JOSÉ JUAN, L'HEROI OBLIDAT

A la primeria de setembre vaig llegir la retirada de José Juan, de cognom Figueiras i originari de Vigo. Quina casualitat, com l’enyorat Juan Mariño, a qui recentment he recordat per la trobada casual d’un antic reportatge. Què tenen ambdós en comú? Alcoi, o més precisament l’Alcoià en el

Juan José i el l'equip, la nit de la victòria / Foto Alcoyano

cas del primer, i per descomptat l’equip del Celta. Encara que un era de Batoi, l’altre jugava a El Collao, que marca la fita amb el barri de Santa Rosa. Circumstàncies o casualitats que permeten aproximacions inesperades.

Jo, a José Juan no el conec, ni a pràcticament ningú de l’actual equip; en realitat, sí: a Josele Gonzàlez i també de manera simbòlica a Juli, encara que aquest fa temps que va marxar. Les coses del futbol. Tanmateix, tant a un com a l’altre els recordaré sempre per allò del Real Madrid. El porter es va convertir en un mite i en YouTube podeu trobar la gravació de la COPE d’aquell partit i comprovar com Manolo Lama i els altres parlaven de Juli i dels córners que va llençar, així com del contraatac que va conduir a la victòria.

    En primer terme, estaven les circumstàncies. La pandèmia de la COVID i un estadi sense públic, la qual cosa dona a l’espectacle una sensació d’irrealitat. Després, l’Alcoià no era un equip destacadíssim de la Segona Divisió B; un bon equip, per descomptat, però res més lluny. Enfront, el campió d’Europa a perpetuïtat, que resol qualsevol situació complicada sense despentinar-se; en aquest cas, va marcar un golet dels anomenats psicològics, a la vora del descans. Tot a favor.

Va començar la segona part i el Madrid va intentar tancar el partit, però José Juan va dir que tururut, que no passaran, i ja en les acaballes, un doble córner va acabar amb l’empat, davant l’estupefacció general mundial televisiva i radiofònica. Ho puc provar: jo estava en Almoradí

En aquesta porteria es van marcar els històrics gols / M. C.

aquella nit i em disposava a entrar en el món dels somnis quan vaig veure l’1 a 1... No ho podia creure... El partit es va acabar així, encara que monsieur Zidane va incorporar a les estrelles de la Champions per a resoldre la situació. La pròrroga, fase del partit on l’equip superior es berena a l’inferior**, va seguir més o menys igual, fins que un jugador de l’Alcoià va ser expulsat. Desastre absolut.

En realitat, el sentit del desastre va ser inesperat, molt inesperat. José Juan en va tornar a fer una o dos, o tres... i un contraatac de Juli i Diakité va concloure amb un gol de Juanfran. Abans havia marcat Solbes. Ho promet: si hagués vist les imatges sense so, hauria pensat que era el Manchester United o el Bayern de Múnic. Confesse que no donava crèdit al 2 a 1 que veia en alguna pàgina web. El temps romanent va permetre entronitzar uns jugadors, un equip, un entrenador com és Vicente Parras, una directiva, una afició, una

Acomiadament de José Juan en X

ciutat... I sobretot un porter, l’heroi de la nit que ara, a 44 anys, ha dit a la família que ja n’hi ha prou de córrer mons. Molt simpàtic ha estat el geste de penjar les sabates professionals en una porteria.

Per molt menys s’han donat condecoracions, s’han batejat carrers o s’han fet homenatges de tots tipus. La història posarà a cadascú al seu lloc i aquest és un dels esdeveniments que caldrà recordar dels temps contemporanis, al marge de quina siga l’evolució posterior. *

    Aquí teníu el vídeo que José Juan ha penjat a la xarxa X i que anuncia el seu acomiadament. Metafísic, transcendental són els termes que em venen al cap després de veure-l'ho.

https://x.com/i/status/1825883946892067240

* Com a l’Alcoià, per una certa vinculació amb la ciutat, segueix als Girondins de Bordeus, equiup campió de França que acaba de ser relegat a la quarta divisió i que encara en pot caure alguna més. La causa? La mateixa que pateix l’Alcoià, però més gran, amb un deute interestel·lar que l’ha conduït a la fallida.

** Precisament, així va passar just l'endemà al Cornellà-Barça.

ESPERANÇA

D'Ardystil, de Susana Javaloyes, hem escrit durant trenta-un anys; ha estat un tema d'actualitat -una tragèdia permanent, millor dit- fins que tot açò de la COVID ha passat per damunt de la vida que coneixíem. No obstant això, vivim dies d'esperança, perquè aquesta setmana s'ha complit el trenté aniversari del doble trasplantament de pulmons de Susana, un acte mèdic, dirigit pel doctor Louis Couroud a la clínica Xavier-Arnozan, de Bordeus, que va obrir una porta a l'esperança.

Enhorabona, Susana. Per molts anys!

El trasplantament en la premsa de Bordeus. La foto dels pares de Susana és de Juani Ruz

D'ALONSO A NADAL O VAL MÉS TARD QUE...

