VAGA

Temps enrere, abans de ser profe d’institut, em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està? Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard, quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).

El primer estiu de profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió universitària.

En ESO/Batxiller no hi

Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran

ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea, el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30 passades. Cap problema familiar amb això.

Fa gairebé dos anys que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes, la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.

També és un problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb tots els dispendis que això ara comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara tenen molt preocupada a la conselleria per això de la selectivitat.

Per concloure, voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla que per tot arreu les coses venen mal dades. Ensenyants, normalment dones, amb ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la desmoralització.

Per tant, no és un problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú que ho pretén, com evidentment ho ha fet la conselleria-, és una prova que el sistema fa temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos profes.

Sort.

El diari INFORMACION ha publicat l'article. Vos deixe l'enllaç!

https://www.informacion.es/opinion/2026/05/12/vaga-130149583.html

LA TRISTA BALADA D’ALMANSOR

Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d'Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n'hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.
Va haver-hi un cas que ens

va fer fins i tot plorar: Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d'Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.
Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l'oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.
Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d'aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.
Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).
Continuarà… (per allò del cinema)...

CREUERS COM A ESCLATA-SANGS

Fa tres anys llargs, vaig fer una entrada al

L'Esplanada buida: gairebé un miracle / M. C.

blog que tractava dels creuers en Alacant, un tema que ara he recuperat i al voltant del qual el Diari INFORMACION ha publicat recentment un article, que comparteix amb vosaltres, com així també el text original.

    Res de nou. Creuers i més creuers en Alacant, turisme i més turisme, amb tots els afegits que això comporta, positius i negatius. Tots coneixem l'exemple de la llibreria 80 Mundos, però també caldria parlar dels problemes de les comunitats de veïns amb llogaters que canvien cada dia, o de les persones que viuen pel centre, com el carrer Major o els voltants del Principal. Que els ho pregunten.

https://www.informacion.es/opinion/2025/08/25/creuers-o-destructors-locomotores-120929211.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/03/creuers-o-destructors.html

I VET AQUÍ UN GAT, I VET AQUÍ UN GOS

Divendres, la comunitat educativa de

Components del claustre de l'IES Jorge Juan

l'IES Jorge Juan, d'Alacant, em va honorar en permetre'm compartir la festa de tancament del trimestre, que també va suposar l'homenatge a dos ensenyants, Àngela Martínez i Carme Orts, la qual cosa va significar el simbòlic acte d'acomiadament de la meua etapa de profe: darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat. 

Carme Orts i Àngela Martínez

    Moltes cares noves i alguns canvis. Luis Martín, el director en la meua etapa, s'ha retirat; això diu ell, perquè continua de profe, per al goig dels seus alumnes, encara que la gens envejable tasca de gestió del centre ha quedat enrere. Ara li toca a Jordi Llorca, que és un gat vell, perquè ha sigut el cap d'estudis en una llarga etapa. No sé si és més complicat aquest càrrec que la direcció. Segurament... Té a Juan Damián Sánchez al costat i a les caps d'estudis, Elena Garrigós i Maria Ortega... Segur que el centre anirà vent en popa.

    Carme Cases, que em va animar

Imatge de l'homenatge

a participar-hi, és la cap del Departament de Valencià, i em va posar al dia del centre, mentre els últims alumnes marxaven a cuitacorrents. Tot açò, en tant ens entaforàvem el dinar/aperitiu de luxe i aplaudíem a les dues profes que han acabat el seu cicle. Carme Orts va fer un discurs divertir on no faltar la frase: salut i força al canut! (de vegades jo ho he traduït al francés com santé et virilité, però no sé molt bé com adaptar-la al castellà).

