SANTA FAÇ, TOTA UNA VIDA

Tota una vida, metafòricament, a la Goteta, al Diari INFORMACION i després tres anys d’ensenyament al terme municipal d’Alacant -la platja de Sant Joan no és sociològicament Alacant ciutat, un altre dia ho detallaré- ja era el moment de la Santa Faç. Hi vam anar dijous, quan tocava, amb una experiència més que satisfactòria. L’any vinent tractarem de fer la romeria sencera. Ho planificarem!

Amb fortuna o com a premi, arribàrem a la clau, al moment en què, a la plaça, el cor i l'orquestra atacaven l'Al·leluia de Haendel (per cert, sabíeu que Jimi Hendrix i Haendel van compartir casa en Londres? Jo ho he aprés aquests dies, a l’EOI), entre el fervor ciutadà i la contrició del clergat, nombrós i presidit pel bisbe d’Oriola-Alacant…

Vam seguir la cerimònia, vam compartir vivències amb antigues companyes del diari i vam fer un llarg tomb per l’ambient, les

paradetes, tantes vegades vistes en fotos i mai realitzades! Vam descobrir el torró de núvia, les mil botigues d’albergínies, els esmorzars a la vora de la vorera. Tot, a la fi.

Més tard, a poc a poc, vam encetar el camí

de tornada -cap al cotxe- entre el formiguer de jovençols que feien la ruta cap a la gran festa en la Platja de Sant Joan, entre una protecció blava i verda que en cap moment passava desapercebuda.

Una jornada assolellada, sense excessiva calor, amb bon ambient… Meravellós.

ST PATRICK'S MADE IN ALCOI

En Alcoi ho celebrem tot.

    Sant Jordi, la Cavalcada dels Reis d'Orient, Sant Antoni, la Verge dels Lliris, la Setmana Santa,

la Pasqua Florida, el Dia d'Andalusia, el Rocío, Sant Miquel, el carnaval, Tots Sants -i ara també la carabassa taronja importada-, Sant Valentí... La llista és infinita. Darrerament, hem inventat el Modernisme, que era un dia, després una setmana i imagine que acabarà incorporant el Mig Any. Per cert, enguany el Mig Any és de luxe. "Vestits", que és el terme escaient en Alcoi; no cap altre. Una premonició: aquesta novetat eixirà tan bé, quedarem tots tan bocabadats... que romandrà al calendari... El temps ho dirà.

    Avui és el 19 de mars,

festiu a la Comunitat Valenciana -evidentment!- i dia dels pares i els Peps, o siga el 30% de la població major de 40 anys. Al segle XXI sembla que els josés i les maries han decaigut. Siga com siga, festa gran, que per a alguns, continua la d'ahir, perquè dimecres a l'Escola d'Idiomes (EOI) la gent d'anglés va celebrar el dia de Sant Patrick, amb algunes activitats i ball, preparat i impulsat per les entusiastes teachers del departament, que caràcter i bona voluntat en tenen a doll.

    Em va motivar a recuperar els discs de trenta anys arrere de Bill Whelan i Riverdance, que van ser la bomba, mentre una companya de Muro, Lola, parlava de la

seua devoció per The Pogues. Jo confesse que tenia més predilecció per Enya.

    Així que vam fer una classe diferent, encara que el listening em va eixir malament i del test de St. Patrick's no vaig encertar ni la de l'equivocació. Per descomptat, la festa va ser sense cervesa!

    Enhorabona i fins dilluns!

ME N'HE PASSAT AL ROCK-AND-ROLL

Un any jubilat. Com passa el temps! Sembla que va ser ahir que... En realitat ja portava un parell de mesos fora de joc, però el dia que t'ho notifiquen és la festa; siga com siga, va ser tràgicament curta perquè m'ho van comunicar hores abans de la dana. No va haver-hi ànims per una celebració com calia.

    Després un any, de família, d'estudiar anglés, de sanitat, d'escoltar música i llegir com feia anys no ho

Obsequi nadalenc

havia fet, sobretot a l'estiu, d'escriure, de passejar, de paperassa de tota classe, de l'Imserso en un balneari, de fer alguna col·laboració amb Ràdio Alcoi
, d'anar al supermercat... De gaudir d'una vida diferent, amb tot el que això comporta.

    Un dia, fins i tot, me'n vaig passar al rock-and-roll a l'Escola d'Idiomes, amb humor.

A reveure.

