ARDYSTIL: AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

El trenté aniversari de la Síndrome Ardystil, acomplit el passat quinze de febrer, en circumstàncies normals haguera estat un esdeveniment de primera pàgina, amb titulars, reportatges, homenatges més o menys simbòlics a les sis víctimes de les aerografies tèxtils de l’Alcoià i el Comtat, però no ha ocorregut res de tot això. Els temps han canviat. La catàstrofe universal de la pandèmia ha modificat els paràmetres habituals, tal vegada per sempre, i què són sis morts si considerem els setanta-tres de l’Hospital d’Oliver d’Alcoi?

Aquest estrident silenci ha estat perfectament analitzat amb la seua acostumada saviesa per dos periodistes com són Javier Llopis i Ramon Climent*, però ni així hi ha hagut reacció. Com tampoc n’hi va haver amb la legionel·la. Els interessos -els polítics més que cap altre- solen ser interessats, encara que semble una redundància,

i les posicions s’acomoden als colors: no hi ha més que mirar la composició d’uns governs i altres per a comprendre les actituds que s’hi troben a diferents nivells de les administracions públiques.

D’Ardystil, poc o res queda per apuntar que no haja estat relatat abans, com vaig escriure ara fa deu anys**. Sis víctimes mortals, gairebé totes dolorosament joves, per causa d’una fibrosi pulmonar letal a partir del quinze de febrer de 1992; una altra xica trasplantada de pulmons i encara desenes i desenes de persones més amb seqüeles més o menys greus per a tota la vida. Podríem dir que va ser un preludi, a una escala petita, d’allò que vindria en 2020 amb la COVID. Se’n va parlar i molt. Va ser un esclafit de realitat en l’Espanya triomfant del 1992, atapeïda de modernitat i creixement, i això va ser un xoc brutal.

    Las pinturas de la muerte, va titular Informe Semanal de TVE, a l’època on tenia una audiència milionària, per a disgust de tots aquells que estaven enfrascats en la promoció d’una ciutat capdavantera. Va ser la descoberta d’una realitat industrial tercermundista, amb fàbriques amb reduït o nul control i mesures sanitàries i de seguretat inexistents. Així va quedar clar en el judici, que es va celebrar a l’Audiència Provincial d’Alacant onze anys més tard, amb un resultat poc convincent per a la majoria. Aquests mesos he recordat els tres mesos de vista oral, en passar cada matí en el bus 21 per davant de l’Audiència.

Des de llavors, res, excepte un detall final. En la primavera de 2019 el govern de la Generalitat de Ximo Puig va pagar les despeses jurídiques dels afectats, com s'havia acordat per les Corts Valencianes en 1993 i mai s’havia fet efectiu, per decisió dels governs posteriors i també d’una sentència judicial. Aquesta mesura té un cert mèrit perquè era un assumpte oblidat, excepte pels protagonistes de les tragèdies, que van tindre una compensació moral més que econòmica.

Què són sis víctimes en mig de l’oceà de les tragèdies que fan sotsobrar

actualment el planeta? Poca cosa, però eren veïnes, amigues, filles, jóvens del seu temps, persones que van veure la seua vida truncada per anar a la faena i que, almenys, van meréixer un reconeixement de la societat que les víctimes actuals no han tingut.

*Les claus dels drames

**Un repàs històric de la síndrome

Fotos: 1. Imatge dels advocats dels afectats durant el judici en 2003 / M. C.

2. Reunió d’afectats amb el president Puig en març 2019 / G. V.

           3. Comparecència en l'Ajuntament d'Alcoi per la legionel·la en 2003 / M. C.

FAMOSA: EL REGNE DE LES NINES

En vespres del Nadal de 1972 la TV era en blanc i negre. Sí, Així era. I sols hi havia dos cadenes: la 1a, que emetia des del matí fins a la mitjanit, aproximadament; i la 2ª, que ho feia a la tarda i amb una programació més cultural, sobretot de teatre. 

