VAGA (DOS)

Entra un missatge d’una amiga d'Alacant, docent que està de vaga i corregeix exercicis sense parar des del primer dia -com altres envien activitats als alumnes (la nòmina d'aquest mes i les futures extres, millor no pensar-hi)- i preocupada per les possibles eixides. Jo també, encara que menys perquè a) estic jubilat i b) conec aquesta gent i sabia que qualsevol repte seria inassumible. No negocien mai, com ara fa Trump: açò o bombardege és la màxima imperant. És la veu de l’experiència (el mateix manual, en un altre article, diu que mai es presentarà una moció de censura -com havia d’haver passat fa deu dies en Alcoi- si no és per a guanyar-la; i més enllà, que les manifestacions es compten pels que no van, que són els que em donen suport).

Evidentment, em preocupa

Docents de l'IES La Nucia dissabte en València

la situació i, més que res, la dificultat que hi haurà a assolir un enteniment mínim que, per damunt de tot, ajude a ressituar les aules en un punt on es puga treballar, la qual cosa s’ha complicat moltíssim d’ençà de la pandèmia. Es va veure de seguida: que sis mesos apegats als jocs electrònics costarien de revertir. En la nostra època anaves a les sales de joc i en esgotar-se la poca pasta que teníem, punt. Ara no; ara és infinit.

I després, els informes col·lectius, les programacions d’àrea, els informes individualitzats, les sessions de tutoria, les disquisicions amb els progenitors, les habituals dificultats d’enteniment als centres entre els companys i/o amb les direccions, les avaluacions, els recursos, els partes… i la sensació d’inseguretat, de ser l'últim pet de l’orgue en un sistema on hauries de ser dels primers o tindre el lideratge.

Per això, vaig escriure al principi que no era qüestió de diners, que també, sinó de fàstic in crescendo, d’impotència, i per aquesta dimensió la vaga ha tingut molt de ressò, perquè veus comentaris a doll, però no sols de rojos o demòcrates, segons el país, sinó també de gent que sé amb certesa que combrega amb aquest govern, per qualsevol dels dos apèndixs. Això fa que en llegir els comentaris del govern pense que fiquen totes les pomes al mateix cabàs, sense suposar que també hi són les seues.

En conseqüència, els motius inicials i les reaccions rebudes -que són les normals, quan coneixes el pati- han convertit un moviment més o menys indeterminat en un fenomen de magnitud, que continuarà endavant… fins que la necessitat d'abonar les factures, de sostindre el dia a dia, contribuïsca a l’escampada. Els profes són pencaires i molt pocs podran resistir una llarga vaga. Imagine que açò el govern ho tenia claríssim, però la capacitat d’empipar la gent ha fet que el moviment supere qualsevol previsió.

Ah! I la fi de curs s’apropa inexorablement…**

**A última hora s'ha produït una aprovació sindical parcial, de conseqüències imprevisibles, però no positives. Segons fons ben informades, a hores d'ara, aquests entitats ja han perdut afiliats...

SANTA FAÇ, TOTA UNA VIDA

Tota una vida, metafòricament, a la Goteta, al Diari INFORMACION i després tres anys d’ensenyament al terme municipal d’Alacant -la platja de Sant Joan no és sociològicament Alacant ciutat, un altre dia ho detallaré- ja era el moment de la Santa Faç. Hi vam anar dijous, quan tocava, amb una experiència més que satisfactòria. L’any vinent tractarem de fer la romeria sencera. Ho planificarem!

Amb fortuna o com a premi, arribàrem a la clau, al moment en què, a la plaça, el cor i l'orquestra atacaven l'Al·leluia de Haendel (per cert, sabíeu que Jimi Hendrix i Haendel van compartir casa en Londres? Jo ho he aprés aquests dies, a l’EOI), entre el fervor ciutadà i la contrició del clergat, nombrós i presidit pel bisbe d’Oriola-Alacant…

Vam seguir la cerimònia, vam compartir vivències amb antigues companyes del diari i vam fer un llarg tomb per l’ambient, les

paradetes, tantes vegades vistes en fotos i mai realitzades! Vam descobrir el torró de núvia, les mil botigues d’albergínies, els esmorzars a la vora de la vorera. Tot, a la fi.

