ANTONIO REVERT, EL CRONISTA DEL BURGO

Aquí comparteix amb vosaltres un simbòlic article que es va publicar diumenge al web del Diari INFORMACIÓN, unes ratlles per a recordar a quelcom de bo, de gran persona, d'il·lustre persona, que ens va deixar dissabte 13 de desembre, a 95 anys.

Això sí, us deixe la foto completa, amb Antonio Revert, Paco Alba i egomet, que va fer X. Terol en 1989.

EL CRONISTA DEL BURGO

En vísperas navideñas, la vida nos ha dejado sin Antonio Revert Cortés. A los 95 años y muy poco después que sus colegas profesionales y amigos Gregorio Coloma y Vicente Boronat, Alcoy pierde un nuevo hijo ilustre, con una trayectoria difícil de concretar en un espacio limitado, pero que los lectores de INFORMACIÓN recordarán perfectamente por los años que nos animó los domingos con sus mordaces y pulcras columnas, en gran parte recogidas en los libros Crónicas del burgo I y II.

            Marido y padre de

familia numerosa, Revert compaginó su profesión judicial como procurador -aunque también era abogado, registrador de la propiedad, bibliotecario de Alcoy, etc.- con una trayectoria cultural que le llevó no sólo a publicar numerosos libros sino a colaborar en la promoción de entidades culturales, como La Cazuela, por ejemplo. La Historia de Alcoy de Julio Berenguer incluye 65 citas bibliográficas de obras de Revert y estoy seguro de ello porque acabo de contarlas. Retratos al minuto, El maquinismo en Alcoy, Un industrial textil: Anselmo Aracil, son algunos de sus libros, sin olvidar su sainete festero: Si la teua filà no t’apanya, apunta’t a la Llaganya.

            Como procurador, intervino en una profusión de casos que figuran en los libros de historia, junto con miles de procedimientos judiciales rutinarios. Valga como muestra el doble crimen del Hotel Comercio, a cuya reconstrucción acudió in situ. Tengo anotado su testimonio verbal de aquel acto, sus impresiones.

            También está el político, el presidente local de la UCD, que anteriormente, en el franquismo, había acudido a sesiones clandestinas en la Librería Brotons. Solía contar en los cafés matutinos que fue el último en abandonar el barco centrista: él entregó las llaves de la sede cuando el partido de su admirado amigo y mentor Adolfo Suárez se desmoronó. Luego siguió la política, pero más en segundo plano, en el café matutino con los amigos en el Bar Ideal, cercano a su despacho profesional.

Lo dicho. imposible sintetizar en unas líneas toda una vida, con una actividad profesional y cultural incesante, imparable.

Un abrazo a toda la familia.

WELCOME TO SANT JORDIET

Ara que estudie anglés, puc arribar a escriure amb certa seguretat lingüística alguna frase bàsica, i després ChatGPT ajuda a deixar de costat les errades bàsiques. Coses de la vida moderna. Ara bé, després de dècades d'entrevistes a sant jordiets mai hauria pensat que la primera qüestió hauria de ser: do you speak Spanish or Valencian? En realitat, ni de lluny se m'hauria

El meu nét, Sant Jordiet

ocorregut -ni a mi, ni a ningú, de fet- que a un altre se'l condemnaria per assassinat, i així, malauradament, va succeir fa un cert temps.

    També recorde l'any dels dos sant jordiets, perquè eren bessons i van compartir actes, i fins i tot aquell altre que en la Processó del Corpus li va donar a llança al seu pare, que anava al costat: ¡Papá, llévala tu. Pesa mucho! I igualment ve al cap el dia que xarrant amb un al patí col·legi, em sembla que el dels Salesians, un company de classe després de donar un cop d'ull al meu bloc em va dir: ¡Señor, tiene usted muy mala letra! Tota la raó: tenia i tinc mala lletra, i quan els meus alumnes es queixaven els deia que era la bona, la dels diumenges!

