PLATS MÉS O MENYS BRUTS

Una cosa que els meus alumnes de valencià han hagut de patir/gaudir sovint és una sèrie de televisió, de TV3 concretament: Plats bruts. Al principi, rebia moltes queixes perquè no se entiende, però no fa molt que l’esmentada cadena va penjar en la web els capítols amb els corresponents subtítols, la qual cosa ens va facilitar la tasca i va disparar l’interés.

Confesse que hi vaig arribar en llegir que Jordi Sànchez havia estat en l’UCI per causa de la COVID, i que en algun moment havia estat més enllà que ací. Aquest actor és conegut entre els adolescents, perquè participa en La que se avecina, Mariscos Recio, i els van sorprendre les imatges de Sànchez amb cabellera i molt jove als primers capítols, que són de 1999. 

A més, és una sèrie que

es pot veure perfectament en classe perquè encara que tracta temes delicats, ho fa amb humor, amb diversió i amb pràcticament gens de política. Alguna referència a personatges catalans, però molt de passada. És això, una sèrie per a riure i per aprendre la llengua, la qual cosa és important. Aquestos dies he vist alguns episodis que tenia oblidats i la veritat és que no sembla que hagen passat vint-i-cinc anys, perquè mantenen intacte el bon rotllo.

En realitat, va començar en l’època de la popular Periodistas, on Joel Juan tenia un paper i vaig llegir que ho deixava de costat per una sèrie de TV3, que va resultar ser aquesta. Així que Joel i Jordi van fer una parella improbable de companys de pis, amb el suport d'Anna Maria Barbany, Mònica Glaenzel i l’alcoià Pau Durà, com a companys principals, i Ramon i Mercedes amb papers significatius. Després apareixen altres actors, secundaris, però amb papers històrics, com el metge que atén el part a domicili de la Lídia àlies La Sapo. No us perdeu aquest capítol, amb Elisenda Roca en tota la seua esplendor.

L’humor violent d’Ana Maria Barbany, la innocència més o menys fingida de la Mònica, amb una proliferació de moments que serien propis dels Xiripitiflàutics, la filosofia de vida de Pau Durà (el món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses de Joyce* i els que no…), es combinen amb el xiquet David i el gairebé iaio Lòpez, tan diferents com concomitants en tantes coses. En alguna part he llegit que Siete vidas està basada en aquesta, especialment el paper d’Amparo Baró.

Per què precisament hui he escrit d’aquest tema? Perquè he acabat de llegir Plats bruts (el llibre), una disquisició metafísica al voltant de la sèrie, els personatges, la dicotomia entre els actors i els papers que

escenifiquen, els guionistes, molt importants en aquest cas, i també per la productora, El Terrat. Jordi Botella, al seu temps de director de la Casa de Cultura d’Alcoi, em va contar que aquesta colla eren tots exalumnes de La Salle de Reus… Quina promoció!

El llibre, editat ara fa just vint-i-cinc anys, és una disbauxa al voltant de tot, però recull alguns dels diàlegs més interessants que s’han escoltat a la sèrie, per la qual cosa, si el trobeu, us farà passar una bona estona. Molt bona. Paraula d’alcoià (parafrasejant a Isabel-Clara Simó).

Ah! El Consell Europeu ens obliga a aprendre competències bàsiques de les llengües i de vegades en valencià/català resulta complicat trobar material audiovisual, especialment en el primer cas. Fa uns dies una xiqueta de 4t d’ESO de l’Arnauda va quedar bocabadada quan li vaig bufar que en youtube tenia un Tenorio d’Estudio 1 de RTVE que era el llibre. Això sí, en blanc i negre! En l’altra llengua, aquestes possibilitats són molt limitades i als profes ens costa trobar material adient.

* Pol, el Pau Durà de la sèrie, mai va llegir l’Ulisses.

L'amiga de Valldoreix

Al llarg dels anys s'havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s'havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l'escriptora havia publicat "Júlia", una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l'APA (això de l'AMPA encara no s'havia inventat) de l'Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa "forta" pels escolars de BUP.

Una de les seus últimes publicacions

I recorde especialment l'última volta que la vaig veure i que vàrem parlar-ne. Casualitats de la vida. La fotògrafa Juani Ruz i jo mateix estàvem a la porta de l'hotel AC on esperàvem l'arribada de Camilo Sesto, la vespra del seu històric nomenament com Fill Predilecte d'Alcoi... i va eixir una dona, que vaig reconéixer quan va parlar. Era Isabel-Clara, que preguntava a un transeünt per on s'anava al centre de la ciutat. Amb una mica d'ironia, li vaig fer notar que com una alcoiana predilecta com ella no s'orientava i es va justificar dient que havia arribat de nit i que no se situava. "Això del costat és la caserna d'infanteria", li vaig dir... i ho va tenir clar. Va marxar a un acte en el campus de la Politècnica de València.

Gairebé de seguida va arribar Camilo Sesto i va ser el maremàgnum, per la qual cosa fins més tard no vaig assumir que eren els dos últims fills predilectes de la ciutat d'Alcoi, que, coses de la vida, han desaparegut en molt poc temps de diferència. I no oblidem que el panteó alcoià és bastant reduït.

Ha estat una dona de lletres, que sempre ha militat d'alcoiania, la qual cosa no deixa de ser meritòria en un país on els índexs de lectura són... els que són, i que ara va a l'Olimp literari.