    També vaig saludar a Juan Hernàndez, del departament, a María José, de francés, a Elisabet Villanueva, la cap de laboratori que un dia va trobar-se un cadàver en un armari -us ho contaré un altre dia- i a la meua homònima, Lucía Candela, que viu a prop de l'insti, el que es diu a prop. Molta emoció, que no s'acaba, perquè el Jorge Juan seguirà en la meua ruta, de la mateixa manera que la Platja de Sant Joan estarà vinculada a l'IES del mateix nom, especialment a la seua gent, alumnes i profes! Si vols trobar algú, només cal passar pel Mercadona de Club del Mar i no cal ni que siga a l'hora de l'ananàs. Ha, ha, ha.

    Així que, sayonara baby, com va dir

l'actor aquell de cognom llarg i difícil en la pel·lícula Terminator. Un cicle conclòs, de la mateixa manera que huit anys enrere vaig tancar l'etapa al Diari Información. Per cert, divendres vaig aparcar enfront de la seu de Doctor Rico i vaig anar a peu cap al Jorge Juan.

    Les voltes que fa la vida! He sigut el profe degà de l'institut degà de la província d'Alacant, la qual cosa em dona un estatus!

P D. El diari ha publicat una nota pel que fa a la retirada de les dues profes, que vos afegeix.

https://www.informacion.es/alicante/2024/12/23/homenaje-ies-jorge-juan-profesores-112874022.html

    

EL JUBILEU DE LA JUBILACIÓ INESPERADA

Doncs, Així és la vida, Carlota. Aquest

títol de Gemma Lienas, una de les escriptores que més a gust he descobert i llegit en l'etapa professional docent, em serveix per a argumentar allò que, molt breument, us vull explicar: he arribat a la jubilació, al moment culminant de la vida on la societat t'eximeix del món laboral.

    A més a més, ha estat una sorpresa, un fet inesperat, que no cal que detalle aquí, però que té a veure en la

puta mili. Vaig enviar un article al Diario INFORMACION que, com sabeu, ha estat casa meua durant 32,5 anys, i com que l'ha publicat, doncs us remitix a aquest text. És trist en alguns aspectes, perquè parle d'amics que no han arribat al moment de la retirada o l'han gaudida molt poc. Entre aquest col·lectiu, no vaig parlar de l'enyorat Josele Tortosa i ara aprofite per a recordar-lo novament.

    Així per començar, he tornat a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: el mur pinkfloià infranquejable que ha estat tota

la vida per a mi l'anglés, que ara tracte d'encarar amb prudència. Allí he retrobat vells coneguts com ara Rafa Botí, Jorge Sedano, Antolí, i també Sílvia Botella, entre molts d'altres.

    I prou. Us penge algunes fotos actuals i retrospectives i, com he dit, podeu llegir l'article en l'enllaç al diari. Continuaré escrivint al blog perquè vull contar aquelles coses que tinc pendents o que simplement passen, però amb tranquil·litat i amb moderació, una qualitat que fa molta falta en aquesta societat contemporània que ens ha tocat viure.

    Salutacions... I per molts anys!

https://www.informacion.es/opinion/2024/11/20/final-puta-mili-valuosa-111880071.html

Imatges: Primera classe en Vall d'Aran, la darrera a l'IES Platja Sant Joan i la mili, en aquest cas al dormitori a l'antiga caserna d'Intendència, en Barcelona.

SEMPAI O SENSEI? UN DUBTE EXISTENCIAL

Aquella vesprada de juny de 2008

Imatge de l'acte en Sant Roc / M. Candela

vaig tancar la jornada al diari INFORMACION, que està al centre d’Alcoi, i vaig fer la volta als ponts per a tornar a casa. En arribar a Sant Roc, al pati elevat al costat de l'església, vaig veure que al col·legi hi havia festa; vaig pujar els graons i em vaig trobar un acte entre acadèmic i festiu, amb el recinte de gom a gom. Hi estava el director, Jorge Juan Moltó al costat de gran part de la comunitat educativa.

El motiu de l’acte no era altre que la imminent demolició de l'edifici anomenat antic masculí.

