Mostrando entradas con la etiqueta IES Jorge Juan. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta IES Jorge Juan. Mostrar todas las entradas

lunes, 23 de diciembre de 2024

I VET AQUÍ UN GAT, I VET AQUÍ UN GOS

Divendres, la comunitat educativa de

Components del claustre de l'IES Jorge Juan
l'IES Jorge Juan, d'Alacant, em va honorar en permetre'm compartir la festa de tancament del trimestre, que també va suposar l'homenatge a dos ensenyants, Àngela Martínez i Carme Orts, la qual cosa va significar el simbòlic acte d'acomiadament de la meua etapa de profe: darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat. 

Carme Orts i Àngela Martínez
    Moltes cares noves i alguns canvis. Luis Martín, el director en la meua etapa, s'ha retirat; això diu ell, perquè continua de profe, per al goig dels seus alumnes, encara que la gens envejable tasca de gestió del centre ha quedat enrere. Ara li toca a Jordi Llorca, que és un gat vell, perquè ha sigut el cap d'estudis en una llarga etapa. No sé si és més complicat aquest càrrec que la direcció. Segurament... Té a Juan Damián Sánchez al costat i a les caps d'estudis, Elena Garrigós i Maria Ortega... Segur que el centre anirà vent en popa.

    Carme Cases, que em va animar

Imatge de l'homenatge
a participar-hi, és la cap del Departament de Valencià, i em va posar al dia del centre, mentre els últims alumnes marxaven a cuitacorrents. Tot açò, en tant ens entaforàvem el dinar/aperitiu de luxe i aplaudíem a les dues profes que han acabat el seu cicle. Carme Orts va fer un discurs divertir on no faltar la frase: salut i força al canut! (de vegades jo ho he traduït al francés com santé et virilité, però no sé molt bé com adaptar-la al castellà).

    També vaig saludar a Juan Hernàndez, del departament, a María José, de francés, a Elisabet Villanueva, la cap de laboratori que un dia va trobar-se un cadàver en un armari -us ho contaré un altre dia- i a la meua homònima, Lucía Candela, que viu a prop de l'insti, el que es diu a prop. Molta emoció, que no s'acaba, perquè el Jorge Juan seguirà en la meua ruta, de la mateixa manera que la Platja de Sant Joan estarà vinculada a l'IES del mateix nom, especialment a la seua gent, alumnes i profes! Si vols trobar algú, només cal passar pel Mercadona de Club del Mar i no cal ni que siga a l'hora de l'ananàs. Ha, ha, ha.

    Així que, sayonara baby, com va dir

l'actor aquell de cognom llarg i difícil en la pel·lícula Terminator. Un cicle conclòs, de la mateixa manera que huit anys enrere vaig tancar l'etapa al Diari Información. Per cert, divendres vaig aparcar enfront de la seu de Doctor Rico i vaig anar a peu cap al Jorge Juan.

    Les voltes que fa la vida! He sigut el profe degà de l'institut degà de la província d'Alacant, la qual cosa em dona un estatus!

P D. El diari ha publicat una nota pel que fa a la retirada de les dues profes, que vos afegeix.

https://www.informacion.es/alicante/2024/12/23/homenaje-ies-jorge-juan-profesores-112874022.html

    

miércoles, 3 de julio de 2024

L'EXCURSIÓ SOMIADA AMB TOURMALET ALACANTÍ AL FINAL

Hui, primer dia inhàbil des que va

acabar el curs, he acomplit un objectiu pendent: fer la passejada des de l’IES Jorge Juan d’Alacant fins a casa, a la platja de Sant Joan, que per circumstàncies diverses havia anat ajornant. En realitat, l’itinerari ha estat el contrari perquè l’autobús tardava massa. Així que he anat cap a les torres Suïssa i en paral·lel al Tram he baixat fins a l’Albufereta.
Un matiner, com jo mateix, m’ha explicat per on s’agafava la nova via verda amb túnels i resulta que he acabat al carrer Sol Naciente, del que havia sentit parlar sovint, però que mai havia ubicat amb precisió.

