AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

Els records són això, records, imatges, sensacions. Recorde que el dia del soterrament, al cementeri d'Alcoi, plovia i bastant. El batlle Sanus portava les cendres i estava Lorenzo Rubio, amb el paraigua en una mà i la gravadora en l'altra. Amb la barba semblava un gegant del senyor dels anells. I gent, molta gent, però la memòria no conserva detalls específics de l'acte. Evidentment, parle del soterrament d'Ovidi Montllor, que ara fa trenta anys. Quatre dies podríem dir!

    A les xarxes socials la figura

Muntatge de l'escultura el 8 de març de 2013

d'Ovidi és objecte de debat en aquests temps, la qual cosa no deixa de ser un xic o bastant dolorosa, però així és la vida contemporània. També es pot veure que els admiradors no l'han oblidat... ni els detractors, tampoc. Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és la pervivència de la música. Ha passat mig segle i la seua música es gaudeix millor que mai, la qual cosa també arriba amb la de Camilo Sesto*. Coses de la vida: tots dos han acabat soterrats molt a prop l'un de l'altre.

* Supose que m'he fet major. Alaska em sorprenia com a artista, però la música no em deia res. Ara se sent millor. Hauré de tastar què ha passat amb el Julio Iglesias...

LA CAIXA DE CRÈDIT D'ALCOI: UNA EFEMÈRIDE OBLIDADA

Protesta al Parterre en la vespra del judici

Era plenament conscient que en uns dies arribarà el trenté aniversari de la fallida de la Caixa de Crèdit d'Alcoi, però confesse que no ho tenia en l'agenda; escric d'altres coses, que o bé tenia en cartera o bé em resulten més atractives ara per ara. També podia pensar inconscientment que d'aquesta tragèdia econòmica -així va ser per a moltes persones, que van perdre els estalvis- ja està tot dit des de fa anys.

Encenedor publicitari de la Caixa

    No obstant això, s'ha produït un imprevist. Al llarg d'una vespertina passejada estiuenca vaig coincidir amb Enrique Rodes i la seua esposa Maria Moltó i després de les salutacions i actualitzacions d'informació, va eixir el tema de la Caixa, de la cajita de crédito de Alcoy, expressió que utilitzava sovint el que fora màxim representant del col·lectiu dels afectats per la crisi de la caixa d'estalvis, sense oblidar Cati López, una lluitadora de primera, encara al peu del canó. "Aquest mes fa trenta anys", vaig comentar. "Així és, però de la caja ja no se'n recorda ningú: tu i jo solament", va dir Enrique.

    I d'aquesta conversa va eixir la idea

Una clienta mostra una llibreta en 2008

d'escriure alguna cosa, encara que no tinc cap intenció de reviure els fets, que estan contats i repicats! Més senzill és remetre's a la crònica que vaig escriure al diari INFORMACION ara fa deu anys, amb motiu del vinté aniversari, on tot està esquematitzat, encara que cal fer algunes matisacions.

https://www.informacion.es/alcoy/2013/08/02/afectados-dan-cerrado-proceso-caja-6605565.html

    Així, per exemple, és necessari explicar que el procés encara no està tancat completament un decenni més tard; formalment, segueix tot sota control i queden uns diners -una quantitat simbòlica- que tal vegada caldria distribuir entre els implicats, encara que siga per pur tràmit legal.   

Enrique Rodes

    Que jo sàpiga, al senyor Llopis fill les forces de seguretat de l'Estat o la Interpol no l'han trobat, per la qual cosa deu continuar en situació de crida i cerca. Tal vegada un dia, en un control, algú l'identifique i acabe en la garjola, encara que la seua condemna era bastant simbòlica. Una barbaritat em va comentar el seu advocat arran la fugida de la presó, perquè li faltava molt poc temps per complir la pena i quedar lliure i net. A més a més, allò de la propietat en la costa, en l'Alfàs del Pi, em sembla, no va tenir resultats positius: qüestions amb l'escriptura al registre.

Cati López, el primer dia del judici

    Capítols per tancar en la història d'una vida, de moltes vides que van ser alterades per una gestió econòmica criminal, com van determinar els tribunals al seu moment, especialment l'Audiència provincial d'Alacant i més tard el Tribunal Suprem.

