EL TURISME DEMANA UN AERÒDROM ENTRE IBI I ALCOI

Un aeròdrom entre Alcoi i Ibi, més

Proposta d'aerodrom en La Canal / M. C.

concretament a la zona de la Canal, paral·lel a l'autovia central. És una proposta que, encara que puga semblar idònia per al vint-i-huit de desembre, és real; de fet, s'ha pogut escoltar en temps recents entre les propostes de millora pel desenvolupament turístic d'aquestes comarques de l'interior.

    En concret, des del sector turístic es va llançar temps enrere la proposta de facilitar l'accés al nord de la província d'Alacant, concretament a les principals poblacions, com és el cas d'Alcoi i Ibi, pel que fa als índexs de població. El projecte consistia en un petit aeroport, que permetria l'accés de turistes cap a ambdues poblacions, amb unes ràpides comunicacions.

    D'entrada, sembla que el projecte no seria excessivament onerós, per causa que el terreny és bastant regular i a més els accessos a l'autovia central farien més senzilla encara la comunicació amb les poblacions referides. Sembla que la idea no va tirar endavant en un primer terme, però ha quedat damunt taula, per la qual cosa en qualsevol moment es podria reactivar.

L'ÀTILA, EL REI DELS AUTOBUSOS DE LA ALCOYANA

Ara fa a la ratlla d'un segle, La Alcoyana es va convertir en una de les empreses de transport de viatgers més importants d’Espanya. Havia començat a deixar de costat les diligències i havia comprat automòbils i autobusos -en aquell temps, denominats òmnibus-, que apropaven les ciutats i feien els viatges més confortables, encara que les nostres carreteres, fins molt recentment, han sigut de les més abruptes de la nació, per allò de les muntanyes.

    Fins al primer semestre de 1988,

Un vehicle Pegaso articulat com l'A-111111 en la plaça de Bous d'Alacant / Vectalia

l’empresa va tirar endavant de manera autònoma, encara que en aquell moment va ser subsumida per Auplasa, la societat alacantina que feia els serveis comarcals de la capital, per exemple a la Platja de Sant Joan, El Campello i Sant Vicent del Raspeig. Més tard, va passar a denominar-se grup Subús i actualment és Vectalia.

    D’història, no diré pràcticament res. Si algú està interessat en aprofundir-ne, ací té un esbós en la web del grup

https://movilidad.vectalia.es/empresas/alcoyana-2/

i si encara es desitja més informació, no cal més que acudir al llibre La Alcoyana. Más de 100 años de historia, editat per Vectalia en 2010 amb textos de Josep-Lluís Santonja i José María Perea i amb fotos de l’Arxiu municipal d’Alcoi.

            Avui va de sentiments, perquè tots tenim algun episodi de la nostra vida vinculat a La Alcoyana, d’una manera o d’una altra. Al Diario INFORMACION, durant sis anys les notícies i les fotos d’Alcoi viatjaven cap a Alacant en sobres que transportaven els busos. El fax va suposar el primer pas de la modernitat, completat més tard per l’enviament informàtic de les fotos. Això dels sobres, els meus alumnes contemporanis d'ESO de tretze a quinze anys no s’ho creuen; pensen que eixes coses passaven al paleolític inferior, no fa quatre dies.

            Jo tenia una altra història, particular, 

Autobús A-64 del mateix temps que l'A-710 / AMA

amb l’autobús matrícula A-710, que del paleolític no sé si ho era, però de l’era quaternària, segur que sí. Era el que feia la ruta Alcoi-Ibi-Tibi-Alacant i de 1977 a 1980 el vaig agafar sovint, perquè dilluns al matí arrancava a les set i vora les nou el deixava a les portes de la Universitat d’Alacant. Baldat és poc. Allò era... és difícil d’explicar. Si anava carregat, no podia pujar la costera de Tibi i el xòfer tocava el clàxon perquè baixaren els viatgers, normalment estudiants, i a més a més un dia ens va avançar un iaio amb una autèntica Mobylette dels anys cinquanta. Per descomptat que la carretereta antiga Ibi-Tibi-Sant Vicent era sinuosa com totes les del nostre territori. 

            Per cert, el dia que Auplasa va fer una roda de premsa per a presentar l’acord d’adquisició de La Alcoyana, vaig preguntar si el bus A-710 encara estava en servici, i el responsable -que supose seria Emilio Vázquez, però no ho puc certificar- em va contestar que no, que ja l’havien retirat... Pel to de la resposta, vaig pensar que feia poc d'aquest fet. Diria que aquell acte va ser al migdia del 31 de juliol del 88 i que ens van oferir als periodistes dinar en la mítica Venta del Pilar, amb Pepe Olcina, però era un mal dia per a una àgape com aquesta. Pensar que vaig dir que no hui fa certa pena.

