ALCOI PERD LA SENDA DELS BOUS

Dissabte 29 d'abril de 2023 el Club

Demolició en juliol 2022 de l'antiga porta de la plaça Vella

Taurino de Alcoy ha commemorat, amb un dinar al Círculo Industrial, el seu centenari. Tota una efemèride. Malauradament per als seus interessos -i també dels d'una part de la ciutadania- aquest esdeveniment ha succeït un fet amb certa transcendència història i que no obstant això ha passat bastant desapercebut: la desaparició dels últims vestigis arquitectònics que romanien de la plaça de bous Vella, situada al carrer 

Aspecte original /viquipèdia commons

Onofre Jordà, en Cervantes.

    Aquest fet es va produir el passat juliol. Amb maquinari pesat es va demolir l'entrada principal de l'antiga plaça, que configurava l'atzucac d'Onofre Jordà, a la vegada que es van tombar els edificis industrials en estat de ruïna absoluta que hi havia just darrere. La plaça havia estat construïda el 1863 i doncs ha completament desaparegut 159 anys després. Molta història

La porta principal, a punt de desaparèixer

des de llavors.

    Va ser substituïda a partir del 20 de juny de 1926 per la nova plaça, que he llegit es va construir enfront de l'escorxador per facilitar la manipulació de les peces de carn que anirien al mercat. El 16 de setembre de 1951 va ser venuda per a la construcció d'habitatges i un any més tard va ser enderrocada. L'edifici Alcoi Plaza ocupa el lloc on estaven les quadres.

    Alcoi va quedar sense plaça i el Club Taurino ho va convertir en un lema de campanya, sobretot de la mà 

Treballs de demolició

de l'inesgotable Manolo Bueno Sabater, que, precisament, en 1963 va promoure la ubicació d'una instal·lació portàtil en la plaça Gonzalo Cantó on es van fer diversos festivals. D'alguna manera, la ciutat tractava de superar la síndrome d'abstinència.

    L'1 de maig del 68 el publicista Paco Alba va organitzar un festival benèfic on va intervenir una nombrosa representació dels mitjans de comunicació local... El llibre de Remigio Oltra "Miki" editat l'any

Cartell taurí amb vista on estava la plaça Vella

passat recull nombroses imatges i destaca la classe del periodista Camilo Bito...

    Va ser un interludi fins que el 1993 la fèrria voluntat de Manolo Bueno i els seus col·laboradors, amb el suport d'Enrique Grau, un empresari taurí de Canals i persona de tracte molt agradable, van impulsar un seguici de festivals amb places portàtils muntades en diferents llocs: des del poliesportiu Francisco Laporta a la Zona Nord i Batoi. La primera va ser... apoteòsica, amb quatre mil persones i es van tallar nou orelles. Les següents, més o menys, i sempre enmig d'una acurada polèmica entre els promotors i els ecologistes i defensors dels animals. El Litri, Jesulín d'Ubrique -a qui vaig entrevistar- i El califa van ser alguns dels principals espases que hi torejaren.

    Després d'un desastre econòmic en 2007 -algú va tindre la brillant idea d'organitzar una correguda al costat del Collao a la mateixa hora que jugava l'Alcoiano- i d'un intent de recuperació en 2010, la història taurina en la ciutat va quedar tancada.

Cartel d'Alcoi

Almenys fins al moment present, perquè el futur dirà allò que haja a dir.

    Per la seua banda, el Club Taurino, que va nàixer al carrer Arias Miranda, va inaugurar seu al carrer Sant Miquel en 1967. Allí va romandre fins que la demolició dels immobles de Sant Miquel va obligar a un canvi d'aires a Manolo Bueno, Adrián Espí Valdés i la resta d'entusiastes membres de l'entitat.

    He intentat reflectir en un apunt la coincidència de dos fets, però en cap cas fer una història taurina local. Ni de lluny. Us adjunte alguns articles* de Ràdio Alcoi, Diario INFORMACIÓN, Pàgina 66 i Aramultimèdia, que aporten nodrida informació i fotos, i arranque per un recent de Josep Lluís Santonja, director de l'Arxiu i de la Xarxa de biblioteques municipals, que m'ha aportat l'indici del centenari.

* https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/04/17/el-centenari-del-club-taurino-1923-2023-radio-alcoy/

https://www.informacion.es/alcoy/2013/08/17/nueve-decadas-aficion-toros-6597578.html#:~:text=Alcoy%20ha%20tenido%20dos%20plazas,manifiesta%20en%20todos%20sus%20proyectos

https://pagina66.com/art/104026/cuando-alcoy-tenia-mucho-mas-que-una-plaza-de-toros

https://www.informacion.es/alcoy/2010/04/11/alcoy-vuelve-albergar-corrida-tres-7183382.html

https://www.aramultimedia.com/alcoy-y-los-toros-profunda-contradiccio769n

    Si teniu la paciència de seguir els meus texts, ja sabreu que tinc deler pels detalls. N'he trobat dos. El

Reportatge en Diez Minutos

primer, en vespres de les Festes de Sant Jordi, a la cantonada d'Onofre Jordà van penjar un cartell de les corregudes del veí poble de Bocairent... que fitava on estava la porta de la plaça vella. Els bous mai marxen completament.

    I buscant documentació he caigut damunt d'una pàgina de la revista Diez Minutos que recollia el debut com a muleta de... Camilo Sesto. Ni més ni menys. Va ser amb el torer Tinín, que segons he constatat havia estat treballador del seu representant artístic. Açò va succeir allà pel 1974. Així que una crònica taurina alcoiana al complet!

