SANUS TORNA AL PSOE

Coincidint amb el dia del seu aniversari -el 24 de juliol- i amb els vint-i-cinc anys de l’eixida de l’Alcaldia d’Alcoi, Josep Sanus i Tormo ha formalitzat el reingrés com a militant del PSOE, del que s’havia donat de baixa en 2000. Com es recordarà, el canvi d’Alcaldia, que va passar dels socialistes al PP, va generar un munt de controvèrsia.

Sanus amb Vargas Llosa i Silvestre Vilaplana en un Mig Any

Ara les coses han canviat i, des de la seua retirada i sense cap ànim de protagonisme polític, Sanus ha corroborat la reincorporació al que havia sigut el seu partit i del que havia ocupat nombrosos càrrecs. “Ho faig des del convenciment i amb solidaritat amb tota la gent bona que hi ha al partit. Cal col·laborar perquè continue, perquè és imprescindible per a l’esquerra espanyola”, en tant reitera que “no aspire a cap càrrec, ni de regidor, ni de res”.

Aquestes afirmacions s’han produït coincidint amb el dia del seu aniversari i també de les bodes d’argent de l’eixida de l’Alcaldia, que havia ocupat des del 19 d’abril de 1979. Tot un capítol de la història recent de la ciutat.

Des de l'agrupació local del PSOE, que confirma la reincorporació, s’ha indicat, d’acord amb les fonts consultades, que no ha suposat cap tramitació especial, per causa que a l'època Sanus va demanar la baixa i ara s’ha fet la gestió inversa.

ADEU A UN VELL AMIC

En plena canícula he dit adeu a un amic, un veritable vell amic. Cap ensurt: res de soterrament. Era un tocadiscos, "el" tocadiscos. Aquell que el meu pare va comprar als anys setanta i que em va acompanyar tota la joventut. Allò que vaig escriure per la prova final de curs d'anglés, de la descoberta de Pink Floyd, Alan Parsons, Rick Wakeman, etc., va ser amb aquest aparell, marca Königer.

    Ho recordava bé. Va ser una

compra de l'extint Círculo de Lectores, un aparell que sonava esplèndidament i que ho reproduïa tot, fins i tot els discs de 78 rpm, que en teníem i encara en tinc alguns. Eren els temps dels cassets copiats i gravats de la ràdio, de les festes en el Búho o el Casablanca, la discoteca del Círculo Industrial, les audicions amb els amics...

    El meu fill l'ha comprovat aquests dies i funciona, més o menys bé, però el seu temps ha caducat. Ni tan sols hi ha altaveus amb la connexió adient, que segur es poden trobar. Poc importa, tenim un parell més de reproductors i fins i tot

un que permet passar les coses al format digital. Quins temps! Per això, el seu temps ha transcorregut i ara conclourà a l'ecoparc... O, no, perquè a la millor algú se l'emporta i li dona nova vida. Sort, amic!

    He fet una foto d'acomiadament i, a més a més, he trobat al mur de Wallapop algú que ven un comprovant de la quota mensual, perquè resulta que aquests aparells també es compraven a terminis, com en l'inoblidable Agudo d'Alcoi. Mai et gitaràs sense aprendre alguna cosa nova!

DESFICACI EN SOL SOSTINGUT

Confesse que segueix de lluny, de

molt lluny, la programació estiuenca cultural alcoiana, un compendi de festivals de fi de curs, amb propines interessants com per exemple els concerts d'aquesta vesprada. No és quelcom de nou, sinó el que passa des dels gloriosos -i caríssims, cal dir-ho tot- dies del Mediàtic Festival, encara que ens ha deixat com a heretatge el Moniàtic, un esdeveniment capital entre la cultura podríem dir alternativa.

