ENTIERRA COMO PUEDAS

Fa una eternitat, o això em sembla, quan era periodista, escrivia sovint del cementeri d'Alcoi. És un assumpte important, transcendent, que interessa moltíssim a la gent, i resulta que jo pujava molts matins a fer esport i esmorzava al bar del poliesportiu, on també anaven els treballadors de la ciutat dels morts contemporània; igualment, hi entraven policies que tornaven del gimnàs, que alguna cosa contaven i que en general arribava a les meues orelles, encara que açò és una altra història.

Fa quinze mesos, a un amic

Catacumbes d'Alcoi

no el van poder soterrar en un nínxol en Nadal perquè no hi havia disponibilitat; bé, sí, a les catacumbes, tot i això que seria discutible. Finalment, va ser incinerat, la qual cosa el difunt no volia de cap de les maneres. Aquest tipus d’incidència s'ha repetit sovint i ens aporta el títol de la pel·lícula: entierra como puedas. I a preu de piràmide, com vaig escriure fa un temps*.

Si reprenc el tema és perquè recentment em vaig assabentar que en quinze mesos no se n'ha fet cap; repeteix, cap; insisteix, cap, iniciativa d'ampliació del cementiri. Jo pensava que a hores d'ara estaríem amb un pla especial aprovat, en fase d’expropiació o compra de terrenys, etc. Res de res. I la meua font és de magnitud estratosfèrica. Perdó, s'ha anunciat una ampliació de 100 nínxols i escaig. Millor dir non comment.

Aquella mateixa vesprada, em vaig trobar a Jordi Sedano mentre eixia de l'Escola d'idiomes i vam parlar-ne. L'exalcalde va contar que a Rafa Miró, regidor encarregat, li va deixar ben clar el primer dia que eixe tema era el principal i ahí no es podia cometre cap errada. Aquest esperit va concloure amb l'ampliació al fons, de millers de tombes, que va quedar col·lapsada durant la pandèmia.

És comprensible que la situació es desbordara, però han transcorregut sis anys, temps de sobra per a haver duplicat o triplicat la superfície. Quina és la conclusió? Que no es vol ampliar, que l'aposta va cap a la incineració obligatòria. Respectable. Confie que ho mediten la legislatura vinent quan estiguen al banc de l'oposició, perquè -i coincideix de gom a gom amb Sedano, la qual cosa no arriba sovint- aquesta història pica i molt.

Un soterrament indegut pot deixar de costat vint vots de la família… I multiplica. Allà cadascú.

Ah! No tot pesa al govern. Tenim un alt dignatari de la Diputació al saló de plenaris, que normalment finança aquest tipus de projectes. Podria haver anat de cara (“aquí van 3 milions…”), encara que, imagine, és més productiu deixar l'altre enfonsar-se i adjudicar-se els rèdits (amb el permís de l'altre partit, és clar).

Doncs, el titular: Entierra como puedas… Com la pel·lícula, ja sabeu quina!

PD. La situació ha arribat al punt de desallotjar (desnonar?) un nínxol al matí i soterrar un difunt recent a migdia...

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2025/11/de-nichos-precio-de-piramide-y-otras.html

AQUELLA INSÒLITA GLÒRIA DE 2019

Si ha existit una Glòria de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi que podríem qualificar d'insòlita és sense cap dubte aquella del meravellós any de 2019; aquella que va ser ajornada dues vegades per una meteorologia adversa i que, finalment, va triomfar en una tarda de dissabte, vespra d’un diumenge electoral. Ah! I va ser doble! Primer els adults i després, la Infantil. I déu-n’hi-do! Hi havia hòmens i dones, xiquetes i xiquets. Grandiós.

Imatge de la Glòria 2019 al seu pas per Sant Nicolauet: cares de Festa / M. Candela

    I va ser l'última, perquè més tard ens va passar allò que més temen Astèrix i Obèlix: el cel es va desplomar sobre el nostre cap en forma de pandèmia.

    Fins hui, que el 17 d’abril de 2022 recuperem la Glòria, una Glòria endolada per tots aquells que s’han quedat pel camí en aquests temps de tristor infinita, i amb un record especial a Salvador Domenech, que no ha pogut acomplir el seu somni de representar les Tomasines.

El sergent dels cristians / M. C.

Tanmateix, la Glòria simbolitza la reactivació del món primaveral després de l’obscuritat de l’hivern, la renaixença del camp, de les flors, el sol que ens comença a enlluernar… No deuen ser paraules textuals d’Adrian Espí, però recullen el sentiment que el també recentment desaparegut fester “navarro” ha expressat al llarg d’un milió d’articles en més de seixanta anys.

