LA SÍNDROME HOMER SIMPSON

Allò que li passa al protagonista de

La tortuga que volia ser llebre, de Pasqual Alapont, és el que normalment anomene La síndrome Homer Simpson. No per la maduresa inexistent del personatge de ficció, sinó més aïna pel sofà, la tele, el sedentarisme, les llepolies i l’absència de qualsevol activitat física. Tot això, com ocorre en la novel·leta, condueix cap a índexs desgavellats de colesterol, sucre, triglicèrids, etc. Una conseqüència que tots més o menys coneixem.

Amb aquesta premissa bàsica, l’autor ens porta cap al món de l'esport contemporani: eixir, caminar, un pas rere l’altre, conéixer gent, arrencar a córrer… Trobar-se millor, a la fi, físicament i espiritual. En canvi, el pobret colesterol perd potència, ha ha ha.

En una segona part, ens trasllada cap a una cara dolenta de la pràctica esportiva: no tothom pot fer una marató, i el preu d'intentar-ho sense la capacitat necessària potser molt elevat. Això succeeix al llibre i també a la vida real (en la primera mitja marató que vaig córrer a Santa Pola va morir un participant). Que un altre pot córrer 42 quilòmetres a 5 minuts cadascun? Perfecte, encara que sempre n’hi haurà un que ho farà en 4,30. No té límit.

Jo no vaig poder fer una marató. i em feia

H. Simpson / Viquimèdia Commons

molt goig. Quan era possible, el temps necessari per a entrenar no estava al meu abast; més tard, les seqüeles de la COVID no ho han permès. Tal vegada serà en la següent metempsicosi.

Així que m’he quedat amb el bon sabor de boca de diverses mitges, ben preparades i amb bones finalitzacions, la qual cosa vol dir concloure amb certa normalitat. Significa que vaig pujar al pòdium? Ni de lluny. Vol dir que després estava fatigat però res més. Es deixaven sentir els 900 quilòmetres de preparació dels quatre mesos precedents. Pel que toca a Pere, el protagonista del llibre, al final assumeix la lliçó i endavant.

Un exemple més que interessant de les col·leccions de Llegir en Valencià, de Bromera, en aquest cas amb un rerefons d’hàbits de vida saludables.

ESPERANÇA

D'Ardystil, de Susana Javaloyes, hem escrit durant trenta-un anys; ha estat un tema d'actualitat -una tragèdia permanent, millor dit- fins que tot açò de la COVID ha passat per damunt de la vida que coneixíem. No obstant això, vivim dies d'esperança, perquè aquesta setmana s'ha complit el trenté aniversari del doble trasplantament de pulmons de Susana, un acte mèdic, dirigit pel doctor Louis Couroud a la clínica Xavier-Arnozan, de Bordeus, que va obrir una porta a l'esperança.

Enhorabona, Susana. Per molts anys!

El trasplantament en la premsa de Bordeus. La foto dels pares de Susana és de Juani Ruz

ARDYSTIL: AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

El trenté aniversari de la Síndrome Ardystil, acomplit el passat quinze de febrer, en circumstàncies normals haguera estat un esdeveniment de primera pàgina, amb titulars, reportatges, homenatges més o menys simbòlics a les sis víctimes de les aerografies tèxtils de l’Alcoià i el Comtat, però no ha ocorregut res de tot això. Els temps han canviat. La catàstrofe universal de la pandèmia ha modificat els paràmetres habituals, tal vegada per sempre, i què són sis morts si considerem els setanta-tres de l’Hospital d’Oliver d’Alcoi?

Aquest estrident silenci ha estat perfectament analitzat amb la seua acostumada saviesa per dos periodistes com són Javier Llopis i Ramon Climent*, però ni així hi ha hagut reacció. Com tampoc n’hi va haver amb la legionel·la. Els interessos -els polítics més que cap altre- solen ser interessats, encara que semble una redundància,

i les posicions s’acomoden als colors: no hi ha més que mirar la composició d’uns governs i altres per a comprendre les actituds que s’hi troben a diferents nivells de les administracions públiques.

D’Ardystil, poc o res queda per apuntar que no haja estat relatat abans, com vaig escriure ara fa deu anys**. Sis víctimes mortals, gairebé totes dolorosament joves, per causa d’una fibrosi pulmonar letal a partir del quinze de febrer de 1992; una altra xica trasplantada de pulmons i encara desenes i desenes de persones més amb seqüeles més o menys greus per a tota la vida. Podríem dir que va ser un preludi, a una escala petita, d’allò que vindria en 2020 amb la COVID. Se’n va parlar i molt. Va ser un esclafit de realitat en l’Espanya triomfant del 1992, atapeïda de modernitat i creixement, i això va ser un xoc brutal.

