CRANCS DE PASQUA

De tradicions de Pasqua, tothom en gaudeix. Per tot arreu de les terres cristianes. Ara, més o menys celebrem la Setmana Santa, la Quaresma, el dejuni, l’abstinència, la Pasqua, etc. Jo, dissabte a la nit, a la platja Sant Joan, em vaig adormir entre els càntics megafònics de la vigília de resurrecció de mitjanit que, per cert, en cap moment em van resultar molests. El retor de la parròquia de Sant Pere, Rubén, fa les homilies amb altaveus i li n’he escoltat moltes, en general acurades.

Nosaltres, els alcoians, tenim la Glòria, el gros pregó dels moros i cristians, però com el conjunt dels valencians

Plat de crancs de Martinique

també saboregem la mona, una coca amb ou en el centre. Per què? Com em va explicar el professor & periodista Alfons Pérez fa un parell d’anys l’ou era part de la gallina, doncs era carn, doncs… prohibit. I per això la vam afegir a la coca pasqual.

En altres indrets, el protagonisme és de la xocolata, siga amb pastís o amb ous amb la forma del conill de la tele, per posar un exemple. Més enllà, els amaguen al jardí perquè els xiquets els troben… de tot, a la fi. I en les Antilles, mengen crancs, especialment el dilluns de Resurrecció.

Sembla que durant la colonització del Carib, als esclaus nadius els imposaven la Quaresma dels amos, la qual cosa significava… el dejuni. Com que els illencs continuaven amb la recerca i captura, que era la seua feina, amb la Pasqua disposaven d'una grossa acumulació i van decidir utilitzar-los com a plat principal, especialment el dilluns.

Una curiositat gastronòmica, religiosa, cultural, social, etc.

Per altra banda, Lourdes va viure una tragèdia en la tarda de Pasqua, arran que el xòfer d'un autobús de pelegrins italians va morir esclafat pel seu vehicle, probablement per algun defecte en el sistema de frenada. En una santa ciutat acostumada als miracles -fa uns mesos se'n va confirmar un de nou- s'ha viscut ara una tragèdia.

AQUELLA INSÒLITA GLÒRIA DE 2019

Si ha existit una Glòria de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi que podríem qualificar d'insòlita és sense cap dubte aquella del meravellós any de 2019; aquella que va ser ajornada dues vegades per una meteorologia adversa i que, finalment, va triomfar en una tarda de dissabte, vespra d’un diumenge electoral. Ah! I va ser doble! Primer els adults i després, la Infantil. I déu-n’hi-do! Hi havia hòmens i dones, xiquetes i xiquets. Grandiós.

Imatge de la Glòria 2019 al seu pas per Sant Nicolauet: cares de Festa / M. Candela

    I va ser l'última, perquè més tard ens va passar allò que més temen Astèrix i Obèlix: el cel es va desplomar sobre el nostre cap en forma de pandèmia.

    Fins hui, que el 17 d’abril de 2022 recuperem la Glòria, una Glòria endolada per tots aquells que s’han quedat pel camí en aquests temps de tristor infinita, i amb un record especial a Salvador Domenech, que no ha pogut acomplir el seu somni de representar les Tomasines.

El sergent dels cristians / M. C.

Tanmateix, la Glòria simbolitza la reactivació del món primaveral després de l’obscuritat de l’hivern, la renaixença del camp, de les flors, el sol que ens comença a enlluernar… No deuen ser paraules textuals d’Adrian Espí, però recullen el sentiment que el també recentment desaparegut fester “navarro” ha expressat al llarg d’un milió d’articles en més de seixanta anys.

Músics en la Glòria 2019 / M. C.

    No és un dia de tristor, sinó de Pasqua, en el sentit religiós catòlic -als musulmans els queda Ramadan fins al 3 de maig- i també social, cultural i festiu, per tot allò que representa per a Alcoi, Banyeres, Onil, Agullent, Muro… I tantes altres poblacions veïnes. Siga com siga, gaudim tots es possibles, perquè aquest món ha esdevingut imprevisible!

    Que tinguen bona Festa! (recordant aquell pioner de la TV3 que ens delectava amb la seua “Bona cuina!” i ens sorprenia amb el seu català enrevessat!).*

    *Acompanye aquest text amb unes imatges de la Glòria, especialment una on apareix la primera gloriera de la Lleganya, una filà sempre molt propera al meu cor.

Crònica de Ràdio Alcoi

Per acabar, adjunte un article al voltant d'un aspecte literari d'aquesta Glòria que vaig publicar llavors al Diari INFORMACIÓ.

GLORIERA LITERARIA, GLORIERA REAL

El escritor Antonio Revert imaginó en 1989 una gloriera para la "Llaganya" que 30 años más tarde se ha convertido en realidad.

Mario Candela

La realidad materializa en este caso la ficción literaria, pero no es exactamente así: ni son los mismos tiempos, ni las circunstancias son las mismas. Han pasado 30 años de un episodio a otro, pero en realidad se trata de dos mundos muy diferentes.