Més tard, a poc a poc, vam encetar el camí

de tornada -cap al cotxe- entre el formiguer de jovençols que feien la ruta cap a la gran festa en la Platja de Sant Joan, entre una protecció blava i verda que en cap moment passava desapercebuda.

Una jornada assolellada, sense excessiva calor, amb bon ambient… Meravellós.

VÀTERS GRAVITACIONALS

La nau Orió ha tornat a la Terra, sana i estàlvia, així com els quatre tripulants. Enhorabona. Està en tots els informatius del món, per la qual cosa no cal afegir res més...

Excepte que el gran problema que sembla té la indústria aeroespacial del segle XXI és una cosa aparentment tan senzilla com els vàters. Serà cosa de la gravetat, pense jo.

    Al setembre del 21, els quatre milionaris de la nau Space X es van quedar sense sistema d'evacuació de residus, o siga, sense vàters. I com s'ho feien? Va demanar un alumne de 1r ESO quan vam treballar la notícia a la classe: No ho sé, vaig contestar, com que no es pot obrir la finestra...

    Si ho porte a l'abast és perquè el problema s'ha reproduït ara amb la nau que ha portat astronautes a la Lluna, encara que sembla que en aquest cas tenien maneres de treballar l'assumpte, almenys parcialment. Cal fer servir eufemismes per a no ferir sensibilitats.

    No deixa de ser una curiositat que els grans problemes de les dues naus més importants que en mig segle han viatjat a l'espai hagen estat semblants. I encara sort que no anaven cap a Marte!

    Us adjunte el text que vam treballar a les classes de l'IES Jorge Juan, d'Alacant, en la tardor de 2021, i al final comparteix amb vosaltres el comentari que vaig penjar aquesta setmana, amb una bonica foto de la Lluna des d'Alcoi.

Space X:

Els turistes de l’espai, confrontats a un gran problema... de vàters

Els quatre primers turistes astronautes d’Space X han tornat a la Terra aquest dissabte dihuit de setembre [de 2021] a la nit, després d’haver passat tres dies en l’espai. Si el viatge ha transcorregut amb normalitat, les instal·lacions sanitàries no han resistit.

Dissabte, els quatre turistes Jared Isaacman, Hayley Arceneaux, Sian Proctor i Chris Sembroski han tornat a la Terra en haver-hi conclòs la seua missió Inspiration4. Si l’aterratge s’ha fet sense cap problema, en l’espai, els vàters no estaven operatius, com conta Space.com. El ventilador d’aspiració que havia d’eliminar els residus no estava operatiu.

L’esmentada web precisa que la càpsula Dragó està habitualment preparada per a fer viatjar els astronautes cap a l’estació espacial internacional, un trajecte que dura gairebé vint-i-quatre hores. El problema ha estat que els turistes han estat tres dies en òrbita i les instal·lacions no estaven previstes per un periple més llarg.

Font: La Dépêche.fr 21 de setembre del 2021

Traducció: M. Candela

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2026/04/lluna-revisitada.html

ANIMALS QUE CAUEN DEL CEL O ELS TACS D'IGUANA

Les notícies d'animals acostumen a ser divertides, en general per la ingenuïtat que aporten, o per la fera ferotge, com el matrimoni alemany que va baixar del cotxe en un parc salvatge d'Alacant per acaronar els tigres... En el cementeri estaran pensant al voltant del fet, imagine. A banda, estan les curiositats, que de vegades coincideixen.