            Al començament del 79, alguns

Una Alcoyana Pegaso en el Postiguet / Vectalia

dimecres tornava a Alcoi a primera hora de la vesprada, en el servei que pujava per Castalla-Onil-Ibi. Vaig acabar per adonar-me que als pobles de la Foia el transport s’omplia de dones embarassades. Al final em vaig assabentar que eixa tarda l’Hospital Verge dels Lliris d’Alcoi feia els controls a les prenyades d’aquest territori, per la qual cosa el bus era gairebé un servici sanitari amb algun polissó, com era el meu cas. Mentre jo hi vaig anar no va haver-hi cap incident, això significa, conclusió inesperada del procés... Imagine que el xòfer estaria preparat, per si de cas.

            El relat que m’ha conduït a aquest text me’l va contar uns mesos enrere el meu cap actual, és a dir, el director de l’IES Jorge Juan d’Alacant, Luis Martín, que, com jo, va estudiar a la UA, que utilitzava -com tots entre setmana- el servei metropolità de La Alcoyana des de la plaça de Bous. Molts ho recordareu perquè era aquell que tenia autobusos articulats, a fi de guanyar en capacitat. Doncs, un d’aquests vehicles era el que portava la matrícula A-111111, que jo havia completament oblidat, i que els estudiants van batejar com L’Àtila perquè era el rey de los unos... Una anècdota saborosíssima. No he trobat foto d’aquest bus, però Vectalia i La Alcoyana -que també fa el transport urbà de la nostra ciutat- n’han passat una altra d’un bus semblant, sinó del mateix model, amb matrícula de Madrid de l'època. Tota una curiositat.

            Segur que els qui llegiu les meues dissertacions, més o menys captivants, teniu en el cap algun episodi de la vostra vida vinculat a aquest servici, per la qual cosa La Alcoyana és molt més que una empresa o un servici de transports. És un depositari simbòlic de les coses que hem viscut!

LA VÍDUA NEGRA DEL CARRER CASABLANCA

Els assassins en sèrie semblava que vivien en Texas o en algun altre indret de la més profunda terra dels ianquis, o les novel·les d’Agatha Christie, però un dia descobreixes que el veí o la veïna del costat ho són o estan en la llista de sospitosos. En una ocasió, el coratge d’un jutge d’instrucció d’Alcoi va traure a la llum un home que es dedicava a matar persones, ací i en altres terres. Era un home corrent, un més del poble, un entre tants.

Conxi va viure una temporada al carrer Casablanca / M. Candela

Però, recordant a Jordi Pujol -per cert, quin final més trist!- “això hui no toca”. En parlarem un altre dia.En aquests moments, l’actualitat mana, cal parlar de l’assassina anomenada la vídua negra d’Alacant, encara que en realitat no està provat completament que tinga un reguitzell de crims, perquè falten resolucions judicials que tardaran el seu temps.
D’entrada, el Tribunal Suprem ha refrendat la culpabilitat de Conxi, una xica menuda, rossa, en aparença normal i corrent, en el primer crim: va matar a l’home dos setmanes després del casament. Ara tindrà uns vint anys per a meditar al voltant d’això en la presó, en tant li arriben altres sentències.Conxi és d’Onil i anava en cadira de rodes. No podia caminar, però es va aixecar per a fer el “boca a boca” a l’home moribund. Feia cinc anys que tenia la mobilitat reduïda, però això no li va impedir viure al carrer Casablanca d’Alcoi ni tampoc pujar a la delegació d’Alcoi del Diari INFORMACION, que està a un tercer pis (sense ascensor, és clar!). Va ser una entrevista circumstancial: un problema d’habitatge, per la qual feia una reclamació i una reivindicació pública. Per circumstàncies, vaig fer una foto aquell dia…

Caravana en Ibi / Revista Escaparate

Qui anava a pensar que aquella imatge de 2009 seria una prova anys més tard: estava dempeus, mentre que assegurava a la policia que no podia marxar. Jo no recorde haver-la tornada a veure, més que als diaris. La seua protesta es va resoldre, perquè una magistrada de l’Audiència va baixar a la plaça on feia la protesta i li va parlar, i després va continuar amb la seua vida. Quina vida, sembla!
Això és perquè el 2016 va morir un home a Ibi, degollat per un germà, i ella estava implicada en la història, tanmateix no queda clar si als fets criminals. Vivia en una caravana a les portes de casa del difunt, que havia estat el seu tercer marit…
Una història encara per escriure al capítol dels fets dolents i macabres de les nostres terres: Alcoi, Onil, Ibi, l'Albufereta, Alacant…*

- Més informació als enllaços següents:
Reportatge exhaustiu del diari Las Provincias
Notícia d'Ibi de la revista Escaparate
Notícia condemna al Diario INFORMACION

FAMOSA: EL REGNE DE LES NINES

En vespres del Nadal de 1972 la TV era en blanc i negre. Sí, Així era. I sols hi havia dos cadenes: la 1a, que emetia des del matí fins a la mitjanit, aproximadament; i la 2ª, que ho feia a la tarda i amb una programació més cultural, sobretot de teatre. 