Músics en la Glòria 2019 / M. C.

    No és un dia de tristor, sinó de Pasqua, en el sentit religiós catòlic -als musulmans els queda Ramadan fins al 3 de maig- i també social, cultural i festiu, per tot allò que representa per a Alcoi, Banyeres, Onil, Agullent, Muro… I tantes altres poblacions veïnes. Siga com siga, gaudim tots es possibles, perquè aquest món ha esdevingut imprevisible!

    Que tinguen bona Festa! (recordant aquell pioner de la TV3 que ens delectava amb la seua “Bona cuina!” i ens sorprenia amb el seu català enrevessat!).*

    *Acompanye aquest text amb unes imatges de la Glòria, especialment una on apareix la primera gloriera de la Lleganya, una filà sempre molt propera al meu cor.

Crònica de Ràdio Alcoi

Per acabar, adjunte un article al voltant d'un aspecte literari d'aquesta Glòria que vaig publicar llavors al Diari INFORMACIÓ.

GLORIERA LITERARIA, GLORIERA REAL

El escritor Antonio Revert imaginó en 1989 una gloriera para la "Llaganya" que 30 años más tarde se ha convertido en realidad.

Mario Candela

La realidad materializa en este caso la ficción literaria, pero no es exactamente así: ni son los mismos tiempos, ni las circunstancias son las mismas. Han pasado 30 años de un episodio a otro, pero en realidad se trata de dos mundos muy diferentes.

Habría que remontarse a la primavera de 1989. Aquel año, las capitanías estaban a cargo de las filaes Almogávares-Llaganya y Chano, en los bandos cristiano y moro, respectivamente. Ambas entidades ofrecieron cargos de lujo, encabezados en el primer caso por Francisco Alba Socarrades y en el segundo, por Enrique Grau Mullor.

En aquellos tiempos, el mundillo de los sainetes alcoyanos y festeros estaba dominado por Armando Santacreu y Joan Valls, pero otros escritores también dejaron su huella. Un episodio singular estuvo a cargo de Antonio Revert, que no logró ver representada su obra, pero sí consiguió la edición de lo que hoy puede contemplarse como un sainete insólito, "desgavellat" y completamente superado -como tantos otros-, pero que no deja de ser una auténtica joya.

Revert aprovechó un "rodolí"/pareado valenciano para construir un simbólico sainete, con el título de "Si la teua filà no t'apanya/ apunta't a la Lleganya", que se editó por la capitanía de la filà. En esta obra en un acto aparecen personajes como el pintor Arjona o el popular La Gallina, un vendedor de cupones ya fallecido, fanático de los Sanfermines y que tenía la costumbre de lanzar el chupinazo en la plaza de España cada 7 de julio. Igualmente, hay que significar que la edición incluía una serie de dibujos subiditos de tono.

El argumento apuesta por la igualdad de hombres y mujeres en las Fiestas de Moros y Cristianos y concluye con la participación de Lisístrata, esposa del primer tro de la filà, como gloriera, con un atuendo que incorporaba tacones -a falta de sandalias reglamentarias de su número-, minifalda y un escote vertiginoso.

Aquello que Revert imaginó literariamente hace 30 años, se convirtió en realidad el pasado sábado, pero de otra manera, mucho menos literaria y sainetística y mucho más real. La Glòria 2019, que logró salir a la calle a la tercera tentativa, incluyó, entre otras, una pionera gloriera de la Llaganya. Begoña Fita Rovira desfiló junto a la también debutante de los Navarros Mireia Soler i Molina, en compañía de los restantes miembros de la escuadra, todos los cuales protagonizaron un evento que queda para la historia. Lo que se podía anticipar hace 30 años como un hecho insólito, se ha materializado de manera muy normal, con los trajes oficiales de las filaes -masculinos o femeninos-, por directo turno de "roda" interna y entre el aplauso y satisfacción general.

Las Fiestas, poco a poco, van logrando que la participación se normalice y en esto la doble Glòria de este año, infantil y de adultos, ha sido un ejemplo.

L'EDUCACIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA

Imatge d'un claustre / M. Candela

El denou de gener, dia de Sant Màrius, per cert, el Diario INFORMACION va publicar a la web un text meu on tractava de reflectir l'ambient, el context pedagògic, en què s'havien desenvolupat les classes en l'IES Jorge Juan d'Alacant la primera setmana lectiva de gener, després de díhuit dies sense activitat, amb una situació greu de pandèmia i amb una situació meteorològica molt difícil.