                La veritat és que aquests túnels, engroguits pels primers rais de l’albada, han resultat espectaculars i un camí amb

vistes meravelloses, companyia esportiva matutina, i entrada a Alacant per l’estació ferroviària, amb la perspectiva en aquest cas del Raval i al fons, la Piràmide. Ah! Jo vivia a la Goteta quan es va construir aquest edifici, que és objecte de debat aquests dies, i sempre m’ha resultat interessant; al seu temps, per dintre era un exemple de modernitat. En canvi, no m’agrada l’edifici de l’Estambrera d’Alcoi, a baix del Pont de Sant Jordi, i la gent que hi viu està molt contenta i satisfeta.

                Ambient de gala al Postiguet,

amb els primers estiuejants i nombrosos esportistes de totes les edats, fins a l’Esplanada, pel costat de Peret, amb les ombres allargades i els monuments a les foguereres a l’altre costat. En Canalejas comença la part dura de l’excursió, la pujada al Jorge Juan, com un Tourmalet alacantí. L’altre dia ho explicava en un grup del Facebook: 305 graons a pujar des que baixes del Tram en la plaça dels Estels fins a la segona planta de l’institut. I em falta per contar la pujada al Conservatori!

                A les 8.01, entrada en meta,

per davant de Pogacar -per continuar amb el símil, ha ha ha- i foto de record. La tornada ha estat més fàcil, baixada al mercat, desdejuni esplèndid al Mercat Central, preparat per Antonella, Tram carregat de persones, especialment dones, que es dirigien cap a la platja de Sant Joan o al Cap de l’Horta a la feina quotidiana, i arribada sense
novetat, amb foto al quiosc de Toni, que és el centre neuràlgic de la zona, com ja he contat alguna vegada.

sábado, 22 de octubre de 2022

HARRY POTTER ES QUEDA SENSE HAGRID

Recentment hem aprés la mort de l'actor escocés Robbie Coltrane, nom i cognom poc coneguts per a nosaltres, però universalment popular pel seu paper d’Hagrid en la sèrie de pel·lícules de Harry Potter*.

Aquest home tenia setanta-dos anys i s’havia convertit en una icona de la infantesa, la joventut i també del món adult pel seu caràcter gegantí en les esmentades pel·lícules. Sens dubte, era un personatge de bon caràcter, molt amic dels xiquets, valent i lleial, sobretot a Dumbledore!

    Cal assenyalar que el senyor Coltrane havia començat la seua carrera al teatre i que més tard havia destacat en dos pel·lícules de la sèrie de James Bond, però va ser en 2001 quan es va convertir en immensament popular pe la interpretació d’Hagrid. Malauradament, feia temps que la seua salut s’havia deteriorat, la qual cosa ha conclòs amb la seua defunció.

Un dia trist per a tots!

* A les meues classes a l'IES Jorge Juan d'Alacant hem treballat el seu record amb aportacions de deu línies. Aquesta és la meua, amb foto inclosa en la gegantesca butaca d'Hagrid!

Text: Diari Sudouest / Traducció-adaptació de l'autor.

Foto: A. Moltó / París (exposició Harry Potter 2015).





sábado, 9 de abril de 2022

AUXILI! UNA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ!

Una persona que ve de l’antiga escola, dels Salesians d’Alcoi, de don Tomás i don Blas, d’un món desaparegut, té dificultats per comprendre l’educació actual, encara que, per començar, cal deixar ben clar que majoritàriament els pares es preocupen per la realitat i el futur dels seus fills i que aquests treballen i també tenen consciència. Al costat hi ha la resta: o no l’interessa, o ha decidit que no fa res -normalment als dotze o tretze anys-, o ha optat pels papers de Lee Van Cleef, que sempre feia de dolent de la pel·lícula.

Imatge d'una activitat a l'IES Jorge Juan d'Alacant/ Mario Candela

Recentment he tingut un bon exemple. Va haver-hi una incidència de comportament a una aula, que implicava diferents alumnes, que podríem enquadrar en diferents categories. Un, bon estudiant, em va admetre més tard que havia ficat la pota, que a casa seua hi havia hagut conseqüències… i endavant. Em vaig quedar bocabadat, perquè normalment és el contrari: per què, per què jo?¿ “Yo no he hecho nada”... Experiències de dia a dia.