    Las pinturas de la muerte, va titular Informe Semanal de TVE, a l’època on tenia una audiència milionària, per a disgust de tots aquells que estaven enfrascats en la promoció d’una ciutat capdavantera. Va ser la descoberta d’una realitat industrial tercermundista, amb fàbriques amb reduït o nul control i mesures sanitàries i de seguretat inexistents. Així va quedar clar en el judici, que es va celebrar a l’Audiència Provincial d’Alacant onze anys més tard, amb un resultat poc convincent per a la majoria. Aquests mesos he recordat els tres mesos de vista oral, en passar cada matí en el bus 21 per davant de l’Audiència.

Des de llavors, res, excepte un detall final. En la primavera de 2019 el govern de la Generalitat de Ximo Puig va pagar les despeses jurídiques dels afectats, com s'havia acordat per les Corts Valencianes en 1993 i mai s’havia fet efectiu, per decisió dels governs posteriors i també d’una sentència judicial. Aquesta mesura té un cert mèrit perquè era un assumpte oblidat, excepte pels protagonistes de les tragèdies, que van tindre una compensació moral més que econòmica.

Què són sis víctimes en mig de l’oceà de les tragèdies que fan sotsobrar

actualment el planeta? Poca cosa, però eren veïnes, amigues, filles, jóvens del seu temps, persones que van veure la seua vida truncada per anar a la faena i que, almenys, van meréixer un reconeixement de la societat que les víctimes actuals no han tingut.

*Les claus dels drames

**Un repàs històric de la síndrome

Fotos: 1. Imatge dels advocats dels afectats durant el judici en 2003 / M. C.

2. Reunió d’afectats amb el president Puig en març 2019 / G. V.

           3. Comparecència en l'Ajuntament d'Alcoi per la legionel·la en 2003 / M. C.

DJOKOVIC: CRÒNICA D'UNA IMPRUDÈNCIA

 

Djokovic /wikipèdia commons

Aquest estiu, ens haguera fet molta il·lusió tornar a França, però no ho vam fer. És complicat gestionar això de la Covid-19: sols a Espanya tenim díhuit normatives, una per cada comunitat autònoma. Per aquest motiu i també per seguretat van romandre a casa, com també a Nadal.

    A partir d’aquesta consideració, resulta senzill comprendre que ha passat amb l’assumpte Djokovic en Austràlia, un país on no es pot accedir si no estàs vacunat. Mirat des de la llunyania, era evident que l’absència de vacuna anava a posar problemes. No va ocórrer amb l’organització del torneig de tenis ni amb el govern regional, però sí amb la duana i immigració.

    Si l’objectiu del senyor Djokovic era jugar i eventualment guanyar el torneig, el seny recomanava posar-se la vacuna. Així, haguera tingut l’oportunitat de ser l’home amb més torneigs importants guanyats de la història, mentre que ara és un deportat de l’Austràlia.

SANITAT I (IN)JUSTÍCIA*

* Dedicat especialment a Xelo F. Q. que va treballar, com molts altres professionals, en un centre sanitari la Nit de Cap d’Any, mentre jo mateix i altres milions de persones gaudíem de la vetllada.

Aquesta setmana he intentat en diverses ocasions accedir al centre de salut i especialitats de La Fàbrica, a Alcoi. Ha estat impossible. Les cues per a entrar al complex arribaven perpètuament al carrer, al marge de l’hora de les famosíssimes i tristament impopulars PCR, que es perllongaven fins al centre comercial. Com que això meu no era urgent, ho he deixat córrer. “Ya vendrán tiempos mejores”, espetaria el castís que utilitze de tarda en tarda per a posar en context les expressions tradicionals en castellà.

    El centre de La Fàbrica, referia, ha estat la setmana durant, constantment col·lapsat; abarrotat d’un costat a l’altre per part de persones que requerien assistència sanitària i que, imagine, la situació ho exigia, encara que també pense que segur que hi hauria més gent que compartia la meua situació. 

    

Antiga imatge de La Fàbrica, amb el Grup Monllor i la caserna /ColomerAlcacer Arquit.

