SANUS TORNA AL PSOE

Coincidint amb el dia del seu aniversari -el 24 de juliol- i amb els vint-i-cinc anys de l’eixida de l’Alcaldia d’Alcoi, Josep Sanus i Tormo ha formalitzat el reingrés com a militant del PSOE, del que s’havia donat de baixa en 2000. Com es recordarà, el canvi d’Alcaldia, que va passar dels socialistes al PP, va generar un munt de controvèrsia.

Sanus amb Vargas Llosa i Silvestre Vilaplana en un Mig Any

Ara les coses han canviat i, des de la seua retirada i sense cap ànim de protagonisme polític, Sanus ha corroborat la reincorporació al que havia sigut el seu partit i del que havia ocupat nombrosos càrrecs. “Ho faig des del convenciment i amb solidaritat amb tota la gent bona que hi ha al partit. Cal col·laborar perquè continue, perquè és imprescindible per a l’esquerra espanyola”, en tant reitera que “no aspire a cap càrrec, ni de regidor, ni de res”.

Aquestes afirmacions s’han produït coincidint amb el dia del seu aniversari i també de les bodes d’argent de l’eixida de l’Alcaldia, que havia ocupat des del 19 d’abril de 1979. Tot un capítol de la història recent de la ciutat.

Des de l'agrupació local del PSOE, que confirma la reincorporació, s’ha indicat, d’acord amb les fonts consultades, que no ha suposat cap tramitació especial, per causa que a l'època Sanus va demanar la baixa i ara s’ha fet la gestió inversa.

L'ESPECTACLE DE FABRA DES DEL CASTELL. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 5.

El castell de les Festes d'Alcoi,

Albert Fabra, a l'arribada a la seu del PP

dissenyat per Fernando Cabrera i estrenat en 1895, s'ha incorporat a les rutes turístiques o culturals locals. Així ocorre des del 2014 i la desena campanya de visites està en curs, amb la curiositat que suposa la descoberta d'un món desconegut per al comú dels mortals. Vora 10.000 euros va invertir l'Ajuntament per a fer 

Esquadra policial per la protesta a Fabra

possible la iniciativa.

Amb uns amics francesos, ens vam apuntar aquell any al recorregut, una tarda de dissabte. I mentre estàvem a la terrassa vam veure un desplegament policial al costat del Teatre Calderón. Instants després, arribava per la bandeja un grup de gent, al voltant del llavors president de la Generalitat Valenciana, el molt honorable Albert Fabra.

Envoltat de periodistes, guardaespatlles i gent del PP d'Alcoi com el president local Rafa Miró, Amparo Ferrando i Fernando Pastor, tots somrients, Fabra va arribar a la seu del partit, mentre una esquadra policial controlava un grup de persones que protestava, em sembla que per retallades socials.

Era una visita que tenia un interés exclusivament futbolístic: veure la final de la lliga de futbol entre l'Atlètic de Madrid i el Barça. (No, no us prenc el pèl. Paraula d'antic escolà.*)

La prova del nou de la visita del 2014

Coses de la vida. Nosaltres vam presenciar l'arribada des del castell, amb unes imatges que, una altra vegada, són irrepetibles... Com aquelles que el mateix president valencià havia protagonitzat pocs dies abans en la inauguració de dos ponts, un tema que concretarem en una altra ocasió!

* https://pagina66.com/art/95017/fabra-ve-el-barca-at-madrid-en-alcoy

I ara comparteix amb vosaltres el punt de vista al voltant d'aquest tema de Tipografia La Moderna, sempre irònic i divertit...

https://www.tipografialamoderna.com/falso_judas/fabra-anuncia-que-buscara-piso-y-que-se-quedara-a-vivir-de-forma-definitiva-en-alcoy/

NUEVO ENTRENADOR SIN EQUIPO

En la tarde del 15 de noviembre de 2018 el mundo político y social alcoyano se convulsionó. El PP dio un golpe sobre la mesa electoral y anunció el fichaje de Juan Enrique-Quique Ruiz como candidato para las municipales del año siguiente. La comunidad local no daba crédito al salto del jefe de informativos de Radio Alcoy y a más de un veterano/histórico militante del partido que fundó Fraga aún le duele la mandíbula por la morrocotuda sorpresa. Fue, sin duda, un golpe de efecto, que tuvo un resultado limitado en las urnas, pero cuyo objetivo iba más lejos. Roma no se construyó en un día.