Portada de L'Équipe, diumenge a la tarda

Era la tarda del diumenge 3 de juliol de 2005. Tornàvem de la segona part d'un casament i feia molta calor: havia sigut als voltants de Saint Emilion, a l'església de Saint-Georges (és evident: als alcoians el destí ens acompanya), i, farcits de cerimònies, amistats, menjar, vi... i de parlar francés, de vegades amb persones amb accents... que semblava parlaven l'alemany o alguna cosa semblant.

Érem molt a prop de Bordeus, darrere el velòdrom on Induràin havia batut el rècord de l'hora, i en entrar a la casa un familiar estava entusiasmat, eufòric: feia uns minuts que "Alonzo" havia guanyat en París, amb Renault ni més ni menys. Que el pilot fóra espanyol no feia res.

L'endemà, el diari L'Équipe, defensor de la França tradicional, o siga com De Gaulle però en paper, feia goig: una portada gegantesca amb Alonso i el Renault, i assenyalava que això no passava des d'Alan Prost en 1983. Per cert, el malaurat Schumacher va quedar tercer.

Encara no feia ni un mes que gairebé un xicon, un mallorquí, Rafa Nadal, havia guanyat Roland Garros, com d'altres espanyols els anys precedents: Ferrero, Albert Costa, Alex Corretja, Sergi Bruguera, etc. Ningú pensàvem en allò que estava per arribar; almenys jo sospitava que un tenista més del planter espanyol de terra anava endavant.

Eixida de la carrera de F1 de 2005 aen França / Soymotor

I Nadal no va caure en gràcia. Desconec el motiu, però en París no el volien gaire i sempre donaven suport al rival, especialment si era Federer, que sembla britànic per allò del comportament, l'educació. Correcció britànica. La qüestió del dopatge a l'esport espanyol també va contribuir a difuminar la imatge; de fet, un dia, en un debat al diari Sud-Ouest, vaig preguntar amb molta ironia si quan asseguraven que "tots" es dopen, també inclouen a Alonso i el seu Renault. No vaig rebre cap resposta, la qual cosa em passava sovint en la meua antiga feina.

Convé recordar ara les polèmiques amb el Guignol de Nicolas Canteloup, que van fer eixir ampolles en Espanya, amb intervenció inclosa de l'aleshores ministre d'Exteriors, senyor Garcia Margalló. Un vídeo sobre Nadal va ser la culminació de la campanya.https://www.youtube.com/watch?v=zxonUHKKbgE

Fins al moment present. La reiteració interminable de triomfs, la represa d'etapes després de lesions i també la "simpatia" de Djokovic han acabat convertint a Nadal en un ídol en França, que com a poc té el reconeixement que mereix. Així ho he pogut veure aquesta setmana no ja als diaris, com L'Équipe, sinó molt especialment als comentaris dels lectors, generalment favorables o, com a poc, contraris a seu oposant.

Ja ho diu el proverbi: "val més tard..."

Susana Javaloyes, la pionera de la mascareta

Una vegada era una xica jove que treballava en una empresa tèxtil (amb /ε/ com tracte d'ensenyar als meus alumnes castellanoparlants), al costat d'altres xicones, minyones com ella. Tothom coneix eixa fàbrica, que estava situada a Cocentaina i on pintaven teles amb una tècnica que s'anomenava aerografiat, revolucionària a principis dels anys noranta.
Emperò, va resultar que a partir del 15 de febrer del 1992 aquelles jovenetes van començar a morir, una rere una altra. I van traspassar fins a cinc, més un home d'una altra fàbrica, però aquesta adolescent de què parle es va salvar pels pèls.

Susana i la seua germana Carolina el dia que va rebre l'alta mèdica a França /Foto: Mario Candela

Li deien i li diuen Susana Javaloyes i es va fer famosa perquè és la xicota que va sobreviure, gràcies a un doble trasplantament de pulmons que el doctor Louis Couroud li va fer a la clínica Xavier Arnozan, situada a la perifèria de Bordeus. Va ser gairebé un miracle, perquè la pneumònia letal que va patir -una fibrosi pulmonar- tenia un desenllaç fulminant, com ara el maleït coronavirus que ens ha atacat, i quan van arribar els nous pulmons estava ja més en l'altre barri que en aquest.
Tot va anar bé en la nit d'aquell ja llunyà onze de gener de 1993 i si recupere la història és perquè va rebre l'alta el dissabte sant, vespra de Pasqua, a la clínica La Pignada on estava recuperant-se, a prop de Cap Ferret, a la vora de l'Atlàntic. Era una Setmana Santa amb dates semblants a les que hem tingut enguany.

En aquell moment ningú no ho sabia, però Susana seria una precursora. Aquell dia la foto de sortida, la foto del moment de l'alta, amb el seu pare i la seua germana Carolina, va ser amb una... mascareta. Va ser per prevenció, perquè era primavera i hi havia pol·len per tot arreu.
Ara, Susana ja no és tan jove, però la seua mare m'ha contat -i més tard ella mateixa ha confirmat- que va molt bé... Endavant sempre. I ara tothom portem mascareta... Qui ens ho hagués dit ara fa 27 anys...

Pd Com és notori, la fàbrica s'anomenava Ardystil i la tècnica d'aerografiat va estar prohibida immediatament.

* Dedicat amb un sentiment molt especial a Xelo Ragues, la mare de Soraya i Jovana, i també a les altres víctimes de la "síndrome Ardystil".