FUSTER I VALLS, DOS VOYEURS AMB ANGÚNIA

Confesse que coneixia al Joan Fuster mític i una mica al filosòfic o analista social de la realitat valenciana històrica i contemporània, però gairebé gens a l'escriptor, fins que vaig retrobar per casa una Antologia de textos fusterians, que per la data i els subratllats a llapis, molt probablement seria del batxillerat del meu fill. Un dia, vaig començar a fullejar-lo i ràpidament em va interessar: Fuster parla de la realitat del món que veu i de seguida em va recordar els Serafins de Joan Valls i Jordà.

    El primer escrivia prosa i el segon, vers,

Joan Valls / Foto: X Terol

però tots dos plasmaven el mateix: la via quotidiana que els envoltava; una mica més antics els Serafins i més contemporània, a partir del 1975, la visió de l'escriptor de Sueca. El que més em va sorprendre va ser la concomitància de temes, per exemple la platja.

    A les Notes d'un desficiós, publicat el 1980, Fuster va escriure que a la platja, els cossos milloraven, encara que homes i dones "no arriben encara a eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya", en tan també diferencia als joves, "gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors", al costat de "mamelles penjolloses, els culs incommensurables, les panxes agressives...", de la gent que ja té una edat. I això que l'autor no podia preveure allò que ens anava a caure al damunt amb les xarxes socials i l'exhibicionisme a qualsevol nivell.

    Doncs resulta, que el 15 de setembre de 1964 Joan Valls havia escrit un poema sota el pseudònim de Serafì -i per això el títol- on relatava una experiència que havia viscut aquell estiu al Postiguet; per cert, la data els va fer molta gràcia als meus alumnes alacantins quan fa poc vam treballar el poema a classe.

    Fuster escrivia en una època més

Joan Fuster / viquipèdia

contemporània, però Valls ho feia a l'albada de la revolució turística, en un temps on els biquinis acabaven de nàixer -Ursula Andress, en la primera pel·lícula de James Bond- i s'obrien pas entre la fèrria moral ultracatòlica de l'època. El poeta d'Alcoi escriu d'un bikini -amb k- que "portava una jaganta/ que semblava ser noruega./ Falta li feia una manta / perquè arrapava els setanta/ i era un feix d'ossos en brega". Aquest poema, a més a més, és una crònica d'un temps on la gent de l'interior agafava L'Alcoiana de bon matí, arribava al Postiguet, se socarrava tot el dia, i tornava a la nit baldada a la ciutat.

    Recordeu 13, Rue del Percebe? Originàriament era un còmic, mentre que ara per ara és un retrat sociològic impagable de com es vivia en una època. Això passa també amb el poema de Valls i amb l'escrit de Fuster, dos voyeurs amb angúnia per allò que es veu a la platja. Valls té uns 320 serafins, alguns veritablement antològics i de lectura molt recomanable.

    ADDENDA DEL PORRO. Algú sap on es fabricaven els porros? Imagine que cadascú es feia o es fa encara el seu. En el relat Ràpida teoria del porro, Fuster conta que "fumava tabac ros i bevia whisky" (amb aquesta grafia en 1979), però que mai li van interessar els porros -que havia emprovat diverses vegades- més enllà del ritual col·lectiu de passar-lo d'un a l'altre i omplir-lo de baves, amb un èxtasi simulat. El més curiós és que "l'herba", el "xocolat" o la "merda", s'enrotlla "amb un full de paper de fumar arcaic, d'una ja insòlita marca d'Alcoi",

    És a dir, que el porro és individual, però el paper, d'Alcoi. Curiosa la referència a l'històric Bambú, la marca icona de Papeleras Reunidas SA, que va envoltar l'herba als quatre confins de la terra, perquè actualment és insòlita encara que el 1979 aquest producte es fabricava.

EL BLUES DEL BUS ELÈCTRIC D'ALCOI*

* Per a llegir aquesta dissertació, que està a mitjan camí entre una notícia, un deliri estiuenc i una fantasia animada d’ahir i de hui, digna de formar part de la secció Más falso que un Judas, de la irreverent, iconoclasta, interessantíssima, inclassificable i insòlita web Tipografía La Moderna, és recomanable escoltar la cançó El blues del autobús, de Miguel Rios.