Quique Ruiz / Foto: PP Alcoi

Ahora, cuatro años más tarde, aquellos que se rasgaron las vestiduras con aquel candidato se han quedado estupefactos con su cese. Porque es un cese: la ejecutiva local había inequívocamente refrendado su gestión en agosto*, lo que significaba una apuesta firme por su consolidación como principal aspirante a la Alcaldía. La superioridad, no obstante, con su superior criterio ha decidido otra cosa por motivos que podemos suponer, pero que realmente desconocemos (en verdad habría que usar el pasado: en marzo en el seno del PP ya se conocía el nombre de Carlos Pastor como nuevo líder).

Es un nuevo capítulo y muy importante de la historia contemporánea del centro-derecha alcoyano, porque altera un panorama político que sigue siendo interesante, pero de otra manera. En el seno del PP local, entre la sufrida militancia, se tenía confianza en que la gestión de Quique Ruiz diese sus frutos y el partido empezase a remontar desde el semisótano en que lleva tiempo metido.

La indudable experiencia periodística le ha permitido documentar sus propuestas, justificar sus acciones y poner en un brete un día y otro también al gobierno de Toni Francés, que había disfrutado de una legislatura anterior muy plácida y que ahora en muchas ocasiones se ha visto contra las cuerdas y obligado a reaccionar. No hay más que echar un vistazo a las propuestas esgrimidas por los demás grupos, en muchas o demasiadas ocasiones fruto de la idea pasajera o de la oportunidad.

No ha habido euforia pública de la comunidad local socialista pero imagino que la fiesta debe haber sido privada, en la misma proporción que los populares alcoyanos de corazón han vivido días de luto, porque son conscientes de que con la gestión de la legislatura se podía aspirar a un resultado que con otro líder está aún por ver, aunque cuente con el respaldo directo e incondicional de la dirección provincial y autonómica.

¡Ah! He leído que se respeta en la lista a los demás concejales, lo cual está muy bien, salvo por el detalle de que al menos dos de ellos son personas que entraron con su equipo. ¿Echamos al entrenador pero mantenemos la plantilla? Resulta desconcertante, pero ahora sigo los toros desde la barrera y no estoy al día, salvo que algún tema me resulte interesante, como es el caso: siempre me he ocupado de la actualidad del centro-derecha alcoyano y el gusanillo quema.

Ja vorem! Que dicen en mi tierra.

*https://www.aramultimedia.com/el-pp-dalcoi-recolza-la-gestio-de-quique-ruiz-al-capdavant-de-loposicio

EL ESPÍA QUE SURGIÓ DEL CALORET

Confieso que cuando, unos meses atrás,

Alicia González Bartlett /Wikimèdia

leí que Alicia Giménez-Bartlett había publicado una novela con el título de La Presidenta* e inspirada en la etapa de los gobiernos del PP en la Comunidad Valenciana y en la persona de Rita Barberá me sentí interesado. Conocía a esta escritora por su novela negra, en especial por la serie de Petra Delicado, por lo que pensaba que podía ser interesante, aunque el eco se había completamente apagado en el tiempo transcurrido, lo cual no es buen síntoma.

Así que, aprovechando el asueto del estío, puse manos a la obra. El primer pàrrafo deja clara la intención, el objetivo y el protagonismo con una metáfora sobra una ballena varada, encontrada inerte -inerte definitiva, no temporal- y a la que de una manera u otra todos hemos contribuido a matar. Con el nombre del personaje sobra: Vita Castellà.

A partir de ahí, la autora esboza un relato detectivesco, de auténtica novela negra, idónea para los amantes de las conspiraciones, como la que, precisamente, tenemos estos días en torno a los atentados de Barcelona, con un transfondo en la política valenciana de la corrupción y los protagonistas más o menos esbozados. Eso sí, la principal no es alcaldesa de Valencia (por entonces, aún sin acento) sino presidenta de la Generalitat.

