PURA NOSTÀLGIA

Aquest matí he tornat a l’Ajuntament (d’Alcoi, evidentment). Feia gairebé huit anys que no el trepitjava, almenys en l’anomenada “planta noble”. I ha sigut emotiu. Molts anys, més de 32, d’anar-hi cada dia, fins a dos o tres vegades; com que tenia l’oficina just enfront… Ni vint metres de porta a porta.

M’ha sorprés l’odorat del saló dels plenaris. No ha canviat gens ni mica. El mateix efluvi

Amb Toni Francés a l'Alcaldia d'Alcoi / D. M.

a fusta de qualitat, que a penes arribava a captar en els plenaris de set hores… quan Mestre, Rafael Moya i Pérez i Tomàs -alter ego de Josep Sou- se les soltaven en llatí culte. Després van vindre altres temps, on els discursos eren menys elitistes… Ara no sé com són, i confesse que tampoc tinc molt interés.

Havia quedat amb Toni Francés, a l’Alcaldia, com ho havíem fet temps enrere, i també amb Jordi Sedano, Miguel Peralta i Josep Sanus, sobretot amb aquest últim. Ens hem posat un poc al dia, hem xerrat de l’actualitat i cadascú ha continuat amb les seues tasques; les meues, poc concretes, per allò de la retirada.

He sortit amb nostàlgia i he ensopegat amb Sergi Rodriguez, amb qui vaig compartir un milió d’històries del dia a dia municipal i polític, mentre pensava en les esperes a l’antesala, per motius ben diferents, però on sempre retrobaves algú que et contava alguna cosa i podies escriure-la per al diari de l’endemà.

Això que he dit, pura nostàlgia d’un temps que ja roman molt llunyà!

COSES QUE ET PODEN PASSAR A LES ENTRADES. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 9

El títol és una variació del

Immortal primera esquadra femenina de la Filà Llana

d'una pel·lícula de gàngsters: Cosas que te pueden passar en Denver cuando estás muerto, que m'encanta i per això he parodiat. Representa una barreja de quotidianitat i de sorpreses, tot alhora. Com trobar-te a Gori Casasempere, el gat... Cosa molt inesperada, o també a Javier Ferre, el verd gat (que no a l'inrevés, on l'adjectivació del substantiu ens donaria un nou color a la filà Mossàrabs, ha, ha, ha). I, sobretot,

Doble esquadra de la Lleganya

al pàter Ismael Ortiz, amb Indalecio Carbonell i Alex al balcó d'enfront, en Sant Nicolauet. Tota una sorpresa, que ens recorda el dromedari de l'any passat!

També és un dia on retrobes la família, sempre amb algun aniversari que altre dolorós. Això ens passa a tots. Entre un café i altre, arriba el capità, eixe que va patir un gros ensurt després de rebre les claus, i filaes amb gent i més gent, com els Almogàvares, de sobrenom la Lleganya, que han patit una transformació termonuclear.

Qui hagués pensat anys enrere que aquesta filà tindria doble esquadra en l'Entrada? Ningú. Ni en un malson per una indigestió d'olleta passada... Ja va ocórrer l'any passat, però tenia la neta al braç i no vaig poder immortalitzar el moment; enguany sí que he arribat. I no sols la sorprenent doble esquadra sinó també el conjunt del seguici,

Diana Marrakesch en Sant Nicolauet

veritablement al·lucinant per als que hem seguit de molt a prop la seua trajectòria.

No vaig fallar al debut de la gloriera, encara que va ser gràcies a l'ajuda del destí en forma de pluja que va obligar a dues suspensions de l'acte, però sols he pogut veure en vídeos i fotos l'arrancada de l'esquadra de la Diana d'ahir, completament femenina.

En canvi, sí que vam presenciar per País Valencià la baixada triomfal de l'esquadra de la Llana integrada

Formació del capità cristià

per xiques, amb molta emoció per part de tots. A l'arribada al pont de Cervantes, les llàgrimes anaven a balquena. Tots érem conscients de la importància del moment perquè és tracta de la degana de les filaes. Tot açò, a més a més, ho vam viure a la casa dels Alba, de la Lleganya, però també de la Llana, mentre Lola, màter familias, recordava els 34 anys transcorreguts de la capitania familiar, amb l'enyorat Paco Alba com a protagonista estel·lar!

Vam acabar a casa i vam donar un cop d'ull a la tele -sense so, la qual cosa recomane per una mera qüestió de salut mental-, i vam veure baixar a tren,

El capità moro de la Filà Ligeros

amb marcialitat, sense la més mínima aturada, a l'esquadra de l'alferes moro dels Mudèjars, que semblava inspirada en els més dolents trols o éssers malèfics de les pel·lícules del Hòbbit o El senyor dels anells!

Poc més que contar. Vam veure algun polític que altre, com a l'alcalde Toni Francés en la Diana i al Sr. Carles Pastor -aspirant al càrrec- en l'Entrada i poc més, però tampoc vam fixar-nos massa... Parlarem d'invitats en una altra píndola, probablement l'any vinent, perquè després de Festes tinc altres activitats en curs!