    Històries del temps passat, que ens han conduït enguany a un fet bastant poc comú: dos candidats al càrrec. I li toca a la Llana, i amb la família Vilapana pel mig, de les de més tradició en la filà senyera i degana d'Alcoi. I a més a més, exòtic perquè segons he llegit a Ràdio Alcoi té tres nacionalitats: espanyola, anglesa i holandesa, d'a xavo! La Processó del Corpus marcarà el debut, com sempre, i endavant. I, per cert, dècades enrere, algun aspirant despistat o que els pares no havien informat del seu desig pel càrrec, arribava a classe i els companys el felicitaven perquè ho havien escoltat en el Noticiari local del matí! En molts casos, també hi havia més tard una certa decepció.

    Curiós i original és, encara que també

Sense més comentari!

he vist que fa tres anys que el càrrec més important de les Festes de Moros i Cristians no viu a Alcoi. Si algú té interés, pot tirar un cop d'ull a la Història d'Alcoi de Julio Berenguer, en la part de la meitat del segle XX, i veure les polèmiques entre les famílies alcoianes amb més renom per qüestió dels sant jordiets. Han canviat els temps.

    Un any hi havia 23 candidats. Una vegada insaculat, Luis Molina em diu: saps qui és? Ni més ni menys que el fill de l'home de la drogueria El Soldat, que havia mort uns mesos enrere en un accident amb la Vespino...

Per a posar-se a tremolar!

    Quatre pinzellades al voltant de la memòria festera, amb un parell de fotos que m'han arribat per les xarxes. Una del xiquet amb el seu iaio capità i una altra... del bon humor amb què es poden analitzar les coses  (evidentment, com que és tracta d'un menor i un blog no és un mitjà de comunicació formal, he tapat la cara).

    

1973: L'ESQUADRA EN FLAMES DELS JUDIOS. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 6

Sembla mentida. Si hom contempla les imatges del blog https://alcoyhistoriaytradiciones.blogspot.com/2009/12/capitania-mora-1973-fila-judios.html i aprecia l'espectacularitat de l'esquadra del capità moro de la Filà Judios de 1973, mentre gira amb majestuositat el cantó del Pinyó

Imatges del blog alcoyhistoriaytradiciones

sota un cel que enlluerna i el cabo amb savoir faire aixeca al públic de les cadires, no pot creure que minuts més tard, a pocs metres de l'Ajuntament, quatre festers van estar en flames, previsiblement per causa d'una burilla.

I així va ser. Quatre components de l'esquadra d'esclaus -Humberto Andrés, Antonio Mompó, Francisco Cardenal i Armando Gosálbez- van patir cremades de segon i tercer grau en les cames, per causa del foc que es va originar a l'estopa i el plàstic dels leotards que tapaven les cames i que, literalment, es van fondre amb la pell dels festers. La rapidíssima intervenció dels presents, que van tapar les flames amb allò que van trobar a mà i van apagar el foc va limitar la gravetat de les lesions, que, no obstant això, van ser importants.

Els quatre judios van ser traslladats al Sanatori Sant Jordi, on va acudir Julio Berenguer Barceló amb un cotxe de la llavors Policia Municipal, i va col·laborar en l'atenció sanitària, en la seua qualitat de metge.

Com que les cremades eren de consideració, Berenguer va contactar amb el doctor Vicente Miravet, cap de la unitat de cremats de Creu Roja de València, que es va desplaçar a Alcoi i els va reconéixer. Amb posterioritat, van ser derivats a l'hospital de Creu Roja on van ser objecte d'una plàstica amb empeltaments cutanis.

Berenguer va escriure més tard que havia passat "una vesprada dramàtica". En aquell moment era tinent d'alcalde de l'Ajuntament i majoral de l'Associació de Sant Jordi, per la qual cosa quan els pacients van quedar estabilitats va marxar a informar a l'alcalde i també president de l'Associació, Jorge Silvestre Andrés.

