Una cosa que els meus alumnes de valencià han hagut de patir/gaudir sovint és una sèrie de televisió, de TV3 concretament: Plats bruts. Al principi, rebia moltes queixes perquè no se entiende, però no fa molt que l’esmentada cadena va penjar en la web els capítols amb els corresponents subtítols, la qual cosa ens va facilitar la tasca i va disparar l’interés.
Confesse que hi vaig arribar en llegir que Jordi Sànchez havia estat en l’UCI per causa de la COVID, i que en algun moment havia estat més enllà que ací. Aquest actor és conegut entre els adolescents, perquè participa en La que se avecina, Mariscos Recio, i els van sorprendre les imatges de Sànchez amb cabellera i molt jove als primers capítols, que són de 1999.
A més, és una sèrie que
En realitat, va començar en l’època de la popular Periodistas, on Joel Juan tenia un paper i vaig llegir que ho deixava de costat per una sèrie de TV3, que va resultar ser aquesta. Així que Joel i Jordi van fer una parella improbable de companys de pis, amb el suport d'Anna Maria Barbany, Mònica Glaenzel i l’alcoià Pau Durà, com a companys principals, i Ramon i Mercedes amb papers significatius. Després apareixen altres actors, secundaris, però amb papers històrics, com el metge que atén el part a domicili de la Lídia àlies La Sapo. No us perdeu aquest capítol, amb Elisenda Roca en tota la seua esplendor.
L’humor violent d’Ana Maria Barbany, la innocència més o menys fingida de la Mònica, amb una proliferació de moments que serien propis dels Xiripitiflàutics, la filosofia de vida de Pau Durà (el món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses de Joyce* i els que no…), es combinen amb el xiquet David i el gairebé iaio Lòpez, tan diferents com concomitants en tantes coses. En alguna part he llegit que Siete vidas està basada en aquesta, especialment el paper d’Amparo Baró.
Per què precisament hui he escrit d’aquest tema? Perquè he acabat de llegir Plats bruts (el llibre), una disquisició metafísica al voltant de la sèrie, els personatges, la dicotomia entre els actors i els papers que
El llibre, editat ara fa just vint-i-cinc anys, és una disbauxa al voltant de tot, però recull alguns dels diàlegs més interessants que s’han escoltat a la sèrie, per la qual cosa, si el trobeu, us farà passar una bona estona. Molt bona. Paraula d’alcoià (parafrasejant a Isabel-Clara Simó).
Ah! El Consell Europeu ens obliga a aprendre competències bàsiques de les llengües i de vegades en valencià/català resulta complicat trobar material audiovisual, especialment en el primer cas. Fa uns dies una xiqueta de 4t d’ESO de l’Arnauda va quedar bocabadada quan li vaig bufar que en youtube tenia un Tenorio d’Estudio 1 de RTVE que era el llibre. Això sí, en blanc i negre! En l’altra llengua, aquestes possibilitats són molt limitades i als profes ens costa trobar material adient.
* Pol, el Pau Durà de la sèrie, mai va llegir l’Ulisses.
.jpg)