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

OVNIS PER TOT ARREU

Ràdio Alcoi ha emés en maig 2025 un programa del cicle Contracròniques que ha abordat incidents amb ovnis (o siga, objectes no especificats) en l'Alcoià i el Comtat, i molt especialment un cas que es va produir el 1985 entre Benasau i Benilloba. Us deixe el text, així com una gravació del denominat Incident en Manises, en què la Base Aitana va tenir un protagonisme destacat. També adjunte una joguina en anglés que vaig fer per a l'EOI d'Alcoi.

UN INCIDENT OVNI ENTRE BENASAU I BENILLOBA

L’actualitat és molt dura des de fa uns anys. Vam començar amb la pandèmia i hem continuat amb guerres, conflictes per tot arreu, eleccions amb resultats inquietants. Un món difícil. Per això, resulta gratificant parlar, de tant en tant, de notícies que ens poden fer somriure, en funció del sentit de l’humor de cadascú. És el que pot passar amb el tema dels ovnis, en el sentit més pur de la paraula; és a dir, objecte o fenomen observat a l'atmosfera de naturalesa desconeguda per l'observador, d’acord amb la definició del diccionari de l’IEC. Alguna cosa indeterminada.

A finals de 2016, el Ministeri de Defensa va desclassificar 80 informes sobre ovnis en Espanya, dels quals 8 incorporaven deteccions fetes pels radars de la Base Aitana o a observacions del personal militar, és a dir, amb incidència directa al nostre territori. Així va succeir el 28 de juliol de 1975 quan un grup de sotsoficials de la base va veure un objecte desconegut que va sobrevolar les instalacions, i més tard va quedar immòbil en el mar.

Sierra Aitana /W. Commons

El comandant Francisco Miñano ho va contar fa poc de temps en Onda Regional de Múrcia, i en la xarxa es pot trobar tota la informació al voltant d’aquest fenomen, que fins al moment de la desclassificació els caps de la Base Aitana van negar amb rotunditat (a mi em va passar amb el comandant Carlos Gosálbez en una ocasió, durant una entrevista).

Tanmateix, hui posem damunt la taula un assumpte que no figura en la relació d’episodis desclassificats i que va ocórrer a l’estiu de 1985, molt a prop de la base, concretament entre Benasau i Benilloba. Què hi va passar? Doncs que una família d’Alcoi va ser perseguida per un ovni, exactament com en una escena de la pel·lícula Trobades en la tercera fase de Spielberg, encara que no hi va haver detecció per part de l’Exèrcit de l’Aire ni tampoc hi ha cap indici que fora un vehicle espacial carregat d’extraterrestres.

Siga com vulga, aquestes persones van patir una experiència difícil, com vaig poder comprovar personalment dies més tard. El pare regentava aleshores una coneguda carnisseria al carrer Santa Rita i la família havia anat a gaudir d’un dia d’estiu a Benasau, que va transcórrer de manera plàcida i normal. A la tornada, en la carretera cap a Benilloba, el vehicle de la família va ser perseguit literalment per un altre no identificat, que en algun moment es va posar al damunt i que no es deixava de petja. El conductor accelerava i l’altre vehicle també ho feia, entre el nerviosisme creixent dels ocupants.

En entrar el cotxe al raval de Benilloba, el vehicle perseguidor es va elevar, va accelerar i va marxar disparat en direcció cap al Mediterrani. A poc a poc, la família es va asserenar i va continuar el viatge sense novetat, per la qual cosa va arribar a Alcoi sana i estàlvia. Una al·lucinació estiuenca? És possible. Fantasia? També. Una mala interpretació de la realitat? Igualment. Totes les hipòtesis són correctes.

El que és real és que uns dies més tard em vaig assabentar dels fets i vaig aconseguir parlar amb l’home, amb el pare de família. Mentre m’ho contava, més o menys en els termes que hem explicat, vaig observar que els pèls del braç esquerre li s’eriçaven. Què li va passar a aquella família? Exactament, amb seguretat no ho sabrem mai, però el cert és que va ser alguna cosa poc comú, i no en Connecticut o Minnesota, com en les pel·lícules de Hollywood, sinó entre Benasau i Benilloba.