Per descomptat, en aquell temps no hi havia ordinadors, ni 3D ni Netflix, ni telèfon en la majoria de les cases; a les ciutats, tan sols estaven asfaltades les vies principals. Als pobles, ni això. La vida era molt diferent i tant els xiquets com els joves i els adults esperàvem amb intensitat les festes de Nadal, perquè era una de les escasses oportunitats d’aconseguir algun regal, algun joguet: el poder adquisitiu de les famílies era reduït i els productes resultaven, en general, cars i inassolibles.

L'arribada del “miracle” de la TV va portar els anuncis, alguns dels quals es van convertir en elements culturals d’Espanya, com els del torró “El Almendro”, que “sempre tornava a casa per Nadal”. En Alacant, tothom sabem que el torró es fabrica a Xixona, però molta gent desconeix que sols dóna feina per a uns quants mesos, per la qual cosa els veïns van haver-hi de buscar una alternativa. 

I quina va ser? La fabricació i venda de gelats: “La Jijonenca”, “Antiu-Xixona”, són algunes de les marques més importants (i també més sabroses). Així, quan s’arrima l’estiu els xixonencs es  distribueixen per tot arreu d’Espanya i ens aporten gelats, com per exemple a Almoradí, a la plaça de l’església i l’ajuntament, amb l’establiment que gestiona un matrimoni molt simpàtic.

Darrere de Xixona, cap al nord de la província, està la serra de La Carrasqueta, i just a l’altre costat, està la comarca de la Foia de Castalla, que s’anomena també “La vall del joguet” i que inclou les poblacions d’Ibi, Castalla -evidentment-, Onil i Biar. Aquesta comarca és molt important, perquè fabrica bona part dels somnis dels xiquets i les xiquetes, és a dir, joguets i nines. 

Ara, al segle XXI, la informàtica ho ha canviat tot i les “playstation”, els ordinadors, les consoles, els mòbils i altres productes tecnològics s’emporten la palma, són els reis però abans d’aquesta era les coses eren molt diferents. Els xiquets sospiràvem per l’Escalèxtric, un joc de competició de cotxes, pels castells de peces de la casa Exin o els forts d’indis i cowboys, mentre les xiquetes desitjaven les nines de moda. Era un temps on la distinció xiqueta/xiquet era molt marcada, fins i tot a les escoles, que no eren mixtes.

I què hi va passar al Nadal de 1972? Doncs que la casa Famosa, d’Onil, la principal productora de nines d’Espanya i probablement d’Europa en aquell temps, va llançar un anunci a la TV que encara hui en dia és conegut. Era una representació nadalenca on les nines de Famosa anaven al pessebre i feien l’adoració, amb una cançoneta que es va fer molt popular de seguida: “Las muñecas de Famosa se dirigen al portal…” Aquest refrany de la cançó ha marcat generacions de xiquetes i dones. Cal recordar que eren les primeres nines que caminaven autònomament.

L’empresa Famosa (que significa Fàbricas agrupadas de muñecas de Onil, SA) va configurar un poderós grup econòmic, que actualment és propietat d’un grup inversor nord-americà, ha sigut traslladada a Alacant, per la seua proximitat amb el port.

Pel seu costat, els joguets més populars es fabricaven i es produeixen encara a Ibi, fonamentalment, i també a Castalla i Biar. Les empreses lluiten per oferir productes de qualitat, amb la competència d’altres importats, normalment més barats, però amb problemes de seguretat per als infants.

Torró de Xixona, dur i tou / Amb llicència CC BY-SA

Arriba, doncs, Nadal, una època molt important per a la província d’Alacant. Història, tradicions, cultura que formen part de la nostra herència i de la nostra realitat econòmica i social.

Més informació:

http://www.famosa.es/es/

https://www.youtube.com/watch?v=Q_cB2WR-AXU

http://www.valledeljuguete.com.es/02/index.htm

https://turronessirvent.com/ca/el-torro-de-xixona/