Al curs de Capacitació de Valencià em vaig assabentar que Ana i jo mateix, i tots els nostres companys de promoció, érem dels últims de la Ley Moyano, que va instaurar el sistema educatiu espanyol en 1857. Vaig llegir que aquesta llei es va modificar en moltíssimes oportunitats, però no va ser abolida fins a l’arribada de la Llei General d’Educació (o llei Villar Mir) que es va aprovar en 1970.

Aquesta llei és aquella de l’EGB i el BUP, i va implicar la desaparició dels antics batxillers elementals i superior i de les populars revàlides, i nosaltres n’èrem l’última promoció. Vam viure -en realitat, jo; Ana era de les estudiants brillants- tot el batxillerat amb l’incertesa afegida que si suspenies, acabaves en l’EGB o el BUP, que, per cert, suposaven un curs més! Finalment, es va implantar un curs pont. 

El govern del PSOE va instaurar una nova llei en 1990, la LOGSE, que modificava l’anterior de manera molt important. No tant pel que fa a les denominacions -ara, ESO i Batxillerat- com als continguts i maneres d’impartir. Ah! L’educació es va convertir en OBLIGATÒRIA  fins als setze anys.

Després, el govern del PP en va aprovar dues i ara n’arriba una altra, de la mà de la coalició PSOE-Podemos, que inclou mesures molt rellevants, com la supressió de les avaluacions extraordinàries, la repetició de curs per suspensos i la impartició pràctica dels ensenyaments, si no he mal comprés les anàlisis que he llegit al voltant de la normativa (que, per cert, ha estat objecte d’un recurs del PP al Tribunal Constitucional, per la qual cosa estem a l’aguait d’allò que puguen decidir les sapientíssimes persones que hi formen part).

A més a més, encara falta que les comunitats autònomes -que, recordem, tenen transferides les competències- l’adapten, la qual cosa cal fer-la amb rapidesa, perquè l’aplicació a 1r i 3r d’ESO és el curs vinent, mentre que la de 2n i 4t es posposa fins al 2023/24 (és lògic, per allò dels cicles).

Curs de capacitació en l'UHM / M. C.

Fins ara havia escrit de les lleis educatives com a periodista, especialment dels conflictes, mentre que ara tinc l’oportunitat de fer-ho des de l’altre costat de la barrera, des de la taula del profe. A les meues classes comentem les notícies del dia -darrerament, la trista mort d’un xiquet de tretze anys, que és l’edat mitjana dels meus alumnes, a un institut de Màlaga, i la d’un conill a un institut de Villena, em sembla recordar- i hui i demà ho farem amb la nova llei. Sempre hi ha comentaris interessants.

Vorem.


Addenda: Per a la gent de la meua generació o aproximada, la Capacitació de Valencià va ser un autèntic malson, més que res pel costat informàtic. Mai hagura pogut sortir-me’n sense la col·laboració de companys i companyes més joves, que ens van donar molt suport. Era un títol obligatori per poder fer classes a la Comunitat Valenciana. Quatre dies més tard, l’actual govern autonòmic la va suprimir. Gràcies mil! (de res).


sábado, 12 de marzo de 2022

CREUERS O DESTRUCTORS?

Divendres, instants després de les set i mitja del matí, transitava per la carretera de La Cantera, aquella on en una altra època el meu oncle baixava a cent vint per hora al seu quatre llaunes, i ara tothom, o quasi, circulem a cinquanta, gràcies als meravellosos radars.

Perspectiva del port d'Alacant amb un creuer atracat /Mario Candela

La vista era espatarrant. Un creuer havia entrat al port d’Alacant, un altre estava de camí a la bocana i un tercer, una mica més xicotet, em va semblar des de la llunyania, romania ja atracat. Vaig tenir la pensada sobtada d’aturar el cotxe i fer quatre fotos quan, amb dol, vaig recordar que l’aparell fotogràfic portàtil que utilitze de tarda en tarda havia quedat a casa.

