Mostrando entradas con la etiqueta Carcassonne. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Carcassonne. Mostrar todas las entradas

domingo, 14 de julio de 2024

EN COLLIOURE 2024

Entre tanta guerra, conflictos,

tsunamis políticos y peleas múltiples, en torno al epicentro de este tórrido estío ha surgido una noticia simpática, refrescante, curiosa: los franceses han designado Collioure como su pueblo preferido en 2024*. Ha sido en el foro de un concurso televisivo, que anima Stéphane Bern, pero poco importa, por la significación que este nombre tiene allende la frontera gala, en lo que a la parte del sur corresponde.

    Todos conocemos este topónimo, al menos a partir del disco de Serrat, que le dedicó una canción en su obra maestra sobre los versos de Antonio Machado. Un trabajo imprescindible, aunque luego se haya valorado Mediterráneo como el gran disco del siglo XX. Cualquiera de los dos habría sido oportuno.

    Estaba en Carcassonne y el cuerpo

me pedía ir a Collioure**. Cogí el tren hasta Perpignan y hasta tuve una hora libre para recorrer el centro, precioso por cierto, aunque no queda ni rastro de las librerías donde los españoles se abastecían en una época de literatura prohibida. No sólo de carne sino también de filosofía, literatura, etc., y por supuesto cine. El último tango en París, por citar un ejemplo, ocasionaba colas en la frontera a su término.

    Un trenecito me condujo hasta el destino

final y la primera parada, evidente, fue en el recóndito cementerio, donde destaca por encima de todo la tumba de Antonio Machado y su madre doña Ana Ruiz. Historia de una tragedia, muestra de la estupidez humana. A Lorca lo mataron y a Machado y a Miguel Hernández: no hace falta disparar un tiro para liquidar a alguien.

    Fue un momento emocionante, aunque estaba solo. Algún grupo escolar pasó por el exterior, de visita, pero el camposanto es destino de los españoles y de las familias de los finados enterrados. Banderas, mensajes, cirios pascuales, claveles, flores... Simbólicos y entrañables homenajes al poeta.

    La sorpresa fue en el exterior.

Un pueblo increíble, inesperado, entre las rocas montañosas de las estribaciones de los Pirineos, con un puerto exiguo, pero encantador, que en cierto modo me recordó La Rochelle, al otro lado del hexágono. Recorrí las calles, visité la playa; era un cinco de mayo y solo había una turista tomando el sol, y saboreé un helado del que hasta guardo la foto.

    El regreso resultó animado. Fue mi estreno con el coche compartido, eso que se llama bla y algo más: una francesa

de setenta y tantos con un Twingo que iba a 130 por la autovía, con mi cabeza a la altura de las ruedas de la caravana de tráilers españoles que se dirigían hacia el norte. No sabía donde agarrarme y la señora me preguntó: Avez-vous peur? (¿Tiene usted miedo?). Nooo, nooo, contesté.

    La verdad es que llegamos sin novedad a Carcassonne, donde cogí el bus hacia Villemoustaussou, que está al lado mismo, y donde por primera vez en mi vida un joven me ofreció su asiento... Muchas emociones para
una jornada inolvidable!

https://france3-regions.francetvinfo.fr/occitanie/pyrenees-orientales/perpignan/village-prefere-des-francais-2024-le-charme-mediterraneen-et-naturellement-incontestable-du-village-catalan-de-collioure-a-fait-son-effet-3003074.html#Echobox=1720760832-1

** https://es.wikipedia.org/wiki/Colliure

jueves, 27 de julio de 2023

IDÉOLOGIE D'UN ASSASSINAT (OU BIEN, PEUT-ÊTRE DEUX)

Nous avons découvert de concert très

Amélie Nothomb / W Commons
noms de la littérature française contemporaine: Musso, Lévy et Amélie Nothomb, cette dernière moyennant Stupeur et tremblements. Cet événement s’est passé a Villegahienc, en Aude, à l’académie Ludoexpression, que dirige Mme Dominique Bouriez, qui nous a chargé de lectures le premier jour du cours. C’était l’été 2010 i le monde était très différent, surtout la petite et charmante ville de la champagne audois, que le 14 octobre 2018 a subit des mortelles inondations qui ont changé sa face pour toujours. L’école a muté après en face de la place Gambetta de Carcassonne et à côté même du château.

                Je me rappelle le livre Et si c’était vrai, un original roman de Marc Lévy, que j’ai dévoré en quelques jours. Ce fut l’approximation à la littérature française des temps modernes, du XXIeme siècle. Et après, j’ai pris Stupeur et tremblements. Quel roman ! Incroyable ! Quelle histoire improbable d’une fille europeénne, mais avec l’éducation japonaise dans une grande boîte nippone ! J’ai toujours cru que le roman était autobiographique, mais très longtemps aprés, autour de 2015, pendant le Cours universitaire d’été de La Sorbonne, j’ai réalisé que cette écrivaine fait toujours un mélange de réalité et de fiction et c’est pour cela qu’on ne peut jamais savoir faire la différence. C’est son style à elle, sa caractéristique personnelle.

