JOSÉ JUAN, L'HEROI OBLIDAT

A la primeria de setembre vaig llegir la retirada de José Juan, de cognom Figueiras i originari de Vigo. Quina casualitat, com l’enyorat Juan Mariño, a qui recentment he recordat per la trobada casual d’un antic reportatge. Què tenen ambdós en comú? Alcoi, o més precisament l’Alcoià en el

Juan José i el l'equip, la nit de la victòria / Foto Alcoyano

cas del primer, i per descomptat l’equip del Celta. Encara que un era de Batoi, l’altre jugava a El Collao, que marca la fita amb el barri de Santa Rosa. Circumstàncies o casualitats que permeten aproximacions inesperades.

Jo, a José Juan no el conec, ni a pràcticament ningú de l’actual equip; en realitat, sí: a Josele Gonzàlez i també de manera simbòlica a Juli, encara que aquest fa temps que va marxar. Les coses del futbol. Tanmateix, tant a un com a l’altre els recordaré sempre per allò del Real Madrid. El porter es va convertir en un mite i en YouTube podeu trobar la gravació de la COPE d’aquell partit i comprovar com Manolo Lama i els altres parlaven de Juli i dels córners que va llençar, així com del contraatac que va conduir a la victòria.

    En primer terme, estaven les circumstàncies. La pandèmia de la COVID i un estadi sense públic, la qual cosa dona a l’espectacle una sensació d’irrealitat. Després, l’Alcoià no era un equip destacadíssim de la Segona Divisió B; un bon equip, per descomptat, però res més lluny. Enfront, el campió d’Europa a perpetuïtat, que resol qualsevol situació complicada sense despentinar-se; en aquest cas, va marcar un golet dels anomenats psicològics, a la vora del descans. Tot a favor.

Va començar la segona part i el Madrid va intentar tancar el partit, però José Juan va dir que tururut, que no passaran, i ja en les acaballes, un doble córner va acabar amb l’empat, davant l’estupefacció general mundial televisiva i radiofònica. Ho puc provar: jo estava en Almoradí

En aquesta porteria es van marcar els històrics gols / M. C.

aquella nit i em disposava a entrar en el món dels somnis quan vaig veure l’1 a 1... No ho podia creure... El partit es va acabar així, encara que monsieur Zidane va incorporar a les estrelles de la Champions per a resoldre la situació. La pròrroga, fase del partit on l’equip superior es berena a l’inferior**, va seguir més o menys igual, fins que un jugador de l’Alcoià va ser expulsat. Desastre absolut.

En realitat, el sentit del desastre va ser inesperat, molt inesperat. José Juan en va tornar a fer una o dos, o tres... i un contraatac de Juli i Diakité va concloure amb un gol de Juanfran. Abans havia marcat Solbes. Ho promet: si hagués vist les imatges sense so, hauria pensat que era el Manchester United o el Bayern de Múnic. Confesse que no donava crèdit al 2 a 1 que veia en alguna pàgina web. El temps romanent va permetre entronitzar uns jugadors, un equip, un entrenador com és Vicente Parras, una directiva, una afició, una

Acomiadament de José Juan en X

ciutat... I sobretot un porter, l’heroi de la nit que ara, a 44 anys, ha dit a la família que ja n’hi ha prou de córrer mons. Molt simpàtic ha estat el geste de penjar les sabates professionals en una porteria.

Per molt menys s’han donat condecoracions, s’han batejat carrers o s’han fet homenatges de tots tipus. La història posarà a cadascú al seu lloc i aquest és un dels esdeveniments que caldrà recordar dels temps contemporanis, al marge de quina siga l’evolució posterior. *

    Aquí teníu el vídeo que José Juan ha penjat a la xarxa X i que anuncia el seu acomiadament. Metafísic, transcendental són els termes que em venen al cap després de veure-l'ho.

https://x.com/i/status/1825883946892067240

* Com a l’Alcoià, per una certa vinculació amb la ciutat, segueix als Girondins de Bordeus, equiup campió de França que acaba de ser relegat a la quarta divisió i que encara en pot caure alguna més. La causa? La mateixa que pateix l’Alcoià, però més gran, amb un deute interestel·lar que l’ha conduït a la fallida.

** Precisament, així va passar just l'endemà al Cornellà-Barça.

"SI YO TE CONTARA": ODISEAS DEL SIGLO XXI

Cuatro jóvenes inmigrados almoradidenses relatan las alegrías y sinsabores de sus nuevas vidas en el audiovisual “Si yo te contara” del IES Antonio Sequeros

Como modernos Ulises, con destinos inciertos, sin medios y dejando atrás familiares, hàbitats, tradiciones y costumbres, personas de distintas partes del mundo abandonan sus vidas en busca de un futuro, de esperanza para sus hijos. En África y también en Paquistán se piensa que en la “rica” Europa el dinero corre por el suelo y que solo hay que cogerlo y materializar sus sueños. Para muchos, la realidad auténtica resultará mucho más dura.

Acto de presentación en en el Centro Cultural de Almoradí /Foto: Diego Piñero

Este es el punto de partida de un reportaje audiovisual elaborado por el IES Antonio Sequeros, de Almoradí, con guión y realización de la orientadora Azahara Méndez y el profesor José Antonio Torregrosa, que recoge el testimonio de cuatro jóvenes almoradidenses, cuatro personas inmigradas – dos chicas y dos chicos- que explican su pasado, su presente y su futuro. Los billetes de mil euros que solo hay que coger sobre las aceras no es la única concomitancia.

Hay más. Ya sea desde la marroquí Ouja -área de procedencia de innumerables vecinos de Almoradí- o desde la ignota Paquistán, en un punto próximo a Islamabad, las vivencias y circunstancias son similares: esperanza frente a dura realidad. Alguien que ha oído que en Europa... Y un padre o un tío que hace el viaje como puede, familias que más tarde se completan -o no, si hay que cuidar mayores en el país de origen-, situaciones de limitación económica, discriminación, acogimiento, amistades... Éxitos, triunfos, fracasos, como le ocurre a todo el mundo en estos duros tiempos.

Méndez y Torregrosa han reunido cuatro testimonios de jóvenes estudiantes, de ESO y Bachillerato, que relatan su experiencia personal, su realidad y sus proyectos de futuro. La dificultad de vivir en una lengua desconocida y lejana. “Sabía que se burlaban de mí [en primaria] por las risas, pero no entendía qué me decían”, afirma Kaoutar Houmine. Más tarde eso cambió y ahora ejerce de intérprete habitual cuando el instituto ha de contactar con padres de alumnos que no hablan castellano, situación que se da cada día.

Naji Sadir quiere ser abogado penalista y si ha llegado hasta aquí, seguro que lo conseguirá, porque los objetivos se van cumpliendo día a día: llegar, afincarse, encontrar trabajo, ir al colegio, aprender el idioma... vivir, en suma.

Conocidos son los dramas de la inmigración, ya sea la española hacia Europa o América en el siglo XX, o la africana, asiática, americana y de Europa del Este hacia este país en el siglo XXI, pero resulta verdaderamente interesante el testimonio de los más jóvenes, obligados a afrontar, por destino familiar, una realidad con la que tal vez nunca hubiesen soñado.

“Hereux qui comme Ulysse a fait un beau voyage” (Ridan – 2007) *

* Dichoso quien como Ulises ha tenido un buen viaje”.

Foto: IES A. Sequeros/ Diego Piñero

Los protagonistas:

Maria Tariq y Kaoutar Houmine (2º ESO)

Naji Sadir y Rachid Mtiri (2º Bachiller)