Un aspecto original estriba en el protagonismo de dos inspectoras de la criminal de la Policía Nacional, hermanas y novatas, a las que se asigna la investigación, que afrontan frente al desinterés de sus jefes -desde el mismísimo ministro del Interior- y la absoluta falta de medios.

Poco a poco, asistimos a la labor de Berta y Marta Miralles, que tienen iniciativa e ingenio y que se agencian colaboradores improvisados, mientras conocemos detalles de aquí y de allá de episodios siniestros de corrupción y también de las inclinaciones sexuales de uno u otro personaje.

Al final, hay una resolución, que parte de uno de los puntos de partida posibles: la venganza por el olvido, la marginalidad a que el Partido -en mayúscula y sin citar el nombre- ha sometido a quienes han tenido la desgracia de ser descubiertos, implicados y condenados.

Lo mejor del libro, en mi modesta opinión, una frase de la página 196: “soy el espía que surgió del caloret”, porque forma parte de la memoria colectiva de este país, al mismo nivel que la famosísima “relaxing cup of café con leche”, de otra alcaldesa, en este caso de Madrid, aunque del mismo partido (en minúscula).

* La presidenta - Alicia Giménez-Bartlett - Alfaguara Negra 2022

            Baradello Gelat - Agosto 2022

AUXILI! UNA NOVA LLEI D’EDUCACIÓ!

Una persona que ve de l’antiga escola, dels Salesians d’Alcoi, de don Tomás i don Blas, d’un món desaparegut, té dificultats per comprendre l’educació actual, encara que, per començar, cal deixar ben clar que majoritàriament els pares es preocupen per la realitat i el futur dels seus fills i que aquests treballen i també tenen consciència. Al costat hi ha la resta: o no l’interessa, o ha decidit que no fa res -normalment als dotze o tretze anys-, o ha optat pels papers de Lee Van Cleef, que sempre feia de dolent de la pel·lícula.

Imatge d'una activitat a l'IES Jorge Juan d'Alacant/ Mario Candela

Recentment he tingut un bon exemple. Va haver-hi una incidència de comportament a una aula, que implicava diferents alumnes, que podríem enquadrar en diferents categories. Un, bon estudiant, em va admetre més tard que havia ficat la pota, que a casa seua hi havia hagut conseqüències… i endavant. Em vaig quedar bocabadat, perquè normalment és el contrari: per què, per què jo?¿ “Yo no he hecho nada”... Experiències de dia a dia.

Al curs de Capacitació de Valencià em vaig assabentar que Ana i jo mateix, i tots els nostres companys de promoció, érem dels últims de la Ley Moyano, que va instaurar el sistema educatiu espanyol en 1857. Vaig llegir que aquesta llei es va modificar en moltíssimes oportunitats, però no va ser abolida fins a l’arribada de la Llei General d’Educació (o llei Villar Mir) que es va aprovar en 1970.

Aquesta llei és aquella de l’EGB i el BUP, i va implicar la desaparició dels antics batxillers elementals i superior i de les populars revàlides, i nosaltres n’èrem l’última promoció. Vam viure -en realitat, jo; Ana era de les estudiants brillants- tot el batxillerat amb l’incertesa afegida que si suspenies, acabaves en l’EGB o el BUP, que, per cert, suposaven un curs més! Finalment, es va implantar un curs pont. 

El govern del PSOE va instaurar una nova llei en 1990, la LOGSE, que modificava l’anterior de manera molt important. No tant pel que fa a les denominacions -ara, ESO i Batxillerat- com als continguts i maneres d’impartir. Ah! L’educació es va convertir en OBLIGATÒRIA  fins als setze anys.

