ME N'HE PASSAT AL ROCK-AND-ROLL

Un any jubilat. Com passa el temps! Sembla que va ser ahir que... En realitat ja portava un parell de mesos fora de joc, però el dia que t'ho notifiquen és la festa; siga com siga, va ser tràgicament curta perquè m'ho van comunicar hores abans de la dana. No va haver-hi ànims per una celebració com calia.

    Després un any, de família, d'estudiar anglés, de sanitat, d'escoltar música i llegir com feia anys no ho

Obsequi nadalenc

havia fet, sobretot a l'estiu, d'escriure, de passejar, de paperassa de tota classe, de l'Imserso en un balneari, de fer alguna col·laboració amb Ràdio Alcoi
, d'anar al supermercat... De gaudir d'una vida diferent, amb tot el que això comporta.

    Un dia, fins i tot, me'n vaig passar al rock-and-roll a l'Escola d'Idiomes, amb humor.

A reveure.

CONTRACRÒNIQUES

Quatre, quatre programes, d'abril a juliol, m'han permés recuperar una antiga col·laboració amb Ràdio Alcoi, sota el títol de Contracròniques. Temes diversos, que han interessat a l'equip de l'emissora i que, evidentment, em motivaven. Avantatges de la retirada del bullit mundà, una traducció que he trobat de l'etern vers de fra Lluís de Lleó, escrit fa una pila d'anys.

    Així, hem parlat de dos persones que m'eren molt pròximes, com són els advocats Gregorio Coloma i Vicente Boronat, que van abandonar aquest món a principis d'any.

Foto Ràdio Alcoi / M. Vicedo

Igualment, hem analitzat les repercussions del fenomen ovni en la comarca, amb especial menció a la Base Aitana i al fet que va passar entre Benasau i Benilloba.

    Més tard, hem comentat la possibilitat d'aconseguir un crim perfecte, de la qual cosa tenim coses que contar a Alcoi. Algú ha triomfat? Un criminal en sèrie va estar molt a prop, però Isabel-Clara Simó va arribar-hi, en la creació literària.

    I ja ficats en la xafogor estival, hem reflexionat al voltant d'allò que va passar amb el pont Fernando Reig fa nou anys i d'allò que va poder ocórrer.

    De tot açò us deixe els enllaços amb els programes, que coordina la periodista Maribel Vicedo, i que confiem que tinguen continuïtat a partir de la tardor. Sempre queda alguna idea damunt taula.

Bon estiu!

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/04/23/contracroniques-advocats-radio-alcoy/

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/05/09/contracroniques-un-incident-ovni-entre-benasau-i-benilloba-radio-alcoy/

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/06/09/contracroniques-el-crim-perfecte-radio-alcoy/

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/07/30/contracroniques-el-cataclisme-del-pont-atirantat-radio-alcoy/

WELCOME TO SANT JORDIET

Ara que estudie anglés, puc arribar a escriure amb certa seguretat lingüística alguna frase bàsica, i després ChatGPT ajuda a deixar de costat les errades bàsiques. Coses de la vida moderna. Ara bé, després de dècades d'entrevistes a sant jordiets mai hauria pensat que la primera qüestió hauria de ser: do you speak Spanish or Valencian? En realitat, ni de lluny se m'hauria

El meu nét, Sant Jordiet

ocorregut -ni a mi, ni a ningú, de fet- que a un altre se'l condemnaria per assassinat, i així, malauradament, va succeir fa un cert temps.

    També recorde l'any dels dos sant jordiets, perquè eren bessons i van compartir actes, i fins i tot aquell altre que en la Processó del Corpus li va donar a llança al seu pare, que anava al costat: ¡Papá, llévala tu. Pesa mucho! I igualment ve al cap el dia que xarrant amb un al patí col·legi, em sembla que el dels Salesians, un company de classe després de donar un cop d'ull al meu bloc em va dir: ¡Señor, tiene usted muy mala letra! Tota la raó: tenia i tinc mala lletra, i quan els meus alumnes es queixaven els deia que era la bona, la dels diumenges!

    Històries del temps passat, que ens han conduït enguany a un fet bastant poc comú: dos candidats al càrrec. I li toca a la Llana, i amb la família Vilapana pel mig, de les de més tradició en la filà senyera i degana d'Alcoi. I a més a més, exòtic perquè segons he llegit a Ràdio Alcoi té tres nacionalitats: espanyola, anglesa i holandesa, d'a xavo! La Processó del Corpus marcarà el debut, com sempre, i endavant. I, per cert, dècades enrere, algun aspirant despistat o que els pares no havien informat del seu desig pel càrrec, arribava a classe i els companys el felicitaven perquè ho havien escoltat en el Noticiari local del matí! En molts casos, també hi havia més tard una certa decepció.

