la Vall de Núria, un indret a la vora de França on es pot gaudir de naturalesa i relaxació, o millor dit, es podia, perquè els darrers anys els preus de l'hotel s'han envolat a escala d'ull de la cara i part de l'altre, tot i això, es pot accedir des de Queralbs o Ribes de Freser amb el tren cremallera… o a peu, emprenent una sinuosa i evidentment costeruda sendera. Aquest hivern, a més a més, la situació ha estat força entrebancada per les infernals i copioses tempestes de neu que han sacsejat els Pirineus.

En aquesta situació, tres lladregots van decidir donar un cop de gran volada, amb nocturnitat, per la qual cosa van arrencar la caixa forta de tres-cents quilos, la van carregar a un trineu i van fer camí cap a Queralbs, on se suposa que tenien el cotxe. Va ser molt més senzill de preparar que d'executar, perquè amb un metre de neu al sol van haver-hi de renunciar als cinc-cents metres, més o menys a l’inici de la baixada.

La caixa blindada va aparéixer al fons d'un barranc, a prop de la via del tren cremallera, buida, després d'haver estat oberta amb una radial. A dintre hi havia diners -sembla que no en gran quantitat- i diversa documentació. A hores d'ara, els brivalls encara corren pel món i les caputxes utilitzades dificulten la seua identificació.

Gairebé de forma simultània, uns brètols van assaltar una casa en un poblet italià, en l'àrea de Pardenone, després d'haver fet miques el cristall d'una finestra. El botí va ser d'allò més interessant, configurat per bitllets estrangers -souvenirs d'antics viatges- amb un valor conjunt d'uns cent cinquanta euros i, més especialment, per un joier, en principi replet de pedres precioses: gemmes, diamants, robins, maragdes, etc.

El que és ben curiós d'aquest episodi és que pedres, haver-n’hi hi havia, però d'una altra classe. En concret, el matrimoni propietari de la petita mansió hi havia depositat els càlculs renals expulsats en tota una vida… Ara per ara, es desconeix el valor pecuniari d'aquestes pedres, de gran repercussió, almenys sentimental, encara que siga pels mals patits dècades durant.

Per descomptat, els Mossos per un costat i els Carabinieris, per l'altre, estan amb els ulls ben oberts, a la recerca dels autors dels robatoris, que els mitjans de comunicació han denominat de pel·lícula. Raó no es falta!

- Fonts: Diari La Depêche.
- Foto: Vall de Núria. Webcam. Infonieve

lunes, 15 de julio de 2024

LA SOLITUD TÉ NOM D'OCELL

La solitud té nom d'ocell, o d'heroïna

de poema. Elionor, li diuen Elionor, com aquella de Martí i Pol, i en aquest cas protagonitza Tens un nom d'ocell, d'Anna Rubio Fandós, el segon llibre de Llegir en valencià sense por, que en aquest cas ens parla de la solitud.

    Encara que hi figuren altres personatges, Fani, la terapeuta, més que cap altre, l'autora ens ofereix gairebé un monòleg; això sí, en dos temps diferents, molt diferents... Que caldrà descobrir amb la lectura. Un llibre per a la reflexió i molt necessari en una societat que tendeix cada vegada més a l'aïllament: estem connectats perpètuament al món i més solitaris que mai.

    En algun moment, m'ha vingut al cap Stephen King, recurrent als meus texts, perquè un jo molt major parla al jove que un dia va ser, l'abraça i tracta de fer-li veure la realitat de la vida. Es tracta de Rita Hayworth i la redempció de Shawshank, l'impressionant relat que fonamenta la pel·lícula Cadena Perpètua.

    I què dir del poema d'Estellés? Quan parla del cementeri, d'aquell que roman al nínxol, mentre el reguitzell funerari ja ha marxat, i es demana metafòricament: Quan arribe la nit ¿m'hauré mort ja del tot? 

martes, 25 de abril de 2023

DESCANS AMB NOSTÀLGIA. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI 10.

Per circumstàncies, aquest matí
Sant Jordiet 2023
he passat de bona hora pel centre d'Alcoi. Dia del descans de les Festes de Moros i Cristians. I he estat envaït per la nostàlgia: més de tres dècades durant, hi he anat cada matí del 25 d'abril o del dia corresponent, d'acord amb la qüestió aleatòria de la Setmana Santa.
    Algunes coses no canvien. Tota l'hostaleria tancada, excepte una fleca de Sant Llorenç que també serveix café, mentre el comerç tractava d'arrancar cicle. Les voreres, amb quantitat de residus d'eixa pasta tan típicament o exclusiva alcoiana formada pel confeti, la pólvora, la brutícia i l'aigua, que encarà romandrà en el temps, tot i això els esforços de la gent del servei de neteja.
    Hi havia tribunes desaparegudes, com la de País Valencià, metre altres encara hi estaven, com la de la
Processó General
façana del Centre de salut de la Plaça, i diferents operaris treballaven en altres desmuntatges. Punt final, com comentava, encara que les escoles tornaran demà, com molta gent que ha agafat el descans, més o menys pel seu compte.

