LLUNA REVISITADA

La Lluna, hui, des d'Alcoi

Llàstima que la situació geo-política ens haja espatllat la tornada a la Lluna, perquè allò que va passar el 1969 va ser cabdal per a la meua generació. Teníem deu anys, més o menys, i les fotos, les imatges, els cromos que corrien de mà en mà, ens van impactar. Per cert, també hi havia una guerra, la del Vietnam... que sembla molt llunyana, però respon a interessos similars.

    Per això, aquest matí, quan he vist la Lluna per sobre la xemeneia de Matarredona -una clàssica indústria tèxtil d'Alcoi, ara recuperada per Vídua de Rafael Gandia- he tractat de fer una foto, que més o menys ha resultat. No es veu la nau espacial Orió dels EUA, encara que en alguna part deu ser.

    Un moment important, transcendent,

La nau Orió aquest matí /NASA Vilaweb

i també real. Fa un parell d'anys una nau de l'Índia va fotografiar el que queda de l'Apol·lo XI, ho dic pel que fa als incrèduls, amants de les conspiracions, etc. Jo també tinc una certa devoció per les coses rares, però a altres nivells. La terra no és plana, Amstrong va trepitjar la Lluna i l'escalfament global ens deixarà sense platges.

PD. Temps enrere va haver-hi una tràgica notícia al voltant d'un dels pioners de la lluna, que comparteix amb vosaltres, per curiositat.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2024/06/sempre-hi-ha-dos-cadavers-de-mes-o-tres.html

Que tinguin bona lluna! Recordant aquell mític presentador gastronòmic de l'origen de TV3.

PLATS MÉS O MENYS BRUTS

Una cosa que els meus alumnes de valencià han hagut de patir/gaudir sovint és una sèrie de televisió, de TV3 concretament: Plats bruts. Al principi, rebia moltes queixes perquè no se entiende, però no fa molt que l’esmentada cadena va penjar en la web els capítols amb els corresponents subtítols, la qual cosa ens va facilitar la tasca i va disparar l’interés.

Confesse que hi vaig arribar en llegir que Jordi Sànchez havia estat en l’UCI per causa de la COVID, i que en algun moment havia estat més enllà que ací. Aquest actor és conegut entre els adolescents, perquè participa en La que se avecina, Mariscos Recio, i els van sorprendre les imatges de Sànchez amb cabellera i molt jove als primers capítols, que són de 1999. 

A més, és una sèrie que

es pot veure perfectament en classe perquè encara que tracta temes delicats, ho fa amb humor, amb diversió i amb pràcticament gens de política. Alguna referència a personatges catalans, però molt de passada. És això, una sèrie per a riure i per aprendre la llengua, la qual cosa és important. Aquestos dies he vist alguns episodis que tenia oblidats i la veritat és que no sembla que hagen passat vint-i-cinc anys, perquè mantenen intacte el bon rotllo.

En realitat, va començar en l’època de la popular Periodistas, on Joel Juan tenia un paper i vaig llegir que ho deixava de costat per una sèrie de TV3, que va resultar ser aquesta. Així que Joel i Jordi van fer una parella improbable de companys de pis, amb el suport d'Anna Maria Barbany, Mònica Glaenzel i l’alcoià Pau Durà, com a companys principals, i Ramon i Mercedes amb papers significatius. Després apareixen altres actors, secundaris, però amb papers històrics, com el metge que atén el part a domicili de la Lídia àlies La Sapo. No us perdeu aquest capítol, amb Elisenda Roca en tota la seua esplendor.

L’humor violent d’Ana Maria Barbany, la innocència més o menys fingida de la Mònica, amb una proliferació de moments que serien propis dels Xiripitiflàutics, la filosofia de vida de Pau Durà (el món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses de Joyce* i els que no…), es combinen amb el xiquet David i el gairebé iaio Lòpez, tan diferents com concomitants en tantes coses. En alguna part he llegit que Siete vidas està basada en aquesta, especialment el paper d’Amparo Baró.