Mentrestant, el primer tro de la Filà Judios, Silvano Galiana, va ordenar que es parara l'Entrada de Moros, que va poder reprendre la marxa deu minuts més tard, amb el cabo i els sis membres de la formació que quedaven i que havien resultat il·lesos. Molt poca gent s'havia adonat d'allò que havia passat i, en fet, l'única persona que va poder obtenir imatges va ser el fotògraf anglés Brian Summer, reporter gràfic del periòdic anglosaxó de Benidorm que s'editava en Gráficas Ciudad, i que el diari Ciudad va recollir en primera pàgina en l'exemplar del 8 de maig.

El primer tro va haver de fer front a una situació complicada, especialment per alguns comentaris del públic referits a la reduïda composició de l'esquadra. En un moment concret, va escoltar com un home del públic cridava que els que faltaven "havien fet un gra massa amb les libacions" i li va soltar una plantofada que el va fer caure a terra des de la cadira. Assabentat Jorge Silvestre del que havia passat, després de les Festes va convocar als dos implicats i l'agredit li va presentar al primer tro l'altra galta, admetent que ho mereixia de totes passades pel seu comportament inadequat.

L'Entrada va continuar amb normalitat, amb un gran espectacle, com havia passat al matí amb la desfilada Cristià, amb l'excepció de l'esquadra de l'alferes de la Filà Mossàrabs, que va acumular un retard molt important i que va rebre forts xiulits i esbroncades del públic. El cronista de Festes, Adrián Espí Valdés, va mostrar la seua contrarietat amb l'actitud dels espectadors en el relat que va fer en 1974, on, per cert, va dedicar menys de dues línies al desastre patit per la Filà Judíos.

Aquesta és -transcorregut mig segle- una aproximació a la història d'un episodi esgarrifós de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi, que s'ha pogut reconstruir fonamentalment gràcies al llibre Judíos o Sultanes, de Julio Berenguer i al diari Ciutat, tant pel que fa a l'exemplar del 8 de maig d'aquell any com al llibre La Ciudad de tu vida. Les dades referents a la filà son del llibret Festa! que acaba d'editar Ràdio Alcoi.

Dissenys actuals / V. Commons

FILÀ JUDÍOS. Els antics Sultans, actualment Filà Judíos, es van fundar en 1817 i disposen de 347 socis, amb disseny masculí i femení per als seus guarniments. La banda habitual és la Filharmònica Benillobense i el primer tro, Sergio Sanz Ortiz. A més a més, en 2023 tenen la responsabilitat d'organitzar l'esquadra d'en Mig, a partir d'un disseny de Juan Climent, que desfilarà amb la Primitiva d'Alcoi.

LA TRAGÈDIA DEL TREN: EL NADAL DE 1922

Aquests dies els mitjans de comunicació han assenyalat la solidaritat del poble d'Adamuz amb els afectats per la tragèdia ferroviària. Ho va destacar dissabte Quique Ruiz a la seua columna en Alicante Plaza* i de seguida vaig pensar amb la gent d'Ontinyent i el desastre del comboi de soldats del Nadal de 1922. La gent de la Vall d'Albaida es va mobilitzar per ajudar en allò que era possible, un fet que va reconéixer el rei Alfons XIII dos anys més tard. Ha passat més d'un segle, però les concomitàncies són increïbles.

El Nadal del 22: la tragèdia del tren*

Panteó de les víctimes al cementeri / A.V.

La catàstrofe ferroviària del Regiment
Biscaia 21, la tarda del 22 de desembre de 1922, ara fa 100 anys, va endolar Alcoi molt particularment i l’Espanya en general, amb la mort de 12 militars i les ferides sofertes per altres 150, de resultes de l’accident patit a Ontinyent per un comboi especial de la línia Xàtiva-Alcoi. L’amplíssima cobertura informativa que el diari ABC va realitzar permet ara reconstruir els fets amb molt de detall, amb la col·laboració d'altres fonts, com la Història d'Alcoi de Julio Berenguer Barceló.