                Un jour, j’ai commencé

Premier roman de l'écrivaine
son premier, Hygiène de l’assassin, mais je n'ai rien compris et je l’ai laissé tomber... jusqu’à maintenant. Aux abords de l’été, j’ai déposé - avec succés - ma candidature pour enseignant dans deux Académies et j’ai décidé de lire et travailler le français cet été, au cas où ils m’appellent pour faire des cours d’espagnol. J’ai choisi le premier bouquin d’Amélie Nothomb et, très vite, j’ai compris pourquoi je l’avais laissé de côté: c’est très difficile à lire, par cause du vocabulaire, du style, de la construction des propos, du sujet et aussi par le format: discussions très désagréables entre un célèbre écrivain en train de mourir et journalistes. C’est un homme dégueulasse, qui n’a aucun respect pour la vie, pour les sentiments des autres... jusqu’à qu’il rencontre une femme - son nom est Nina et nous l’apprenons à la page 168* - qui le défie et peut-être le bat (je ne raconte jamais le déroulement des romans. Si ça vous dit, vous n’avez qu’à le lire ou chercher des donneés a Wikipédia).

                Une curiosité du premier de Nothomb est le nom de l’écrivain: Prétextat Tach, que débute une longue liste de prénoms peu communs, c’est le moins qu’on peut dire, dans ses romans. Il me revient la Panonique d’Acide Sulfurique, un roman que j’ai commenté plusieurs fois dans mes cours d’espagnol et catalan en Catalogne et en Valence: la télé-réalité portée à l’extrême, où pas encore ?

                Les débats portent sur la littérature, on parle de Céline (-Ah, Céline a tout: plume de génie, grosses couilles, grosse bitte, et le reste, page 83), Victor Hugo, Sartre, Patricia Highsmith, etc. Et aussi de la Guerre du Golfe. C’est compliqué à déterminer comment classifier ce roman, qu'à la fin est un polar, ou pas ? Hygiène de l’assassin est la symphonie inachevée de Tach, et Nina a fait la découverte du arrière-plan, ce qui porte à un aboutissement surprennent, comme fait toujours cette écrivaine. Le crime du comte Neville, un roman plus récent, a aussi un revirement à la conclusion.

                Un parcours par les premiers ébats littéraires de l’écrivaine belge, qui ont besoin de travail autant pour la compréhension de l’oeuvre, autant pour entrer dans la langue, dont le vocabulaire et le style font des difficultés pour les apprenants de français. Mais c’est cela arriver à une langue: il faut la travailler toujours!

                Ah ! Dans Ni d’Ève ni d’Adam, Nothomb fait le roman de ce qui se passait dans sa vie après le travail dans l’enter-prise japonaise. Un complément intéressant... et aussi vrai que l’autre ! Ou faux, parce qu'avec elle on n'est jamais surs de rien.

* Édition de référènce: Albin Michel, Le livre de poche, 1992.

Plus d’informations:

https://fr.wikipedia.org/wiki/Hygi%C3%A8ne_de_l%27assassin

https://fr.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

https://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

(en català/valencià)

viernes, 8 de mayo de 2020

Solemnidad a la francesa

Tal día como hoy, 8 de mayo, se cumplen 75 años del final en Francia de la hecatombe planetaria que supuso la Segunda Guerra Mundial, que para los españoles es todavía una auténtica desconocida.
Herederos de los antiguos "Guerrilleros" españoles / M. Candela
En aquella época nuestros padres y abuelos tenían sus propios problemas, tanto o más graves, pero nuestros vecinos las pasaron canutas. Si alguien está interesado en un testimonio social bastante correcto de la época, las tres primeras novelas de la larga serie "La bicicleta azul", de Régine Deforgues, son una buena manera de obtenerlo.

El pasado 21 de agosto nos cogió en Carcassonne el 75 aniversario de la liberación. Todos conocemos el desembarco de Normandía, pero también hubo una segunda incursión en Provenza (parece que Churchill no quería... pero De Gaulle se empeñó), que provocó la rápida liberación de todo el sur de Francia.
El alcalde Gérard Larrat y su adjunta Magalí Bardou / M. C.
Por cierto, los nazis se marcharon de la ciudad del gran "château" medieval volando el polvorín... con los prisioneros atados a las bombas. Aún hoy se están identificando víctimas.

Aprovechamos la estancia para acudir al acto oficial, donde nos sumamos al público, que en total éramos media docena, autoridades, veteranos y militares al margen. De hecho, la teniente de alcalde de Asuntos Militares (sí, esta delegación existe en Carcassonne) Magalí Bardou, nos saludó individualmente. Un detalle. Siempre recordaré que pudimos cantar La Marsellesa dos veces...
Tras el acto, vino la parte más emotiva porque tuvimos la oportunidad de conocer a los miembros de la asociación de amigos ("Amicale") de los "Anciens Guerrilleros Espagnols", que colaboraron en la liberación.
Homenaje a los muertos en la estación de tren / M. C.
Por cierto, el jefe de la zona de Aude (provincia de Carcassonne) era originario de la ciudad de Baza.

