ANTONIO REVERT, EL CRONISTA DEL BURGO

Aquí comparteix amb vosaltres un simbòlic article que es va publicar diumenge al web del Diari INFORMACIÓN, unes ratlles per a recordar a quelcom de bo, de gran persona, d'il·lustre persona, que ens va deixar dissabte 13 de desembre, a 95 anys.

Això sí, us deixe la foto completa, amb Antonio Revert, Paco Alba i egomet, que va fer X. Terol en 1989.

EL CRONISTA DEL BURGO

En vísperas navideñas, la vida nos ha dejado sin Antonio Revert Cortés. A los 95 años y muy poco después que sus colegas profesionales y amigos Gregorio Coloma y Vicente Boronat, Alcoy pierde un nuevo hijo ilustre, con una trayectoria difícil de concretar en un espacio limitado, pero que los lectores de INFORMACIÓN recordarán perfectamente por los años que nos animó los domingos con sus mordaces y pulcras columnas, en gran parte recogidas en los libros Crónicas del burgo I y II.

            Marido y padre de

familia numerosa, Revert compaginó su profesión judicial como procurador -aunque también era abogado, registrador de la propiedad, bibliotecario de Alcoy, etc.- con una trayectoria cultural que le llevó no sólo a publicar numerosos libros sino a colaborar en la promoción de entidades culturales, como La Cazuela, por ejemplo. La Historia de Alcoy de Julio Berenguer incluye 65 citas bibliográficas de obras de Revert y estoy seguro de ello porque acabo de contarlas. Retratos al minuto, El maquinismo en Alcoy, Un industrial textil: Anselmo Aracil, son algunos de sus libros, sin olvidar su sainete festero: Si la teua filà no t’apanya, apunta’t a la Llaganya.

            Como procurador, intervino en una profusión de casos que figuran en los libros de historia, junto con miles de procedimientos judiciales rutinarios. Valga como muestra el doble crimen del Hotel Comercio, a cuya reconstrucción acudió in situ. Tengo anotado su testimonio verbal de aquel acto, sus impresiones.

            También está el político, el presidente local de la UCD, que anteriormente, en el franquismo, había acudido a sesiones clandestinas en la Librería Brotons. Solía contar en los cafés matutinos que fue el último en abandonar el barco centrista: él entregó las llaves de la sede cuando el partido de su admirado amigo y mentor Adolfo Suárez se desmoronó. Luego siguió la política, pero más en segundo plano, en el café matutino con los amigos en el Bar Ideal, cercano a su despacho profesional.

Lo dicho. imposible sintetizar en unas líneas toda una vida, con una actividad profesional y cultural incesante, imparable.

Un abrazo a toda la familia.

LA CONJUNCIÓ DEL DIA DEL DESCANS

La tetralogia o pentalogia festera s’ha

esgotat, pel que fa a les dates tradicionals, enguany alterades per allò de la tardana Pasqua, que, a més a més, ens ha endolat, a causa de la defunció del papa Francisco, de nom Jorge Mario, la qual cosa li dona una proximitat alcoiana. He tractat de simbolitzar aquesta successió festera amb algunes fotos, de les quals he penjat algunes.

Aquest matí, en la fugida fugaç

del tàlem, he albirat l’espai exterior i he vist la lluna conjuntada amb venus per damunt del complex lúdic de la UPV, la moderna EUITIA alcoiana. He fet alguna foto, que, amb nocturnitat i sense traïdoria, sempre té limitacions per la imperfecta tècnica del que ho intenta. No obstant això, queda un epitalami gràfic del moment, que em permet seqüenciar el dia del descans amb una imatge que té el seu punt.

Més tard he llegit que també hi havia una conjunció amb saturn, que jo no he vist o no he identificat,

perquè em sembla que l’estel superior era Venus. Avise que d’algunes coses sé alguna cosa, mentre que d’astronomia gairebé poc, així que deixe-m’ho amb una estampa de la jornada, més o menys singular.

Del dia de l’Alardo, vaig utilitzar una portada de Mortadel·lo i Filemó, al·lusiva al matí; del dia de Sant Jordi la missa del matí, que curiosament, estava dedicada a Mario Candela, desaparegut un 23 d’abril, i a Jorge E. Candela, que també ens va deixar d’hora i era el seu dia. Records, vivències familiars, que ens

acompanyen sempre.

Del dia de les Entrades, va ser la pluja, la plaça d’Espanya obscura i mullada a l’hora del capità cristià, com també a la resta de la jornada: de vesprada en va caure i molta. Del dia dels Músics, vaig repescar una imatge amb Ismael

Ortiz i Josep Maria Segura, per allò de la defunció de l’esmentat Sant Pare.

En resum, uns apuntes festers, més o menys irònics, en un any que el programa moro-cristià s’allunya en el temps. Ah! Aquest matí he escoltat, encara que desconec el nivell de veracitat, que en 2026 les Festes s’allarguen a maig per allò de l’aniversari de Sant Jordi i que es preveuen quatre dies de desfilades.

Temps al temps!

SABRINA: QUAN ALCOI REBIA ESTRELLES

És trist, però de vegades ensopegues amb detalls, notícies, que et fan recordar que temps enrere Alcoi era una capital, una ciutat important, almenys pel que fa a espectacles i esdeveniments de primera divisió i no sols futbolera! Ara, som la ciutat dels ponts, del modernisme, de la Cavalcada dels Reis Mags, dels Moros i Cristians, però des d’aquell dia en què Serrat i Sabina van actuar el 2012, no hem tornat a tindre un espectacle musical d’alt nivell, de titular de premsa, diria. En aquest aspecte, ja no som una capital, com passava, per exemple, en el temps on gaudirem del Mediàtic o de multitud d’actuacions en sales de festes, teatres i fins i tot al camp del Collao. A Alcoi hi venia tothom.