De segur que el títol d’El Nadal més

trist seria una mica hiperbòlic, però expressaria veritablement el sentiment que es va viure a la nostra terra aquell Nadal de 1922, ara fa 100 anys. El Regiment Biscaia 21, que tenia la seu permanent al quarter d’Alcoi, va patir la nit del 22 de desembre un dels moments més tristos de la seua història -si no el que més- amb un tràgic accident ferroviari, que va deixar dotze morts i més de 150 ferits. En la llista està el tinent coroner José Cañamate, cap de la unitat, que està soterrat, com tots els altres, a la mateixa cambra funerària del cementeri municipal.

Cal assenyalar que aquest accident ha estat catalogat com el 58é més greu de la història ferroviària espanyola, segons les dades de l’Associació Castellana-Manchega d’amics del ferrocarril. Una classificació veritablement tenebrosa.

Què va passar en aquell terrible esdeveniment? En realitat, vist amb la llunyania de quasi un segle, podria parlar-se’n d’un episodi de veritable mala sort, sense deixar de costat una quasi segura negligència. La “Història d’Alcoi” de Julio Berenguer Barceló aporta una informació profusa, a partir dels detalls que va publicar el diari “La voz del pueblo”, però recentment he pogut constatar que el periòdic ABC va fer un treball impressionant amb cròniques molt detallades i fotografies de l’accident i del posterior soterrament a Alcoi dels morts, en aquest darrer cas a càrrec del fotògraf Matarredona. Les cròniques telegràfiques sembla que funcionaven d’allò més bé als primers temps del segle XX.

El 22 de desembre de 1922, el Regiment Biscaia 21 tornava de la població de Xest d’unes maniobres i compartia un comboi especial de tren, auspiciat per la Compañia General del Norte, amb una altra unitat; concretament era el Regiment d’Infanteria Otumba 21. De València a Xàtiva, “los soldados iban cantando alegremente”, segons va narrar el diari “La correspondencia

de España” en l’edició del dia 23. El Biscaia 21 va continuar viatge cap a Alcoi, amb dos locomotores i vint-i-dos vagons, fins que entre Ontinyent i Agres, allà on la costera té més pendent, no va poder avançar més. Algunes informacions van parlar d’avaries en una de les màquines, mentre que altres simplement senyalaven la manca de potència de les locomotores o fins i tot que la composició del tren havia estat excessivament carregada.

Davant la impossibilitat de continuar el trajecte, es va decidir dividir el comboi: les màquines amb la meitat dels vagons pujarien fins a Agres, mentre que la resta esperaria que aquelles tornaren i així continuar el viatge. Els vagons van ser assegurats amb pedres i ancorats, però en arrancar, l’impuls del primer segment va fer que el sistema de frenat se soltara i que els vagons de darrere es precipitaren via avall cap a Ontinyent, en una boja carrera. Tothom va ser conscient alhora que el regiment anava a patir un carnatge. De seguida, alguns militars van saltar dels vagons desenfrenats, mentre que el comboi baixava cada vegada a més velocitat. A l’entrada de l’estació d’Ontinyent, els operaris van aconseguir desviar les unitats cap a una via on sols hi havia una màquina -la número 1.413-, contra la que van xocar i es van destrossar. L’alternativa haguera sigut l’impacte contra el tren de mercaderies que acabava d’arribar, amb els materials del regiment. Alguns soldats van decidir saltar quan el desastre era ja ineluctable i van patir greus ferides.

De l’altra secció del comboi, prop d’Agres, el metge del regiment doctor Ballón i diversos portalliteres van decidir començar a baixar a peu per la via cap a Ontinyent, sota la llum de fanals, amb la finalitat de recollir els soldats que s’havien llançat des dels vagons i pogueren estar ferits, i evidentment ajudar en les tasques de rescat a l’estació d’Ontinyent.