Miguel Àngel Alonso, emocionat / Alberto Arques

Tot el centre s’unificaria a l’altre costat del carrer Espronceda, en l’antic femení, com així es va consumar en els mesos posteriors. Al solar, com tots sabem, s’han construït habitatges. En la crònica que us adjunte del diari teniu els detalls de l’operació, que té a veure amb el Barranquet de Soler, una qüestió que escapa al contingut d’aquest escrit.*

Aquesta reflexió té a veure amb la graduació de 4t d’ESO que a es va fer a l’institut Playa de San Juan a principis de juny i on vaig estar, com a tutor d’un dels grups… Feia calor, com és normal a la platja; xafogor, diria amb més precisió, però tampoc es tracta de parlar del temps. Bé, en realitat sí, però no de meteorologia sinó d’aquella expressió llatina del tempus fugit o del poema de Baudelaire: Sous le pont Mirabeau coule la Seine /et nos amours… Ah! Tampoc va de la graduació com a tal acte.

El discurs/reflexió va estar a càrrec del cap d’estudis diürn, Miguel Ángel Alonso de Castro, com homenatge als cinc docents que acaben el curs i tindran a l’abast a tothora els versos de Fray Luis de León: Qué descansada vida / la que huye del mundanal ruido… Va ser molt emotiu perquè de vegades els sentiments estan per damunt del raciocini, de la lògica aristotèlica, per la qual cosa no són controlables. El veterà mestre

El públic de l'acte en San Roc / M. Candela

es va veure obligat a fer més d’una parada, entre els aplaudiments de la comunitat educativa, que també omplia el pati del centre.

Ara bé, si em pregunteu què va dir, de quines coses va parlar, ho tindria difícil. Recorde la música, el to, però no la lletra, perquè pensava a les meues coses. En concret, em va vindre a la memòria aquest acte en Sant Roc, on també vaig ser testimoni, i que si en aquell moment algú hagués pronosticat que setze anys més tard jo repartiria diplomes com a tutor en una graduació de 4t d’ESO, maig no ho haguera cregut. Ni en somnis. Ni en un malson per una ressaca d’olleta alcoiana.

Aquesta argumentació, amb altres conceptes, l’he utilitzada sovint en les tutories i les classes: un títol oficial mai està de més. Al Servei Territorial d’Educació d’Alacant van flipar amb el meu diploma del CAP (és a dir, l’acreditació pedagògica per a Secundària), que està emés per la Universitat d’Alacant i té… l’escut de Franco. Cosas veredes, amigo Sancho… Una frase apòcrifa, que sembla ve del Romancero del Cid, però adient en aquest moment. Aquest títol, com també el de filologia hispànica, va romandre trenta-sis anys al calaix, fins que en un moment concret em van resultar d’utilitat.

Tres lustres més tard, el col·legi

Sant Roc està plenament operatiu, el projecte urbanístic es va consumar -sense enderrocar i reconstruir l'església, com es va parlar en principi- i jo ara en lloc de fer cròniques municipals o festeres, em dedique a ser el sempai d’una colla de kohais, expressió agafada de Sean Connery en la pel·lícula Sol ixent, i que de vegades ens ha portat a debatre a l’aula si és el mateix un senpai que un sensei. Jo crec que no, però em sembla que era al contrari del que jo pensava. Tampoc és important!

Bon ostiu! (com diuen a l’IES Val d’Aran, on tot va començar).

* https://www.informacion.es/alcoy/2008/06/25/despedida-derribo-7485944.html

UNA REIAL MULTA

A l’IES Playa San Juan atacàrem aquest curs amb un fet històric: la visita de Lady Di a la zona, concretament al desaparegut hotel Sidi San Juan, on va romandre el dissabte 4 de maig de 1996. Els meus alumnes, que tenen 15, 16 i 17 anys i que m’acabaven de conéixer, em van mirar amb els ulls com a plats. Lady Di en la platja? Nooooo… L’endemà, la resposta va canviar i vam fer una de les primeres activitats del cicle.

Hem vist més coses, com els atracaments a les farmàcies de la platja i també de Campello, però per sort no hi ha hagut especials esdeveniments, més enllà de la pujada exorbitant de la cosa immobiliària, que ha disparat els preus. Només cal donar un cop d’ull pels establiments del sector i veure preus… Al Pau 5, a Torres Blanques o a Versalles… Millor anar-hi amb cadira, per si de cas caem de cul.

