AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

Els records són això, records, imatges, sensacions. Recorde que el dia del soterrament, al cementeri d'Alcoi, plovia i bastant. El batlle Sanus portava les cendres i estava Lorenzo Rubio, amb el paraigua en una mà i la gravadora en l'altra. Amb la barba semblava un gegant del senyor dels anells. I gent, molta gent, però la memòria no conserva detalls específics de l'acte. Evidentment, parle del soterrament d'Ovidi Montllor, que ara fa trenta anys. Quatre dies podríem dir!

    A les xarxes socials la figura

Muntatge de l'escultura el 8 de març de 2013

d'Ovidi és objecte de debat en aquests temps, la qual cosa no deixa de ser un xic o bastant dolorosa, però així és la vida contemporània. També es pot veure que els admiradors no l'han oblidat... ni els detractors, tampoc. Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és la pervivència de la música. Ha passat mig segle i la seua música es gaudeix millor que mai, la qual cosa també arriba amb la de Camilo Sesto*. Coses de la vida: tots dos han acabat soterrats molt a prop l'un de l'altre.

* Supose que m'he fet major. Alaska em sorprenia com a artista, però la música no em deia res. Ara se sent millor. Hauré de tastar què ha passat amb el Julio Iglesias...

EL PRIMER NOVEL·LISTA: JORDI VALOR I SERRA

De Jordi Valor i Serra, n'havia sentit parlar;

evidentment, però no tinc record d'haver-li llegit alguna cosa. Fins ara. Per pur atzar, una altra vegada gràcies a Rodamots, vaig descobrir una novel·leta seua amb un títol suggeridor: Lina Morell. Un cas apassionant, publicat per l'editora valenciana SICANIA en 1964.

Confesse que el nom apuntava quelcom de lladres i serenos, però la publicació, de poc més de huitanta pàgines i format una mica més gran que el d'Estefanía, era una altra cosa. Sí que té una arrancada térbola, negra, amb una descripció de la zona lletja de València, amb les xiques "desgraciades" i personatges dubtosos, però després es converteix en un relat costumista de Mariola.

No és una novel·la negra ni res de semblant, però descriu paisatges, personatges, costums del que seria Agres en vespres de la Guerra civil amb una riquesa lèxica veritablement sorprenent i, també cal dir-ho, amb una mica d'ingenuïtat, especialment per causa de l'evolució posterior de la societat espanyola.

Molt interessant és el pròleg, els "Quatre mots només" que descriu el mateix autor, on explica que la publicació de 1964 en realitat la va escriure en març de 1942. "No tenia més pretensió -escriu Jordi Valor- que posar en relleu la vida tranquil·la i senzilla de la rodalia de la Serra Mariola en aquells moments en què tota l'Espanya semblava dominada pel virus de la política agressiva més desenfrenada".

Més endavant es refereix a la situació

literària d'Alcoi, en aquest cas pel que fa a l'any 1964. "Per aquestes latituds nostres del domini idiomàtic no és gaire corrent escriure la nostra llengua, i menys en prosa". Més endavant cita als poetes alcoians Mossén Tomàs Miró Pasqual, Mossén Enric Abat Vilaplana, En Salvador Doménec Aura, En Romà Vitòria Calafí, N'Antoni Valor Albors i en Miguel Gonsàlveç Farges. "Tots aquests són els precedents immediats de la poesia valenciana alcoiana -brotada al ressò de la lira llorentina- que ha concretat en l'astre rutilant que és en l'actualitat el nom de Joan Valls", concreta.

I amb contundència continua: "Però en prosa puc assegurar que sóc el primer que ha novel·lat a Alcoi. No sé si obriré camí o serà açò una espurna perduda en aquest ofegament que la nostra parla va sofrint des de fa segles". Un pioner, en conseqüència, de la narrativa en valencià, en el cas d'Alcoi.

Una publicació, doncs, molt recomanable, tant pel que fa a la narració com pel contingut del pròleg, on l'autor fa unes reflexions que gairebé seixanta anys més tard tenen la seua transdencència.

Us adjunte informació complementària, per si n'esteu interessats. Hi ha una expressiva entrevista de Lorenzo Rubio a Jordi Valor i Serra en Ràdio Alcoi en 1978.

http://rodamots.cat/escreix/nota-biografica-de-jordi-valor-i-serra/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Valor_i_Serra

https://devuelvemelavoz.ua.es/devuelveme-voz/visor.php?fichero=14341.mp3

NOVA VIDA PER A "PAPELERES"

L'històric edifici de "Papeleres"

Acte de presentació del pla per a "Papeleras" / Foto: IVACE

d'Alcoi té un futur; ça és, no té cap risc de convertir-se en una altra ruïna urbana, la qual cosa és un fet molt positiu. Papeleras Reunidas, SA, àlies El Bambú, va desaparéixer el juliol del 84, però un any més tard l'Ajuntament, aleshores gestionat per l'equip del batlle Josep Sanus, el va comprar, sembla que per un preu bastant simbòlic.