Després, el govern del PP en va aprovar dues i ara n’arriba una altra, de la mà de la coalició PSOE-Podemos, que inclou mesures molt rellevants, com la supressió de les avaluacions extraordinàries, la repetició de curs per suspensos i la impartició pràctica dels ensenyaments, si no he mal comprés les anàlisis que he llegit al voltant de la normativa (que, per cert, ha estat objecte d’un recurs del PP al Tribunal Constitucional, per la qual cosa estem a l’aguait d’allò que puguen decidir les sapientíssimes persones que hi formen part).

A més a més, encara falta que les comunitats autònomes -que, recordem, tenen transferides les competències- l’adapten, la qual cosa cal fer-la amb rapidesa, perquè l’aplicació a 1r i 3r d’ESO és el curs vinent, mentre que la de 2n i 4t es posposa fins al 2023/24 (és lògic, per allò dels cicles).

Curs de capacitació en l'UHM / M. C.

Fins ara havia escrit de les lleis educatives com a periodista, especialment dels conflictes, mentre que ara tinc l’oportunitat de fer-ho des de l’altre costat de la barrera, des de la taula del profe. A les meues classes comentem les notícies del dia -darrerament, la trista mort d’un xiquet de tretze anys, que és l’edat mitjana dels meus alumnes, a un institut de Màlaga, i la d’un conill a un institut de Villena, em sembla recordar- i hui i demà ho farem amb la nova llei. Sempre hi ha comentaris interessants.

Vorem.

Addenda: Per a la gent de la meua generació o aproximada, la Capacitació de Valencià va ser un autèntic malson, més que res pel costat informàtic. Mai hagura pogut sortir-me’n sense la col·laboració de companys i companyes més joves, que ens van donar molt suport. Era un títol obligatori per poder fer classes a la Comunitat Valenciana. Quatre dies més tard, l’actual govern autonòmic la va suprimir. Gràcies mil! (de res).

EL TERRATRÉMOL MUNICIPAL DE 2000

Ara fa vint anys que Alcoi va viure un dels episodis més importants de la història democràtica municipal, amb el canvi que es va produir a l'alcaldia: la sortida de José Sanus i la incorporació de Miguel Peralta, amb el ball corresponent de partits i de govern: l'era del PSPV-PSOE va deixar pas al cicle del PP.

Miguel Peralta i José Sanus, l'endemà del canvi a l'alcaldia /Foto: M. Candela

Així va concloure una etapa que havia arrancat a les municipals del 79 i que va significar la consolidació de la corporació municipal democràtica.

Aquell episodi va suposar també la ruptura d’un govern d’esquerres i un autèntic terratrémol de la política local, els efectes del qual encara es deixen sentir, si bé des de les municipals de l’any passat es pot considerar que ha començat un nou cicle.

Aquella operació, la de finals de juliol de 2000, no sols va tenir repercussió en el món polític: va abastar tots els àmbits de la societat, per la qual cosa entenc que cal considerar-la com una de les més importants de la trajectòria municipal alcoiana.

Quan el destí crida a la porta

Ara fa quaranta anys (que casualitat!, quaranta/quarantena) que el destí va cridar a la meua porta. Una tragèdia, la sobtada desaparició del meu pare, va portar un fet inesperat. El delegat de l'Agència Efe a València em va preguntar si em faria càrrec de la corresponsalia  del meu pare, en aquell temps centrada en els esports i especialment en el futbol i el C. D. Alcoyano.
Amb l'aterratge a la Lluna quan tenia deu anys, la meua generació volíem ser astronautes i coses semblants, però el món de la informació no m'ho havia plantejat mai de la vida. No entrava en els meus esquemes. Açò passava un tristament recordat 23 d'abril de 1980... i el quatre de maig debutava al Collao amb un important Alcoyano-Albacete, al costat de Lorenzo Rubio Orsi en una llotja que la premsa teníem a prop de la presidència, al costat mateix de la Comissaria (de fet, hi havia darrere dos policies nacionals de guàrdia).
Aquell partit va ser interessant, perquè l'Albacete podia ser líder, però no va passar de l'empat. Va marcar primer, però Antonio va aconseguir l'empat amb un penal amb "paradinya", una tècnica molt popular en aquella època. Va haver-hi un gros ensurt, perquè l'àrbitre el va fer repetir... i Antonio va tornar a marcar, amb "paradinya" inclosa... Buf... La crònica que vaig fer va ser per a la "Hoja del lunes de Murcia", es va guardar un minut de silenci pel meu pare i vaig destacar a Galindo i a... Antolí.
Vendrien més partits, substitucions d'estiu en La Verdad i Ràdio Alcoi, el final de la carrera de Filologia Hispànica, les històries de la mili, i la tornada a Alcoi i a la corresponsalia d'Efe amb una extensió a la informació general, al gener del 84, que seria clau per al meu futur.