En un cas, perquè un gat va

Forat deixat pel gat al parabrisa

travessar el parabrisa d’un cotxe i va aterrar al seient del copilot, mort evidentment. Les indagacions posteriors van concloure un fet sorprenent: una àguila havia agafat el gat de terra i s'havia envolat, però el felí, emprenyat, es va soltar i va caure... Dintre del vehicle. A la conductora no li faltava l’humor, perquè va cridar els serveis d’emergència: “No em creuran mai”. Aquest episodi es va produir al parc nacional de Great Smoky Mountains, en l’estat nord-americà de Carolina del Nord.

L'hivern en curs està resultant especialment dur, encara que a dir de molta gent és mentida que hi haja canvi climàtic. Als EUA hi pensen sovint, però fa pocs dies en localitats de Florida com Orlando van arribar-hi a quatre sota zero, a la qual cosa ni els habitants ni la natura estan acostumats. Com si passés a Benidorm, podríem dir.

Ni tampoc ho estan les iguanes,

Iguanes congelades

encara que són de sang freda, em sembla, perquè han acabat per congelar-se i caure a terra des dels arbres. Per causa que són una espècie invasora o depredadora, les autoritats han aprofitat l'oportunitat per a fer una eutanàsia col·lectiva... Coses que passen, encara que el canvi climàtic siga un invent dels demòcrates, que per aquelles terres és sinònim del nacional “roig”.

Ah! He llegit que en Puerto Rico els gossos vagarívols es mengen les iguanes, encara que sembla que aquests rèptils poden ser transmissors de la salmonel·la.

Font: diari La Dépêche.

Fotos: North Caroline Highway / Christopher Martin

P D. Amb posterioritat he llegit al mateix diari que un youtuber ha decidit arofitar les iguanes i ha creat tacs d'iguana... Les opinions semblen dispars... Per si n'esteu interessats en el tast!

CREUERS COM A ESCLATA-SANGS

Fa tres anys llargs, vaig fer una entrada al

L'Esplanada buida: gairebé un miracle / M. C.

blog que tractava dels creuers en Alacant, un tema que ara he recuperat i al voltant del qual el Diari INFORMACION ha publicat recentment un article, que comparteix amb vosaltres, com així també el text original.

    Res de nou. Creuers i més creuers en Alacant, turisme i més turisme, amb tots els afegits que això comporta, positius i negatius. Tots coneixem l'exemple de la llibreria 80 Mundos, però també caldria parlar dels problemes de les comunitats de veïns amb llogaters que canvien cada dia, o de les persones que viuen pel centre, com el carrer Major o els voltants del Principal. Que els ho pregunten.

https://www.informacion.es/opinion/2025/08/25/creuers-o-destructors-locomotores-120929211.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/03/creuers-o-destructors.html

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

OVNIS PER TOT ARREU

Ràdio Alcoi ha emés en maig 2025 un programa del cicle Contracròniques que ha abordat incidents amb ovnis (o siga, objectes no especificats) en l'Alcoià i el Comtat, i molt especialment un cas que es va produir el 1985 entre Benasau i Benilloba. Us deixe el text, així com una gravació del denominat Incident en Manises, en què la Base Aitana va tenir un protagonisme destacat. També adjunte una joguina en anglés que vaig fer per a l'EOI d'Alcoi.

UN INCIDENT OVNI ENTRE BENASAU I BENILLOBA

L’actualitat és molt dura des de fa uns anys. Vam començar amb la pandèmia i hem continuat amb guerres, conflictes per tot arreu, eleccions amb resultats inquietants. Un món difícil. Per això, resulta gratificant parlar, de tant en tant, de notícies que ens poden fer somriure, en funció del sentit de l’humor de cadascú. És el que pot passar amb el tema dels ovnis, en el sentit més pur de la paraula; és a dir, objecte o fenomen observat a l'atmosfera de naturalesa desconeguda per l'observador, d’acord amb la definició del diccionari de l’IEC. Alguna cosa indeterminada.