Una qüestió que treballem ara a la recta final del curs també és de naturalesa reial i també té a veure en la platja. A més a més, en 2015 va haver-hi una addenda perquè el protagonista principal va recordar públicament el fet i el va admetre, la qual cosa és digna de consideració, des de la meua perspectiva, per descomptat.

Era una plàcida nit de juliol

Imatge actual de l'avinguda Costa Blanca / M. C,

de 1988. Aleshores, l’avinguda Costa Blanca tenia quatre carrils, dos per cada sentit; a més a més, no hi havia Tram, per si de cas algú no ho recorda, i la velocitat estava limitada a 60 km/h. Ara és a 30 km/h, em sembla, com correspon a una zona plenament urbana. Doncs la nit dita, que era dia 5, la Policia Local havia establert un control de velocitat i de sobte va passar un vehicle a 104 km/h, molt per damunt del límit.

Els agents el van interceptar i quan un dels policies, el bloc a la mà, es va dirigir a la finestra del conductor, va veure esbalaït que es tractava del Príncep Felip. L’agent el va saludar, va demanar la documentació i va posar la multa per excés de velocitat, tot això entre la total col·laboració de Felip de Borbó. Finalitzat el procés, el vehicle va marxar i els agents van retornar a la seua feina, comentant, supose, l’extraordinari fet que havien viscut, a pocs metres d’on està actualment el nostre institut.

Aquest fet és possible que hagués passat desapercebut, si no fos perquè va intervindre un periodista, Manolo Dopazo, redactor del Diario INFORMACION, que es va assabentar del fet i ho va publicar. Això va provocar un rebombori internacional i la reacció immediata de mitjans de comunicació nacionals i estrangers. Per què desapercebut? Perquè el llavors alcalde d’Alacant, José Luis Lassaleta, va tractar d’amagar l'esdeveniment, sembla que amb la finalitat de no causar un perjudici a la família reial. Així, va agafar la multa i la va enviar al palau de La Sarsuela, que la va pagar.

    Una vegada publicat el fet, la repercussió va ser galàctica i l’alcalde va estar obligat a donar explicacions força contundents, encara que la seua imatge no va resultar molt ben parada. Al contrari que amb els agents, que van actuar com tocava, i amb el Príncep, que va traure la documentació i va fer allò que els policies li van demanar. Tot apunta que mentre tramitaven el procés, va arribar el cotxe dels guardaespatlles, que havia quedat una mica distanciat.

Felipe VI / W. Commons

Ara fa nou anys, en abril del 2015, l’actual rei Felip VI va reconéixer el fet durant una visita a la Direcció General de Trànsit (DGT), que va ocórrer quan tenia vint anys. En aquell temps, estava a l’Exèrcit de l’Aire a San Javier i tenia un Seat Eivissa que el seu pare, el rei Joan Carles, li havia regalat amb motiu de complir 18 anys. Aquest turisme, tunejat i amb un motor d’1,5 litres amb injecció electrònica, es va restaurar en 2015 i es pot visitar actualment al museu de vehicles històrics de Seat. Aquestes informacions sobre el vehicle s’han llegit molt recentment, per causa que la infanta Leonor haja complit els díhuit anys i s’ha especulat sobre que aquesta podria rebre el referit cotxe com a obsequi, la qual cosa no sembla probable.

Mai es va confirmar que aquest fora el vehicle de la sanció, encara que és probable, o si el príncep en conduïa un altre.

Un episodi històric de la Platja de Sant Joan que segur gran part dels meus alumnes descobriran amb curiositat.

N. B. 1. Aquest text no hauria sigut possible sense la feina de Manuel Dopazo, que no deixava de petja a l’alcalde i a l’Ajuntament d’Alacant en general, amb una remarcable carrera professional, com s’ha comprovat en aquest cas, que va suposar una exclusiva molt important.