A la ciutat de la Vall d’Albaida, el desastre era absolut. Instants després de l’aterridor xoc, tothom es va mobilitzar per a ajudar en allò que fóra possible. Treballadors de l’estació i veïns del poble van acudir així que es va donar l’alarma i de seguida van treure set cadàvers i desenes de ferits, més o menys greus, entre els crits i llaments dels damnificats. Setanta ferits van ser enviats a l’hospital i 26 més lleus allotjats en cases particulars i en els tres convents dels pares franciscans. D’Alcoi van eixir  cap a Ontinyent nombrosos vehicles i l’ambulància de la Creu Roja tan prompte com es va tindre coneixement dels gravíssims fets ocorreguts, que van ajudar a traslladar ferits, especialment els oficials. Al final, serien dotze els morts i més de 150 ferits de diversa magnitud. La relació inclou el tinent coronel cap del regiment José Cañamate, el mestre ferrador Luis Villanueva, els sergents Salvador Peidro i Tomàs Aznar i el caporal Francisco Cardona.

L’endemà, a la tarda, un altre comboi especial va ser acomiadat a Ontinyent i va partir cap a Alcoi. Un seguici funerari amb els cadàvers, que va ser rebut més tard a l’estació del Nord per una gentada, silenciosa, endolada. Era el

regiment d’Alcoi, que tornava amb un dia de retard i amb molts fills alcoians morts o ferits. Al matí del dia de la Nit de Nadal, la ciutat estava en silenci. Gens d’ambient festiu. A les 11,30, l’església de Santa Maria va acollir el funeral, plena de gom a gom. L’arxipreste va ser l’oficiant i Remigio Vicedo va protagonitzar l’oració fúnebre. Acabada la missa, es va fer el trasllat dels difunts fins al cementeri, amb la pujada pel carrer Sant Nicolau entre un silenci esfereïdor.

Un testimoni d’excepció, Rafael Terol Aznar, va contar el novembre de 1997 els seus records. “Jo tindria set o huit anys, però recorde que em va impressionar la grandària de la manifestació de dol i el silenci. Ningú no parlava”, va explicar.

Els cadàvers van ser soterrats a l’àrea militar del cementeri d’Alcoi, en un panteó comú on es va afegir una làpida amb els noms dels difunts, promoguda pel regiment i l’ajuntament. Els anys han passat i ara per ara comença a ser difícil identificar les lletres... l’erosió i el temps que no perdonen.

La gravetat de l’accident va provocar reaccions immediates, fins i tot al Consell de Ministres del mateix dia 23 a la tarda. El ministre de Fomento Rafael Gasset va lamentar els fets i va anunciar que havia ordenat una investigació per a “depurar les responsabilitats”. La primera mesura va consistir en l’enviament a Ontinyent de l’enginyer cap de la divisió, Sr. Montagut, i del cap dels servicis dels ferrocarrils, Sr. Valenciano. D’antuvi, el ministre pensava que l’expedició havia sigut organitzada “muy a la ligera”, amb els frens defectuosos o amb més unitats que les locomotores podien arrossegar, a la volta que anunciava que si es detectaven negligències, els autors serien castigats.

Va ser un primer pronunciament, que conduiria a una polèmica nacional, d’unes característiques semblants a aquelles que hem pogut seguir els darrers anys a continuació de tragèdies del mateix caire. La primera pedra va estar a càrrec de l’Ajuntament d’Alcoi, que es va reunir en sessió plenària urgent, va mostrar el seu condol oficial, va decidir finançar el solemne funeral i, al mateix moment, “iniciar una protesta contra la Compañía del Norte para conseguir mejoras en el material”.