A finals de 2016, el Ministeri de Defensa va desclassificar 80 informes sobre ovnis en Espanya, dels quals 8 incorporaven deteccions fetes pels radars de la Base Aitana o a observacions del personal militar, és a dir, amb incidència directa al nostre territori. Així va succeir el 28 de juliol de 1975 quan un grup de sotsoficials de la base va veure un objecte desconegut que va sobrevolar les instalacions, i més tard va quedar immòbil en el mar.

Sierra Aitana /W. Commons

El comandant Francisco Miñano ho va contar fa poc de temps en Onda Regional de Múrcia, i en la xarxa es pot trobar tota la informació al voltant d’aquest fenomen, que fins al moment de la desclassificació els caps de la Base Aitana van negar amb rotunditat (a mi em va passar amb el comandant Carlos Gosálbez en una ocasió, durant una entrevista).

Tanmateix, hui posem damunt la taula un assumpte que no figura en la relació d’episodis desclassificats i que va ocórrer a l’estiu de 1985, molt a prop de la base, concretament entre Benasau i Benilloba. Què hi va passar? Doncs que una família d’Alcoi va ser perseguida per un ovni, exactament com en una escena de la pel·lícula Trobades en la tercera fase de Spielberg, encara que no hi va haver detecció per part de l’Exèrcit de l’Aire ni tampoc hi ha cap indici que fora un vehicle espacial carregat d’extraterrestres.

Siga com vulga, aquestes persones van patir una experiència difícil, com vaig poder comprovar personalment dies més tard. El pare regentava aleshores una coneguda carnisseria al carrer Santa Rita i la família havia anat a gaudir d’un dia d’estiu a Benasau, que va transcórrer de manera plàcida i normal. A la tornada, en la carretera cap a Benilloba, el vehicle de la família va ser perseguit literalment per un altre no identificat, que en algun moment es va posar al damunt i que no es deixava de petja. El conductor accelerava i l’altre vehicle també ho feia, entre el nerviosisme creixent dels ocupants.

En entrar el cotxe al raval de Benilloba, el vehicle perseguidor es va elevar, va accelerar i va marxar disparat en direcció cap al Mediterrani. A poc a poc, la família es va asserenar i va continuar el viatge sense novetat, per la qual cosa va arribar a Alcoi sana i estàlvia. Una al·lucinació estiuenca? És possible. Fantasia? També. Una mala interpretació de la realitat? Igualment. Totes les hipòtesis són correctes.

El que és real és que uns dies més tard em vaig assabentar dels fets i vaig aconseguir parlar amb l’home, amb el pare de família. Mentre m’ho contava, més o menys en els termes que hem explicat, vaig observar que els pèls del braç esquerre li s’eriçaven. Què li va passar a aquella família? Exactament, amb seguretat no ho sabrem mai, però el cert és que va ser alguna cosa poc comú, i no en Connecticut o Minnesota, com en les pel·lícules de Hollywood, sinó entre Benasau i Benilloba.

A banda, en la xarxa podem trobar tota la informació que ens interesse al voltant del fenomen ovni en Espanya, especialment pel que fa als assumptes desclassificats del nostre territori. Cal recordar

Portada de La Vanguardia de 1971

que la Base Aitana també va tenir participació en l’anomenat Incident Manises, de novembre de 1979, on un avió que venia de Salzburg i es dirigia cap a Canàries, després d’una escala en Palma, a Mallorca, va ser literalment assetjat per un objecte desconegut, la qual cosa el va obligar a fer un aterratge d’emergència en València. Aquest és l’episodi més investigat de la història d’Espanya perquè va enlairar un avió de combat per a tractar d’interceptar l’objecte i, especialment, perquè el pilot, Francisco Javier Lerdo de Tejada, tenia 8.000 hores d’experiència i era un professional altament qualificat. Si va decidir canviar de trajectòria i aterrar l’avió amb 100 passatgers és perquè no ho va veure clar. També a la xarxa es pot trobar tota la informació, fins i tot la gravació de les converses del capità amb la torre de control*. Són molt explícites i en cap cas és un boig que té un malson d’estiu; és un professional molt preocupat perquè veu en perill la nau que pilota.