PD Les històriques fotos de la demolició dels últims elements de la plaça vella són originals d'Ana Moltó.

AQUELLA INSÒLITA GLÒRIA DE 2019

Si ha existit una Glòria de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi que podríem qualificar d'insòlita és sense cap dubte aquella del meravellós any de 2019; aquella que va ser ajornada dues vegades per una meteorologia adversa i que, finalment, va triomfar en una tarda de dissabte, vespra d’un diumenge electoral. Ah! I va ser doble! Primer els adults i després, la Infantil. I déu-n’hi-do! Hi havia hòmens i dones, xiquetes i xiquets. Grandiós.

Imatge de la Glòria 2019 al seu pas per Sant Nicolauet: cares de Festa / M. Candela

    I va ser l'última, perquè més tard ens va passar allò que més temen Astèrix i Obèlix: el cel es va desplomar sobre el nostre cap en forma de pandèmia.

    Fins hui, que el 17 d’abril de 2022 recuperem la Glòria, una Glòria endolada per tots aquells que s’han quedat pel camí en aquests temps de tristor infinita, i amb un record especial a Salvador Domenech, que no ha pogut acomplir el seu somni de representar les Tomasines.

El sergent dels cristians / M. C.

Tanmateix, la Glòria simbolitza la reactivació del món primaveral després de l’obscuritat de l’hivern, la renaixença del camp, de les flors, el sol que ens comença a enlluernar… No deuen ser paraules textuals d’Adrian Espí, però recullen el sentiment que el també recentment desaparegut fester “navarro” ha expressat al llarg d’un milió d’articles en més de seixanta anys.

Músics en la Glòria 2019 / M. C.

    No és un dia de tristor, sinó de Pasqua, en el sentit religiós catòlic -als musulmans els queda Ramadan fins al 3 de maig- i també social, cultural i festiu, per tot allò que representa per a Alcoi, Banyeres, Onil, Agullent, Muro… I tantes altres poblacions veïnes. Siga com siga, gaudim tots es possibles, perquè aquest món ha esdevingut imprevisible!

    Que tinguen bona Festa! (recordant aquell pioner de la TV3 que ens delectava amb la seua “Bona cuina!” i ens sorprenia amb el seu català enrevessat!).*

    *Acompanye aquest text amb unes imatges de la Glòria, especialment una on apareix la primera gloriera de la Lleganya, una filà sempre molt propera al meu cor.

Crònica de Ràdio Alcoi

Per acabar, adjunte un article al voltant d'un aspecte literari d'aquesta Glòria que vaig publicar llavors al Diari INFORMACIÓ.

GLORIERA LITERARIA, GLORIERA REAL

El escritor Antonio Revert imaginó en 1989 una gloriera para la "Llaganya" que 30 años más tarde se ha convertido en realidad.

Mario Candela

La realidad materializa en este caso la ficción literaria, pero no es exactamente así: ni son los mismos tiempos, ni las circunstancias son las mismas. Han pasado 30 años de un episodio a otro, pero en realidad se trata de dos mundos muy diferentes.

Habría que remontarse a la primavera de 1989. Aquel año, las capitanías estaban a cargo de las filaes Almogávares-Llaganya y Chano, en los bandos cristiano y moro, respectivamente. Ambas entidades ofrecieron cargos de lujo, encabezados en el primer caso por Francisco Alba Socarrades y en el segundo, por Enrique Grau Mullor.

En aquellos tiempos, el mundillo de los sainetes alcoyanos y festeros estaba dominado por Armando Santacreu y Joan Valls, pero otros escritores también dejaron su huella. Un episodio singular estuvo a cargo de Antonio Revert, que no logró ver representada su obra, pero sí consiguió la edición de lo que hoy puede contemplarse como un sainete insólito, "desgavellat" y completamente superado -como tantos otros-, pero que no deja de ser una auténtica joya.

Revert aprovechó un "rodolí"/pareado valenciano para construir un simbólico sainete, con el título de "Si la teua filà no t'apanya/ apunta't a la Lleganya", que se editó por la capitanía de la filà. En esta obra en un acto aparecen personajes como el pintor Arjona o el popular La Gallina, un vendedor de cupones ya fallecido, fanático de los Sanfermines y que tenía la costumbre de lanzar el chupinazo en la plaza de España cada 7 de julio. Igualmente, hay que significar que la edición incluía una serie de dibujos subiditos de tono.

El argumento apuesta por la igualdad de hombres y mujeres en las Fiestas de Moros y Cristianos y concluye con la participación de Lisístrata, esposa del primer tro de la filà, como gloriera, con un atuendo que incorporaba tacones -a falta de sandalias reglamentarias de su número-, minifalda y un escote vertiginoso.

Aquello que Revert imaginó literariamente hace 30 años, se convirtió en realidad el pasado sábado, pero de otra manera, mucho menos literaria y sainetística y mucho más real. La Glòria 2019, que logró salir a la calle a la tercera tentativa, incluyó, entre otras, una pionera gloriera de la Llaganya. Begoña Fita Rovira desfiló junto a la también debutante de los Navarros Mireia Soler i Molina, en compañía de los restantes miembros de la escuadra, todos los cuales protagonizaron un evento que queda para la historia. Lo que se podía anticipar hace 30 años como un hecho insólito, se ha materializado de manera muy normal, con los trajes oficiales de las filaes -masculinos o femeninos-, por directo turno de "roda" interna y entre el aplauso y satisfacción general.

Las Fiestas, poco a poco, van logrando que la participación se normalice y en esto la doble Glòria de este año, infantil y de adultos, ha sido un ejemplo.