    Per quin motiu actualitze la reflexió? Perquè hui, divendres 4 de juliol, a la vesprada, hi ha dos actuacions musicals simultànies: Una al Círculo Industrial i l'altra a la

Glorieta, i a banda programació festiva en Santa Rosa. Quin llumener o llumenera ha dissenyat aquest calendari? Entre altres coses, tinc entés que hi ha una comissió en alguna part que s'ocupa que açò no passe.

    Doncs, caldrà pensar que és intencionat. Que poc importa el resultat, el que interessa és la convocatòria: molts actes, moltes presentacions, molta publicitat... Ah! Si no recorde malament, des de la caiguda del Mediàtic, la regidoria corresponent ha estat gestionada per persones de tres partits diferents...

    Conec gent assídua i que conta com en el recent espectacle d'una entitat musical senyera d'Alcoi eren catorze

de públic i zero que no foren familiars dels participants, una cosa que ha succeït més vegades... No m'estranya.

    En fi, allà cadascú, però això de hui em sembla una falta de respecte cap a les persones i entitats organitzadores, perquè em consta de molt bona font que en una s'han assabentat aquest matí que tenien un concert rival/competidor/complementari a dos-cents metres...

    Si no lo veo, no lo creo, que diria un castís!

PD Aporte les fotos perquè es veja que no és una catarsi personal traumàtica estiuenca, causada per la xafogor del quitrà alcoià que es desfà.

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)

In 1994, 1995 or 1996, I don't exactly remember, I did an interview with Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). It was in a car in Alcoi. Really.

He was going to the Hotel Reconquista to the square of towers in Cotes Baixes. The newspaper wanted an interview and I agreed with his representative to talk with the bullfighter while he was going to the bullring.

Was a bit surreal, indeed! And Mr. Janeiro had a deep conversation: Yes, not, I don't know, maybe… All that was with his andalusian accent. The interview was published the next day in the newspaper Informacion: the questions had three lines and the answers, two or three words.

After that, my mother sometimes told me about the gossip of Mª José Campanario and Jesulín de Ubrique, but I wasn’t interested in that. In the old world, the famous people were the rich women and men, the Hollywood actors and actresses, or queens, kings, and noble people too.

The magazines like Hola (=Hello in England) or Lecturas taught us what their amazing houses or palaces like, and their parties or weddings. It was a wonderful world.

* “Famosillos” was a word that the painter from Alcoi, Ramón Castañer, told me. He often went with his wife, Pepa Botella, to the Royal Theater in Madrid, and he said that there were the famous, and the “famosillos” (=people who stick to the famous to be popular).

LA FAMA, ELS FAMOSOS I ELS “FAMOSILLOS”

L’any 1994, 95 o 96, no recorde amb exactitud, vaig fer una entrevista

a Jesulín d'Ubrique (=Jesús Janeiro). Va ser en un cotxe, a Alcoi. De veritat. Anava des de l’Hotel Reconquista fins a la plaça de bous de Cotes Baixes. El diari volia una entrevista, i jo vaig acordar amb el seu representant parlar amb el torero mentre es dirigia a la plaça.
Va ser una mica surrealista, de debò! I el senyor Janeiro tenia una conversa molt profunda: “Sí”, “No”, “No ho sé”, “Potser…” Tot això amb el seu marcat accent andalús. L’entrevista es va publicar l’endemà al diari Información: les preguntes tenien tres línies, i les respostes, dues o tres paraules.

Posteriorment, ma mare de vegades em contava coses de xafardejos de Mª José Campanario i Jesulín d'Ubrique, però a mi no m’interessava gaire. Al món antic, els famosos eren els rics i riques, els actors i actrius de Hollywood, o els reis, les reines i també els nobles. Les revistes com ¡Hola! (=Hello a Anglaterra) o Lecturas ens ensenyaven com eren les seues cases o palaus meravellosos, i les seues festes o els casaments. Era un món meravellós.

* “Famosillos” és una paraula que em va ensenyar el pintor alcoià Ramón Castañer anys enrere. Sovint anava amb la seua dona, Pepa Botella, al Teatre Reial de Madrid, i contava que allí estaven els famosos i al costat, els famosillos (=gent que s’arrima als famosos per ser populars).