A banda, en la xarxa podem trobar tota la informació que ens interesse al voltant del fenomen ovni en Espanya, especialment pel que fa als assumptes desclassificats del nostre territori. Cal recordar

Portada de La Vanguardia de 1971

que la Base Aitana també va tenir participació en l’anomenat Incident Manises, de novembre de 1979, on un avió que venia de Salzburg i es dirigia cap a Canàries, després d’una escala en Palma, a Mallorca, va ser literalment assetjat per un objecte desconegut, la qual cosa el va obligar a fer un aterratge d’emergència en València. Aquest és l’episodi més investigat de la història d’Espanya perquè va enlairar un avió de combat per a tractar d’interceptar l’objecte i, especialment, perquè el pilot, Francisco Javier Lerdo de Tejada, tenia 8.000 hores d’experiència i era un professional altament qualificat. Si va decidir canviar de trajectòria i aterrar l’avió amb 100 passatgers és perquè no ho va veure clar. També a la xarxa es pot trobar tota la informació, fins i tot la gravació de les converses del capità amb la torre de control*. Són molt explícites i en cap cas és un boig que té un malson d’estiu; és un professional molt preocupat perquè veu en perill la nau que pilota.

Acabem com al principi: de vegades passen coses que són difícilment explicables o que no admeten les argumentacions dels mètodes científics tradicionals!

Mario Candela

Març 2025

* Adjunte la gravació de la comunicació entre el pilot de l’avió i la torre de control.

https://aitanamisteriosa.blogspot.com/2024/11/comunicaciones-originales-caso-manises.html?fbclid=IwY2xjawI5VMBleHRuA2FlbQIxMQABHQCkDdEdOcueXCmDXp9mEjWRYu-uXx_s_eAVna2T8JBGe6d8ilJIW2z1BA_aem_Qz3ra_mYVbXnlvvE7MNThA

A UFO INCIDENT IN BENILLOBA

Do you remember the film Close Encounters of the third kind? There is a scene where a car is pursued by a UFO full of space aliens? Remember, ok? So, the same thing has arrived in Benilloba… Yes, Benilloba. It isn’t a mistake.

One family from Alcoi went to a country house in Benasau on a Saturday of summer. At night, after dinner, they got into their car to return home. The travel was normally, until a car, or a plane, or I don’t know what, started following them. At first, the father thought that it was another car, but later the car flew above them, very close, just like in the film!

The family was frightened, and the strange machine with a lot of lights didn’t leave them, even though the driver pushed the accelerator. They couldn’t get rid of the object, which was a real UFO (something which could explain). When they arrived at Benilloba, the UFO suddenly speed up a lot and turned to the east. The parents and children were shaken, but they came back to Alcoy without any more problems.

This story was published in Diario Informacion in the summer of 1985.The family’s father was a well-known trader in the city center. He owned a horse meat shop. I interviewed him two weeks after the incident and during our conversation I saw the hair on his arms stand up. That’s why I believed his story.

There was really a UFO? Yes, in the strict sense of the word: something without a logical explanation. And the Spanish Air Force had a radar installation in Aitana, with many X-files, but that’s another story!

By the way, the man had a shop, but it is difficult to introduce the words shopping in this text. In addition, in Benasau there were no shops. Only a bar that sold tobacco.

I wish you liked this story because I was the laughingstock of journalists for days. It was a different kind of news. Light, just like summer!

Thank you very much for your kind attention

Mario Candela

Former journalist, now a writer of nonsense!

Alcoi, March 2025

Photos credit: Columbia Pictures

STEPHEN KING: THE WORDS OF HELL

 THE WORDS OF HELL

About Word processor of the Gods by Stephen King.

I had forgotten Stephen King for a long time. My wife and I loved him, but twenty years ago, we stopped reading his books. We didn’t like his recents novels. In spite of that, I still reread two of his stories: Rita Hayworth and Shawshank Redemption and Dolan’s Cadillac, and The Stand, of course, his biggest novel. The first one is more famous because of the movie, Cadena Perpetua in Spanish and Les évadés in French.

But six years ago I found a very amusing story: Word processor of the Gods. It was published in Playboy in January 1983 and later in the short story collection, Skeleton crew.

Can you think that what you wrote on the screen would arrive in the real’s life too? Can you imagine if you wrote my English teacher is Imma (or Amalia) and later you deleted, the words vanished from the screen… and the teacher too? No?

So… He is Stephen King himself. The very king of screams and the heartbeat out of control. This story is very hard and it has a lot of surprises and terrific events.