    Curiós i original és, encara que també

Sense més comentari!

he vist que fa tres anys que el càrrec més important de les Festes de Moros i Cristians no viu a Alcoi. Si algú té interés, pot tirar un cop d'ull a la Història d'Alcoi de Julio Berenguer, en la part de la meitat del segle XX, i veure les polèmiques entre les famílies alcoianes amb més renom per qüestió dels sant jordiets. Han canviat els temps.

    Un any hi havia 23 candidats. Una vegada insaculat, Luis Molina em diu: saps qui és? Ni més ni menys que el fill de l'home de la drogueria El Soldat, que havia mort uns mesos enrere en un accident amb la Vespino...

Per a posar-se a tremolar!

    Quatre pinzellades al voltant de la memòria festera, amb un parell de fotos que m'han arribat per les xarxes. Una del xiquet amb el seu iaio capità i una altra... del bon humor amb què es poden analitzar les coses  (evidentment, com que és tracta d'un menor i un blog no és un mitjà de comunicació formal, he tapat la cara).

    

SANG A DOLLS EN BENIFALLIM

Recorde que era divendres, que era agost i feia molta calor: com ara, pel cap baix, i que si fa no fa eren les dos i quart. Mentre preparava una ensalada, va sonar el telèfon:

    -¿Benifallim es vuestro? -Sí, vaig contestar. -Pues, id para allá. Ha habido un triple crimen.

    Cridava Javier Prats, llavors cap de la secció de Província del Diari INFORMACION. La resta ja forma part de la història.

    Aquest text és la base de dos programes que Ràdio Alcoi va emetre a principis de 2018 en el programa El racó del crim, amb alguns xicotets ajustos.

 1. Tres morts sense cap sentit*

Era un matí com un altre

qualsevol d'agost: solellós i lleugerament calorós. En un indret al costat de la carretera Alcoi-Benifallim, en un mas molt tradicional anomenat Les Vaquerisses, va ocórrer un drama que commocionà tot Espanya, amb tres morts amb molt poc sinó cap sentit. L'assassí, que va ser arrestat pocs dies més tard, va protagonitzar quatre anys més tard un escàndol nacional en quedar en llibertat pel retardament del judici. Finalment, va ser condemnat per un assassinat i dos homicidis a vint-i-quatre anys d'empresonament.
    Aquests terribles fets van succeir ara fa vint-i-quatre anys, concretament tot va passar al voltant de les 11.30 hores del 20 d'agost de 1999, una data escrita amb grosses lletres negres en la crònica tràgica de les nostres comarques. Aquell matí, com gairebé bé tots, la propietària del mas, Elvira Monllor Miró, feia feines típiques; en concret, estava pasturant el ramat molt a prop de la casa. Cap a l'hora dita, va veure al costat de la casa a Paco, un jove, que en companya d'altres, havia fet recentment algunes feines; sembla que no les havia cobrat i que el motiu de la visita era animar-la a soltar els diners; l'assassí, per la seua banda, va dir que havia aturat la motocicleta per causa d’una necessitat fisiològica urgent. Durant el judici, que es va celebrar el 2004, una neboda d'Elvira va declarar que "mi tía tenía sus cosas a la hora de pagar".
    D'acord amb el relat redactat pel fiscal Francisco Ceacero Lorite al referit judici, en el moment en què Elvira va veure al jove va dir-li que marxés, però aquest es va negar i tot plegat es va produir una discussió. De cop i volta, l'home va agafar un rasclet, una eina de camp que en castellà es diu rastrillo, i va colpejar a Elvira al cap repetides vegades, matant-la de forma instantània. Elvira tenia 54 anys en aquell moment.

    Transcorreguts uns minuts, va arribar Rigoberto Esteve, un alcoià de 47 anys, conegut popularment com a Carrasca i que col·laborava sovint amb les tasques del mas; no va necessitar ni cinc segons per adonar-se que alguna cosa de molt greu havia succeït en descobrir el cadàver d'Elvira. De seguida, va produir-se una baralla entre Rigoberto i Paco amb funestes conseqüències per al primer, donat que el segon li va donar una dolorosa puntada i va tornar a fer ús del rasclet almenys dues vegades, enfonsant-li el cap i matant-lo en l'acte.
    El drama no va concloure aquí. Encara faltava una víctima i molt dolorosa. Francisco Miró, de 75 anys, era oncle d'Elvira, estava retirat i hi anava quasi cada dia, com també feia Rigoberto. Miró era una persona coneguda, havia estat regidor de l'Ajuntament d'Alcoi i va formar part de la corporació que va rendir homenatge a Franco; de fet, hi figura en les fotos oficials de la recepció oficial feta a Madrid. Aquell dia també va acudir al mas i es va trobar amb els dos morts i amb l'assassí: el resultat va estar el mateix.