Així que vaig seguir la baixada i l’entrada al Postiguet fins a arribar a la parròquia de Sant Blai, on vaig aparcar. Divendres és el dia de tornada a casa: el vint-i-u i el Tram queden al marge del projecte diari, que conclou a peu, per davant de l’IES Miguel Hernàndez, vers el Jorge Juan, on estava la gran sorpresa: Un creuer havia atracat

Insòlita perspectiva a Alacant / M. C.
precisament al final del passeig Doctor Gadea i Canalejas, amb la qual cosa la perspectiva des de l’institut era espectacular: semblava que la ciutat hagués crescut de sobte cap al sud. Llàstima de càmera!!

A més a més, l’altre creuer estava fent les maniobres, avant i enrere, com un sis-cents de l’època en blanc i negre que ens ha llegat Chola Arjones, més cap a Llevant, amb la qual cosa l’espectacle estava assegurat. Un xic de sol, al final de l’albada d’una jornada que esdevindria trista i mullada, almenys en Alcoi, va tancar el cercle d’un començament d’un dia diferent. És temps d’avaluacions i tots, alumnes, directius i ensenyants, necessitem moments de détente, com diria un castís francés.

    Mentrestant, supose, perquè no ho vaig veure, que els viatgers dels grans vaixells deixaven a poc a poc el niu i nosaltres repreníem les activitats quotidianes, va sorgir un cert debat. Hi ha companys que viuen al centre d’Alacant; pocs, perquè és una mica com en Alcoi, on gairebé tots hem marxat als barris, amb pisos més amplis i amb més lluminositat; més confortables, tal vegada. Aquestes persones viuen permanentment la realitat del turisme i, per això, vam seguir amb cert interés la demanda judicial que es va plantejar fa un any contra el soroll al nucli antic, amb terrasses que s’han constituït com a part essencial del paisatge urbà, i que són una locomotora econòmica molt forta. Encara que, a quin preu? Els veïns, com deia, van tractar de posar ordre, però un defecte de forma ho va impedir. Que coses, quina manera de deixar de costat les realitats que viuen els residents, que pateixen l’ambient festiu dia i nit!

    Quatre mil persones van

Un altre creuer maniobra al port / M. C.
desembarcar divendres -segons vaig llegir a la nit al Diari iNFORMACION- que van deixar 200.000 euros en una jornada. A quin cost? Es preguntava al matí un docent que viu a l’epicentre del nucli antic. A quin preu per a la ciutat, per a la vida quotidiana dels veïns? És una reflexió poc optimista, perquè allò que interessa, i més encara ara que les coses comencen a anar molt malament, és el rendiment econòmic. Les molèsties a les persones, les incomoditats dels veïns, l’ecosistema, tot això és secundari. Sempre hi ha un defecte de forma a l’abast quan és necessari!

    En diuen creuers; jo veig destructors (i Dani, un conegut profe, ho va prendre literalment: pensava que la sisena flota ianqui havia arribat a Alacant!).


sábado, 5 de febrero de 2022

A LA CAZA DE LAS MUJERES CIENTÍFICAS

El IES Jorge Juan, el primero que se creó en la provincia de Alicante en noviembre de 1845 ha puesto en marcha una campaña: "Se buscan científicas que estudiaron en el IES Jorge Juan", con motivo de la celebración del Día Internacional de la Mujer y la Niña en la Ciencia el 11 de febrero.

Docentes del Jorge Juan en uno de los talleres / M. C.

El centro ha realizado un llamamiento vía Instagram a sus antiguas graduadas que o bien estudien una carrera técnica o bien tengan una profesión con estas características. Para ello, se ha realizado un vídeo por la comisión de Igualdad del centro, que está siendo distribuido a través de Instagram y también de la revista digital del IES.
El objetivo no es otro que "nos ayudes a inspirar a nuestras futuras científicas y que con tu ejemplo nuestras alumnas conozcan las carreras", señala el proyecto.
La noveldense Ana Martínez Cantó,
Programa del concierto
coordinadora de Biobanco ISABIAL (Instituto de Investigación sanitaria y biomédica de Alicante) ha protagonizado una jornada de divulgación científica para alumnos de 1º de ESO, explicando como trabajan en este banco de biodatos.
El viernes, dos alumnas del Conservatorio Superior de Música, Paula Serrano Alonso y Belén de la Sagra Lafuente, ofrecieron un concierto a la guitarra y el violoncelo, respectivamente, con obras de Nin i Falla.