Podem imaginar les jornades laborals dels treballadors, sense parar ni a la “pause pipí”, que soltaria, en aquest cas, un castís francés. En un període de festivitats col·lectives, on tothom busca trobar i gaudir de dos o tres dies d’esbargiment, d’esplai, aquesta gent ha vist disparar-se la càrrega laboral, la demanda de serveis, les proves per la Covid, les conseqüències.

    Cues perennes a un costat i a l’altre, inquietud, nervis, cansament, esgotament… i moltes vegades, incomprensió. Sí. La incomprensió més absoluta. Només cal donar un cop d’ull a eixe amic i col·laborador inseparable que tenim actualment anomenat Google. Teclejar centre de salut La Fàbrica i buscar les opinions: feixugament negatives i en general amb una càrrega de contundència molt forta: “Incompetencia i vagancia nivel dios”, “muy mal servicio de atención al público”, “atención pésima”, “todos tus problemas se resumen a estás gorda, adelgaza”, “los médicos de urgencias, olé, però la enfermera de hoy sobraba…” I fins i tot, doloroses, quan es qüestiona -de vegades des de l’anonimat- l’atenció rebuda: “No vayáis a haceros el PCR la enfermera te mete el palo en la boca y también el guante y después se lo mete a otra persona también, si no tenía el covid ahora seguro que lo tengo, panda de inútiles… si lo cojo directo a denunciar…” En aquest últim cas, no és anònima, encara que no he comprovat si el nom i cognom són autèntics, però no estaria de més que ho fera la Conselleria de Sanitat, en defensa de la seua gent, que també és la nostra.

    Aquest és l’esperit dels temps contemporanis: publiquem en les xarxes socials allò que ens ve de gust, sobretot quan es tracta de criticar serveis o opinions, sense reflexionar gens ni mica ni tampoc pensar en si fem un acte de justícia o d’injustícia. Què significa açò? Doncs que des de les restriccions pressupostàries que es van produir a partir de la crisi galàctica de 2008, els serveis públics mai han recuperat índexs de personal acceptables, la qual cosa afecta els cossos de seguretat, els funcionaris d’ací i d’allà i, també, com és el cas, els de la sanitat.

    Així, resulta que cada vegada demanem o exigim més serveis o vivim més temps i les mateixes persones anem més sovint al metge, però les plantilles no estan adaptades. I, a més a més, arriba la Covid i els professionals quasi han sucumbit per una llarga temporada de treball més enllà de qualsevol cosa raonable. Ara, estem protestant al carrer perquè falten professionals, la qual cosa és així i, per tant, la demanda és raonable -encara que s’hi apunten alguns que tenen altres interessos i objectius- a la vegada que ens queixem del funcionament de manera pública en les xarxes.

    S’ha produït alguna conseqüència ara per ara? Doncs, lamentablement, sí. Hi ha treballadors que després de tota una vida de tasca i dedicació han decidit que ja n’hi ha prou, que pengen la bata i marxen cap a casa, la qual cosa suposa que als qui els tocava la jubilació estan sumant-se molts altres més joves, que prefereixen perdre part de la pensió a canvi de marxar a casa i viure tranquils. Podria esmentar noms i cognoms que han pres aquest camí els darrers mesos, de forma majoritària a l’hospital Verge dels Lliris.

    Amb aquesta situació, les autoritats sanitàries es veuen confrontades a un índex de reposició de treballadors major del previst, amb l’agreujant que una metgessa, un infermer, no s’improvisen en tres dies. Calen anys i anys.

    Ah! I més encara: aquest problema també el pateixen països com França i el Regne Unit, que ofereixen sous bastant més elevats, per la qual cosa estan captant part dels nous titulats espanyols. Conseqüència per a nosaltres? Entre una cosa i l’altra, tenim menys professionals, per tant, més dificultats a l’hora de rebre atenció i, també, moltes persones tenen més motius per escriure crítiques contundents, més o menys justes, a les xarxes socials.

    Tots tenim motius per fer crítiques negatives, perquè sempre tens un filet que pots estirar, però també en tenim per al respecte, l’admiració per la feina que unes persones tracten de portar endavant, en moltes ocasions entre la incomprensió dels usuaris. Així vaig tractar jo de reflectir-ho amb un comentari a “Google”.

    Ara és l’albada del diumenge 2 de gener de 2022 i en acabar d’escriure tornaré a passar per la porta del centre de salut, per si de cas… He passat i la cua de les PCR arribava al centre comercial… Hi tornaré.