Per descomptat, en aquell temps no hi havia ordinadors, ni 3D ni Netflix, ni telèfon en la majoria de les cases; a les ciutats, tan sols estaven asfaltades les vies principals. Als pobles, ni això. La vida era molt diferent i tant els xiquets com els joves i els adults esperàvem amb intensitat les festes de Nadal, perquè era una de les escasses oportunitats d’aconseguir algun regal, algun joguet: el poder adquisitiu de les famílies era reduït i els productes resultaven, en general, cars i inassolibles.

L'arribada del “miracle” de la TV va portar els anuncis, alguns dels quals es van convertir en elements culturals d’Espanya, com els del torró “El Almendro”, que “sempre tornava a casa per Nadal”. En Alacant, tothom sabem que el torró es fabrica a Xixona, però molta gent desconeix que sols dóna feina per a uns quants mesos, per la qual cosa els veïns van haver-hi de buscar una alternativa. 

I quina va ser? La fabricació i venda de gelats: “La Jijonenca”, “Antiu-Xixona”, són algunes de les marques més importants (i també més sabroses). Així, quan s’arrima l’estiu els xixonencs es  distribueixen per tot arreu d’Espanya i ens aporten gelats, com per exemple a Almoradí, a la plaça de l’església i l’ajuntament, amb l’establiment que gestiona un matrimoni molt simpàtic.

Darrere de Xixona, cap al nord de la província, està la serra de La Carrasqueta, i just a l’altre costat, està la comarca de la Foia de Castalla, que s’anomena també “La vall del joguet” i que inclou les poblacions d’Ibi, Castalla -evidentment-, Onil i Biar. Aquesta comarca és molt important, perquè fabrica bona part dels somnis dels xiquets i les xiquetes, és a dir, joguets i nines. 

Ara, al segle XXI, la informàtica ho ha canviat tot i les “playstation”, els ordinadors, les consoles, els mòbils i altres productes tecnològics s’emporten la palma, són els reis però abans d’aquesta era les coses eren molt diferents. Els xiquets sospiràvem per l’Escalèxtric, un joc de competició de cotxes, pels castells de peces de la casa Exin o els forts d’indis i cowboys, mentre les xiquetes desitjaven les nines de moda. Era un temps on la distinció xiqueta/xiquet era molt marcada, fins i tot a les escoles, que no eren mixtes.

I què hi va passar al Nadal de 1972? Doncs que la casa Famosa, d’Onil, la principal productora de nines d’Espanya i probablement d’Europa en aquell temps, va llançar un anunci a la TV que encara hui en dia és conegut. Era una representació nadalenca on les nines de Famosa anaven al pessebre i feien l’adoració, amb una cançoneta que es va fer molt popular de seguida: “Las muñecas de Famosa se dirigen al portal…” Aquest refrany de la cançó ha marcat generacions de xiquetes i dones. Cal recordar que eren les primeres nines que caminaven autònomament.

L’empresa Famosa (que significa Fàbricas agrupadas de muñecas de Onil, SA) va configurar un poderós grup econòmic, que actualment és propietat d’un grup inversor nord-americà, ha sigut traslladada a Alacant, per la seua proximitat amb el port.

Pel seu costat, els joguets més populars es fabricaven i es produeixen encara a Ibi, fonamentalment, i també a Castalla i Biar. Les empreses lluiten per oferir productes de qualitat, amb la competència d’altres importats, normalment més barats, però amb problemes de seguretat per als infants.

Torró de Xixona, dur i tou / Amb llicència CC BY-SA

Arriba, doncs, Nadal, una època molt important per a la província d’Alacant. Història, tradicions, cultura que formen part de la nostra herència i de la nostra realitat econòmica i social.

Més informació:

http://www.famosa.es/es/

https://www.youtube.com/watch?v=Q_cB2WR-AXU

http://www.valledeljuguete.com.es/02/index.htm

https://turronessirvent.com/ca/el-torro-de-xixona/