2. En aquest enllaç hi ha imatges del Seat Eivissa del Príncep.

https://www.autopista.es/el-seat-ibiza-del-rey-felipe-vi_28363_113/3860228.html

3. Ningú està lliure de pecat, com més o menys diu la Bíblia: la policia de trànsit francesa em va sancionar a l’entrada de Toulouse per un excés de velocitat, reduït, però per damunt del límit en qualsevol cas. També la vaig abonar.

SABRINA: QUAN ALCOI REBIA ESTRELLES

És trist, però de vegades ensopegues amb detalls, notícies, que et fan recordar que temps enrere Alcoi era una capital, una ciutat important, almenys pel que fa a espectacles i esdeveniments de primera divisió i no sols futbolera! Ara, som la ciutat dels ponts, del modernisme, de la Cavalcada dels Reis Mags, dels Moros i Cristians, però des d’aquell dia en què Serrat i Sabina van actuar el 2012, no hem tornat a tindre un espectacle musical d’alt nivell, de titular de premsa, diria. En aquest aspecte, ja no som una capital, com passava, per exemple, en el temps on gaudirem del Mediàtic o de multitud d’actuacions en sales de festes, teatres i fins i tot al camp del Collao. A Alcoi hi venia tothom.

Sabrina Salerno / C. Commons

Ara, la llista de celebritats és més aïna reduïda o inexistent, encara que la programació cultural i artística és permanent, amb activitats gairebé cada dia*.

Antigament, les coses eren diferents, com he explicat. I per què ara aquest comentari? Doncs, perquè recentment el meu cosí iberut José Luis Bordera Rodes m’ha passat les pàgines del Diari INFORMACION amb la crònica del concert de Sabrina, amb erra afegida, que vaig escriure jo mateix i que inclou fotos de Rafa Arjones. Quan? El dijous 28 de gener de 1988? On? En la sala Moon Light d’Alcoi (que, per cert, estan arreglant aquestes setmanes, almenys pel que fa a la façana). Per què? Perquè la propietat de la sala la va contractar, en un esdeveniment únic en la província d’Alacant i a més a més, al moment propici, en el punt àlgid de l’artista.

Sabrina Salerno era una cantant més, amb notable popularitat entre gent molt jove, especialment els xiquets, per cançons com Boys, boys, boys, que es va convertir en una icona de l'espectacle perquè en un concert se li va escapar un pit, més o menys intencionadament. De sobte, era un mite, una referència diària dels mitjans de comunicació, que se la rifaven, com es diu en argot. I el Moon Light la va contractar. Notícia bomba perquè era l’únic concert per aquesta part de la península.

Era un dijous a la mitjanit, encara que

es va demorar, segurament perquè les 800 persones que hi van acudir no cobrien els costos del concert… a la 1.15 de la matinada i entre els xiulits del públic, ja desesperat, Sabrina va aparéixer i va pujar a l’escenari. Tot apunta al fet que acabava de cobrar el que li pertocava. Algú va dir a casa que si el concert s’hagués fet a les 7 de la vesprada en el poliesportiu, hi haguera hagut un milió de xiquets… i benefici, segur.

Sabrina tenia un gran equip de seguretat, però els fans es van poder apropar quan l’artista va anar a la part de davant de l’escenari, fent els moviments sensuals que la caracteritzaven. Va cantar els seus temes i el públic va eixir satisfet. L’entrada, com ha recordat José Luis Bordera, costava 3.000 pessetes, un dineral en aquell temps, que moltes persones joves van poder aportar mitjançant les estrenes de Nadal. Ah! Un detall important: tot el públic eren xics; la presència de fèmines va ser testimonial.

Han passat més de trenta-sis anys i les pàgines del diari semblen d’una altra vida, però compleixen la seua funció de testimoni d’un temps, d’una època, d’un esdeveniment important. Sabrina va passar: va vindre per carretera, va sopar a la Venta del Pilar, va fer el concert i va tornar al cotxe: al matí tenia una entrevista rellevant a Barcelona… i el 1988 les carreteres no eren com ara!