Acabem com al principi: de vegades passen coses que són difícilment explicables o que no admeten les argumentacions dels mètodes científics tradicionals!

Mario Candela

Març 2025

* Adjunte la gravació de la comunicació entre el pilot de l’avió i la torre de control.

https://aitanamisteriosa.blogspot.com/2024/11/comunicaciones-originales-caso-manises.html?fbclid=IwY2xjawI5VMBleHRuA2FlbQIxMQABHQCkDdEdOcueXCmDXp9mEjWRYu-uXx_s_eAVna2T8JBGe6d8ilJIW2z1BA_aem_Qz3ra_mYVbXnlvvE7MNThA

A UFO INCIDENT IN BENILLOBA

Do you remember the film Close Encounters of the third kind? There is a scene where a car is pursued by a UFO full of space aliens? Remember, ok? So, the same thing has arrived in Benilloba… Yes, Benilloba. It isn’t a mistake.

One family from Alcoi went to a country house in Benasau on a Saturday of summer. At night, after dinner, they got into their car to return home. The travel was normally, until a car, or a plane, or I don’t know what, started following them. At first, the father thought that it was another car, but later the car flew above them, very close, just like in the film!

The family was frightened, and the strange machine with a lot of lights didn’t leave them, even though the driver pushed the accelerator. They couldn’t get rid of the object, which was a real UFO (something which could explain). When they arrived at Benilloba, the UFO suddenly speed up a lot and turned to the east. The parents and children were shaken, but they came back to Alcoy without any more problems.

This story was published in Diario Informacion in the summer of 1985.The family’s father was a well-known trader in the city center. He owned a horse meat shop. I interviewed him two weeks after the incident and during our conversation I saw the hair on his arms stand up. That’s why I believed his story.

There was really a UFO? Yes, in the strict sense of the word: something without a logical explanation. And the Spanish Air Force had a radar installation in Aitana, with many X-files, but that’s another story!

By the way, the man had a shop, but it is difficult to introduce the words shopping in this text. In addition, in Benasau there were no shops. Only a bar that sold tobacco.

I wish you liked this story because I was the laughingstock of journalists for days. It was a different kind of news. Light, just like summer!

Thank you very much for your kind attention

Mario Candela

Former journalist, now a writer of nonsense!

Alcoi, March 2025

Photos credit: Columbia Pictures

FUSTER I VALLS, DOS VOYEURS AMB ANGÚNIA

Confesse que coneixia al Joan Fuster mític i una mica al filosòfic o analista social de la realitat valenciana històrica i contemporània, però gairebé gens a l'escriptor, fins que vaig retrobar per casa una Antologia de textos fusterians, que per la data i els subratllats a llapis, molt probablement seria del batxillerat del meu fill. Un dia, vaig començar a fullejar-lo i ràpidament em va interessar: Fuster parla de la realitat del món que veu i de seguida em va recordar els Serafins de Joan Valls i Jordà.

    El primer escrivia prosa i el segon, vers,

Joan Valls / Foto: X Terol

però tots dos plasmaven el mateix: la via quotidiana que els envoltava; una mica més antics els Serafins i més contemporània, a partir del 1975, la visió de l'escriptor de Sueca. El que més em va sorprendre va ser la concomitància de temes, per exemple la platja.

    A les Notes d'un desficiós, publicat el 1980, Fuster va escriure que a la platja, els cossos milloraven, encara que homes i dones "no arriben encara a eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya", en tan també diferencia als joves, "gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors", al costat de "mamelles penjolloses, els culs incommensurables, les panxes agressives...", de la gent que ja té una edat. I això que l'autor no podia preveure allò que ens anava a caure al damunt amb les xarxes socials i l'exhibicionisme a qualsevol nivell.