Alguna vez he escrito que al cruzar la frontera hispano-francesa (que ahora clausurada, por cierto) no se cambia de país... se cambia de mundo. Y así es, como se acredita en este tipo de vivencias históricas y sociales.

sábado, 4 de abril de 2020

L'últim tango a La Jonquera

Marcel Proust / W. C.
Una notícia trista i dramàtica, causada per aquest terratrémol universal que estem patint en forma de catàstrofe sanitària, s’ha produït aquests dies a La Jonquera i m’ha recordat, a l’estil de la magdalena de Marcel Proust, episodis més o menys recents. El tema el vaig llegir recentment al diari El País (https://elpais.com/espana/catalunya/2020-04-01/trabajadoras-de-un-macroburdel-nos-quedamos-literal-con-la-maleta-en-la-calle.html) i feia referència a un problema social: les “treballadores” del gegantesc prostíbul de La Jonquera s’han quedat al carrer; no sols sense feina, sinó també sense sostre, sense casa, i han hagut de marxar en circumstàncies poc idònies (inassumibles bitllets d’avió de 4.000 euros per a tornar als seus països) i molt doloroses.
Els temps han canviat. Antigament, els espanyols travessàvem la frontera de França per a gaudir de llibertat, però també d’oci. Antonio Gomis Calvo, que fora portaveu del CDS a l’Ajuntament d’Alcoi (i de la filà Lleganya!), em va contar en una ocasió que mentre estudiava toco-ginecologia en Barcelona va marxar un dia a Perpinyà amb la que aleshores era la seua núvia, més tard la seua dona.
Centre hstòric de Perpinyà / Foto: viquipèdia
El motiu? Anar al cinema. Perpinyà s’havia convertit en la simbòlica capital del pecat espanyol, perquè els malaurats súbdits de la dictadura franquista passaven la frontera per veure les pel·lícules o comprar els llibres i revistes que aquí estaven prohibides. La justificació d’aquell viatge va ser l’estrena de L’últim tango a París, en 1972, de Bertolucci i Marlon Brando, una de les pel·lícules més polèmiques de la història, i Gomis relatava la cua que es va formar al pas fronterer mitja hora després del final de l’emissió.
També, un retor de la comarca va referir que va entrar-hi a una llibreria per comprar literatura “prohibida”, crec recordar que era alguna cosa de Kant o Heidegger. “Espagnol?” Li van preguntar: “oui”, va contestar… i el van enviar a l'enorme secció porno, per a la seua absoluta sorpresa i vergonya.
La relació lúdica-eròtica-subversiva de Perpinyà amb Espanya no és coneguda per la part francesa, com també supose que la memòria s’ha perdut en la nostra. Així ho vaig comprovar quan, deu anys enrere, vam començar a relacionar-nos amb gent de Carcasona i els voltants. La nostra professora de francés no n’havia sentit parlar mai de la “ciutat pornogràfica” que és com la vam batejar amistosament. En canvi, ens contava aventures de la “Ligne de démarcation”,
Les dos zones de França sota l'ocupació / vikipèdia commons
la divisió de França que van fer els nazis durant la Segona Guerra Mundial, i que partia en dos el país, situació que està molt ben reflectida en els tres primers volums de “La byciclette bleue”, de Régine Deforgues, amb l’inoblidable personatge de Léa Delmas.
I arribe on anava. En una de les visites a Carcasona, vaig coincidir en una cafeteria en una colla de jubilats, la qual cosa em va permetre conéixer gent, practicar la llengua i ampliar la base cultural. Durant aquella estada, el 6 d’abril de 2016, el parlament francés va aprovar una llei contra la prostitució que castigava tot aquell que comprara un servei sexual; aquesta norma derogava una altra de 2003, coneguda com a “llei Sarkozy”, que criminalitzava les prostitutes.
Accés a la frontera franc-espanyola
El comentari d’aquestes persones va ser: “Hui hi haurà gran festa en La Jonquera: barra lliure als prostíbuls!!” I ahí em vaig assabentar que a la ciutat espanyola els francesos no sols van actualment a comprar tabac, menjar i begudes alcohòliques, que hi són més barates, sinó que també alguns van a gaudir de serveis més exòtics en els grans prostíbuls, de la mateixa manera que adquireixen roba al mercadet setmanal de Roses.
Tot això ara per ara està completament oblidat, mentre, com sempre, els més desfavorits del sistema -en aquest cas, específicament les dones- són qui paguen el preu més alt. Misèria sobre misèria, humana i econòmica. Que tristesa de mon!


P. D. També hi ha un record més llunyà. Un conegut empresari alcoià, ja desaparegut, va ser empresonat i més tard condemnat al costat de l’alcalde de La Jonquera, a finals de 1982, acusat de tràfic de divises. Cinc dies després, jo marxava a la mili a Sant Climent de Sescebes… al costat de La Jonquera. Coincidències de la vida.