LA FAMA, LOS FAMOSOS Y LOS “FAMOSILLOS”

En 1994, 95 o 96, no recuerdo con precisión, hice una entrevista a Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). Fue en un coche, en Alcoy.

De verdad. Iba desde el Hotel Reconquista hasta la plaza de toros de Cotes Baixes. El diario quería una entrevista, y yo acordé con su representante hablar con el torero mientras iba hacia la plaza.

¡Fue bastante surrealista, la verdad! Y el señor Janeiro tenía una conversación muy profunda: “Sí”, “No”, “No sé”, “Puede ser…” Todo con su acento andaluz. La entrevista se publicó al día siguiente en el periódico Información: las preguntas tenían tres líneas, y las respuestas, dos o tres palabras.

Posteriormente, mi madre a veces me contaba cotilleos sobre María José Campanario y Jesulín de Ubrique, pero apenas me interesaba. En el mundo antiguo, los famosos eran los ricos, los actores y actrices de Hollywood, o los reyes, reinas y también la nobleza. Las revistas como ¡Hola! o Lecturas nos enseñaban cómo eran sus casas o palacios impresionantes, y sus fiestas o bodas. Era un mundo maravilloso.

* “Famosillos” fue una palabra que me enseñó el pintor alcoyano Ramón Castañer. Iba a menudo con su mujer, Pepa Botella, al Teatro Real de Madrid, y decía que allí estaban los famosos y los famosillos (=gente que se arrima a los famosos para ser popular).

...........................

- Entrada realitzada a partir d'una tasca per al curs d'anglés oral impartit a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi per la docent Amalia Sánchez.

- ChatGPT ha col·laborat en les tasques de correcció i traducció.

- Material gràfic cedit pel Club Taurino d'Alcoi.

NO TOTS ELS DIVENDRES SÓN 13, PER SORT!

Quin plaer descobrir un llibre i una escriptora, en aquest cas! Va ser divendres 6 de juny de 2025 que anàrem al mercadet de l’IES Andreu Sempere, d’Alcoi, a la Hispanitat, al terreny de l’antic Xitxarra que en un temps anava fins a Gandia. Aquest IES ara és itinerant, com alguns profes, perquè la seua seu està en obres -per fi!- i la comunitat

escolar comparteix espai amb l’Escola d’Idiomes i l’edifici universitari del Viaducte. Açò encara durarà un temps.

Al que anàvem. Al mercadet, em va atraure de seguida el títol d’un llibre: Divendres 13 i altres històries inquietants, de Rosa-Maria Colom i amb acurats dibuixos de Mabel Pièrola. Recorde poc de la pel·lícula que, fa un milió d’anys, va tindre tanta anomenada, però, en canvi, conserve prístina memòria d’esdeveniments al seu voltant, més que res del final. Un divendres a la tarda eixíem del Club Escacs Alcoi de jugar ràpides -partides a cinc minuts cadascú- i algú va comentar que aquella nit passaven la pel·lícula.

Aquesta persona la coneixia i ens va avisar: molta atenció al final! La mare que va el final de la pel·liculeta! De les vegades que més ens ha impactat una escena. Transcorregut un temps, Divendres 13 va tornar a la tele i, en aquest cas, vaig avisar a la família: cura amb el final! Doncs, una persona propera, sexagenària, va caure

L'autora / Bromera

cap arrere del sofà on estava i d’una puntada va llançar a les altes la tauleta baixa. Sembla que el seu cor va començar a trontollar des d’aquell dia… Com en una pel·lícula de por, però en la vida real.