D’altra banda, el Sindicat de Ferroviaris va difondre un comunicat a València, molt contundent, en què acusava “a la compañía de ferrocarriles como única responsable de la catástrofe ferroviaria de Onteniente”. Aquest sindicat coincidia amb l’Ajuntament al catalogar com a “deficients” els materials de la línia. D’altra banda, “La voz del pueblo” animava a “establecer responsabilidades más allà de las individuales”, la qual cosa suposava una adhesió clara a la tesi general que apuntava cap a les deficients condicions de la línia i els trens.

Com es comentava al començament, el Nadal més endolat. És difícil de pensar avui com es viuria la nit de Nadal a les cases d’Alcoi, en un temps complicat políticament i amb l’economia domèstica sempre escassa o nul·la. Tal volta siga una expresió hiperbòlica, efectivament, però aquell Nadal està sens dubte en un lloc molt destacat de la llista dels més negres de la ciutat.

Epíleg. El 1924 el rei Alfonso XIII, que havia enviat un representant oficial al funeral, va atorgar a Ontinyent el títol de “Ciudad muy caritativa” en reconeixement la seua tasca d’ajuda a les víctimes d’aquesta tragèdia. Un títol molt merescut, sense cap dubte. Com merescut és avui el record especial al tinent coroner Cañamate, que va romandre al costat dels seus hòmens. I ho va pagar amb la vida. Tot un exemple.

Addenda. El 22 d’agost de 1980 el Biscaia 21 va marxar d’Alcoi amb destinació a Bétera, població que el va acollir fins a la seua eliminació, formalitzada el 31 de desembre de 2002. La reorganització d’unitats, a més a més, va conduir a la fusió amb el Regiment Otumba 21 el 1984. Si els dos regiments havien compartit aquell maleït viatge el 1922, a la fi van compartir destí.

I per concloure, un altre esdeveniment trist. El 2003, el regiment ja era història, però un dels seus oficials, el tinent Godofredo López Cristóbal, va ser una de les víctimes del Yakolev-Jak 42, que es va estavellar a Turquia.

Mario Candela / Desembre 2017

Fotos: Diari ABC i Matarredona (la del funeral) i portada del diari La Correspondencia de España.

* Aquest text és el guió, amb alguna esmena, del programa de la sèrie el Racó del crim, que va emetre Ràdio Alcoi ara fa més de huit anys, amb la direcció de Quique Ruiz.

* * 

https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/opinionalicante/el-valor-de-la-gente

Vint anys sense Julio Berenguer

Revista Festes 2001/ Casal de Sant Jordi

Per una circumstància annexa -que les persones implicades explicaran quan convinga- hem aprés aquesta setmana* que hui, 31 de maig de 2020, fa vint anys que va desaparèixer Julio Berenguer Barceló, el senyor Julio, metge traumatòleg, home municipal i, en el vessant que personalment més m’interessava, amic i, també, escriptor dels temps oblidats de la història alcoiana.

Fa com un any vaig estar temptat de comprar una nova edició de la “Historia de Alcoy”, el llibre de capçalera durant anys i anys, perquè la meua està viva, és a dir, rebentada de tantes acotacions, notes, senyals, etc. Per això quan a un mercadet de Jesús Pobre o Ondara – no me’n recorde ben bé- vaig vore una edició nova, brillant, sense obrir, vaig estar atret, però vaig resistir: l’espai a les cases és limitat (i gràcies que ara amb el llibre electrònic ens resulta més còmode).

Un dia el fiscal Masanet, també home de lletres i Festa, com Berenguer, em va contar que va aprofitar la mitja fallida de l’editorial Espasa Calpe, cap a finals dels vuitanta, per a comprar l’enciclopèdia; sí, aquella dels 107 volums... L’operació incloïa la llibreria, que, per falta d’espai, va haver-hi de posar-la al corredor casa seua, per la qual cosa quasi el van fer fora a ell...