Si puedes colaborar en la difusión con una publicación, te lo agradeceríamos.
Muchas gracias!

Aquí tenéis los enlaces a la revista digital del IES y a Instagram.


domingo, 23 de enero de 2022

L'EDUCACIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA

Imatge d'un claustre / M. Candela
El denou de gener, dia de Sant Màrius, per cert, el Diario INFORMACION va publicar a la web un text meu on tractava de reflectir l'ambient, el context pedagògic, en què s'havien desenvolupat les classes en l'IES Jorge Juan d'Alacant la primera setmana lectiva de gener, després de díhuit dies sense activitat, amb una situació greu de pandèmia i amb una situació meteorològica molt difícil.

Ací us adjunte l'enllaç, per si de cas vos resulta interessant.

https://www.informacion.es/opinion/2022/01/19/alumnos-son-heroes-61711951.html

Simplement, una aportació complementària: vaig oblidar escriure que, a banda dels altres inconvenients, està el de les ulleres perpètuament entelades, és a dir, cobertes de baf, amb les dificultats que això comporta.

Continuarem informant...

sábado, 9 de octubre de 2021

LIKE BLAU O LA BALADA DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ

Poques vegades -tal vegada mai- un llibre, una novel·la, fa eclosió en molt poques pàgines tants records, sentiments, lectures d’altres temps, de molts anys enrere.

Gemma Pasqual / Bromera

Això és, precisament, el que ha succeït només arrancar la lectura de Like Blau, de Gemma Pasqual i Escrivà, editat per Bromera, per recomanació de la gent del Departament de Valencià de l’IES Jorge Juan i especialment de la seua cap, Carme Cases. “És un llibre que agrada molt als alumnes”, va comentar. No m’estranya, perquè enganxa des de la primera pàgina i aporta un tema de molta actualitat… o no.


M’explique. Només començar, quan el capitost diu això d’“oh, món feliç”, la memòria d’Un món feliç, d’Aldous Huxley és òbvia i fonamental, tant pel que fa a la novel·la com a la sèrie. Sí, la sèrie, perquè es va emetre per TVE una adaptació televisiva en 1980, als temps de la “tele única” on tothom veia el mateix, per la qual cosa va tenir gran repercussió. Evidentment, també la novel·la, de lectura obligada i permanent.

Al robot li diuen Robbie, com al seu company del primer relat de Jo, robot d’Isaac Asimov, probablement l’autor que més ha escrit al voltant d’aquest tema, en un temps -a partir dels anys cinquanta- en què les màquines intel·ligents no estaven a l’abast de tothom, com ocorre al segle XXI.


La disposició dels edificis, la nació, ciutat o país en què es desenvolupa l’acció, recorda la pel·lícula Cuando el destino nos alcance, impresentable adaptació al castellà de l’original anglés Soylent Green, distopia que està basada en el llibre ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! de Harry Harrison, publicada en 1966. La mateixa o semblant ambientació es presenta a un altre clàssic de la ciència-ficció com és Juramento de


fidelidad, de Larry Niven i Jerry Pournelle, de 1981, un relat on els habitants d’un immoble gegantí renuncien a part de la seua intimitat i els seus drets a canvi de més seguretat.

Falta el Gran Hermano, l’altre gran clàssic de la narrativa anglosaxona de projecció futura com és encara 1984, de George Orwell. L’ull que tot ho veu, ja siga voluntari -com en els programes de televisió contemporanis- o obligat, com succeeix en algunes novel·les o societats reals, el que és més trist. Evidentment, també passa en Like blau, una novel·la on no falten els tirans, encara que en la pàgina 90 no sabem quina és la realitat del món que se'ns presenta.