Per què precisament hui he escrit d’aquest tema? Perquè he acabat de llegir Plats bruts (el llibre), una disquisició metafísica al voltant de la sèrie, els personatges, la dicotomia entre els actors i els papers que

escenifiquen, els guionistes, molt importants en aquest cas, i també per la productora, El Terrat. Jordi Botella, al seu temps de director de la Casa de Cultura d’Alcoi, em va contar que aquesta colla eren tots exalumnes de La Salle de Reus… Quina promoció!

El llibre, editat ara fa just vint-i-cinc anys, és una disbauxa al voltant de tot, però recull alguns dels diàlegs més interessants que s’han escoltat a la sèrie, per la qual cosa, si el trobeu, us farà passar una bona estona. Molt bona. Paraula d’alcoià (parafrasejant a Isabel-Clara Simó).

Ah! El Consell Europeu ens obliga a aprendre competències bàsiques de les llengües i de vegades en valencià/català resulta complicat trobar material audiovisual, especialment en el primer cas. Fa uns dies una xiqueta de 4t d’ESO de l’Arnauda va quedar bocabadada quan li vaig bufar que en youtube tenia un Tenorio d’Estudio 1 de RTVE que era el llibre. Això sí, en blanc i negre! En l’altra llengua, aquestes possibilitats són molt limitades i als profes ens costa trobar material adient.

* Pol, el Pau Durà de la sèrie, mai va llegir l’Ulisses.

LA VIDA SIN NETFLIX / LA VIDA SENSE NETFLIX

Logotipo de la compañía / Wikimedia Commons

La vida sin Netflix. Titular de reportaje y de la realidad. La gigantesca compañía global ha decidido -con todo su derecho, por cierto- modificar las reglas del juego y muchos/algunos/unos cuantos ciudadanos nos hemos quedado en el banquillo, aunque sin visión del campo de juego, en este caso televisivo.

El viernes fue el primer día. ¡Y sobrevivimos! Bien es cierto que tenemos alternativas, y que siempre podemos recurrir a Paramount o alguna otra cadena tradicional con series, que te dejan muuuuuucho tiempo para repasar viejos cómics de Mortadelo y Filemón durante las largas pausas.

¡Ah! También nos adaptamos a vivir sin TV3.

........................................

La vida sense Netflix. Titular de reportatge i de la realitat. La gegantesca companyia global ha decidit -amb tot el dret, per cert- modificar les regles del joc i molts/alguns/uns quants ciutadans ens hem quedat en la banqueta, encara que sense visió del terreny de joc, en aquest cas televisiu.

Divendres va ser el primer dia. I vam sobreviure! Per bé que tenim alternatives, i que sempre podem recórrer a Paramount o alguna altra cadena tradicional amb sèries, que et deixen mooooooolt de temps per a revisar els vells còmics de Mortadel·lo i Filemó en les llargues pauses.

Ah! També ens vam adaptar a viure sense TV3...

AQUELLA INSÒLITA GLÒRIA DE 2019

Si ha existit una Glòria de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi que podríem qualificar d'insòlita és sense cap dubte aquella del meravellós any de 2019; aquella que va ser ajornada dues vegades per una meteorologia adversa i que, finalment, va triomfar en una tarda de dissabte, vespra d’un diumenge electoral. Ah! I va ser doble! Primer els adults i després, la Infantil. I déu-n’hi-do! Hi havia hòmens i dones, xiquetes i xiquets. Grandiós.

Imatge de la Glòria 2019 al seu pas per Sant Nicolauet: cares de Festa / M. Candela

    I va ser l'última, perquè més tard ens va passar allò que més temen Astèrix i Obèlix: el cel es va desplomar sobre el nostre cap en forma de pandèmia.

    Fins hui, que el 17 d’abril de 2022 recuperem la Glòria, una Glòria endolada per tots aquells que s’han quedat pel camí en aquests temps de tristor infinita, i amb un record especial a Salvador Domenech, que no ha pogut acomplir el seu somni de representar les Tomasines.

El sergent dels cristians / M. C.

Tanmateix, la Glòria simbolitza la reactivació del món primaveral després de l’obscuritat de l’hivern, la renaixença del camp, de les flors, el sol que ens comença a enlluernar… No deuen ser paraules textuals d’Adrian Espí, però recullen el sentiment que el també recentment desaparegut fester “navarro” ha expressat al llarg d’un milió d’articles en més de seixanta anys.