Berenguer, com vaig explicar el 23 d’abril, era amic de café a l’Ideal, com tanta altra gent enyorada, mestre de vivències confessables i inconfessables d’allò que un company del diari anomenava amb bon humor, “l’alcoiania profunda”, que permetien entrar en capítols de la història de la ciutat, política, social i festera. Perquè Berenguer també va ser alcalde, si, encara que no hi figure als llibres, que no recullen això “d’accidental”, perquè va agafar el mànec del bastó de comandament en morir sobtadament Paco Vitoria.

L’experiència no li va resultar satisfactòria i per aquesta causa, transcorreguts uns anys, el mateix dia que Jorge Silvestre va ser anomenat president de la Diputació i va abandonar l’alcaldia, Berenguer va entregar la seua renúncia i va deixar l’ajuntament del seu poble: no volia tornar a ser “accidental”.**

Abencerraje, polític, metge, però fonamentalment autor del llibre esmentat i de la “Historia de las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy”, coincidents en molts aspectes, però bàsics a l’hora d’entendre la realitat local contemporània. Per a mi, Berenguer va posar la lletra, mentre Ricardo Canalejas ha aconseguit posar la imatge, mitjançant la seua tasca impagable de recopilació i publicació de centenars  de fotos de l’Alcoi que hem perdut o que hem deixat enrere.

*Gràcies a la col·laboració ràpida i eficaç del Casal de Sant Jordi.

** Si la memòria no em falla, el segon alcalde accidental d’Alcoi va ser Quico Carbonell, arran la dimissió de Josep Sanus.

Nostalgia festera

Estos días teníamos que haber vivido/disfrutado las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy, que se han visto alteradas, como todo, en este año dramàtico que vivimos. Sin embargo, no es la primera vez que esto sucede, ni tampoco será la última, aunque por supuesto a menor escala.

Todos tenemos en nuestra experiencia vital duelos festeros de un modo u otro. En las de 1980, aquellas en que primera vez salió a la calle la Filà Benimerines, falleció repentinamente mi padre, Mario Candela Llopis, como igualmente le sucedería mucho más tarde, pero también demasiado temprano, a Silvestre Vilaplana Molina. El primero, tras las Entradas, ya en el Día de San Jorge; el segundo, tras acabar el desfile de su filà, los Cruzados, como miembro del boato del capitán de 2007. De las muchas necrológicas que me ha tocado escribir, esta fue una de las tristes y sentidas.

"Entraeta" de la Filà Maseros en la noche del 15 de abril de 1975 / Foto Valero-Fototeca Municipal Alcoi

Dos episodios terribles que marcan, como evidentemente lo es perder a un padre en plena juventud (y más tarde -y terriblemente pronto- a un hermano, Jorge, festero 100% y que nunca llevó un traje), pero con Silvestre Vilaplana me unía una especial relación de amistad y respeto. Podría citar otro caso muy similar, en un contexto distinto: el ibense Salvador Miró, presidente perpetuo de los fabricantes de juguetes falleció... el día de Navidad. El día de la ilusión, de la esperanza.

Han pasado 40 años y no tenemos fiestas. Con 104 muertos sobre la mesa [en el momento de escribir este texto] es difícil plantearse una celebración lúdica. Otra vez será.

De cualquier modo, me ha hecho infinita ilusión encontrarme con dos fotografías antológicas en el Archivo/Fototeca Municipal de Alcoy, que marcan sendas épocas, y que el director Josep Lluís Santonja ha tenido el detalle de facilitarme.

Una, original de Foto Valero, es de las Fiestas y plasma una escuadra de una "entraeta" de la Filà Maseros que salió a la calle el 15 de abril de 1975. Me he sentido especialmente emocionado porque los he conocido a todos y con algunos he tenido y tengo muy especiales relaciones.

De derecha a izquierda desfilan Luis Sanus, Enrique Luis Sanus, Julio Berenguer, Jorge Silvestre, Enrique Moltó, Eduardo Segura, Floreal Moltó y Mario Candela.

Una foto para enmarcar (la otra también, pero la comentaremos otro día).