La trágica realidad

Remarcaba recientemente, al hilo del texto sobre la esperanza que genera la soprano Tania Bou, en un contexto laboral terrible, porque los profesionales de la cultura se han detenido en seco, como la mayoría de los hosteleros y comerciantes en general.
El futuro se presenta muy inquietante, pero la realidad ya lo es, como podéis comprobar en el artículo de Nius que os adjunto: el impacto del coronavirus en toda su crudeza en una familia.

https://www.niusdiario.es/sociedad/coronavirus-critica-situacion-familia-alcoy-sin-trabajo-dinero-en-estado-alarma_18_2935020299.html

Y esto no es "El hambre en China" o la solidaridad con los países del Tercer Mundo... esto es aquí, en Alcoy y son los amigos de, los vecinos de, los hijos de... Es la gente joven, con nombre -Antonio e Inés- y con niños, que trata de salir adelante en el mundo que les hemos creado: 35 años, contratos semanales...
No hace falta escribir más... Con leer el artículo, sobra.

Susana Javaloyes, la pionera de la mascareta

Una vegada era una xica jove que treballava en una empresa tèxtil (amb /ε/ com tracte d'ensenyar als meus alumnes castellanoparlants), al costat d'altres xicones, minyones com ella. Tothom coneix eixa fàbrica, que estava situada a Cocentaina i on pintaven teles amb una tècnica que s'anomenava aerografiat, revolucionària a principis dels anys noranta.
Emperò, va resultar que a partir del 15 de febrer del 1992 aquelles jovenetes van començar a morir, una rere una altra. I van traspassar fins a cinc, més un home d'una altra fàbrica, però aquesta adolescent de què parle es va salvar pels pèls.

Susana i la seua germana Carolina el dia que va rebre l'alta mèdica a França /Foto: Mario Candela

Li deien i li diuen Susana Javaloyes i es va fer famosa perquè és la xicota que va sobreviure, gràcies a un doble trasplantament de pulmons que el doctor Louis Couroud li va fer a la clínica Xavier Arnozan, situada a la perifèria de Bordeus. Va ser gairebé un miracle, perquè la pneumònia letal que va patir -una fibrosi pulmonar- tenia un desenllaç fulminant, com ara el maleït coronavirus que ens ha atacat, i quan van arribar els nous pulmons estava ja més en l'altre barri que en aquest.
Tot va anar bé en la nit d'aquell ja llunyà onze de gener de 1993 i si recupere la història és perquè va rebre l'alta el dissabte sant, vespra de Pasqua, a la clínica La Pignada on estava recuperant-se, a prop de Cap Ferret, a la vora de l'Atlàntic. Era una Setmana Santa amb dates semblants a les que hem tingut enguany.

En aquell moment ningú no ho sabia, però Susana seria una precursora. Aquell dia la foto de sortida, la foto del moment de l'alta, amb el seu pare i la seua germana Carolina, va ser amb una... mascareta. Va ser per prevenció, perquè era primavera i hi havia pol·len per tot arreu.
Ara, Susana ja no és tan jove, però la seua mare m'ha contat -i més tard ella mateixa ha confirmat- que va molt bé... Endavant sempre. I ara tothom portem mascareta... Qui ens ho hagués dit ara fa 27 anys...

Pd Com és notori, la fàbrica s'anomenava Ardystil i la tècnica d'aerografiat va estar prohibida immediatament.

* Dedicat amb un sentiment molt especial a Xelo Ragues, la mare de Soraya i Jovana, i també a les altres víctimes de la "síndrome Ardystil".

L'últim tango a La Jonquera

Marcel Proust / W. C.

Una notícia trista i dramàtica, causada per aquest terratrémol universal que estem patint en forma de catàstrofe sanitària, s’ha produït aquests dies a La Jonquera i m’ha recordat, a l’estil de la magdalena de Marcel Proust, episodis més o menys recents. El tema el vaig llegir recentment al diari El País (https://elpais.com/espana/catalunya/2020-04-01/trabajadoras-de-un-macroburdel-nos-quedamos-literal-con-la-maleta-en-la-calle.html) i feia referència a un problema social: les “treballadores” del gegantesc prostíbul de La Jonquera s’han quedat al carrer; no sols sense feina, sinó també sense sostre, sense casa, i han hagut de marxar en circumstàncies poc idònies (inassumibles bitllets d’avió de 4.000 euros per a tornar als seus països) i molt doloroses.

Els temps han canviat. Antigament, els espanyols travessàvem la frontera de França per a gaudir de llibertat, però també d’oci. Antonio Gomis Calvo, que fora portaveu del CDS a l’Ajuntament d’Alcoi (i de la filà Lleganya!), em va contar en una ocasió que mentre estudiava toco-ginecologia en Barcelona va marxar un dia a Perpinyà amb la que aleshores era la seua núvia, més tard la seua dona.