It’s written in American English and has a lot of informal vocabulary, which is quite hard to understand for me. For example: 

• pooped (= very tired, "crevé", “esgotat”)

• bodice-ripper (a romantic and erotic historical novel, from bodice (= "corsage") and ripper (= "déchirer", “esquinçar”))

• helluva (= "hell of a," meaning "very," e.g., "sacrément", “fotimer”)

• screw up (= a big mistake, "merdier")

• yellow dog (= a coward, "salopard", “porc”)

• shitty (= very bad, "merdique")

• For Christ’s sake! (= "Pour l’amour de Dieu!")

• rug-monkey or rug-rat (= a kid, "chiard", “un mocós”)

• buck (= a dollar).

I have a bilingual edition in English and French. If that suits you…

Mario Candela

(With collaboration of Chat GPT in the revision and correction)

EOI Alcoi - English Cours 1B1 January 2025.

EL JUBILEU DE LA JUBILACIÓ INESPERADA

Doncs, Així és la vida, Carlota. Aquest

títol de Gemma Lienas, una de les escriptores que més a gust he descobert i llegit en l'etapa professional docent, em serveix per a argumentar allò que, molt breument, us vull explicar: he arribat a la jubilació, al moment culminant de la vida on la societat t'eximeix del món laboral.

    A més a més, ha estat una sorpresa, un fet inesperat, que no cal que detalle aquí, però que té a veure en la

puta mili. Vaig enviar un article al Diario INFORMACION que, com sabeu, ha estat casa meua durant 32,5 anys, i com que l'ha publicat, doncs us remitix a aquest text. És trist en alguns aspectes, perquè parle d'amics que no han arribat al moment de la retirada o l'han gaudida molt poc. Entre aquest col·lectiu, no vaig parlar de l'enyorat Josele Tortosa i ara aprofite per a recordar-lo novament.

    Així per començar, he tornat a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: el mur pinkfloià infranquejable que ha estat tota

la vida per a mi l'anglés, que ara tracte d'encarar amb prudència. Allí he retrobat vells coneguts com ara Rafa Botí, Jorge Sedano, Antolí, i també Sílvia Botella, entre molts d'altres.

    I prou. Us penge algunes fotos actuals i retrospectives i, com he dit, podeu llegir l'article en l'enllaç al diari. Continuaré escrivint al blog perquè vull contar aquelles coses que tinc pendents o que simplement passen, però amb tranquil·litat i amb moderació, una qualitat que fa molta falta en aquesta societat contemporània que ens ha tocat viure.

    Salutacions... I per molts anys!

https://www.informacion.es/opinion/2024/11/20/final-puta-mili-valuosa-111880071.html

Imatges: Primera classe en Vall d'Aran, la darrera a l'IES Platja Sant Joan i la mili, en aquest cas al dormitori a l'antiga caserna d'Intendència, en Barcelona.

L'ESBUDELLADOR QUE TOCAVA LA GAITA

Va ser dijous, mentre conduïa cap a l'Escola d'Idiomes (EOI) d'Alcoi. Escoltava Ràdio Clàssica, Sinfonía de la Mañana, quan Martín Llade va explicar que la primera vegada que els diaris espanyols van parlar de Jack el Destripador van escriure Jaime el Gaitero. Evidentment, era una errata d'interpretació lingüística entre dos llengües més distants del que pot semblar, però em va portar a la memòria la paraula valenciana adient, esbudellador, que em va costar un tip d'aprendre.

    Així que vaig arribar a classe, em

Crònica periodística en Espanya

vaig apropiar d'un retolador d'Imma M. Ferri, la professora d'anglés, i vaig explicar el que havia passat. De seguida, un company, Ferran Mora, expert músic, ho va deixar clar. En anglés és ripper i l'espanyol original va interpretar bagpiper; la primera vol dir el que sabem i la segona, gaiter. D'ací el títol en la premsa de Jaime el Gaitero.

    Confesse que tinc un sentit de l'humor tan dolent com el del senyor Martín Llade, sapientíssim presentador, d'altra banda, però en aquest cas ens va fer riure... amb una anècdota esplèndida. A més a més, la docent va explicar que en la programació d'aula -un calvari que tenen tots els docents en aquest període del curs- el corrector automàtic estava canviant les terminacions tipus -ous (nervous, per exemple) per l'òbvia huevos o l'expressió all the people per ajo the people, també sense comentari.

    I jo mateix vaig afegir que en una excel·lent pel·lícula -no recorde el títol, però tractava de la banda de música d'un poble amb una mina que Margaret Thatcher anava a tancar- es va interpretar el concert d'Aranjuez, del mestre Rodrigo; em sembla que el món anglòfon va entendre que Aranjuez és orange jus, per una similitud fònica... Així que que escoltarem el Concert Suc de taronja!