Habría que remontarse a la primavera de 1989. Aquel año, las capitanías estaban a cargo de las filaes Almogávares-Llaganya y Chano, en los bandos cristiano y moro, respectivamente. Ambas entidades ofrecieron cargos de lujo, encabezados en el primer caso por Francisco Alba Socarrades y en el segundo, por Enrique Grau Mullor.

En aquellos tiempos, el mundillo de los sainetes alcoyanos y festeros estaba dominado por Armando Santacreu y Joan Valls, pero otros escritores también dejaron su huella. Un episodio singular estuvo a cargo de Antonio Revert, que no logró ver representada su obra, pero sí consiguió la edición de lo que hoy puede contemplarse como un sainete insólito, "desgavellat" y completamente superado -como tantos otros-, pero que no deja de ser una auténtica joya.

Revert aprovechó un "rodolí"/pareado valenciano para construir un simbólico sainete, con el título de "Si la teua filà no t'apanya/ apunta't a la Lleganya", que se editó por la capitanía de la filà. En esta obra en un acto aparecen personajes como el pintor Arjona o el popular La Gallina, un vendedor de cupones ya fallecido, fanático de los Sanfermines y que tenía la costumbre de lanzar el chupinazo en la plaza de España cada 7 de julio. Igualmente, hay que significar que la edición incluía una serie de dibujos subiditos de tono.

El argumento apuesta por la igualdad de hombres y mujeres en las Fiestas de Moros y Cristianos y concluye con la participación de Lisístrata, esposa del primer tro de la filà, como gloriera, con un atuendo que incorporaba tacones -a falta de sandalias reglamentarias de su número-, minifalda y un escote vertiginoso.

Aquello que Revert imaginó literariamente hace 30 años, se convirtió en realidad el pasado sábado, pero de otra manera, mucho menos literaria y sainetística y mucho más real. La Glòria 2019, que logró salir a la calle a la tercera tentativa, incluyó, entre otras, una pionera gloriera de la Llaganya. Begoña Fita Rovira desfiló junto a la también debutante de los Navarros Mireia Soler i Molina, en compañía de los restantes miembros de la escuadra, todos los cuales protagonizaron un evento que queda para la historia. Lo que se podía anticipar hace 30 años como un hecho insólito, se ha materializado de manera muy normal, con los trajes oficiales de las filaes -masculinos o femeninos-, por directo turno de "roda" interna y entre el aplauso y satisfacción general.

Las Fiestas, poco a poco, van logrando que la participación se normalice y en esto la doble Glòria de este año, infantil y de adultos, ha sido un ejemplo.

Dia de Glòria sense xiulitets

Desperta el dia de Glòria en Alcoi amb un sol titubejant, que apareix per darrere Sant Mauro, però de seguida s'amaga entre els suaus núvols que cobreixen el matí. És diumenge de Glòria, però és un matí sense xiulitets, un matí de dol: els crespons negres hurien de cobrir cada balcó, cada encreuament o lloc visible d'aquest poble, d'aquesta comarca.

Albada del matí de Glòria 2021 / Foto M. C.

Des d'ahir som concients de la realitat de la catàstrofe humana que patim: 93 morts a la comarca, dels que la major part, més de la meitat amb tota probabilitat, són residents del geriàtric d'Oliver (no és una situació excepcional, ni a Espanya ni a França: els centres tancats estan patint una autèntica eclosió mortífera molt difícil d'aturar).

Aquest context deixa poques ganes o cap per a la diversió o la festa, encara que l'Associació de Sant Jordi ha fet un plantejament elegant: sortir al balcó en homenatge als qui ens han deixat, una manera de recordar les víctimes en un moment on no hi ha ni funeral, ni dol. Tan sols llàgrimes d'impotència. Ganes de celebracions? Pense que molt poques, un sentiment que tardarà a canviar.

La Glòria de les Festes de Moros i Cristians se celebrava antigament dissabte de Pasqua a la tarda, després del "Toque de Gloria", però confesse que mai vaig aconseguir saber a quina hora exacta era. Això va canviar el 1916 i des de llavors és diumenge al matí, excepte quan el temps opina el contrari. Així va passar l'any passat, quan el desfile, conjuntament amb els dels xiquets va sortir al carrer dissabte a la tarda.

Llaç de dol / Foto: Creative Commons

I va ser una Glòria important, perquè hi havia una pluralitat de representació, de festers i festeres, la qual cosa li va donar un cert caire d'esdeveniment. Nosaltres hi anàrem i en Sant Nicolauet gaudirem de la primera gloriera de la Lleganya, la qual cosa em va tocar el cor. Com vaig escriure l'endemà, més que cap altra cosa em va impressionar la "normalitat" del desfile...

Ah! Per cert, la Gloria sempre ha sortit al carrer en abril, excepte en 2011 que es va programar el 8 de maig, després d'una pluja intensa el 24 d'abril. Fins ara ha estat l'arrancà de festa més tardana de la història... fins al maleït i tràgic 2020 que estem vivint, que veurem com acaba.

A la fi, un matí de Glòria sense xiulitets, símbol de l'alegria i la felicitat.