Centre hstòric de Perpinyà / Foto: viquipèdia

El motiu? Anar al cinema. Perpinyà s’havia convertit en la simbòlica capital del pecat espanyol, perquè els malaurats súbdits de la dictadura franquista passaven la frontera per veure les pel·lícules o comprar els llibres i revistes que aquí estaven prohibides. La justificació d’aquell viatge va ser l’estrena de L’últim tango a París, en 1972, de Bertolucci i Marlon Brando, una de les pel·lícules més polèmiques de la història, i Gomis relatava la cua que es va formar al pas fronterer mitja hora després del final de l’emissió.

També, un retor de la comarca va referir que va entrar-hi a una llibreria per comprar literatura “prohibida”, crec recordar que era alguna cosa de Kant o Heidegger. “Espagnol?” Li van preguntar: “oui”, va contestar… i el van enviar a l'enorme secció porno, per a la seua absoluta sorpresa i vergonya.

La relació lúdica-eròtica-subversiva de Perpinyà amb Espanya no és coneguda per la part francesa, com també supose que la memòria s’ha perdut en la nostra. Així ho vaig comprovar quan, deu anys enrere, vam començar a relacionar-nos amb gent de Carcasona i els voltants. La nostra professora de francés no n’havia sentit parlar mai de la “ciutat pornogràfica” que és com la vam batejar amistosament. En canvi, ens contava aventures de la “Ligne de démarcation”,

Les dos zones de França sota l'ocupació / vikipèdia commons

la divisió de França que van fer els nazis durant la Segona Guerra Mundial, i que partia en dos el país, situació que està molt ben reflectida en els tres primers volums de “La byciclette bleue”, de Régine Deforgues, amb l’inoblidable personatge de Léa Delmas.

I arribe on anava. En una de les visites a Carcasona, vaig coincidir en una cafeteria en una colla de jubilats, la qual cosa em va permetre conéixer gent, practicar la llengua i ampliar la base cultural. Durant aquella estada, el 6 d’abril de 2016, el parlament francés va aprovar una llei contra la prostitució que castigava tot aquell que comprara un servei sexual; aquesta norma derogava una altra de 2003, coneguda com a “llei Sarkozy”, que criminalitzava les prostitutes.

Accés a la frontera franc-espanyola

El comentari d’aquestes persones va ser: “Hui hi haurà gran festa en La Jonquera: barra lliure als prostíbuls!!” I ahí em vaig assabentar que a la ciutat espanyola els francesos no sols van actualment a comprar tabac, menjar i begudes alcohòliques, que hi són més barates, sinó que també alguns van a gaudir de serveis més exòtics en els grans prostíbuls, de la mateixa manera que adquireixen roba al mercadet setmanal de Roses.

Tot això ara per ara està completament oblidat, mentre, com sempre, els més desfavorits del sistema -en aquest cas, específicament les dones- són qui paguen el preu més alt. Misèria sobre misèria, humana i econòmica. Que tristesa de mon!

P. D. També hi ha un record més llunyà. Un conegut empresari alcoià, ja desaparegut, va ser empresonat i més tard condemnat al costat de l’alcalde de La Jonquera, a finals de 1982, acusat de tràfic de divises. Cinc dies després, jo marxava a la mili a Sant Climent de Sescebes… al costat de La Jonquera. Coincidències de la vida.

Apocalipsis, cuando Stephen King acierta.

Es verdaderamente inquietante, pero lo que ha pasado en Italia me ha hecho tener pesadillas con una novela de Stephen King: "Apocalipsis" (The stand).

Portada de la novela "Apocalipsis" / Creative Commons

Allí, el escritor norteamericano mató al 99'99% de la población mundial a partir de un hecho puntual: la fuga precipitada de Charlie, vigilante en un laboratorio de investigación bacterológica de Nevada que, en el epicentro de una crisis por la propagación de un virus de la gripe mutado, quiso poner a salvo a su familia.
¿Les resulta conocido? Porque los periódicos no dejan de hablar estos días del terremoto que vive Italia a partir de un ciudadano de origen chino, que ha propagado el "coronavirus" de forma exponencial. Muertos, enfermos a miles y un país paralizado, con el coste social y económico que todo esto supone.
Lo que en verdad me preocupa es que Stephen King tiene clara tendencia a acertar.

Fotograma de la película y dos detalles del cómic/ Creative Commons

Me explico. A raíz del 11 S recuerdo que unos raperos tuvieron que retirar la portada de un disco con las Torres Gemelas en llamas, pero entonces nadie se fijó en que en la novela "El futigivo" King destruyó el edificio de la cadena de televisión estrellando un avión de pasajeros (en la adaptación cinematográfica -que fue excelente, por cierto- Schwarzenegger mató al presentador del espantoso concurso).
Queda esperar que esta anticipación del rey del terror no se cumpla, aunque resulta inquietante. En la ficción era el "Capitán trotamundos" o "Capitán muerte"... Nosotros lo llamamos "Coronavirus".

Amélie Nothomb

P. D. Hay otro concurso tipo "reality show" imaginado por un escritor, todavía más repugnante: el que creó la francófona Amélie Nothomb para su libro "Ácido sulfúrico", por si alguien tiene curiosidad.