CONTES D'UN DECAMERÓ IMPROBABLE

Contes d'un Decameró improbable, on fins i tot trobem una referència a un tema que em toca de molt a prop: el Club Deportivo Alcoyano. "Aquella noia tenia més moral que l'Alcoià perdent per set a zero i volent empatar en l'últim minut", dintre del relat Xop-suei, que forma part de Deu pometes té el pomer, un conjunt d'escrits eròtics de diferents autors, sota el pseudònim col·lectiu d'Ofèlia Dracs, que va guanyar el premi La sonrisa vertical en 1979; és a dir, en un temps de l'antigor, que diria Joan Valls i Jordà.

    No sé si en aquest cas es pot parlar

d'una lectura refrescant, perquè més bé seria tot el contrari, en la línia de dos altres clàssics d'una època semblant: Amorrada al piló, de María Jaén, publicada el 1986 i portada al cinema amb el títol de L'escot, al costat d'El vaixell de les vagines voraginoses, de Josep Bras, que va guanyar el referit premi el 1987. Totes tres tenen en comú les històries, més improbables en les dues que van ser guardonades.

    En qualsevol cas, el col·lectiu Ofèlia Dracs (https://ca.wikipedia.org/wiki/Of%C3%A8lia_Dracs) ens fa una proposta amb temes, protagonistes o situacions insòlites. Així, quines conseqüències poden tenir uns pantalons premuts en excés? O també, per a què servien les pàgines centrals de l'antic Interviú?

    Qüestions gairebé metafísiques que troben respostes més o menys precises de la mà d'autors clàssics... encara que les dos autores no van voler saber-ne res; almenys, això és el que diu el pròleg del llibre, que ens posa en situació.

    Un clàssic d'un altre temps, tot i que en aquest segle XXI les ambientacions poden semblar una mica estranyes o poc adaptades a la realitat contemporània, on qualsevol cosa està a l'abast mitjançant eixa cosa anomenada internet.

EL PRIMER NOVEL·LISTA: JORDI VALOR I SERRA

De Jordi Valor i Serra, n'havia sentit parlar;

evidentment, però no tinc record d'haver-li llegit alguna cosa. Fins ara. Per pur atzar, una altra vegada gràcies a Rodamots, vaig descobrir una novel·leta seua amb un títol suggeridor: Lina Morell. Un cas apassionant, publicat per l'editora valenciana SICANIA en 1964.

Confesse que el nom apuntava quelcom de lladres i serenos, però la publicació, de poc més de huitanta pàgines i format una mica més gran que el d'Estefanía, era una altra cosa. Sí que té una arrancada térbola, negra, amb una descripció de la zona lletja de València, amb les xiques "desgraciades" i personatges dubtosos, però després es converteix en un relat costumista de Mariola.

No és una novel·la negra ni res de semblant, però descriu paisatges, personatges, costums del que seria Agres en vespres de la Guerra civil amb una riquesa lèxica veritablement sorprenent i, també cal dir-ho, amb una mica d'ingenuïtat, especialment per causa de l'evolució posterior de la societat espanyola.

Molt interessant és el pròleg, els "Quatre mots només" que descriu el mateix autor, on explica que la publicació de 1964 en realitat la va escriure en març de 1942. "No tenia més pretensió -escriu Jordi Valor- que posar en relleu la vida tranquil·la i senzilla de la rodalia de la Serra Mariola en aquells moments en què tota l'Espanya semblava dominada pel virus de la política agressiva més desenfrenada".

Més endavant es refereix a la situació

literària d'Alcoi, en aquest cas pel que fa a l'any 1964. "Per aquestes latituds nostres del domini idiomàtic no és gaire corrent escriure la nostra llengua, i menys en prosa". Més endavant cita als poetes alcoians Mossén Tomàs Miró Pasqual, Mossén Enric Abat Vilaplana, En Salvador Doménec Aura, En Romà Vitòria Calafí, N'Antoni Valor Albors i en Miguel Gonsàlveç Farges. "Tots aquests són els precedents immediats de la poesia valenciana alcoiana -brotada al ressò de la lira llorentina- que ha concretat en l'astre rutilant que és en l'actualitat el nom de Joan Valls", concreta.

I amb contundència continua: "Però en prosa puc assegurar que sóc el primer que ha novel·lat a Alcoi. No sé si obriré camí o serà açò una espurna perduda en aquest ofegament que la nostra parla va sofrint des de fa segles". Un pioner, en conseqüència, de la narrativa en valencià, en el cas d'Alcoi.

Una publicació, doncs, molt recomanable, tant pel que fa a la narració com pel contingut del pròleg, on l'autor fa unes reflexions que gairebé seixanta anys més tard tenen la seua transdencència.

Us adjunte informació complementària, per si n'esteu interessats. Hi ha una expressiva entrevista de Lorenzo Rubio a Jordi Valor i Serra en Ràdio Alcoi en 1978.

http://rodamots.cat/escreix/nota-biografica-de-jordi-valor-i-serra/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Valor_i_Serra

https://devuelvemelavoz.ua.es/devuelveme-voz/visor.php?fichero=14341.mp3

DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada

Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo

contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París

als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!

AUSIÀS MARCH A LA FARMÀCIA ABANS L'ALBADA

Recentment, vaig parlar de casualitats amb

el Toni Cucarella i ara toca el capítol dos: la matinada en què -com Ausiàs March "insomne i atrafegat", que va escriure el gran mestre de les lletres Joan Valls- vaig anar "a la farmàcia de guàrdia per un calmant", mentre m'ocupava o intentava ocupar-me'n del tema de la poesia simbolista valenciana.