    Discussió ("Què has fet?", li va preguntar), baralla, rasclet, cops al cap i mort immediata. Paco Miró, a més a més, era oncle de Marcela Miró, que un mes abans havia estat elegida presidenta de les Corts Valencianes.
    Tres crims diferents en uns minuts. Un fet insòlit en la història d'aquestes comarques. I el drama no acaba aquí. Després de consumats els fets, Paco, el jove alcoià, va tractar d'esborrar el rastre, plenament conscient d'allò que acabava de passar. Així, d'acord amb l'exposició del fiscal, va agafar els tres cadàvers i els va arrossegar a l'interior del mas, a la quadra: primer Paco, després Rigoberto i per últim Elvira. Els va nugar les mans amb cordes i va apilar els cossos ("como si de fardos se tratara", va escriure el fiscal) al centre de l'estable; més tard, va agafar una granera i va escombrar les petjades i els restes que havia deixat en traslladar els cadàvers. Finalment, va botar foc a la quadra i va marxar.

    La descoberta del que havia succeït no fou immediata. La vigilància forestal va vore el fum que sortia de l'àrea del Regadiu i va donar l'alerta.

Els bombers i els forestals van acudir i van comprovar que hi havia un foc a l'interior del mas, concretament en una dependència annexa. Fins que la intensitat de les flames no va minvar, els bombers no van poder entrar a la casa i trobar-se cara a cara amb el mal en majúscula: tres cadàvers socarrats. Sense perdre ni un segon van alertar la Guàrdia Civil, que va enviar efectius a correcuita. La impressió preliminar dels bombers va estar confirmada de seguida: era un crim, no un accident ni res de semblant. "Es un asunto muy feo", va dir unes hores més tard el capità de la benemèrita, Antonio García màxim responsable de la investigació**.
    Per començar, totes les possibilitats estaven obertes: des d'un robatori mal acabat fins a assumptes de caràcter personal. Aquells dies va córrer el brogit que Elvira havia venut feia poc de temps una propietat i que tenia a casa 400 milions de pessetes. Tot i això, desconcertava molt la personalitat de les víctimes, persones normals i corrents que vivien les seves vides sense res de particular. La Guàrdia Civil era conscient que tenia una tasca molt complicada al davant.
    El terrible esdeveniment s'escampà per tot arreu en poques hores i tot eren hipòtesis; fins i tot les famílies dels morts tenien les seues, la qual cosa va derivar en què l'endemà hi hagué una recerca important d'un suspecte, un antic treballador del mas, que seria trobat, interrogat i descartat completament. Tenia allò que es diu una coartada de ciment armat. Els investigadors van seguir mil-i-una indicacions, interrogant totes les persones que tenien qualsevol tipus de relació amb els difunts. Tot açò, malauradament, no va conduir enlloc.
    Al divendres 20 d'agost va seguir el 21 i així fins a arribar a la tarda del 25. Aquella vesprada,

L'advocada defensora Lucia Jover

la Guàrdia Civil va decidir fer una recapitulació general (no cal ni pensar la pressió que hi hauria en aquell moment per resoldre el cas), la qual cosa va resultar profitosa. Molt profitosa. Els agents van revisar tos i cadascun dels detalls i les declaracions i la fastigosa feina va conduir a un punt sospitós. Un dels interrogats, Paco, que havia fet algun treball a Les Vaquerisses, havia declarat que a l'hora dels crims estava amb una persona concreta, que era el seu cunyat, però aquest home havia manifestat una altra cosa ben diferent.

    Sense esperar gens ni mica, es va cridar als implicats i es van refer els interrogatoris, però de seguida les sospites es van centrar en Paco, un jove alcoià que vivia a l'Eixample.
    Aquest va reconéixer que havia passat amb la moto per la carretera, que havia anat fins al bar de Benifallim i que, efectivament, s'havia aturat als afores del mas a la tornada cap a Alcoi, perquè havia vist el foc i l'aglomeració de persones, però que abans no havia estat en cap moment a Les Vaquerisses.

    La Guàrdia Civil no s'ho va creure i va continuar insistint cap al ja principal sospitós que, a la nit del 25, ho va confessar tot, més o menys com ho va referir cinc anys més tard el fiscal al judici. Els indicis i diferents elements van conduir a què el testimoni -consumat davant de l’advocada del torn d’ofici- obtingués una credibilitat màxima.