Ací us adjunte l'enllaç, per si de cas vos resulta interessant.

https://www.informacion.es/opinion/2022/01/19/alumnos-son-heroes-61711951.html

Simplement, una aportació complementària: vaig oblidar escriure que, a banda dels altres inconvenients, està el de les ulleres perpètuament entelades, és a dir, cobertes de baf, amb les dificultats que això comporta.

Continuarem informant...

El maldecap de la fi de curs

Actualment, tots tenim una preocupació bàsica: la salut. No n'hi ha altra. Les loteries oficials estan suspeses, però la que es juga ara és terrible. No cal més que apropar-se per l'hospital d'Oliver d'Alcoi per assabentar-se de la cruenta situació, de la terrible hecatombe que estem patint.
Immediatament després, l'alimentació, que sembla ja més racionalitzada, i els serveis bàsics d'atenció personal. I l'economia: el món s'ha aturat i el gros embolic ha deixat milions de famílies en situació cada dia més crítica i amb dramàtiques perspectives de futur.
A continuació, està el confinament: cadascú s'adapta com pot, teletreballa, en molts casos, i fa allò que li ve de gust o té la possibilitat de fer. A mi m'agradaria recuperar l'escalèxtric, però no el tinc a la mà; amb la resta, m'adapte. El meu amic Dèrio, que cada matinada corre al poliesportiu, ara ho fa al menjador; jo, al corredor. Cap dels dos tenim gos...

El món pateix la síndrome de l'aula buida /foto Creative Commons

Després tenim la miríada de qüestions complementàries. Una que m'afecta directament i que està en primera línia de l'agenda política, és la fi de curs. Els nostres dirigents estan valorant què fer, com tancar el cicle escolar 2019-2020? El primer dia de tancament domiciliari vaig dir als companys de departament -i ara ho corrobore- que ens trobàvem amb una situació doble: d'una banda, 2n de batxillerat/selectivitat i els cicles superiors d'FP, i de l'altra, la resta de nivells (món universitari a banda).
Per què? Perquè en el primer cas està l'accés a la universitat, mentre en el segon "todo tiene remedio"; és a dir, allò que no es faça enguany, es pot reprendre el curs vinent. Emperò existeix una qüestió espinosa: la resolució administrativa del curs actual, que presenta serioses dificultats.
Dimarts, el "Consejo Escolar del Estado" proposava avaluar el període de confinament/classe que es segueix a domicili,  "pero fuentes autonómicas apuntan a que la evaluación debería quedar en manos del equipo de profesores de cada alumno, y en ella tendría que valorarse lo realizado por el estudiante a lo largo de todo el año, así como la actitud demostrada en este último trimestre, en función de los medios que haya tenido a su alcance", segons recollia dimecres el diari El País.
Com a docent amb una limitada experiència no deixe de preguntar-me com resoldre aquesta situació; és a dir, com traslladar aquest plantejament a un context avaluable, a una graella. El resultat de la 1a i 2a avaluació està clar, però de quina manera es concreta l'actitud a casa i "los medios que haya tenido a su alcance" l'estudiant. ?¿?¿?

És més que probable que les aules segueixen buides / Foto C. C.

No puc més que expressar la meua perplexitat davant d'un plantejament així, perquè no existeixen dos confinaments iguals: pares/mares que treballen o no treballen, amb estudis o sense, amb un equip informàtic per alumne o a compartir... S'estudia igual en un domicili amb dos sous que en un altre on s'espera l'arribada del paquet de Càritas?¿ I en les cases amb malalts i/o morts?¿
Uf!! Quin plantejament pot fer "el equipo de profesores" davant de la pluralitat de factors i contexts?
Aquestes consideracions, per descomptat, parteixen de la base que les classes presencials no es recuperaran o ho faran d'una manera simbòlica. Estem, per tant, davant una inèdita, extraordinària i catastròfica situació, on no veig altra solució que una intervenció directa de l'administració, en el cas nostre la Conselleria d'Educació, a qui pertoca una decisió global. Una resolució harmonitzada després, és clar, amb la resta del curs, allò que l'alumne ha fet fins al 13 de març.
És quelcom com l'espasa de Dàmocles, versió pandèmia, a l'abast del conseller i el seu equip... que hauran de prendre una determinació. Sols resta desitjar encert!