* Si algú vol analitzar la situació contemporània pot donar un cop d'ull a la programació Viu l'estiu 2023, que tenia un indubtable interés i qualitat, i preguntar-se quantes persones de Múrcia, Salamanca o Almeria van vindre a Alcoi a gaudir dels espectacles (ah!, no val incloure la família).

LES DOS CARES DE LA REVISTA DE FESTES. PÍNDOLES FESTERES 13.

La revista de festes dels moros i cristians de l'Associació de Sant Jordi d’Alcoi té dos cares, encara que no ho semble, i enguany tenim la satisfacció de veure que tant una com l’altra són autòctones. La portada és de Xavi Terol i la

contraportada, de L’Espanyola. Aquest matís també té història, perquè, tradicionalment, la pàgina que tancava el llibre era made in Alcoi: Papereres Reunides, que l’editava, més tard i la Caixa d’Estalvis. Tant una com l’altra han desaparegut i es nota en l’economia local.

                En les publicacions dels darrers anys, les portades estan clares, però desconec si algú ha fet una anàlisi de la pàgina oposada, que en 2021 va ser de la Generalitat Valenciana, tot un detall! En 2022 i 23 la va assumir la multinacional Carrefour, que pareix té un establiment per terres del Comtat, i ara L’Espanyola se n’ha fet càrrec, la qual cosa em sembla força interessant.

                Per cert, la interpretació

subtil que faria un antic periodista podria ser que hi ha hagut batalla per aquest objectiu, si prenem en consideració que la pàgina 3 de la revista és del Serpis. Aquest és un emplaçament molt important en qualsevulla publicació escrita i també és motiu de goig que una altra firma tradicional i rellevant de la ciutat estiga destacada.

                El que també té transcendència és el fet de l’homenatge a Xavi Terol, amb qui vaig compartir els durs inicis al Diari INFORMACION i que disposa d’un ull molt característic tant per a la festa com per a la vida quotidiana. Un any es va reforçar la redacció i un redactor i un fotògraf d’Alacant

Xavi Terol / Foto: ASJ

es van sumar a l’equip. La redacció central va escollir els tres dies una foto per a la primera pàgina... Les tres imatges van ser de X. Terol -el seu nom de guerra- encara que els que llavors manaven en la capital pensaven que les havia pres l’altre. Coses que passen.

Xavi: enhorabona per la portada i més encara per la gaubança de la jubilació!

L'ÀTILA, EL REI DELS AUTOBUSOS DE LA ALCOYANA

Ara fa a la ratlla d'un segle, La Alcoyana es va convertir en una de les empreses de transport de viatgers més importants d’Espanya. Havia començat a deixar de costat les diligències i havia comprat automòbils i autobusos -en aquell temps, denominats òmnibus-, que apropaven les ciutats i feien els viatges més confortables, encara que les nostres carreteres, fins molt recentment, han sigut de les més abruptes de la nació, per allò de les muntanyes.

    Fins al primer semestre de 1988,

Un vehicle Pegaso articulat com l'A-111111 en la plaça de Bous d'Alacant / Vectalia

l’empresa va tirar endavant de manera autònoma, encara que en aquell moment va ser subsumida per Auplasa, la societat alacantina que feia els serveis comarcals de la capital, per exemple a la Platja de Sant Joan, El Campello i Sant Vicent del Raspeig. Més tard, va passar a denominar-se grup Subús i actualment és Vectalia.

    D’història, no diré pràcticament res. Si algú està interessat en aprofundir-ne, ací té un esbós en la web del grup

https://movilidad.vectalia.es/empresas/alcoyana-2/

i si encara es desitja més informació, no cal més que acudir al llibre La Alcoyana. Más de 100 años de historia, editat per Vectalia en 2010 amb textos de Josep-Lluís Santonja i José María Perea i amb fotos de l’Arxiu municipal d’Alcoi.