    Paco va passar l'endemà a disposició judicial i el jutge va decretar la presó incondicional, la qual cosa va provocar el seu trasllat a la presó de Fontcalent. Dos mesos més tard, la defensa de Paco, que va assumir la lletrada alcoiana Lucia Jover, va enviar al jutjat un escrit en què rebutjava la confessió i declarava la seua innocència. Des de llavors, Paco l'ha defés i ha argumentat una vegada i una altra que va admetre l'autoria pressionat per la Guàrdia Civil, però al llarg dels anys ningú ha cregut aquest canvi de criteri: ni els investigadors, ni el jutge, ni el jurat de l'Audiència Provincial, ni més tard el Tribunal Suprem.

    On ha estat la clau de la història? La principal prova de càrrec contra l'acusat va estar el seu testimoni, que va ser convenientment reafirmat al lloc dels escabrosos fets. Uns quants dies després de la detenció, es va formalitzar la reconstrucció el terrible crim a Les Vaquerisses. Allí, Paco va relatar amb tots els detalls on va aturar la moto, on va fer pipí, on va discutir... I durant l'esdeveniment, se li van posar trampes. Així, per exemple,

se li va dir que el rastell l'havia llençat en un punt concret, tot i saber que ho havia fet en un altre indret. I cada vegada l'acusat va caure en el parany i va assenyalar el lloc bo. L'equip de la Guàrdia Civil va respirar tranquil. El treball estava tancat. Cal assenyalar que en el judici es van mostrar fotografies de gran format de la reconstrucció del crim on es pot veure a Paco assenyalant diferents punts, amb una actitud relaxada, tranquil·la i fins i tot amb un cert somriure. Res a veure amb la pressió que assegura va sofrir per part dels investigadors, la qual cosa el va conduir a la confessió.

    I fins aquí, els fets. En un pròxim capítol parlarem de l'escàndol nacional que es va produir quatre anys després, donat que Paco va sortir en llibertat pel retardament del judici... I també donarem conte de la insòlita sentència: un assassinat i dos homicidis i molts atenuants...

 2. Un escàndol titànic

Benifallim va eixir als papers en tot Espanya arran del triple crim, tot i això que a la població l'impacte va ser molt limitat donat que tots els implicats (víctimes i assassí) eren d'Alcoi i els fets van ocórrer a un mas, situat en un punt allunyat del nucli urbà. Quatre anys més tard, el nom del poble de l'alcoià va ressortir amb més contundència si cap, per causa que el detingut en qualitat d'autor del triple crim va ser excarcerat per una qüestió administrativa: havia superat el límit de quatre anys de presó preventiva que estableix la legislació vigent en Espanya.
    Així, com vam referir al primer

apartat d'aquest programa especial, el 20 d'agost de 1999 tres persones van morir assassinades al mas de Les Vaquerisses, al terme de Benifallim. Es tractava d’Elvira Monllor Miró, propietària del mas; Rigoberto Esteve Pascual, conegut com a Carrasca, col·laborador i treballador eventual, y Francisco Miró Pascual, oncle d'Elvira i persona molt coneguda: havia estat responsable de la Cambra Agrària i regidor a Alcoi.

    A la caiguda de la nit del 25, la Guàrdia Civil va arrestar a Paco, un jove d'Alcoi, veí de l'Eixample, com a presumible autor dels dramàtics fets, i que havia confessat amb tots els detalls. Uns mesos després, va repudiar el seu testimoni i es va declarar innocent, amb l'excusa que havia estat "pressionat" perquè fera una confessió.
    De totes passades, Paco va estar imputat i va ingressar a la presó de Fontcalent per ordre del jutge del jutjat número 1 d'Alcoi. I allí va estar fins al 26 d'agost de 2003, jornada històrica en què va quedar en situació de llibertat provisional, a l’espera del judici.

    A les 21.30 hores en punt va sortir del recinte penitenciari i va fer unes declaracions als mitjans de comunicació, amb una clara defensa de la seua innocència. "Me achucharon y me amenazaron para que dijera que había sido yo", va manifestar aquella nit, amb ulleres de sol i una camiseta marró, amb diferents dibuixos; entre d'altres el símbol de la pau i la paraula "free" (lliure).
    Què havia passat per a què el pressuposat culpable d'un triple crim sortís lliure abans del judici? En realitat, nada nuevo bajo el sol de estas tierras, que diria un castís; o más de lo mismo, esmentant a un altre. Des que vaig entrar en el món del periodisme, no hi ha hagut dia que no haja sentit parlar del bloqueig dels jutjats d'Alcoi i de la necessitat d'aconseguir més tribunals i més mitjans humans i materials.