PD. Les fotos són de l'autor, excepte la de l'encenedor que és de Todocolección.

TRENTA ANYS DEL CAMPUS D'ALCOI

Encara que no ho semble, el Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV) està de commemoració: en aquests temps hauria de bufar els trenta ciris al pastís d’aniversari, encara que la data precisa de concepció siga ignota. El juliol de 1991 la Generalitat Valenciana va acordar la compra de l’edifici industrial de Ferràndiz, la qual cosa podria ser considerada com a data oficial de naixença, però en realitat no és així: abans va haver-n'hi una altra més important encara si cap: el dia que es va decidir ubicar el Campus Universitari d’Alcoi al centre de la ciutat. Hui, ben endins del segle XXI, ningú no ho contesta, però aleshores va ser un acord revolucionari i molt, molt polèmic.

La plaça del Campus d'Alcoi / Foto UPV

Alcoi i el conjunt de l’entorn gaudeixen el 2020 d’un Campus Universitari que és cobejat per tot arreu: dos edificis moderns al centre històric, amb enllumenat natural i totes les instal·lacions tecnològiques necessàries, més un altre annex més recent amb equipament complementari i esportiu. Un col·legi major també al nucli urbà i una oferta consolidada d'habitatges adaptats als estudiants. I el que és tant o més important, una proposta educativa atractiva i experimentada, tradicional i alhora moderna, que manté intacte l’interés dels quasi 2.500 alumnes en un temps en què les universitats estan obligades a pugnar en una lluita gairebé fratricida per les matrícules.

Tot açò ara és una realitat, però l'any 1990 les coses no eren així. Alcoi gaudia d’una Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial (EUITIA), que era hereva de l’antiga Escuela de Peritos, que al seu torn continuava els estudis que el 1928 havia instaurat la mítica Real Fábrica de Paños: Alcoi era ciutat pionera al món industrial espanyol i necessitava tècnics qualificats -no sols per al tèxtil, també per al metall i el paper- que han estat formats constantment durant quasi dos segles.

José Sanus / Foto M. C.

En aquells temps, reprenem el fil, en Alcoi es va concebre la necessitat de renovar i ampliar el recinte universitari, llavors limitat a l’històric edifici del Viaducte, que havia estat gestat a principis del segle XX, inaugurat el 1923 i en servici des de la postguerra. I en aquest punt va haver-hi un pronunciament, una decisió contundent per part de tres persones que podríem dir són els pares del disseny del Campus que coneixem actualment: el rector Justo Nieto Nieto

El rector Justo Nieto

, el gerent de la UPV José Antonio Pérez García y l'alcalde José Sanus.Tots tres van apostar pel Campus Universitari en el centre històric, a partir de l’edifici de Ferràndiz, la qual cosa va ocasionar una forta disputa amb gran part de l’equip directiu i del professorat de l'EUITIA, inclòs l’aleshores director Roberto García Payá. Els docents apostaven per un campus al Viaducte, amb una ampliació al barranc de la Riba, i rebutjaven la derivació cap al centre.

La polèmica, més o menys soterrada i intensa, va continuar fins a l’obertura de l’edifici de Carbonell en 2006, moment en què el Viaducte es va deixar definitivament de costat i tota la comunitat educativa es va concentrar en la plaça Ferràndiz i Carbonell, endavant coneguda com la plaça del Campus. Trenta anys enrere es podien contemplar correctament ambdues opcions, segur que amb raons vàlides en cada costat, però actualment no hi ha color: seria impossible entendre la ciutat i el Campus Universitari d’una altra manera o en un altre lloc.

José Ant. Pérez /Diari La Veu

Per concloure, cal assenyalar que l’Ajuntament havia decidit assumir amb fons propis el cost econòmic de la compra del recinte de Ferràndiz -de fet, el contracte estava preparat- però l’alcalde Sanus va aconseguir la implicació del govern de la Generalitat Valenciana en el projecte i la institució autonòmica va finançar íntegrament l’operació, mentre la UPV es va fer càrrec de la rehabilitació i la remodelació de l’edifici.

FONTS: - Wikipèdia, història Universitària d'Alcoi (web del Campus), arxius personals i entrevistes vàries (especialment, amb D. Enrique Masiá Buades)