    Les coses, no obstant això, han canviat. Ara no som un món exclusiu on podem fer i desfer, i un munt de persones van ser obligades a marxar diumenge a la tarda per qüestions professionals o estudiantils, mentre que d'altres simplement no han pogut gaudir de l'esdeveniment: hi ha nombrosos alcoians per terres llunyanes, no sols d'Alcoi sinó del conjunt d'Espanya. Tots tenim algú pels voltants perquè tots ens hem hagut d'espavilar en aquesta època convulsa.
    Nostàlgia. Nostàlgia dels temps
Preparació de l'arrancà de la Processó General
que es difuminen en la llunyania, quan començava aquesta jornada amb l'obligada visita al cap de la Policia Local, al carrer Casablanca. Manolo Rodríguez tractava de posar ordre entre tots els papers, atestats, incidents i actuacions heterogènies de la Trilogia, encara que de bon matí, per arrancar, jo sols buscava el que era extraordinari o gros. Les qüestions rutinàries no corrien pressa.
    Normalment, acabàvem amb un café
Processó General/alferes cristià
al Savoy, que està al costat i que era l'únic bar/restaurant obert al centre d'Alcoi. Hi havia una explicació: com ara, aquest establiment ja tenia servei de pensió i hotel. Un dia vam acabar a l'hotel Reconquista, la qual cosa ens va obligar a creuar el pont de Sant Jordi, però no recorde el motiu.
    Coses que tornen a la memòria, com l'any 2006 que a les nou del matí van començar a desmuntar el castell, la qual cosa vaig observar esbalaït des del meu lloc de feina. Aquesta cosa insòlita en la història local tenia un motiu al darrere: l'imminent rodatge de la pel·lícula Manolete, aquella que no es va arribar a estrenar mai en Espanya després d'haver trasbalsat la ciutat durant molts dies.
    Ah! I el Dia del descans ja tenim un tema estrella per a xarrar pels descosits: ha tornat el carril-bici!
    

sábado, 22 de octubre de 2022

HARRY POTTER ES QUEDA SENSE HAGRID

Recentment hem aprés la mort de l'actor escocés Robbie Coltrane, nom i cognom poc coneguts per a nosaltres, però universalment popular pel seu paper d’Hagrid en la sèrie de pel·lícules de Harry Potter*.

Aquest home tenia setanta-dos anys i s’havia convertit en una icona de la infantesa, la joventut i també del món adult pel seu caràcter gegantí en les esmentades pel·lícules. Sens dubte, era un personatge de bon caràcter, molt amic dels xiquets, valent i lleial, sobretot a Dumbledore!

    Cal assenyalar que el senyor Coltrane havia començat la seua carrera al teatre i que més tard havia destacat en dos pel·lícules de la sèrie de James Bond, però va ser en 2001 quan es va convertir en immensament popular pe la interpretació d’Hagrid. Malauradament, feia temps que la seua salut s’havia deteriorat, la qual cosa ha conclòs amb la seua defunció.

Un dia trist per a tots!

* A les meues classes a l'IES Jorge Juan d'Alacant hem treballat el seu record amb aportacions de deu línies. Aquesta és la meua, amb foto inclosa en la gegantesca butaca d'Hagrid!

Text: Diari Sudouest / Traducció-adaptació de l'autor.

Foto: A. Moltó / París (exposició Harry Potter 2015).





lunes, 7 de marzo de 2022

BALADA TRISTA DE CINEMA

Així que vaig llegir dies enrere que la Colònia Requena d’Alacant s’havia transformat en un poble d’Afganistan per a un rodatge cinematogràfic, vaig pensar ipso facto en la coneguda Balada triste de trompeta, que va aprofitar el 2010 l’enfonsament general d’un barri d’Alcoi, El Partidor, per a filmar una ciutat bombardejada.

En Alacant el debat s’ha engegat arran que l’Ajuntament haja llançat les campanes al vol pel rendiment econòmic del projecte, que ha suposat 2,5 milions en ingressos; en Alcoi, perquè es va ajornar la cascada de demolicions d’immobles en procés d’enfonsament a fi de permetre l’execució del projecte d’Alex de la Iglesia.

Imatge del rodatge a Alcoi / Wikipèdia Commons
Personalment, en llegir la notícia inicial de la filmació de The Interpreter, vaig pensar el mateix que al seu moment a Alcoi: la patètica imatge que es trasllada al món de dues ciutats que es projecten com a modernes, avançades, digitals, smarts cities i moltes definicions en anglés més per a mi incomprensibles. I els veïns? Contents per la imatge?

Que es puga dir que Alacant té un barri que passa per un poble perdut d’Afganistan… no veig on pot estar la bona publicitat; com tampoc que en la ciutat més tecnològica de la galàxia coneguda hi haja un nucli antic apte per a ambientar les conseqüències d’un bombardeig com els de la Guerra Civil. Ah! He descobert que ambdues ciutats participen en el programa Smart City!

Ja sé que els ajuntaments -en aquests casos en concret, tots dos gestionats pel mateix partit- i els polítics intenten vendre les coses bones,

Acte de Smart City /Ajuntament d'Alacant
però de vegades la caterva d’assessors de premsa i imatge hauria de pensar un xic abans de promocionar accions que poden tenir un doble sentit.

En tercer lloc, no he pogut deixar de recordar quan, a finals dels anys setanta, en una altra vida, el meu difunt col·lega Vicent Valls va viure a la colònia Santa Isabel, lloc on també podria haver-se filmat un cúmul de pel·lícules i no precisament d’ambientació positiva.


PD Els veïns del Partidor van interpel·lar Alex de la Iglesia durant el rodatge. El director els va atendre amb cordialitat i els va convidar a dinar o a sopar, els va explicar el projecte i va deixar clar que ell mai havia sol·licitat ajornar demolicions i crear mal ambient ni res que semblara. Pel que se’m va contar, oficial i cavaller. Altres en podrien aprendre.