    Doncs resulta, que el 15 de setembre de 1964 Joan Valls havia escrit un poema sota el pseudònim de Serafì -i per això el títol- on relatava una experiència que havia viscut aquell estiu al Postiguet; per cert, la data els va fer molta gràcia als meus alumnes alacantins quan fa poc vam treballar el poema a classe.

    Fuster escrivia en una època més

Joan Fuster / viquipèdia

contemporània, però Valls ho feia a l'albada de la revolució turística, en un temps on els biquinis acabaven de nàixer -Ursula Andress, en la primera pel·lícula de James Bond- i s'obrien pas entre la fèrria moral ultracatòlica de l'època. El poeta d'Alcoi escriu d'un bikini -amb k- que "portava una jaganta/ que semblava ser noruega./ Falta li feia una manta / perquè arrapava els setanta/ i era un feix d'ossos en brega". Aquest poema, a més a més, és una crònica d'un temps on la gent de l'interior agafava L'Alcoiana de bon matí, arribava al Postiguet, se socarrava tot el dia, i tornava a la nit baldada a la ciutat.

    Recordeu 13, Rue del Percebe? Originàriament era un còmic, mentre que ara per ara és un retrat sociològic impagable de com es vivia en una època. Això passa també amb el poema de Valls i amb l'escrit de Fuster, dos voyeurs amb angúnia per allò que es veu a la platja. Valls té uns 320 serafins, alguns veritablement antològics i de lectura molt recomanable.

    ADDENDA DEL PORRO. Algú sap on es fabricaven els porros? Imagine que cadascú es feia o es fa encara el seu. En el relat Ràpida teoria del porro, Fuster conta que "fumava tabac ros i bevia whisky" (amb aquesta grafia en 1979), però que mai li van interessar els porros -que havia emprovat diverses vegades- més enllà del ritual col·lectiu de passar-lo d'un a l'altre i omplir-lo de baves, amb un èxtasi simulat. El més curiós és que "l'herba", el "xocolat" o la "merda", s'enrotlla "amb un full de paper de fumar arcaic, d'una ja insòlita marca d'Alcoi",

    És a dir, que el porro és individual, però el paper, d'Alcoi. Curiosa la referència a l'històric Bambú, la marca icona de Papeleras Reunidas SA, que va envoltar l'herba als quatre confins de la terra, perquè actualment és insòlita encara que el 1979 aquest producte es fabricava.

L'EXCURSIÓ SOMIADA AMB TOURMALET ALACANTÍ AL FINAL

Hui, primer dia inhàbil des que va

acabar el curs, he acomplit un objectiu pendent: fer la passejada des de l’IES Jorge Juan d’Alacant fins a casa, a la platja de Sant Joan, que per circumstàncies diverses havia anat ajornant. En realitat, l’itinerari ha estat el contrari perquè l’autobús tardava massa. Així que he anat cap a les torres Suïssa i en paral·lel al Tram he baixat fins a l’Albufereta.

Un matiner, com jo mateix, m’ha explicat per on s’agafava la nova via verda amb túnels i resulta que he acabat al carrer Sol Naciente, del que havia sentit parlar sovint, però que mai havia ubicat amb precisió.

                La veritat és que aquests túnels, engroguits pels primers rais de l’albada, han resultat espectaculars i un camí amb

vistes meravelloses, companyia esportiva matutina, i entrada a Alacant per l’estació ferroviària, amb la perspectiva en aquest cas del Raval i al fons, la Piràmide. Ah! Jo vivia a la Goteta quan es va construir aquest edifici, que és objecte de debat aquests dies, i sempre m’ha resultat interessant; al seu temps, per dintre era un exemple de modernitat. En canvi, no m’agrada l’edifici de l’Estambrera d’Alcoi, a baix del Pont de Sant Jordi, i la gent que hi viu està molt contenta i satisfeta.