Gori el "Gat"

A cals Alba

Bon dia Sant Jordi.

P D. Ací teniu algunes imatges de la jornada, personals i col·lectives, és a dir, de Festes de Moros i Cristians d'Alcoi.

NUEVO ENTRENADOR SIN EQUIPO

En la tarde del 15 de noviembre de 2018 el mundo político y social alcoyano se convulsionó. El PP dio un golpe sobre la mesa electoral y anunció el fichaje de Juan Enrique-Quique Ruiz como candidato para las municipales del año siguiente. La comunidad local no daba crédito al salto del jefe de informativos de Radio Alcoy y a más de un veterano/histórico militante del partido que fundó Fraga aún le duele la mandíbula por la morrocotuda sorpresa. Fue, sin duda, un golpe de efecto, que tuvo un resultado limitado en las urnas, pero cuyo objetivo iba más lejos. Roma no se construyó en un día.

Quique Ruiz / Foto: PP Alcoi

Ahora, cuatro años más tarde, aquellos que se rasgaron las vestiduras con aquel candidato se han quedado estupefactos con su cese. Porque es un cese: la ejecutiva local había inequívocamente refrendado su gestión en agosto*, lo que significaba una apuesta firme por su consolidación como principal aspirante a la Alcaldía. La superioridad, no obstante, con su superior criterio ha decidido otra cosa por motivos que podemos suponer, pero que realmente desconocemos (en verdad habría que usar el pasado: en marzo en el seno del PP ya se conocía el nombre de Carlos Pastor como nuevo líder).

Es un nuevo capítulo y muy importante de la historia contemporánea del centro-derecha alcoyano, porque altera un panorama político que sigue siendo interesante, pero de otra manera. En el seno del PP local, entre la sufrida militancia, se tenía confianza en que la gestión de Quique Ruiz diese sus frutos y el partido empezase a remontar desde el semisótano en que lleva tiempo metido.

La indudable experiencia periodística le ha permitido documentar sus propuestas, justificar sus acciones y poner en un brete un día y otro también al gobierno de Toni Francés, que había disfrutado de una legislatura anterior muy plácida y que ahora en muchas ocasiones se ha visto contra las cuerdas y obligado a reaccionar. No hay más que echar un vistazo a las propuestas esgrimidas por los demás grupos, en muchas o demasiadas ocasiones fruto de la idea pasajera o de la oportunidad.

No ha habido euforia pública de la comunidad local socialista pero imagino que la fiesta debe haber sido privada, en la misma proporción que los populares alcoyanos de corazón han vivido días de luto, porque son conscientes de que con la gestión de la legislatura se podía aspirar a un resultado que con otro líder está aún por ver, aunque cuente con el respaldo directo e incondicional de la dirección provincial y autonómica.

¡Ah! He leído que se respeta en la lista a los demás concejales, lo cual está muy bien, salvo por el detalle de que al menos dos de ellos son personas que entraron con su equipo. ¿Echamos al entrenador pero mantenemos la plantilla? Resulta desconcertante, pero ahora sigo los toros desde la barrera y no estoy al día, salvo que algún tema me resulte interesante, como es el caso: siempre me he ocupado de la actualidad del centro-derecha alcoyano y el gusanillo quema.

Ja vorem! Que dicen en mi tierra.

*https://www.aramultimedia.com/el-pp-dalcoi-recolza-la-gestio-de-quique-ruiz-al-capdavant-de-loposicio

"Alarma" als Idus de març

Serà simbòlic, però la vigència del decret d'alarma es produeix just el dia dels Idus de març, una data molt assenyalada al calendari històric. "Guárdate de los Idus de marzo", li van dir a Julius Cesar, però l'aleshores home més poderós del món no va fer gens de cas... i va acabar malament l'any 44 abans C.

Muerte de Julio César - F H Fuger

Caldrà, en conseqüència, fer una mica més d'atenció a les premonicions d'alarma i fer broma, sí, al voltant de tot allò que ens semble, però dins de la serietat que requereix el moment.
Jo mateix, me n'he penedit en part de l'article "Apocalipsis, cuando Stephen King acierta" que vaig penjar el 24 de febrer, encara que era una comparació literària. No pensava mai que arribaríem on som i pense que és el moment de posar-se la cara seriosa i col·laborar.
La cara seriosa exemplificadora la va mostrar el president de l'Associació de Sant Jordi, Juan José Olcina, al moment d'anunciar amb el primer regidor Toni Francés la suspensió sine die de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi, el divendres a la nit. Una decisió sense cap precedent, però valenta i plena de seny. Cal celebrar les reaccions posteriors, com les dels capitans, que he llegit aquest matí.
Tots podem ser "tocacollons" i buscar acudits a allò que fan els governants; jo mateix em preguntaria: desmuntaran l'enramada i el castell? Però, com he dit, això ara no toca.
Sort i endavant sempre!