    Es tracta d’uns jutjats sotmesos a l'arribada i marxa permanent de jutges i amb una càrrega de treball molt elevada, i amb assumptes econòmics de gran envergadura, als que es van afegir altres podríem dir monstruosos. Em refereix al cas Ardystil i a la fallida de la Caixa de Crèdit d'Alcoi, amb sumaris de fins a 40.000 fulls.
    Amb la itinerància dels jutges i els sumaris complexos, la tasca diària es converteix en quasi impossible, més encara si el fiscal està a Alacant -com succeïa en aquell moment- i la paperassa s'ha de fer a distància. Això provoca que els períodes s'allarguen i s’arribe al desastre, seguit d'un escàndol titànic d'àmbit nacional com va passar amb l'alliberament de l'acusat d'aquest triple crim.

    Amb aquest procés vaig tenir

una certa premonició. Si fem memòria, entre febrer i abril de 2003 es va celebrar el judici d'Ardystil, que vaig seguir de principi a fi, i vaig tenir l’oportunitat de contactar quasi cada diari amb persones vinculades al procés de Benifallim, que ja intuïen que el jutjat n. 1 d'Alcoi no podria acabar la instrucció a temps.
    Si m'ensumava alguna cosa amb aquest assumpte és perquè recordava que, anys enrere, s'havia registrat un gros ensurt amb l'alliberament d'un membre d'ETA que havia comés atemptats terroristes i que havia quedat en llibertat pel retard del judici. En aquell moment es va augmentar la duració màxima de la presó provisional de tres a quatre anys.

    Ni por esas, que diría el castís. En maig del 2003 vaig signar una notícia al Diari INFORMACION on apuntava que Paco anava a quedar lliure en agost per la referida demora; l'endemà, el president de l'Audiència Provincial d'Alacant, Vicente Magro, ratificava sense cap mena de dubte que si aleshores el sumari estava a Alcoi,

L'advocat de l'acusació Arturo Hernández

el judici no es podria realitzar abans del 26 d'agost. Impossible.
    I així va ocórrer, amb l'escàndol anunciat. No havien transcorregut ni 12 hores de l'alliberament, quan el ministre de Justícia, José María Michavila, va haver de respondre preguntes dels periodistes, mentre tothom es posava les mans al cap. Evidentment, la primera mesura va consistir a obrir expedients als jutges i als fiscals que havien participat en la instrucció, a càrrec del Consell General del Poder Judicial, en el primer cas, i de la Fiscalia General de l'Estat, en el segon.

    La Conselleria de Justícia, en aquell moment a càrrec de Víctor Camps, va defendre els mitjans i es va comprometre a donar el suport als jutjats d'Alcoi, la qual cosa sí que va acomplir el seu successor, l'alcoià Miguel Peralta, amb la creació del quart jutjat d'instrucció local. De lo perdido, saca lo que puedas, podríem dir.
    Mentre tot aquest rebombori trepitjava les emissions radiofòniques, les pàgines dels diaris i els noticiaris de televisió, Paco va sortir de la presó com ja hem referit, va pujar al cotxe on l'esperava el seu germà i va partir cap a Alcoi, cap a casa. L’endemà, a les 9 del matí, va acudir a la seu del jutjat a fi de formalitzar la primera compareixença, una rutina que es va repetir cada dia fins al judici. Una de les condicions fixades pel seu alliberament consistia a efectuar una presentació diària al jutjat, per verificar que hi estava, i tot apunta també al fet que estava sotmés a una discreta vigilància policial.
    El jutjat número 1, en aquell moment a càrrec del magistrat Javier Latorre, va fer tots els possibles per tancar la instrucció, la qual cosa es va produir a principis de desembre. El sumari va ser traslladat a l'Audiència per aquelles dades i el 14 de febrer va començar el judici, que va acabar en la condemna de l'acusat i el seu reingrés a la presó el 16 de març. El detall d'aquest darrer episodi configurarà el contingut del tercer i últim capítol d'aquesta tràgica sèrie.

    Per concloure, cal dir unes paraules en favor del jutge Javier Latorre, que va ser el boc expiatori d'aquest rebombori, la qual cosa va ser molt injusta perquè si aquest professional va fer alguna cosa, aquesta va ser rellançar assumptes que estaven oblidats al calaix, com aquest de Benifallim i també la Caixa de Crèdit d'Alcoi. En fet, el maig de 2007 va aconseguir tancar aquest complexíssim sumari i enviar-lo també a l'Audiència, tot açò entre la rutina diària, és clar.

