L'ÀTILA, EL REI DELS AUTOBUSOS DE LA ALCOYANA

Ara fa a la ratlla d'un segle, La Alcoyana es va convertir en una de les empreses de transport de viatgers més importants d’Espanya. Havia començat a deixar de costat les diligències i havia comprat automòbils i autobusos -en aquell temps, denominats òmnibus-, que apropaven les ciutats i feien els viatges més confortables, encara que les nostres carreteres, fins molt recentment, han sigut de les més abruptes de la nació, per allò de les muntanyes.

    Fins al primer semestre de 1988,

Un vehicle Pegaso articulat com l'A-111111 en la plaça de Bous d'Alacant / Vectalia

l’empresa va tirar endavant de manera autònoma, encara que en aquell moment va ser subsumida per Auplasa, la societat alacantina que feia els serveis comarcals de la capital, per exemple a la Platja de Sant Joan, El Campello i Sant Vicent del Raspeig. Més tard, va passar a denominar-se grup Subús i actualment és Vectalia.

    D’història, no diré pràcticament res. Si algú està interessat en aprofundir-ne, ací té un esbós en la web del grup

https://movilidad.vectalia.es/empresas/alcoyana-2/

i si encara es desitja més informació, no cal més que acudir al llibre La Alcoyana. Más de 100 años de historia, editat per Vectalia en 2010 amb textos de Josep-Lluís Santonja i José María Perea i amb fotos de l’Arxiu municipal d’Alcoi.

            Avui va de sentiments, perquè tots tenim algun episodi de la nostra vida vinculat a La Alcoyana, d’una manera o d’una altra. Al Diario INFORMACION, durant sis anys les notícies i les fotos d’Alcoi viatjaven cap a Alacant en sobres que transportaven els busos. El fax va suposar el primer pas de la modernitat, completat més tard per l’enviament informàtic de les fotos. Això dels sobres, els meus alumnes contemporanis d'ESO de tretze a quinze anys no s’ho creuen; pensen que eixes coses passaven al paleolític inferior, no fa quatre dies.

            Jo tenia una altra història, particular, 

Autobús A-64 del mateix temps que l'A-710 / AMA

amb l’autobús matrícula A-710, que del paleolític no sé si ho era, però de l’era quaternària, segur que sí. Era el que feia la ruta Alcoi-Ibi-Tibi-Alacant i de 1977 a 1980 el vaig agafar sovint, perquè dilluns al matí arrancava a les set i vora les nou el deixava a les portes de la Universitat d’Alacant. Baldat és poc. Allò era... és difícil d’explicar. Si anava carregat, no podia pujar la costera de Tibi i el xòfer tocava el clàxon perquè baixaren els viatgers, normalment estudiants, i a més a més un dia ens va avançar un iaio amb una autèntica Mobylette dels anys cinquanta. Per descomptat que la carretereta antiga Ibi-Tibi-Sant Vicent era sinuosa com totes les del nostre territori. 

            Per cert, el dia que Auplasa va fer una roda de premsa per a presentar l’acord d’adquisició de La Alcoyana, vaig preguntar si el bus A-710 encara estava en servici, i el responsable -que supose seria Emilio Vázquez, però no ho puc certificar- em va contestar que no, que ja l’havien retirat... Pel to de la resposta, vaig pensar que feia poc d'aquest fet. Diria que aquell acte va ser al migdia del 31 de juliol del 88 i que ens van oferir als periodistes dinar en la mítica Venta del Pilar, amb Pepe Olcina, però era un mal dia per a una àgape com aquesta. Pensar que vaig dir que no hui fa certa pena.

            Al començament del 79, alguns

Una Alcoyana Pegaso en el Postiguet / Vectalia

dimecres tornava a Alcoi a primera hora de la vesprada, en el servei que pujava per Castalla-Onil-Ibi. Vaig acabar per adonar-me que als pobles de la Foia el transport s’omplia de dones embarassades. Al final em vaig assabentar que eixa tarda l’Hospital Verge dels Lliris d’Alcoi feia els controls a les prenyades d’aquest territori, per la qual cosa el bus era gairebé un servici sanitari amb algun polissó, com era el meu cas. Mentre jo hi vaig anar no va haver-hi cap incident, això significa, conclusió inesperada del procés... Imagine que el xòfer estaria preparat, per si de cas.

            El relat que m’ha conduït a aquest text me’l va contar uns mesos enrere el meu cap actual, és a dir, el director de l’IES Jorge Juan d’Alacant, Luis Martín, que, com jo, va estudiar a la UA, que utilitzava -com tots entre setmana- el servei metropolità de La Alcoyana des de la plaça de Bous. Molts ho recordareu perquè era aquell que tenia autobusos articulats, a fi de guanyar en capacitat. Doncs, un d’aquests vehicles era el que portava la matrícula A-111111, que jo havia completament oblidat, i que els estudiants van batejar com L’Àtila perquè era el rey de los unos... Una anècdota saborosíssima. No he trobat foto d’aquest bus, però Vectalia i La Alcoyana -que també fa el transport urbà de la nostra ciutat- n’han passat una altra d’un bus semblant, sinó del mateix model, amb matrícula de Madrid de l'època. Tota una curiositat.

            Segur que els qui llegiu les meues dissertacions, més o menys captivants, teniu en el cap algun episodi de la vostra vida vinculat a aquest servici, per la qual cosa La Alcoyana és molt més que una empresa o un servici de transports. És un depositari simbòlic de les coses que hem viscut!

DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada

Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo

contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París

als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!