Doncs, Divendres 13 i altres històries inquietants, comprat per un euro en un mercadet solidari, va pel mateix camí. Des de la violinista fantasma, amb reminiscències de la xiqueta de la carretera, al seny de Jordi, que enganya a la mort: un tema recurrent, però no per això menys interessant. No falta el record de El jugador de Petrer, clàssica rondalla d’Enric Valor, per proximitat temàtica. I arribem al relat que dona títol, amb màgia negra i un rerefons de complicades relacions familiars, per a concloure amb una màgica contada o rondalla al voltant d’un rellotge anglés. Un destí esgarrifós.

És un llibre destinat al públic infantil, especialitat de l’autora, però recomanable per a tots els públics. No deixa indiferent, entre descripcions amb un vocabulari que donaria quefer a alumnes de primer de BAT. Llegir, gaudir i aprendre, tres en un, com el producte! I tot això, en un bufit (et quedes amb ganes de més).

NAUFRAGI DES DEL SALT

És una caiguda, com un naufragi sobtat, a l’estil del Titànic, més o menys voluntària, però que metaforitza els entrebancs de la vida, els quals de vegades ens condueixen a un atzucac tristament definitiu. Més o menys, així arranca Després del salt, la segona i nova novel·la de Natàlia Gisbert Abad, igualment sota l’aval d’un guardó, en aquest cas l’Enric Valor de narrativa i més recentment com a la millor publicació negra en valencià.

Resulta més bé complicat comentar

un llibre de lladres i serenos sense contar que l’assassí és el majordom, encara que tinc una certa experiència perquè així ho feia amb els meus alumnes: si vols detalls, ves de cap al llibre. Si Vi i veritas va ser una descoberta, Després del salt -en minúscula, la qual cosa té el seu punt- és una confirmació i alhora una promesa. Confirma que el debut no va ser una casualitat i promet noves sorpreses. Sí, sorpreses: cada llibre és una aventura.

Com s’explica en la contraportada, una dona es precipita des del Salt -o siga, fa un salt-, la qual cosa mata a la família (“impotència absoluta i definitiva”), com normalment ocorre amb els suïcidis, encara que la incrèdula germana posa en marxa una investigació paral·lela o complementària a la policial. Per cert, retrobem una vella coneguda, la comissària Maia Serra, cap de la Policia Nacional en Alcoi*. Tot açò obre un ventall d’intrigues, històries fosques i dolentes, crims, relats encreuats passats i presents, com també de sorpreses i girs argumentals que deixen expectant el lector fins que s’arriba a la conclusió, una conclusió lluny d’allò que podries haver pensat.

Personatges quotidians, de la

Zona Alta d’Alcoi, metges, psicòlegs i psiquiatres, policies poc amables, dolents maquiavèl·lics, misèries individuals… De tot es pot trobar en dues-centes i poques pàgines, encara que denses, amb descripcions i reflexions que cal assolir. El llenguatge, com ja succeïa en Vi i veritas, és dens, contundent, amb profusió de cultismes o mots lluny del valencià comú. Un devessall de paraules. L’autora, per cert, fuig d’utilitzar xorro, com fem el comú dels alcoians, i opta per caiguda (“la caiguda lliure de l’aigua davall dels rajos del sol”) o cascada, encara que el col·loquialisme figura en el DNV -però no en Optimot. I expressions: “testimoniances alienes de decisions errònies”, “nàufrags de les seues circumstàncies”, “l’oblit oblidat d’algú a qui ningú va estimar bé”...

Diuen que la segona obra consolida un creador, que darrere una meravella, fruit d’un enginy acumulat, és complicat esbrinar una segona. No és aquest el cas, com fàcilment es pot comprovar amb la lectura, tan recomanable o més que la primera.

Gaudiu-la!

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/12/lobscura-veritat-del-vi.html

HABEMUS PAPAM

L’actualitat, de vegades, ens deixa bocabadats. És allò que va passar l’11 de febrer de 2013, quan Benedicto XVI va anunciar la seua renúncia o dimissió, una cosa que feia com a cinc segles que no havia succeït. Va ser la seua decisió, respectable a parer meu.