3. Un final contradictori

Totes les històries, tots els drames, tenen un final, normalment. I en el cas del triple crim de Benifallim aquesta màxima es va produir. No obstant això, en un procés com aquest, marcat per qüestions poc habituals, el final no podia ser convencional. I així va ocórrer. El judici per esclarir la responsabilitat de Paco, un jove alcoià, acusat de la mort d’Elvira Monllor, Rigoberto Esteve i Francisco Miró en el mas de Les Vaquerisses, entre Benifallim i

Alcoi, el 20 d'agost de 1999, es va celebrar a partir del 23 de febrer de 2004 i va concloure amb la condemna unànime del jurat, publicada el 15 de març.

    La circumstància poc comprensible va consistir en el fet que el jurat va resoldre la culpabilitat com un assassinat -concretament, la mort de Rigoberto Esteve- i dos homicidis, els d'Elvira i de l'exregidor d’Alcoi, Francisco Miró, la qual cosa no va deixar de ser sorprenent.
    A punt d'arribar al sisé mes de llibertat provisional pel retardament del judici, Paco va asseure's al banc dels acusats del Tribunal del Jurat de l’Audiència d'Alacant. Un jurat de nou membres es va configurar davant d'un públic nombrós i interessat, i més que ningú les famílies de les víctimes, que esperaven una resolució favorable i contundent. La declaració de Paco va conformar la primera jornada, amb un interrogatori molt cru i acurat per part del fiscal en cap de l'Audiència, José Antonio Romero, que va assumir la responsabilitat de portar endavant el cas; després ho van fer les dues acusacions particulars, a càrrec dels lletrats Román Román Pina i Arturo Hernández i per concloure va intervenir l'advocada de l’acusat, Lucía Jover.
    Les posicions van quedar molt clares de seguida. Les acusacions van parlar d'un horrible crim i la defensa d'una falta absoluta de proves i d’una confessió pressionada per la Guàrdia Civil, que no era factible. Les peticions van ser diverses. Així, el fiscal va demanar una pena de 38,5 anys de presó, per tres delits d'homicidi i un d'incendi. Les acusacions van sol·licitar 51 i 57 anys de presó per tres delits d'assassinat. La defensa va sostenir la incapacitat mental de l'encausat a l'hora de demanar l'absolució. Una vegada conclosos els testimonis i fetes les conclusions, el jurat es va tancar per fer una deliberació molt acurada, que va conduir a una resolució molt motivada.
    Transcorregudes 36 hores, el jurat va emetre el seu veredicte per unanimitat i, així, va considerar culpable a Paco de dos delits d'homicidi i un d'assassinat, amb una condemna de vint-i-quatre anys de presó. El jurat havia estimat una eximent incompleta per alienació mental i també havia acceptat una reducció de pena per les dilacions indegudes registrades durant la instrucció del sumari. Tot açò va passar el 6 de març, i una volta llegida la sentència de culpabilitat, el jutge va donar per tancada la sessió i el judici i tothom va marxar... el culpable inclòs.

    Així, mentre el públic, els familiars de les víctimes, els periodistes i els membres del jurat eixien a la plaça de l'Ajuntament d'Alacant, la persona ja condemnada va passar pel mig i va marxar tranquil·lament cap a casa, entre l'estupefacció general. Tot açò era una conseqüència dels tràmits judicials que determina la llei, perquè la condemna concreta havia d'estudiar-la i fixar-la el jutge professional, en una data posterior. Per tant, en aquell moment, tot i això les tres condemnes per mort rebudes uns instants abans, l’ordre de llibertat provisional continuava vigent per a Paco.
    Així, el 15 de març es va celebrar una vista a l'Audiència, on el jutge va publicar la condemna en tots els seus termes (un assassinat i dos homicidis) i va convocar una altra sessió per l'endemà, amb vista a determinar la situació del condemnat.

    Aquesta vegada, Paco ja no va tornar a casa, per causa que es va ordenar que romangués a disposició del Comissariat d'Alacant. El 16 de març, es decretava el reingrés en la presó per al compliment de la condemna, descomptats els quatre anys de preventiva i els beneficis que més endavant correspongueren.
    La defensa va considerar severa la pena imposada i va actuar en dos fronts. D'una banda, va demanar a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia que revoqués l'ordre de presó provisional, a l'espera que el Tribunal Suprem decidís al voltant del recurs contra la sentència. El 21 de maig el TSJ va desestimar el recurs.