La seua cessió a la llavors naixent Generalitat Valenciana va permetre la instal·lació de l'Institut Tecnològic Tèxtil (ara, AITEX), que en uns mesos marxarà a Batoi. Recentment, l'equip del conseller d'Economia Rafa Climent i la directora de l'IVACE Júlia Company ha impulsat una solució de futur: hi anirà la Universitat Politècnica de València-UPV, que necessita més

Autofoto amb l'edifici / M. C.

dependències.

Un assumpte, doncs, nugat i ben nugat amb seny abans les eleccions.

Enhorabona.

P.D. Per si algú n'està interessat: la notícia de la creació d'AITEX li la va traure el periodista Lorenzo Rubio al conseller Andrés García Reche mentre retransmetia l'Entrada de Cristians de 1985 des del balcó de l'Ajuntament. Una exclusiva econòmica-festera de Ràdio Alcoi!

L’HOME QUE ENTENIA DE FUTBOL

Lorenzo entrevista a Juan Pérez Aura /Arxiu M. d'Alcoi

He conegut persones expertes en futbol, gent coneixedora dels mil i un detalls d’aquest esport. I que dir ara dels joves, adolescents, que coneixen noms i miracles dels jugadors de moda, molt millor que qualsevol matèria de classe. A mi em passava també, és clar, però amb els jugadors d’escacs…El periodista/locutor Lorenzo Rubio va ser el meu mestre.
    Al futbol, al gloriós Collao, seiem junts, primer en una llotja, al costat de la presidència, i més tard enmig de la tribuna. Al principi amb Jordi Alentado i posteriorment sols. Ell feia les cròniques per a La Verdad i jo per a l’Agència EFE.

Lorenzo Rubio entenia de futbol com ningú. De vegades s’emprenyava bastant. “Fíjate”, em deia als deu minuts del partit, “el número 7 de los otros nos está machacando; mira como nadie lo para. ¿Qué hace el míster que no lo arregla? Es fácil, sube a este, baja al otro y lo apaña”. I s’emprenyava més encara quan l’entrenador, en aquell temps Juan Muñoz o Luiche, mitja hora més tard feia exactament el que ell havia indicat. “¿Ahora, ahora?”, cridava.

El partit era l’excusa per xarrar. Ens passàvem llibres i ell era un apassionat de la lectura, especialment de Salman Rushdie, que adorava, abans que fóra condemnat pels integristes islàmics i obligat a viure amagat i protegit. Jo aprenia i anava fent cròniques fins que va arribar l’estiu i em va demanar que el substituïra en la corresponsalia de La Verdad durant el mes de juliol. M’ho va vendre molt fàcil: envies cada dia una crònica i tranquil… Més tard em va aclarir que això de treure notícies diàriament no era bufar i fer ampolles, sinó aixecar pedres una rere altra fins que trobares algun tresor, més o menys important.

L'última foto, quatre anys enrere

    Va ser el principi. Després, vam ser amics-competidors, però sempre ens retrobàvem més relaxadament a El Collao, fins que la meua etapa esportiva va concloure, encara que la relació es va convertir en diària per causa de la feina que compartíem i per la que ens disputàvem.

Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de sortir del llit cada dia a les 5.30 hores i marxar cap al carrer La Cordeta a fi que tots els alcoians tinguérem la informació local i meteorològica que ens permetia arrancar el dia. Era un ritu per a ell i per a la ciutadania, amb Ràdio Alcoi com a nexe comú. Des de llavors, ens vam veure de tarda en tarda: un dia a la Fira de Cocentaina, un altre al concert d’Any Nou, on, precisament, ens vam fer una foto (em negue a utilitzar l’anglicisme obligat), l’última. Ara fa quatre anys. Un mes després li vaig comunicar que començava a treballar de professor i encara tinc gravat en la memòria el seu comentari: “No te deseo suerte, no la necesitas”.

Eixe era Lorenzo Rubio Orsi.

Alineación de gala en Alcoy

Dicen que una imagen vale más que 1.000 palabras y en este caso es verdad, porque la fotografía que Valero captó en El Collao el 17 de marzo de 1968 refleja una época de Alcoy, social, periodística y deportiva. Diría que solamente faltan Lorenzo Rubio Orsi y José Pérez Valls (alias "Librería Historia") para que la instantánea hubiese estado completa. ¡Menuda alineación!

De pie (izquierda): Miguel Alentado, Modesto Moiña, Vicente Gisbert, Roberto Pérez, Francisco Lloréns, Paco Alba, Paco Esplugues, Mario Silvestre, Camilo Bito, Rafael Olcina y Floreal Moltó. Agachados (izquierda): Cándido Pérez, Miguel Ayuso, desconocido, Mario Candela y Rafael Verdú (alias, "Farra").
Fuente: Fototeca Municipal d'Alcoi