Festes 2023, amb Ismael Ortiz i Josep M. Segura

Era un assumpte que desconeixia i desconec per complet, encara que la pel·lícula Los dos papas -que si no l’heu vista, us la recomane- ens dona alguna pinzellada del que va ocórrer.

Escric aquestes línies poc després d’haver conegut la desaparició del seu successor el papa Francisco, de nom Jorge, la qual cosa li dona una certa familiaritat alcoiana. L’home portava temps amb la salut trasbalsada i finalment ha ocorregut: RIP. Ara falta veure si serà santificat tan de pressa com algun predecessor i també qui continuarà la tasca de Pere.

Tampoc vull escriure succintament de la desaparició, sinó de l’arribada. En produir-se la dimissió de l’antic cardenal Ratzinger, el diari em va demanar reaccions de personalitats de la zona i, primer que ningú, vaig telefonar al llavors vicari, Ismael Ortiz. Era una trucada pertinent, com a màxim representant de l’Església Catòlica en Alcoi. No recorde el detall de la conversa, però sí que hi havia una sensació de sorpresa en tractar-se d’un fet tan inesperat.

Van transcórrer uns dies, no molts, jo recorde que vaig gaudir d’unes petites vacances, i en tornar a la feina es va produir el concili i la fulgurant elecció del papa Francisco (segons la referida pel·lícula, l’assumpte estava ja previst abans de la renúncia). Altra vegada em van encarregar reaccions i, evidentment, vaig cridar al pare Ortiz. Tampoc recorde les paraules, encara

Ismael amb Indalecio Carbonell i el pare Alex

que sí la reacció. Li vaig comentar que si l’1 de febrer ens hagueren dit que el papa dimitiria i que tindríem un nou papa argentí, ens haguérem fet un tip de riure. I així va ser, vam riure per la concatenació d’episodis singulars.

Temps després, Ismael Ortiz va marxar a Puçol i més tard a Alaquàs on fa la seua tasca pastoral i social, mentre la meua carrera periodística va acabar i, sobtadament, vaig acabar de profe d’institut. Tant a Ismael com al papa els he seguit la pista, encara que de lluny.

Ah! Si voleu gaudir d’una pel·lícula que reflecteix com cap altra l’ambient de l’elecció clàssica d’un papa, us recomane Las sandalias del pescador, amb Anthony Quinn.

NOSTÀLGIA DE GIRONÉS

Ha sigut com obrir la porta dels

històrics Billars Gironés, en la plaça d’Espanya d’Alcoi, que en primer terme tenia les màquines del joc del milió o pinball, darrere els futbolins i al fons els billars pròpiament dits. Allí gaudíem quan teníem algun xavo en la butxaca i ens pelàvem alguna classe, encara que al meu cas era més en la Cafeteria Califòrnia. Gironés era més per l’EUITIA i l’institut, quan encara hi era al Viaducte, que també tenien l’Ecuador, que, per cert, encara existeix.

Per això, aquest matí, mentre

passejàvem pel Retro Weekend Alcoi, al pavelló esportiu del Campus de la Politècnica, ha sigut com tornar molt temps enrera. Quina partida de pinball, a més, sense límit de boles! I eren de diferents èpoques, no del temps de joc al saló que hi havia en la cantonada de Mossèn Torregrosa i Sant Joan, però sí antigues. Aquesta és la part que m’ha interessat, però després estaven els jocs bàsics de consola, amb l'Spectrum i les

més modernes, o l’històric joc del Tetris. Quin mestratge tenien amb aquest joc d’habilitat els estudiants japonesos de guitarra de José Luis Gonzàlez. Era impressionant veure’ls jugar, per exemple a Yuki Inoue, desaparegut massa d’hora.

A banda de tot açò, molta oferta cultural i lúdica especialitzada, a càrrec de gent d’Alcoi i de fora… I espectacle, de la Guerra de les Galàxies, Els Vengadors i Mazinger Z, especialment. De fet, hem ensopegat amb R2D2 pels corredors. Molta imatge, molt ambient i tot molt a gust.