D'una altra banda, l'assumpte pràcticament va quedar tancat un any més tard, per causa d'un auto publicat pel Tribunal Suprem el 30 de juny de 2005 que va inadmetre el recurs de l'advocada, que havia insistit en la qüestió de la incapacitat mental. Un darrer intent davant del Tribunal Constitucional tampoc va arribar enlloc.
    I fins aquí els fets, encara que cal aclarir alguns punts. El jurat va considerar, a l'hora de justificar el seu pronunciament, dos factors clau: el fet que l'acusat va mentir al voltant de la seua coartada i la circumstància que moltes dades que va donar en la confessió van estar corroborats pels informes forenses, a banda que no va donar cap credibilitat a les pressions denunciades.

    Com s'ha comentat al principi, encara avui hi ha persones que no entenen com es va concebre una sentència que diferenciava un assassinat i dos homicidis, des de la perspectiva que els crims van ser consecutius, comesos per la mateixa persona i amb la mateixa arma. Més acceptable haguera estat la catalogació de la primera mort com a homicidi, per causa de la baralla, mentre que les altres dos ho serien com a assassinat. Ja ho diu la dita: cosas veredes...

*Aquest text està dedicat de manera especial a la memòria de l'advocat Roman Roman Pina-Fuster i del fiscal Francisco  Ceacero Lorite, tots dos desapareguts en 2019. També es recorda al fiscal en cap José Antonio Romero, que va faltar en 2013.

** El capità Antonio Garcia va ser condecorat en homenatge a la seua tasca en aquest espinós assumpte.

NOVA VIDA PER A "PAPELERES"

L'històric edifici de "Papeleres"

Acte de presentació del pla per a "Papeleras" / Foto: IVACE

d'Alcoi té un futur; ça és, no té cap risc de convertir-se en una altra ruïna urbana, la qual cosa és un fet molt positiu. Papeleras Reunidas, SA, àlies El Bambú, va desaparéixer el juliol del 84, però un any més tard l'Ajuntament, aleshores gestionat per l'equip del batlle Josep Sanus, el va comprar, sembla que per un preu bastant simbòlic.

La seua cessió a la llavors naixent Generalitat Valenciana va permetre la instal·lació de l'Institut Tecnològic Tèxtil (ara, AITEX), que en uns mesos marxarà a Batoi. Recentment, l'equip del conseller d'Economia Rafa Climent i la directora de l'IVACE Júlia Company ha impulsat una solució de futur: hi anirà la Universitat Politècnica de València-UPV, que necessita més

Autofoto amb l'edifici / M. C.

dependències.

Un assumpte, doncs, nugat i ben nugat amb seny abans les eleccions.

Enhorabona.

P.D. Per si algú n'està interessat: la notícia de la creació d'AITEX li la va traure el periodista Lorenzo Rubio al conseller Andrés García Reche mentre retransmetia l'Entrada de Cristians de 1985 des del balcó de l'Ajuntament. Una exclusiva econòmica-festera de Ràdio Alcoi!

A CAVALL ENTRE MARI TRINI I EL BISBE D'ALCALÀ

La coincidència, el destí, l’atzar, podem utilitzar el substantiu que més ens agrade o ens convinga, ha fet coincidir la lectura d’un interessantíssim article al voltant de Mari Trini i la seua personalitat, amb la dimissió/renúncia/cessament del bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, il·lustre veí de Cocentaina i exrector d’Alcoi, una notícia que ha tingut un ampli ressò i no especialment positiu.

De vegades -i aquesta setmana ha passat- he contat que quan Reig Pla va estar a càrrec de la Parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, a Alcoi,

El bisbe Reig Pla /viquipèdia

va deixar una important empremta; cal assenyalar que el seu càrrec comportava, entre moltes d’altres funcions, la gestió de la Confraria de la Verge dels Lliris i tot allò que tenia a veure al voltant de la romeria. Jo hi vaig tenir bastant contacte, per exemple al voltant d’un rellevant robatori a l'església, i sempre em vaig sentir esplèndidament tractat, per la qual cosa del pare Reig Pla, sacerdot de Sant Maure, no puc més que parlar bé.

Sempre m’ha agradat l’expressió bíblica al Cèsar el que és del Cèsar i en aquest cas és pertinent. Una altra cosa són, com també he dit habitualment, les seues opinions, els seus punts de vista com a bisbe de la societat i de qüestions candents com l’avortament, l’homosexualitat… Em resulta difícil adherir-me, no sols als seus criteris sinó a tots aquells que siguen absoluts, radicals, excloents… Dia a dia aprenc que el món no és una cosa tancada sinó que hi ha colors i matisos.

