SANTA FAÇ, TOTA UNA VIDA

Tota una vida, metafòricament, a la Goteta, al Diari INFORMACION i després tres anys d’ensenyament al terme municipal d’Alacant -la platja de Sant Joan no és sociològicament Alacant ciutat, un altre dia ho detallaré- ja era el moment de la Santa Faç. Hi vam anar dijous, quan tocava, amb una experiència més que satisfactòria. L’any vinent tractarem de fer la romeria sencera. Ho planificarem!

Amb fortuna o com a premi, arribàrem a la clau, al moment en què, a la plaça, el cor i l'orquestra atacaven l'Al·leluia de Haendel (per cert, sabíeu que Jimi Hendrix i Haendel van compartir casa en Londres? Jo ho he aprés aquests dies, a l’EOI), entre el fervor ciutadà i la contrició del clergat, nombrós i presidit pel bisbe d’Oriola-Alacant…

Vam seguir la cerimònia, vam compartir vivències amb antigues companyes del diari i vam fer un llarg tomb per l’ambient, les

paradetes, tantes vegades vistes en fotos i mai realitzades! Vam descobrir el torró de núvia, les mil botigues d’albergínies, els esmorzars a la vora de la vorera. Tot, a la fi.

Més tard, a poc a poc, vam encetar el camí

de tornada -cap al cotxe- entre el formiguer de jovençols que feien la ruta cap a la gran festa en la Platja de Sant Joan, entre una protecció blava i verda que en cap moment passava desapercebuda.

Una jornada assolellada, sense excessiva calor, amb bon ambient… Meravellós.

CRANCS DE PASQUA

De tradicions de Pasqua, tothom en gaudeix. Per tot arreu de les terres cristianes. Ara, més o menys celebrem la Setmana Santa, la Quaresma, el dejuni, l’abstinència, la Pasqua, etc. Jo, dissabte a la nit, a la platja Sant Joan, em vaig adormir entre els càntics megafònics de la vigília de resurrecció de mitjanit que, per cert, en cap moment em van resultar molests. El retor de la parròquia de Sant Pere, Rubén, fa les homilies amb altaveus i li n’he escoltat moltes, en general acurades.

Nosaltres, els alcoians, tenim la Glòria, el gros pregó dels moros i cristians, però com el conjunt dels valencians

Plat de crancs de Martinique

també saboregem la mona, una coca amb ou en el centre. Per què? Com em va explicar el professor & periodista Alfons Pérez fa un parell d’anys l’ou era part de la gallina, doncs era carn, doncs… prohibit. I per això la vam afegir a la coca pasqual.

En altres indrets, el protagonisme és de la xocolata, siga amb pastís o amb ous amb la forma del conill de la tele, per posar un exemple. Més enllà, els amaguen al jardí perquè els xiquets els troben… de tot, a la fi. I en les Antilles, mengen crancs, especialment el dilluns de Resurrecció.

Sembla que durant la colonització del Carib, als esclaus nadius els imposaven la Quaresma dels amos, la qual cosa significava… el dejuni. Com que els illencs continuaven amb la recerca i captura, que era la seua feina, amb la Pasqua disposaven d'una grossa acumulació i van decidir utilitzar-los com a plat principal, especialment el dilluns.

Una curiositat gastronòmica, religiosa, cultural, social, etc.

Per altra banda, Lourdes va viure una tragèdia en la tarda de Pasqua, arran que el xòfer d'un autobús de pelegrins italians va morir esclafat pel seu vehicle, probablement per algun defecte en el sistema de frenada. En una santa ciutat acostumada als miracles -fa uns mesos se'n va confirmar un de nou- s'ha viscut ara una tragèdia.

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

L'EXCURSIÓ SOMIADA AMB TOURMALET ALACANTÍ AL FINAL

Hui, primer dia inhàbil des que va

acabar el curs, he acomplit un objectiu pendent: fer la passejada des de l’IES Jorge Juan d’Alacant fins a casa, a la platja de Sant Joan, que per circumstàncies diverses havia anat ajornant. En realitat, l’itinerari ha estat el contrari perquè l’autobús tardava massa. Així que he anat cap a les torres Suïssa i en paral·lel al Tram he baixat fins a l’Albufereta.

Un matiner, com jo mateix, m’ha explicat per on s’agafava la nova via verda amb túnels i resulta que he acabat al carrer Sol Naciente, del que havia sentit parlar sovint, però que mai havia ubicat amb precisió.

                La veritat és que aquests túnels, engroguits pels primers rais de l’albada, han resultat espectaculars i un camí amb

vistes meravelloses, companyia esportiva matutina, i entrada a Alacant per l’estació ferroviària, amb la perspectiva en aquest cas del Raval i al fons, la Piràmide. Ah! Jo vivia a la Goteta quan es va construir aquest edifici, que és objecte de debat aquests dies, i sempre m’ha resultat interessant; al seu temps, per dintre era un exemple de modernitat. En canvi, no m’agrada l’edifici de l’Estambrera d’Alcoi, a baix del Pont de Sant Jordi, i la gent que hi viu està molt contenta i satisfeta.

                Ambient de gala al Postiguet,

amb els primers estiuejants i nombrosos esportistes de totes les edats, fins a l’Esplanada, pel costat de Peret, amb les ombres allargades i els monuments a les foguereres a l’altre costat. En Canalejas comença la part dura de l’excursió, la pujada al Jorge Juan, com un Tourmalet alacantí. L’altre dia ho explicava en un grup del Facebook: 305 graons a pujar des que baixes del Tram en la plaça dels Estels fins a la segona planta de l’institut. I em falta per contar la pujada al Conservatori!

                A les 8.01, entrada en meta,

per davant de Pogacar -per continuar amb el símil, ha ha ha- i foto de record. La tornada ha estat més fàcil, baixada al mercat, desdejuni esplèndid al Mercat Central, preparat per Antonella, Tram carregat de persones, especialment dones, que es dirigien cap a la platja de Sant Joan o al Cap de l’Horta a la feina quotidiana, i arribada sense

novetat, amb foto al quiosc de Toni, que és el centre neuràlgic de la zona, com ja he contat alguna vegada.

LES IMATGES DE LA TARDOR (PLATJA SANT JOAN)

La tardor ha arribat de sobte a la platja de Sant Joan. A mitjan setmana encara mirava el mar amb un desig gairebé voluptuós, però ara tot ha canviat. Ha entrat la humitat, la boira inesperada, l'enllumenat nadalenc (pel meu barri, subtil, concís, simbòlic), les postes de sol brillants i també nous elements de jocs a la sorra. Temps d'eternes vesprades obscures, de cases d'estiu on el fred es deixa sentir, de moments de recolliment i de feina. Temporada alta!

Millor, les imatges...