EL TELEPROGRAMA, TESTIMONI D'UN TEMPS

A casa la meua iaia Maria, hi era.

Costava un duro, com molt bé es destaca en la portada de l'exemplar número 1, que protagonitza El fugitivo, ni més ni menys, una sèrie mítica. Un dia d'aquests explicaré als meus alumnes que un duro eren 0,03 euros... o siga, l'equivalent actual a 1,95 euros que és el que m'ha costat el número 3.000 de la revista Teleprograma, el TP. (Quin món: el que costava 3 cèntims d'euro són ara dos euros😱).

    Era i és una revista de xicotet format que incorporava tota la programació de la televisió, a partir del 9 d'abril de 1966, data en què es va publicar el primer número. El contingut era senzill: la programació de l'única cadena de la tele i després la UHF, que començava amb la Carta de ajuste, a les 20.45 hores. He trobat un vídeo meravellós d'una persona que fulleja el primer exemplar. Us l'aconselle de veritat.

https://www.youtube.com/watch?v=eRaWvedA-Yw

    El virginiano, Bonanza, Viaje al fondo

del mar... Sèries i noms que ens porten al perdut món de la infantesa, de la ingenuïtat en què ens mantenia l'autarquia de l'època. I després, coses diverses: els famosos, com Teresa Gimperà, la Lola (no cal precisar més), Adamo, etc. I també alguns reportatges, com el del Virginiano, i una fotonovel·la. Un document-testimoni d'un temps.

    Res a veure amb el número 3.000, que retroba en la portada un clàssic com és Matias Prats júnior i en la contraportada al mateix, el dia del seu debut televisiu en 1976; també es recorda al seu pare, figura mítica de la ràdio espanyola. Aquest exemplar reflecteix allò que

Quiosc d'Antonio en la Platja de Sant Joan

 passa en aquests temps: un milió de cadenes i ofertes diverses, que és impossible controlar i seguir. Així, s'ha perdut una cosa bona de llavors: podíem comentar les pel·lícules i els programes en general, perquè tots veiem el mateix. Ara, millor deixar-ho de costat*.

    Sí, nostàlgia. És evident. Encara que m'ha fet il·lusió retrobar al quiosc (en aquest cas, el d'Antonio, a la platja Sant Joan, cantonada Santander/Benidorm) el TP. Desconeixia la seua evolució recent i veig que continua, encara que siga a empentes i rodolons.

    3.000 números setmanals... Un rècord... Una vida!

* Un matí, fa un milió d'anys, vaig arribar al café de l'Ideal i vaig comentar en veu alta: "Que bona la pel·lícula d'anit! (En busca del fuego, de Jean-Jacques Annaud)". Enrique Rico es va girar i va dir: "Molt bona!"

Quan el destí crida a la porta

Ara fa quaranta anys (que casualitat!, quaranta/quarantena) que el destí va cridar a la meua porta. Una tragèdia, la sobtada desaparició del meu pare, va portar un fet inesperat. El delegat de l'Agència Efe a València em va preguntar si em faria càrrec de la corresponsalia  del meu pare, en aquell temps centrada en els esports i especialment en el futbol i el C. D. Alcoyano.
Amb l'aterratge a la Lluna quan tenia deu anys, la meua generació volíem ser astronautes i coses semblants, però el món de la informació no m'ho havia plantejat mai de la vida. No entrava en els meus esquemes. Açò passava un tristament recordat 23 d'abril de 1980... i el quatre de maig debutava al Collao amb un important Alcoyano-Albacete, al costat de Lorenzo Rubio Orsi en una llotja que la premsa teníem a prop de la presidència, al costat mateix de la Comissaria (de fet, hi havia darrere dos policies nacionals de guàrdia).
Aquell partit va ser interessant, perquè l'Albacete podia ser líder, però no va passar de l'empat. Va marcar primer, però Antonio va aconseguir l'empat amb un penal amb "paradinya", una tècnica molt popular en aquella època. Va haver-hi un gros ensurt, perquè l'àrbitre el va fer repetir... i Antonio va tornar a marcar, amb "paradinya" inclosa... Buf... La crònica que vaig fer va ser per a la "Hoja del lunes de Murcia", es va guardar un minut de silenci pel meu pare i vaig destacar a Galindo i a... Antolí.
Vendrien més partits, substitucions d'estiu en La Verdad i Ràdio Alcoi, el final de la carrera de Filologia Hispànica, les històries de la mili, i la tornada a Alcoi i a la corresponsalia d'Efe amb una extensió a la informació general, al gener del 84, que seria clau per al meu futur.

Per cert, la primera notícia política o de successos que vaig enviar a Efe va tenir un efecte col·lateral: va fer enfadar a Manuel Fraga, llavors el cap suprem del centredreta espanyol. Va resultar que AP (encara faltaven anys per a convertir-se en el PP) va sofrir un problema amb la loteria de Nadal i el secretari general local va acabar emmanillat en Comissaria... En aquell temps les notícies d'Efe eren nacionals i, clar, això de "Secretario local de AP detenido por la loteria de Navidad" va córrer com la pólvora arreu d'Espanya. Temps més tard, em van contar que Fraga va telefonar fet un bou a la seu provincial d'Alacant... Doncs, Fraga, emprenyat, devia fer por encara que fos per telèfon.
Al juliol vaig entrar al diari INFORMACION, a la delegació d'Alcoi, al cantó del Pinyó, però això és una altra història.

La trágica realidad

Remarcaba recientemente, al hilo del texto sobre la esperanza que genera la soprano Tania Bou, en un contexto laboral terrible, porque los profesionales de la cultura se han detenido en seco, como la mayoría de los hosteleros y comerciantes en general.
El futuro se presenta muy inquietante, pero la realidad ya lo es, como podéis comprobar en el artículo de Nius que os adjunto: el impacto del coronavirus en toda su crudeza en una familia.

https://www.niusdiario.es/sociedad/coronavirus-critica-situacion-familia-alcoy-sin-trabajo-dinero-en-estado-alarma_18_2935020299.html

Y esto no es "El hambre en China" o la solidaridad con los países del Tercer Mundo... esto es aquí, en Alcoy y son los amigos de, los vecinos de, los hijos de... Es la gente joven, con nombre -Antonio e Inés- y con niños, que trata de salir adelante en el mundo que les hemos creado: 35 años, contratos semanales...
No hace falta escribir más... Con leer el artículo, sobra.