                Ambient de gala al Postiguet,

amb els primers estiuejants i nombrosos esportistes de totes les edats, fins a l’Esplanada, pel costat de Peret, amb les ombres allargades i els monuments a les foguereres a l’altre costat. En Canalejas comença la part dura de l’excursió, la pujada al Jorge Juan, com un Tourmalet alacantí. L’altre dia ho explicava en un grup del Facebook: 305 graons a pujar des que baixes del Tram en la plaça dels Estels fins a la segona planta de l’institut. I em falta per contar la pujada al Conservatori!

                A les 8.01, entrada en meta,

per davant de Pogacar -per continuar amb el símil, ha ha ha- i foto de record. La tornada ha estat més fàcil, baixada al mercat, desdejuni esplèndid al Mercat Central, preparat per Antonella, Tram carregat de persones, especialment dones, que es dirigien cap a la platja de Sant Joan o al Cap de l’Horta a la feina quotidiana, i arribada sense

novetat, amb foto al quiosc de Toni, que és el centre neuràlgic de la zona, com ja he contat alguna vegada.

UNA REIAL MULTA

A l’IES Playa San Juan atacàrem aquest curs amb un fet històric: la visita de Lady Di a la zona, concretament al desaparegut hotel Sidi San Juan, on va romandre el dissabte 4 de maig de 1996. Els meus alumnes, que tenen 15, 16 i 17 anys i que m’acabaven de conéixer, em van mirar amb els ulls com a plats. Lady Di en la platja? Nooooo… L’endemà, la resposta va canviar i vam fer una de les primeres activitats del cicle.

Hem vist més coses, com els atracaments a les farmàcies de la platja i també de Campello, però per sort no hi ha hagut especials esdeveniments, més enllà de la pujada exorbitant de la cosa immobiliària, que ha disparat els preus. Només cal donar un cop d’ull pels establiments del sector i veure preus… Al Pau 5, a Torres Blanques o a Versalles… Millor anar-hi amb cadira, per si de cas caem de cul.

Una qüestió que treballem ara a la recta final del curs també és de naturalesa reial i també té a veure en la platja. A més a més, en 2015 va haver-hi una addenda perquè el protagonista principal va recordar públicament el fet i el va admetre, la qual cosa és digna de consideració, des de la meua perspectiva, per descomptat.

Era una plàcida nit de juliol

Imatge actual de l'avinguda Costa Blanca / M. C,

de 1988. Aleshores, l’avinguda Costa Blanca tenia quatre carrils, dos per cada sentit; a més a més, no hi havia Tram, per si de cas algú no ho recorda, i la velocitat estava limitada a 60 km/h. Ara és a 30 km/h, em sembla, com correspon a una zona plenament urbana. Doncs la nit dita, que era dia 5, la Policia Local havia establert un control de velocitat i de sobte va passar un vehicle a 104 km/h, molt per damunt del límit.

Els agents el van interceptar i quan un dels policies, el bloc a la mà, es va dirigir a la finestra del conductor, va veure esbalaït que es tractava del Príncep Felip. L’agent el va saludar, va demanar la documentació i va posar la multa per excés de velocitat, tot això entre la total col·laboració de Felip de Borbó. Finalitzat el procés, el vehicle va marxar i els agents van retornar a la seua feina, comentant, supose, l’extraordinari fet que havien viscut, a pocs metres d’on està actualment el nostre institut.

Aquest fet és possible que hagués passat desapercebut, si no fos perquè va intervindre un periodista, Manolo Dopazo, redactor del Diario INFORMACION, que es va assabentar del fet i ho va publicar. Això va provocar un rebombori internacional i la reacció immediata de mitjans de comunicació nacionals i estrangers. Per què desapercebut? Perquè el llavors alcalde d’Alacant, José Luis Lassaleta, va tractar d’amagar l'esdeveniment, sembla que amb la finalitat de no causar un perjudici a la família reial. Així, va agafar la multa i la va enviar al palau de La Sarsuela, que la va pagar.