    Disquisicions de dissabte que configuren el primer escrit per al blog en l'era post jubilació, que he arrancat molt recentment. El que passa és que he tingut la brillant idea

Dibuix de finals del segle XIX / Commons

d'anar-hi a l'EOI per això d'aprendre alguna cosa d'anglés abans de morir (ho sent, soc de francés), però els deures em porten fregit. Especialment, els discursos, o siga, els speechs, al voltant de temes profunds. En fet, aquest cap de setmana en prepare un al voltant de la capacitació i el salari dels professors contemporanis. Puc parlar bastant d'aquest tema, encara que no en anglés.

    Reconec que de Jack l'Esbudellador no en sé molt, més enllà que era un maleït de finals del segle XIX que matava cruelment meuques d'un barri paupèrrim de Londres. Se n'ha parlat un tip, fins i tot que era un noble, però jo no en sé massa. Per sort, hi ha una entrada en Viquipèdia en català on podeu trobar tota la informació que us vinga de gust.

Salutacions i fins a un altre dia!

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Jack_l%27Esbudellador#:~:text=Jack%20l'Esbudellador%20(de%20l,i%20el%20novembre%20de%201888.

REDACCIÓ INACABADA (AMB KROUGER A LA RÀDIO)

Per una casualitat, vaig trobar recentment una redacció escolar. Era dels temps antics, en un moment on Ana i jo mateix havíem aconseguit atacar els estudis d'anglés, eixa llengua que tan costa amunt se’ns posa als de la nostra generació, que encara érem del vell i benvolgut francés, però que ens vam veure obligats a interrompre per circumstàncies diverses. Prometem de tornar-hi tan aviat com siga possible.

Al meu cas, el text -que podeu veure a la foto adjunta- era el guió per a una conversa,

que en principi s’havia de fer el 21 de desembre de 2016. Finalment, aquell dia va ser el de la finalització de la meua carrera periodística i, com he redescobert aquesta setmana, vaig haver de canviar el contingut. Recorde que aquella tarda, cinc anys enrere, a la classe de l’EOI d’Alcoi, amb la profe Ana Pastor, vaig arribar a explicar-me del que havia passat aquell matí; és a dir, que de “I’m a journalist” havia passat a “I’m unemployed” -encara que tinc el dubte de si toca posar la “a/an”- i de “I work in an office” a “I worked in a office”...

Va ser una mica sorprenent, però la cosa va sortir bé i més tard vam obtenir el títol bàsic d’anglés: eixe que et permet expressar coses com: bon dia, sóc Mario, estic aturat i encantat de conéixer-te, i construir redaccions bàsiques. La cosa va continuar, però es va suspendre en el moment en què vaig iniciar una nova etapa professional (també va succeir amb el francés, però en aquest cas la situació és diferent), i a Ana li canviaren les circumstàncies laborals i també va haver de tocar el dos. Hi tornarem, com MacArthur.

La veritat és que això de l’anglés és una creu permanent i de vegades et trobes amb situacions divertides: quan comprenc allò que diu algú, això vol dir que l’al·ludit el parla molt malament. Un dia, en una xocolateria del centre de Toulouse li vaig demanar al “garçon” que ens atenia si el seu company era espanyol. “No, és romanés, per què ho diu?”. “Perquè parla un anglés tan dolent que entenc el que diu…”

Si voleu saber què és el que vull dir aneu a YouTube on trobareu fragments de la portentosa pel·lícula Le llamaban Trinidad doblada a l’anglés pels mateixos protagonistes italians… Després veniu i m’ho conteu… Sense paraules.

P. D. Vint-i-tres de desembre. Cap a les deu i mitja del matí. Escolte Ràdio Clàssica mentre escric aquest text i un xic d'Alfarrasí, Miquel, demana Krouger de Camilo Pérez Laporta, en homenatge al seu difunt pare, que va ser membre de la banda del poble durant setanta anys! Tocava la flauta i era el pasdoble que més li agradava. La presentadora posa la versió de la banda de la Guàrdia Real, dirigida per Francisco Grau Vergara (teniu el podcast a l’abast). No puc deixar de preguntar-me quantes vegades eixe home l’haurà tocada en la Diana d’Alcoi amb els Mossàrabs/Gats…