Sabrina Salerno / C. Commons

Ara, la llista de celebritats és més aïna reduïda o inexistent, encara que la programació cultural i artística és permanent, amb activitats gairebé cada dia*.

Antigament, les coses eren diferents, com he explicat. I per què ara aquest comentari? Doncs, perquè recentment el meu cosí iberut José Luis Bordera Rodes m’ha passat les pàgines del Diari INFORMACION amb la crònica del concert de Sabrina, amb erra afegida, que vaig escriure jo mateix i que inclou fotos de Rafa Arjones. Quan? El dijous 28 de gener de 1988? On? En la sala Moon Light d’Alcoi (que, per cert, estan arreglant aquestes setmanes, almenys pel que fa a la façana). Per què? Perquè la propietat de la sala la va contractar, en un esdeveniment únic en la província d’Alacant i a més a més, al moment propici, en el punt àlgid de l’artista.

Sabrina Salerno era una cantant més, amb notable popularitat entre gent molt jove, especialment els xiquets, per cançons com Boys, boys, boys, que es va convertir en una icona de l'espectacle perquè en un concert se li va escapar un pit, més o menys intencionadament. De sobte, era un mite, una referència diària dels mitjans de comunicació, que se la rifaven, com es diu en argot. I el Moon Light la va contractar. Notícia bomba perquè era l’únic concert per aquesta part de la península.

Era un dijous a la mitjanit, encara que

es va demorar, segurament perquè les 800 persones que hi van acudir no cobrien els costos del concert… a la 1.15 de la matinada i entre els xiulits del públic, ja desesperat, Sabrina va aparéixer i va pujar a l’escenari. Tot apunta al fet que acabava de cobrar el que li pertocava. Algú va dir a casa que si el concert s’hagués fet a les 7 de la vesprada en el poliesportiu, hi haguera hagut un milió de xiquets… i benefici, segur.

Sabrina tenia un gran equip de seguretat, però els fans es van poder apropar quan l’artista va anar a la part de davant de l’escenari, fent els moviments sensuals que la caracteritzaven. Va cantar els seus temes i el públic va eixir satisfet. L’entrada, com ha recordat José Luis Bordera, costava 3.000 pessetes, un dineral en aquell temps, que moltes persones joves van poder aportar mitjançant les estrenes de Nadal. Ah! Un detall important: tot el públic eren xics; la presència de fèmines va ser testimonial.

Han passat més de trenta-sis anys i les pàgines del diari semblen d’una altra vida, però compleixen la seua funció de testimoni d’un temps, d’una època, d’un esdeveniment important. Sabrina va passar: va vindre per carretera, va sopar a la Venta del Pilar, va fer el concert i va tornar al cotxe: al matí tenia una entrevista rellevant a Barcelona… i el 1988 les carreteres no eren com ara!

* Si algú vol analitzar la situació contemporània pot donar un cop d'ull a la programació Viu l'estiu 2023, que tenia un indubtable interés i qualitat, i preguntar-se quantes persones de Múrcia, Salamanca o Almeria van vindre a Alcoi a gaudir dels espectacles (ah!, no val incloure la família).

EXPERIÈNCIA EN VERSIÓ ORIGINAL

Mario Candela i Sílvia Botella / A B

Interessant en grau superlatiu ha resultat l'experiència de l'EOI d'Alcoi amb col·laboració de la UA i la Mútua Levante -quin espectacular saló d'actes, per cert!- d'organitzar projeccions de cinema en versió original i col·loquis posteriors.
Encara queda un capítol la setmana vinent, amb el valencià, la qual cosa és també atractiva, perquè el cinema en aquesta llengua resulta difícil de trobar. Tothom aposta per llengües majoritàries amb més rendibilitat econòmica, sense entrar en qüestions polítiques.

La directora de l'EOI Alma Blasco i, especialment, la meua amiga Sílvia Botella, cap de l'àrea de francés, em van confiar el col·loqui de la projecció en aquesta llengua, la qual cosa en origen em va espantar una mica, i més encara en veure la sala amb un nombrós públic, però pense que finalment tot va eixir bé, més o menys.

El llargmetratge escollit va ser Le Mystère

Cartell de l'esdeveniment

Henri Pick, que en castellà es va titular La biblioteca de los libros rechazados, que en realitat és un original i ben estructurat film d'aventures, un polar que diuen els francesos, és a dir, policíaca... I amb un rerefons amorós i qüestions socials que Sílvia, diferents membres del públic i jo mateix vam sotmetre a debat. Ah! Recomane també la lectura de la novel·la, de David Foenkinos perquè, com és habitual, aporta altres visions, altres característiques.

Imatge de l'acte / A. Moltó

Els assistents parlàrem des de l'afer Carmen Mola fins a la facilitat de trobar ara pel·lícules en llengua original, la qual cosa és senzilla gràcies a les plataformes digitals, i facilita enormement l'estudi pràctic de les llengües, que és el que actualment ens demana el Consell d'Europa.

Molt instructiu, com deia, molt amé, molt curiós i també plurilingüe, perquè s'hi va parlar en francés, evidentment, i en valencià, castellà... I alguns vam marxar amb bons consells anotats i la voluntat ferme d'anar a la propera emissió, que serà en valencià i on hi participa Carles Castillo. No n'eixireu decebuts!