L’obelisc em fa pensar en una ciutat com Washington després d’algun tipus de cataclisme, però cal esperar esdeveniments futurs…

La ciutat i les estrelles d’Arthur C. Clarke inclou igualment una societat feliç -utòpicament feliç, caldria precisar- que necessita eventuals incentius o estímuls per no caure en una decadència que ja és més que evident. Ah! I el canvi de qualificacions acadèmiques que fan les bessones via internet el vam descobrir en la primera gran pel·lícula de ciència-ficció que tracta els seus perills: Juegos de Guerra, que data de 1983. David, el protagonista, fa el mateix amb un equipament amb disquets de 5,5 polsades, hui ja prehistòrics.

"Juegos de guerra" / Neo Teo

Cal precisar que hi ha una novel·la, però està basada en el guió cinematogràfic de Lawrence Lasker i Walter F. Parkes i no a l’inrevés, com normalment passa.

Gemma Pasqual ens va incorporant nous elements i temes, encara que no es tracta aquí d’anticipar allò que succeeix més endavant (em negue a utilitzar el barbarisme anglosaxó de moda per a desvelar que l'assassí era el majordom). Hi ha una resistència al poder establert, conseqüència d’una catàstrofe planetària que coneixem cap a la pàgina 100. Fonts literàries o cinematogràfiques de resistents en tenim per tot arreu i referides a una pluralitat de temes; per continuar amb la temàtica, podem esmentar V, una explosiva sèrie televisiva, que també és de 1983 i on assistim a la invasió de la Terra per part d’unes sargantanes gegants, però disfressades de persones. La imatge de la dolenta Diana

Diana i la rata / viquimèdia commons

-la cap dels invasors- tragant-se un ratolí va marcar tota una generació.

Més tard arribem a un altre títol mític que no podia estar absent en un relat tan simbòlic com aquest: Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una altra distopia que figura a l'Olimp de la literatura mundial i no sols de ciència-ficció. Parla de la crema de llibres i encara que l’autor va parlar de diverses de motivacions diverses, la referència a les imatges del govern nazi d’Alemanya són nítides; nosaltres, a Espanya, també podríem parlar de la censura en la dictadura franquista: no calia destruir llibres perquè no s’editava cap cosa que no tingués el Nihil obstat, de l’església i el govern. En aquest cas hi ha una pel·lícula de 1966, dirigida per François Truffaut, que ha guanyat credibilitat i dignificació amb el pas del temps.

En la recta final del llibre, es precisa la qüestió de la dictadura, com va sorgir, en quines circumstàncies i quins són els seus objectius, i coneixem detalls concrets, com l’existència  de cambres d’aïllament sensorials, on la protagonista està tancada amb llum perpètua i sense cap referència exterior, en la línia de la xiqueta Lisbeth Salander, protagonista de la sèrie de novel·les Millenium.

Igualment, assistim, terroritzats, a un element que ja intuiem, per proximitat a la novel·la/pel·lícula

Títol espanyol de Soylent Green

Soylent Green, com és el destí dels majors, els malalts, els discapacitats i, en general, d’aquells que no assoleixen els mínims que els que manen entenen necessaris per a ser “rendible”. El “tren càpsula” ens retorna dramàticament als trens de la mort que anaven als camps d’extermini nazis, que hem llegit i vist en quantitat de novel·les i pel·lícules.

I, al final, un món obert, com a mínim a l’esperança i al mateix temps a la desesperança*, que recupera la música -també cremada, encara que de manera simbòlica- amb un himne de resistència actualment molt popular per una sèrie televisiva amb gran repercussió mundial. Segur que la teniu al cap!

Que gaudiu de la novel·la com jo mateix!


Amélie Notomb /viq. commons
* Una escriptora francòfona molt popular,
Amélie Nothomb, té una novel·la Acide sulfurique, molt interessant al voltant del que passa al final de Like Blau.


- Fonts: viquipèdia i arxius personals de l’autor.


Mario Candela

IES Jorge Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura

Setembre / 9 d’Octubre 2021