Per cert, la primera notícia política o de successos que vaig enviar a Efe va tenir un efecte col·lateral: va fer enfadar a Manuel Fraga, llavors el cap suprem del centredreta espanyol. Va resultar que AP (encara faltaven anys per a convertir-se en el PP) va sofrir un problema amb la loteria de Nadal i el secretari general local va acabar emmanillat en Comissaria... En aquell temps les notícies d'Efe eren nacionals i, clar, això de "Secretario local de AP detenido por la loteria de Navidad" va córrer com la pólvora arreu d'Espanya. Temps més tard, em van contar que Fraga va telefonar fet un bou a la seu provincial d'Alacant... Doncs, Fraga, emprenyat, devia fer por encara que fos per telèfon.
Al juliol vaig entrar al diari INFORMACION, a la delegació d'Alcoi, al cantó del Pinyó, però això és una altra història.

El dia de San Mario del 97

Hubo una vez un día que lo cambió todo. Han pasado 23 años y todavía seguimos con las consecuencias y sin aclararnos del todo. Me refiero al 19 de enero de 1997, día de San Mario. Que también era domingo, un domingo soleado y fresquito, como toca en enero, pero dudo que lleguemos a ver otro séptimo semanal tan calentito como aquel en Alcoy.
El día de marras se había convocado

Imagen del blog "Ecos de Alcoy"

una manifestación, que discurrió desde El Partidor a la plaza de España y que, como mandan los cánones, arrancó con la proclama "Per Alcoy i per Sant Jordi, avant la manifestació", que lanzó a los cuatro vientos Adrián Espí Valdés, precediendo una multitud que arrasaría con todo (¿5.000? ¿8.000?, poco importa, lo que de verdad cuenta son las consecuencias).
Aquellas personas -que, puntualmente, fueron manifestantes- salieron a la calle, en muchísimos casos de forma espontánea, para expresar su disconformidad con que, algunos años, las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy pudiesen celebrarse en fin de semana; en otros casos, hubo una evidente intencionalidad política, que se fue notando conforme pasaron los días, las semanas, los meses y los años.
El entonces alcalde José Sanus, tras esconderse toda la jornada, comentó ya por la noche que si "el pueblo no lo quería, no habría calendario"... y así fue. El plan, aprobado por la Asociación de San Jorge, los empresarios, los sindicatos y el Ayuntamiento, fue dinamitado y la fiestas se fueron celebrando "como tocaba", es decir "22, 23 i 24 sempre".

Histórica fotografia de Juani Ruz

Mientras tanto, el presidente de la Asociación Silvestre Vilaplana dimitió dos días después, siendo secundado una hora más tarde por toda su directiva... y la situación política municipal ya nunca fue la misma. Sanus pudo retener por los pelos la Alcaldía en las elecciones de 1999, pero el 25 de julio de 2000 renunció al cargo, lo que permitió el primer cambio político desde 1979: tres días después, Miguel Peralta aupaba al PP a la Alcaldía y el PSOE se quedaba fuera.
Podemos añadir un millón de aspectos colaterales, pero en esencia los hechos son estos: el día de San Mario del 97 cambió la historia de la ciudad.

P. D. Y un dato inédito. Mientras la fotógrafa Juani Ruz captaba esta imagen, justo detrás, arriba (en la última planta del Círculo Católico) estaba situada la sede del PP. Detrás de la cortina que tapaba la ventana del balcón, los que mandaban estaban brindando con champán. Nunca pude averiguar la marca, pero seguro que era de las buenas. La ocasión lo merecía.