És a dir, Joan Valls, per descomptat, i les cinc etapes que veuen els experts en la seua obra; Xavier Casp, des del vessant religiós al social, i Fuster... que

també era poeta, encara que en un moment molt concret de la seua vida. Poesia concentrada, es podria resumir.

Tres figures capitals, però enlloc he vist esmentat al temari de les opos -el que jo fullege de tant en tant- el treball poètic de Carmelina Sánchez-Cutillas, que em sembla digne d'encomi. I molt. Una llàstima.

Joan Valls, Joan Fuster, Xavier Casp i Carmelina Sànchez Cutillas / Viquimèdia

EL BLUES DEL BUS ELÈCTRIC D'ALCOI*

* Per a llegir aquesta dissertació, que està a mitjan camí entre una notícia, un deliri estiuenc i una fantasia animada d’ahir i de hui, digna de formar part de la secció Más falso que un Judas, de la irreverent, iconoclasta, interessantíssima, inclassificable i insòlita web Tipografía La Moderna, és recomanable escoltar la cançó El blues del autobús, de Miguel Rios.

Una vegada era que hi havia a Alcoi un bus elèctric, una mena d’híbrid en realitat, una meravella tecnològica que va recórrer els carrers de la ciutat, i que de la mateixa manera que pujava per Oliver fins a Batoi, gosava l’ascensió de Sant Nicolau i del carrer Músic Carbonell, que és una mena de Tourmalet alcoià.

Conta la llegenda que això era així, encara que semble mentida, perquè fa molt de temps que el bus ha desaparegut, mal que aquest esdeveniment no figure en els annals. És una d’eixes coses que es va anunciar a so de bombo i platerets, però que va caure oblidada en la nit dels temps.

La qüestió dels vehicles elèctrics és relativament innovadora i gaire complicada, i en el cas d’Alcoi, digna d’un Serafí del poeta Joan Valls, que es divertia a cabassos amb les novetats tecnològiques i dels costums dels anys seixanta i principis dels setanta.

Tot ha vingut arran del vehicle, que no arriba a la categoria de cotxe, que ha presentat recentment la casa Citroën,

El nou Citroën elèctric / Citroën

una mena de quadricicle, que no necessita permís de conduir, que té dos portes que s’obren en sentits oposats i que no té maleter, però sí ganxets per a penjar les bosses i un espai per a col·locar el mòbil, que fa el fet d’ordinador de bord. Aquest artefacte s’anomena Ami, es compra per internet o en una gran botiga francesa especialitzada en llibres i discos, i es veu que ara també en vehicles ultramoderns; és elèctric, com deia, i té una autonomia de fins a seixanta-cinc quilòmetres.

Sempre que puc, comparteix un típic esmorzar alcoià de divendres amb els amics d’un conegut i prestigiós taller mecànic, expert en reparacions de cotxes, autobusos, camions i fins i tot tractors i submarins grocs*, si cal, i el dia que vaig parlar de l’esmentat vehicle de Citroën, la conversa va derivar cap a la nova moda dels elèctrics.

*En aquest moment, millor escolar la cançó Tengo un tractor amarillo, de Zapato Veloz, o El submarí groc, de The Beatles.

“Clar!” Van dir. Seixanta-cinc quilòmetres d’autonomia en un lloc pla, amb un únic passatger i sense engegar ni la ràdio. Així, que vaig preguntar, i què passa en Alcoi, en Banyeres o en Agres? Pujaria la costera del Gurugú? “Sí”, van contestar a l’uníson, però en arribar dalt de tot no li quedaria càrrega a la bateria, vaig continuar reflexionant jo en veu alta. I en aquest moment va ser quan em vaig assabentar de la realitat dels vehicles elèctrics a les ciutats o als territoris amb característiques orogràfiques semblants.

Algú s’ha creuat recentment amb l’espatarrant bus elèctric, vull dir híbrid? En realitat, resulta altament improbable, perquè sembla que ja no hi és, que ha marxat amb nocturnitat i sense traïdoria. I què ha passat?

L'alcalde, Martínez i dirigents de Tuasa 

Doncs que aquest tipus de meravelles ultramodernes es connecten a la xarxa elèctrica general per a la recàrrega i el bus en qüestió necessitava molta potència, tanta que deixava sense energia tota la instal·lació de Tuasa-Vectàlia al garatge del carrer Filà Navarros en Sembenet. No es podia ni posar en marxa la cafetera de calcetí!

I aquí finalitza el blues del bus híbrid-elèctric d’Alcoi, una increïble i trista història que recorda una de les aventures de Mortadel·lo i Filemó, en concret la que transcorre en Alemanya, on es troben una línia de tren que tenia bitllets “est” i “emp”, la qual cosa volia dir “estirar” i “empujar”. Em ve al cap la imatge del nostre supervehicle amb els passatgers espentant-lo i estirant-lo pel carrer Músic Carbonell…

Primer model del 2cv en 1939 / Citroën

PD. Paga la pena acabar un article que parla de Citroën amb la imatge del primer model de 2cv, del que les primeres unitats van ser enllestides la vespra de la declaració de la Segona guerra mondial. Gairebé totes van ser destruïdes, però molts anys més tard se'n van recuperar tres en bastant bon estat a les golfes d'una granja. La imatge, amb un únic far, és insòlita.