Mari Trini / Turismo Caravaca

I que fa Mari Trini per ací? Doncs
que vaig ensopegar per atzar -en aquest cas, és així- amb un article del diari El País* on parlava d’aspectes pocs coneguts de la immortal artista de Caravaca de la Cruz (per cert, un topònim molt apropiat per aquest article). Nosaltres n’érem, i en certa manera ho serem sempre, fanàtics seguidors d’aquesta artista amb un estil únic. Recorde al presentador de Discòpolis, que un dia va assenyalar que “a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”, com a exemple del que la cantautora representava.

La vam descobrir també per casualitat, perquè el meu pare gravava a Ràdio Alcoi algunes cançons de discs de quaranta-cinc r.p. a cinta magnetofònica, que després escoltàvem a casa en un altaveu, i n’hi havia temes seus al costat d’altres músics. Aquesta setmana he recuperat la música, fins i tot la cançó i gravació original de C’est pas moi, que anys més tard es convertiria en la popular Yo no soy esa.

Si el referit article és apassionant és perquè aporta informació al voltant de la personalitat de la dona, més enllà de l’artista, del seu caràcter combatiu, de l’allunyament del concepte tradicional de família. Algunes coses les coneixia o les intuïa, però aquí s’expliquen clarament, la qual cosa fixa la relació amb l’assumpte Reig Pla.

Entre altres qüestions, per concloure, detalla una cosa que ens va sorprendre una mica: la seua portada a la revista Interviu,encara que es pot pensar que reflecteix una personalitat única.

Ah! Escolteu C’est pas moi**.

Els primers temes de la cantant 

Si no ens diuen el nom l’artista, pensaríem que és francesa: arrossega les erres i pronuncia com qualsevol cantant gal·la…

Un bon moment per a recuperar la seua música i gaudir-la.

*https://smoda.elpais.com/feminismo/yo-no-soy-esa-el-himno-feminista-de-mari-trini-en-el-que-miles-de-mujeres-encontraron-consuelo/

**https://www.youtube.com/watch?v=STy5_QlNO8M

ENTRE TUTANKAMON I RÀDIO ALCOI

Dissabte, Ràdio Alcoi va commemorar el 90 aniversari de les seues emissions; hui, dilluns 22 de novembre, fa noranta-nou anys que va ser descoberta la tomba de Tutankamon. La primera efemèride és molt important i de la segona, no cal parlar-ne (en 2022, que serà el centenari, segur que tenim una allau de notícies, comentaris, reportatges, llibres, vídeos, etc.)

Imatge de l'accés a la tomba de Tutankamon amb la cua de Ramsés VI al fons / A. Moltó

Noranta anys d'emissions ininterrompudes és un esdeveniment a prendre en consideració i més en els tristos i tràgics temps que ens toca viure, absolutament catastròfics per als mitjans de comunicació, que senzillament lluiten per la seua supervivència. Des dels temps de la República, la Guerra Civil i l'autocràcia franquista fins a arribar a l'actual monarquia constitucional, Ràdio Alcoi ha estat un referent de la ciutat i la comarca, que no cal esmicolar ací.

I amb una coincidència temporal, arriba la vespra del centenari de la descoberta de la tomba de Tutankamon, a la Vall dels Reis, a l'Egipte. Un esdeveniment que tradicionalment m'ha interessat i que tinc programat treballar amb els meus alumnes d'ESO aquesta mateixa setmana.

L'accés en 1922 / Viquimèdia Commnons

Curiosament, el viatge que vam fer a l'Egipte va estar organitzat per l'Associació de la Premsa d'Alacant i, així, visitàrem la barca de Kheops amb Esther Viscarra i el seu inseparable Jaume i els temples de Karnak i Luxor amb el meu company directe Vicente Crespo, que malauradament va morir pocs mesos després d'una fulminant i dolentíssima malaltia.

La baixada a la tomba durant, amb els setze famosíssimis graons, li explicava a Ana les sensacions que tenia Howard Carter mentre hi entrava, sense saber quina cosa li esperava: estaria buida? Hi hauria faraó? Finalment, les coses van sortir bé. Després, nosaltres vam passejar cap a la tomba de Tutmosis III, però estava tancada.

Com a detall de conclusió: la foto d'Ana Moltó mostra darrere una llarga cua de persones esperant l'entrada a la tomba de Ramsés VI, un fet molt important perquè la seua popularitat va demorar al llarg de sis anys les excavacions en el punt on, en només dos dies, es va descobrir el soterrament de Nebkeperura, més popularment conegut com a Tutankamon.