            Avui va de sentiments, perquè tots tenim algun episodi de la nostra vida vinculat a La Alcoyana, d’una manera o d’una altra. Al Diario INFORMACION, durant sis anys les notícies i les fotos d’Alcoi viatjaven cap a Alacant en sobres que transportaven els busos. El fax va suposar el primer pas de la modernitat, completat més tard per l’enviament informàtic de les fotos. Això dels sobres, els meus alumnes contemporanis d'ESO de tretze a quinze anys no s’ho creuen; pensen que eixes coses passaven al paleolític inferior, no fa quatre dies.

            Jo tenia una altra història, particular, 

Autobús A-64 del mateix temps que l'A-710 / AMA

amb l’autobús matrícula A-710, que del paleolític no sé si ho era, però de l’era quaternària, segur que sí. Era el que feia la ruta Alcoi-Ibi-Tibi-Alacant i de 1977 a 1980 el vaig agafar sovint, perquè dilluns al matí arrancava a les set i vora les nou el deixava a les portes de la Universitat d’Alacant. Baldat és poc. Allò era... és difícil d’explicar. Si anava carregat, no podia pujar la costera de Tibi i el xòfer tocava el clàxon perquè baixaren els viatgers, normalment estudiants, i a més a més un dia ens va avançar un iaio amb una autèntica Mobylette dels anys cinquanta. Per descomptat que la carretereta antiga Ibi-Tibi-Sant Vicent era sinuosa com totes les del nostre territori. 

            Per cert, el dia que Auplasa va fer una roda de premsa per a presentar l’acord d’adquisició de La Alcoyana, vaig preguntar si el bus A-710 encara estava en servici, i el responsable -que supose seria Emilio Vázquez, però no ho puc certificar- em va contestar que no, que ja l’havien retirat... Pel to de la resposta, vaig pensar que feia poc d'aquest fet. Diria que aquell acte va ser al migdia del 31 de juliol del 88 i que ens van oferir als periodistes dinar en la mítica Venta del Pilar, amb Pepe Olcina, però era un mal dia per a una àgape com aquesta. Pensar que vaig dir que no hui fa certa pena.

            Al començament del 79, alguns

Una Alcoyana Pegaso en el Postiguet / Vectalia

dimecres tornava a Alcoi a primera hora de la vesprada, en el servei que pujava per Castalla-Onil-Ibi. Vaig acabar per adonar-me que als pobles de la Foia el transport s’omplia de dones embarassades. Al final em vaig assabentar que eixa tarda l’Hospital Verge dels Lliris d’Alcoi feia els controls a les prenyades d’aquest territori, per la qual cosa el bus era gairebé un servici sanitari amb algun polissó, com era el meu cas. Mentre jo hi vaig anar no va haver-hi cap incident, això significa, conclusió inesperada del procés... Imagine que el xòfer estaria preparat, per si de cas.

            El relat que m’ha conduït a aquest text me’l va contar uns mesos enrere el meu cap actual, és a dir, el director de l’IES Jorge Juan d’Alacant, Luis Martín, que, com jo, va estudiar a la UA, que utilitzava -com tots entre setmana- el servei metropolità de La Alcoyana des de la plaça de Bous. Molts ho recordareu perquè era aquell que tenia autobusos articulats, a fi de guanyar en capacitat. Doncs, un d’aquests vehicles era el que portava la matrícula A-111111, que jo havia completament oblidat, i que els estudiants van batejar com L’Àtila perquè era el rey de los unos... Una anècdota saborosíssima. No he trobat foto d’aquest bus, però Vectalia i La Alcoyana -que també fa el transport urbà de la nostra ciutat- n’han passat una altra d’un bus semblant, sinó del mateix model, amb matrícula de Madrid de l'època. Tota una curiositat.

            Segur que els qui llegiu les meues dissertacions, més o menys captivants, teniu en el cap algun episodi de la vostra vida vinculat a aquest servici, per la qual cosa La Alcoyana és molt més que una empresa o un servici de transports. És un depositari simbòlic de les coses que hem viscut!