Una vegada era que hi havia a Alcoi un bus elèctric, una mena d’híbrid en realitat, una meravella tecnològica que va recórrer els carrers de la ciutat, i que de la mateixa manera que pujava per Oliver fins a Batoi, gosava l’ascensió de Sant Nicolau i del carrer Músic Carbonell, que és una mena de Tourmalet alcoià.

Conta la llegenda que això era així, encara que semble mentida, perquè fa molt de temps que el bus ha desaparegut, mal que aquest esdeveniment no figure en els annals. És una d’eixes coses que es va anunciar a so de bombo i platerets, però que va caure oblidada en la nit dels temps.

La qüestió dels vehicles elèctrics és relativament innovadora i gaire complicada, i en el cas d’Alcoi, digna d’un Serafí del poeta Joan Valls, que es divertia a cabassos amb les novetats tecnològiques i dels costums dels anys seixanta i principis dels setanta.

Tot ha vingut arran del vehicle, que no arriba a la categoria de cotxe, que ha presentat recentment la casa Citroën,

El nou Citroën elèctric / Citroën

una mena de quadricicle, que no necessita permís de conduir, que té dos portes que s’obren en sentits oposats i que no té maleter, però sí ganxets per a penjar les bosses i un espai per a col·locar el mòbil, que fa el fet d’ordinador de bord. Aquest artefacte s’anomena Ami, es compra per internet o en una gran botiga francesa especialitzada en llibres i discos, i es veu que ara també en vehicles ultramoderns; és elèctric, com deia, i té una autonomia de fins a seixanta-cinc quilòmetres.

Sempre que puc, comparteix un típic esmorzar alcoià de divendres amb els amics d’un conegut i prestigiós taller mecànic, expert en reparacions de cotxes, autobusos, camions i fins i tot tractors i submarins grocs*, si cal, i el dia que vaig parlar de l’esmentat vehicle de Citroën, la conversa va derivar cap a la nova moda dels elèctrics.

*En aquest moment, millor escolar la cançó Tengo un tractor amarillo, de Zapato Veloz, o El submarí groc, de The Beatles.

“Clar!” Van dir. Seixanta-cinc quilòmetres d’autonomia en un lloc pla, amb un únic passatger i sense engegar ni la ràdio. Així, que vaig preguntar, i què passa en Alcoi, en Banyeres o en Agres? Pujaria la costera del Gurugú? “Sí”, van contestar a l’uníson, però en arribar dalt de tot no li quedaria càrrega a la bateria, vaig continuar reflexionant jo en veu alta. I en aquest moment va ser quan em vaig assabentar de la realitat dels vehicles elèctrics a les ciutats o als territoris amb característiques orogràfiques semblants.

Algú s’ha creuat recentment amb l’espatarrant bus elèctric, vull dir híbrid? En realitat, resulta altament improbable, perquè sembla que ja no hi és, que ha marxat amb nocturnitat i sense traïdoria. I què ha passat?

L'alcalde, Martínez i dirigents de Tuasa 

Doncs que aquest tipus de meravelles ultramodernes es connecten a la xarxa elèctrica general per a la recàrrega i el bus en qüestió necessitava molta potència, tanta que deixava sense energia tota la instal·lació de Tuasa-Vectàlia al garatge del carrer Filà Navarros en Sembenet. No es podia ni posar en marxa la cafetera de calcetí!

I aquí finalitza el blues del bus híbrid-elèctric d’Alcoi, una increïble i trista història que recorda una de les aventures de Mortadel·lo i Filemó, en concret la que transcorre en Alemanya, on es troben una línia de tren que tenia bitllets “est” i “emp”, la qual cosa volia dir “estirar” i “empujar”. Em ve al cap la imatge del nostre supervehicle amb els passatgers espentant-lo i estirant-lo pel carrer Músic Carbonell…

Primer model del 2cv en 1939 / Citroën

PD. Paga la pena acabar un article que parla de Citroën amb la imatge del primer model de 2cv, del que les primeres unitats van ser enllestides la vespra de la declaració de la Segona guerra mondial. Gairebé totes van ser destruïdes, però molts anys més tard se'n van recuperar tres en bastant bon estat a les golfes d'una granja. La imatge, amb un únic far, és insòlita.