    Una vegada publicat el fet, la repercussió va ser galàctica i l’alcalde va estar obligat a donar explicacions força contundents, encara que la seua imatge no va resultar molt ben parada. Al contrari que amb els agents, que van actuar com tocava, i amb el Príncep, que va traure la documentació i va fer allò que els policies li van demanar. Tot apunta que mentre tramitaven el procés, va arribar el cotxe dels guardaespatlles, que havia quedat una mica distanciat.

Felipe VI / W. Commons

Ara fa nou anys, en abril del 2015, l’actual rei Felip VI va reconéixer el fet durant una visita a la Direcció General de Trànsit (DGT), que va ocórrer quan tenia vint anys. En aquell temps, estava a l’Exèrcit de l’Aire a San Javier i tenia un Seat Eivissa que el seu pare, el rei Joan Carles, li havia regalat amb motiu de complir 18 anys. Aquest turisme, tunejat i amb un motor d’1,5 litres amb injecció electrònica, es va restaurar en 2015 i es pot visitar actualment al museu de vehicles històrics de Seat. Aquestes informacions sobre el vehicle s’han llegit molt recentment, per causa que la infanta Leonor haja complit els díhuit anys i s’ha especulat sobre que aquesta podria rebre el referit cotxe com a obsequi, la qual cosa no sembla probable.

Mai es va confirmar que aquest fora el vehicle de la sanció, encara que és probable, o si el príncep en conduïa un altre.

Un episodi històric de la Platja de Sant Joan que segur gran part dels meus alumnes descobriran amb curiositat.

N. B. 1. Aquest text no hauria sigut possible sense la feina de Manuel Dopazo, que no deixava de petja a l’alcalde i a l’Ajuntament d’Alacant en general, amb una remarcable carrera professional, com s’ha comprovat en aquest cas, que va suposar una exclusiva molt important.

2. En aquest enllaç hi ha imatges del Seat Eivissa del Príncep.

https://www.autopista.es/el-seat-ibiza-del-rey-felipe-vi_28363_113/3860228.html

3. Ningú està lliure de pecat, com més o menys diu la Bíblia: la policia de trànsit francesa em va sancionar a l’entrada de Toulouse per un excés de velocitat, reduït, però per damunt del límit en qualsevol cas. També la vaig abonar.

LA FESTA MÍNIMA

Enguany, el calendari d'Alcoi i les

L'esquadra del capità cristià

circumstàncies laborals han reduït el gaudiment fester a la mínima expressió, i encara que he fet una mica de broma al Facebook, en cas d'haver segut 22, 23 i 24... haguera segut pitjor.

Bé, els Músics els vam veure de lluny, mentre pujaven des del riu en Cervantes; la Diana ni la vam albirar i en fet vaig aprofitar per corregir uns treballs de Sant Vicent Ferrer (alguns veritablement interessants, per cert). Els Cristians, en Sant Nicolauet fins als Contrabandistes, al balcó de ca ma mare, encara que la visió va ser parcial.

Dels Moros, el capità, tot i això que allò va ser més llarg que una Entrada sencera de 1967, per posar un exemple. Curiosa l'esquadra i originals alguns grups. Després vam marxar i

El capità moro i la favorita

se'ns va ocórrer veure l'alferes per la tele, la de la Comunitat; les imatges, esplendoroses, però els comentaris. Déu-n'hi-do! He llegit algun comentari a les xarxes que reclamava silenci. Un savi consell.

De Sant Jordi, amb el dubte de si felicitar o no, encara hem vist una filà de la Segona Diana. Al·leluia! I després la processó de la Relíquia, amb la solemnitat acostumada i l'arquebisbe Enrique Benavent, seguida de l'ambient pel centre.

I uns minuts per les botiguetes (com es traduirà "tenderetes" al valencià?, qüestió retòrica, ha, ha, ha).

I ja està. L'any que ve més. Us deixe alguna foto, però si en voleu del Dia dels Trons, caldrà recórrer a altres fonts. En Alacant, el dilluns és dia feiner.

L'arquebisbe Enrique Benavent, durant la processó de la Relíquia