Encara sou a temps, perquè continua fins al diumenge 23 de març de migdia.

PLATS MÉS O MENYS BRUTS

Una cosa que els meus alumnes de valencià han hagut de patir/gaudir sovint és una sèrie de televisió, de TV3 concretament: Plats bruts. Al principi, rebia moltes queixes perquè no se entiende, però no fa molt que l’esmentada cadena va penjar en la web els capítols amb els corresponents subtítols, la qual cosa ens va facilitar la tasca i va disparar l’interés.

Confesse que hi vaig arribar en llegir que Jordi Sànchez havia estat en l’UCI per causa de la COVID, i que en algun moment havia estat més enllà que ací. Aquest actor és conegut entre els adolescents, perquè participa en La que se avecina, Mariscos Recio, i els van sorprendre les imatges de Sànchez amb cabellera i molt jove als primers capítols, que són de 1999. 

A més, és una sèrie que

es pot veure perfectament en classe perquè encara que tracta temes delicats, ho fa amb humor, amb diversió i amb pràcticament gens de política. Alguna referència a personatges catalans, però molt de passada. És això, una sèrie per a riure i per aprendre la llengua, la qual cosa és important. Aquestos dies he vist alguns episodis que tenia oblidats i la veritat és que no sembla que hagen passat vint-i-cinc anys, perquè mantenen intacte el bon rotllo.

En realitat, va començar en l’època de la popular Periodistas, on Joel Juan tenia un paper i vaig llegir que ho deixava de costat per una sèrie de TV3, que va resultar ser aquesta. Així que Joel i Jordi van fer una parella improbable de companys de pis, amb el suport d'Anna Maria Barbany, Mònica Glaenzel i l’alcoià Pau Durà, com a companys principals, i Ramon i Mercedes amb papers significatius. Després apareixen altres actors, secundaris, però amb papers històrics, com el metge que atén el part a domicili de la Lídia àlies La Sapo. No us perdeu aquest capítol, amb Elisenda Roca en tota la seua esplendor.

L’humor violent d’Ana Maria Barbany, la innocència més o menys fingida de la Mònica, amb una proliferació de moments que serien propis dels Xiripitiflàutics, la filosofia de vida de Pau Durà (el món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses de Joyce* i els que no…), es combinen amb el xiquet David i el gairebé iaio Lòpez, tan diferents com concomitants en tantes coses. En alguna part he llegit que Siete vidas està basada en aquesta, especialment el paper d’Amparo Baró.

Per què precisament hui he escrit d’aquest tema? Perquè he acabat de llegir Plats bruts (el llibre), una disquisició metafísica al voltant de la sèrie, els personatges, la dicotomia entre els actors i els papers que

escenifiquen, els guionistes, molt importants en aquest cas, i també per la productora, El Terrat. Jordi Botella, al seu temps de director de la Casa de Cultura d’Alcoi, em va contar que aquesta colla eren tots exalumnes de La Salle de Reus… Quina promoció!

El llibre, editat ara fa just vint-i-cinc anys, és una disbauxa al voltant de tot, però recull alguns dels diàlegs més interessants que s’han escoltat a la sèrie, per la qual cosa, si el trobeu, us farà passar una bona estona. Molt bona. Paraula d’alcoià (parafrasejant a Isabel-Clara Simó).

Ah! El Consell Europeu ens obliga a aprendre competències bàsiques de les llengües i de vegades en valencià/català resulta complicat trobar material audiovisual, especialment en el primer cas. Fa uns dies una xiqueta de 4t d’ESO de l’Arnauda va quedar bocabadada quan li vaig bufar que en youtube tenia un Tenorio d’Estudio 1 de RTVE que era el llibre. Això sí, en blanc i negre! En l’altra llengua, aquestes possibilitats són molt limitades i als profes ens costa trobar material adient.

* Pol, el Pau Durà de la sèrie, mai va llegir l’Ulisses.