Músics en la Glòria 2019 / M. C.

    No és un dia de tristor, sinó de Pasqua, en el sentit religiós catòlic -als musulmans els queda Ramadan fins al 3 de maig- i també social, cultural i festiu, per tot allò que representa per a Alcoi, Banyeres, Onil, Agullent, Muro… I tantes altres poblacions veïnes. Siga com siga, gaudim tots es possibles, perquè aquest món ha esdevingut imprevisible!

    Que tinguen bona Festa! (recordant aquell pioner de la TV3 que ens delectava amb la seua “Bona cuina!” i ens sorprenia amb el seu català enrevessat!).*

    *Acompanye aquest text amb unes imatges de la Glòria, especialment una on apareix la primera gloriera de la Lleganya, una filà sempre molt propera al meu cor.

Crònica de Ràdio Alcoi

Per acabar, adjunte un article al voltant d'un aspecte literari d'aquesta Glòria que vaig publicar llavors al Diari INFORMACIÓ.

GLORIERA LITERARIA, GLORIERA REAL

El escritor Antonio Revert imaginó en 1989 una gloriera para la "Llaganya" que 30 años más tarde se ha convertido en realidad.

Mario Candela

La realidad materializa en este caso la ficción literaria, pero no es exactamente así: ni son los mismos tiempos, ni las circunstancias son las mismas. Han pasado 30 años de un episodio a otro, pero en realidad se trata de dos mundos muy diferentes.

Habría que remontarse a la primavera de 1989. Aquel año, las capitanías estaban a cargo de las filaes Almogávares-Llaganya y Chano, en los bandos cristiano y moro, respectivamente. Ambas entidades ofrecieron cargos de lujo, encabezados en el primer caso por Francisco Alba Socarrades y en el segundo, por Enrique Grau Mullor.

En aquellos tiempos, el mundillo de los sainetes alcoyanos y festeros estaba dominado por Armando Santacreu y Joan Valls, pero otros escritores también dejaron su huella. Un episodio singular estuvo a cargo de Antonio Revert, que no logró ver representada su obra, pero sí consiguió la edición de lo que hoy puede contemplarse como un sainete insólito, "desgavellat" y completamente superado -como tantos otros-, pero que no deja de ser una auténtica joya.

Revert aprovechó un "rodolí"/pareado valenciano para construir un simbólico sainete, con el título de "Si la teua filà no t'apanya/ apunta't a la Lleganya", que se editó por la capitanía de la filà. En esta obra en un acto aparecen personajes como el pintor Arjona o el popular La Gallina, un vendedor de cupones ya fallecido, fanático de los Sanfermines y que tenía la costumbre de lanzar el chupinazo en la plaza de España cada 7 de julio. Igualmente, hay que significar que la edición incluía una serie de dibujos subiditos de tono.

El argumento apuesta por la igualdad de hombres y mujeres en las Fiestas de Moros y Cristianos y concluye con la participación de Lisístrata, esposa del primer tro de la filà, como gloriera, con un atuendo que incorporaba tacones -a falta de sandalias reglamentarias de su número-, minifalda y un escote vertiginoso.

Aquello que Revert imaginó literariamente hace 30 años, se convirtió en realidad el pasado sábado, pero de otra manera, mucho menos literaria y sainetística y mucho más real. La Glòria 2019, que logró salir a la calle a la tercera tentativa, incluyó, entre otras, una pionera gloriera de la Llaganya. Begoña Fita Rovira desfiló junto a la también debutante de los Navarros Mireia Soler i Molina, en compañía de los restantes miembros de la escuadra, todos los cuales protagonizaron un evento que queda para la historia. Lo que se podía anticipar hace 30 años como un hecho insólito, se ha materializado de manera muy normal, con los trajes oficiales de las filaes -masculinos o femeninos-, por directo turno de "roda" interna y entre el aplauso y satisfacción general.

Las Fiestas, poco a poco, van logrando que la participación se normalice y en esto la doble Glòria de este año, infantil y de adultos, ha sido un ejemplo.