SANUS TORNA AL PSOE

Coincidint amb el dia del seu aniversari -el 24 de juliol- i amb els vint-i-cinc anys de l’eixida de l’Alcaldia d’Alcoi, Josep Sanus i Tormo ha formalitzat el reingrés com a militant del PSOE, del que s’havia donat de baixa en 2000. Com es recordarà, el canvi d’Alcaldia, que va passar dels socialistes al PP, va generar un munt de controvèrsia.

Sanus amb Vargas Llosa i Silvestre Vilaplana en un Mig Any

Ara les coses han canviat i, des de la seua retirada i sense cap ànim de protagonisme polític, Sanus ha corroborat la reincorporació al que havia sigut el seu partit i del que havia ocupat nombrosos càrrecs. “Ho faig des del convenciment i amb solidaritat amb tota la gent bona que hi ha al partit. Cal col·laborar perquè continue, perquè és imprescindible per a l’esquerra espanyola”, en tant reitera que “no aspire a cap càrrec, ni de regidor, ni de res”.

Aquestes afirmacions s’han produït coincidint amb el dia del seu aniversari i també de les bodes d’argent de l’eixida de l’Alcaldia, que havia ocupat des del 19 d’abril de 1979. Tot un capítol de la història recent de la ciutat.

Des de l'agrupació local del PSOE, que confirma la reincorporació, s’ha indicat, d’acord amb les fonts consultades, que no ha suposat cap tramitació especial, per causa que a l'època Sanus va demanar la baixa i ara s’ha fet la gestió inversa.

PURA NOSTÀLGIA

Aquest matí he tornat a l’Ajuntament (d’Alcoi, evidentment). Feia gairebé huit anys que no el trepitjava, almenys en l’anomenada “planta noble”. I ha sigut emotiu. Molts anys, més de 32, d’anar-hi cada dia, fins a dos o tres vegades; com que tenia l’oficina just enfront… Ni vint metres de porta a porta.

M’ha sorprés l’odorat del saló dels plenaris. No ha canviat gens ni mica. El mateix efluvi

Amb Toni Francés a l'Alcaldia d'Alcoi / D. M.

a fusta de qualitat, que a penes arribava a captar en els plenaris de set hores… quan Mestre, Rafael Moya i Pérez i Tomàs -alter ego de Josep Sou- se les soltaven en llatí culte. Després van vindre altres temps, on els discursos eren menys elitistes… Ara no sé com són, i confesse que tampoc tinc molt interés.

Havia quedat amb Toni Francés, a l’Alcaldia, com ho havíem fet temps enrere, i també amb Jordi Sedano, Miguel Peralta i Josep Sanus, sobretot amb aquest últim. Ens hem posat un poc al dia, hem xerrat de l’actualitat i cadascú ha continuat amb les seues tasques; les meues, poc concretes, per allò de la retirada.

He sortit amb nostàlgia i he ensopegat amb Sergi Rodriguez, amb qui vaig compartir un milió d’històries del dia a dia municipal i polític, mentre pensava en les esperes a l’antesala, per motius ben diferents, però on sempre retrobaves algú que et contava alguna cosa i podies escriure-la per al diari de l’endemà.

Això que he dit, pura nostàlgia d’un temps que ja roman molt llunyà!

LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres

però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996

té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals

El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí

amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré

Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana

no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap

Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!

L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS

En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús

podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...

la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.

FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.

NOVA VIDA PER A "PAPELERES"

L'històric edifici de "Papeleres"

Acte de presentació del pla per a "Papeleras" / Foto: IVACE

d'Alcoi té un futur; ça és, no té cap risc de convertir-se en una altra ruïna urbana, la qual cosa és un fet molt positiu. Papeleras Reunidas, SA, àlies El Bambú, va desaparéixer el juliol del 84, però un any més tard l'Ajuntament, aleshores gestionat per l'equip del batlle Josep Sanus, el va comprar, sembla que per un preu bastant simbòlic.

La seua cessió a la llavors naixent Generalitat Valenciana va permetre la instal·lació de l'Institut Tecnològic Tèxtil (ara, AITEX), que en uns mesos marxarà a Batoi. Recentment, l'equip del conseller d'Economia Rafa Climent i la directora de l'IVACE Júlia Company ha impulsat una solució de futur: hi anirà la Universitat Politècnica de València-UPV, que necessita més

Autofoto amb l'edifici / M. C.

dependències.

Un assumpte, doncs, nugat i ben nugat amb seny abans les eleccions.

Enhorabona.

P.D. Per si algú n'està interessat: la notícia de la creació d'AITEX li la va traure el periodista Lorenzo Rubio al conseller Andrés García Reche mentre retransmetia l'Entrada de Cristians de 1985 des del balcó de l'Ajuntament. Una exclusiva econòmica-festera de Ràdio Alcoi!

Vint anys sense Julio Berenguer

Revista Festes 2001/ Casal de Sant Jordi

Per una circumstància annexa -que les persones implicades explicaran quan convinga- hem aprés aquesta setmana* que hui, 31 de maig de 2020, fa vint anys que va desaparèixer Julio Berenguer Barceló, el senyor Julio, metge traumatòleg, home municipal i, en el vessant que personalment més m’interessava, amic i, també, escriptor dels temps oblidats de la història alcoiana.

Fa com un any vaig estar temptat de comprar una nova edició de la “Historia de Alcoy”, el llibre de capçalera durant anys i anys, perquè la meua està viva, és a dir, rebentada de tantes acotacions, notes, senyals, etc. Per això quan a un mercadet de Jesús Pobre o Ondara – no me’n recorde ben bé- vaig vore una edició nova, brillant, sense obrir, vaig estar atret, però vaig resistir: l’espai a les cases és limitat (i gràcies que ara amb el llibre electrònic ens resulta més còmode).

Un dia el fiscal Masanet, també home de lletres i Festa, com Berenguer, em va contar que va aprofitar la mitja fallida de l’editorial Espasa Calpe, cap a finals dels vuitanta, per a comprar l’enciclopèdia; sí, aquella dels 107 volums... L’operació incloïa la llibreria, que, per falta d’espai, va haver-hi de posar-la al corredor casa seua, per la qual cosa quasi el van fer fora a ell...

Berenguer, com vaig explicar el 23 d’abril, era amic de café a l’Ideal, com tanta altra gent enyorada, mestre de vivències confessables i inconfessables d’allò que un company del diari anomenava amb bon humor, “l’alcoiania profunda”, que permetien entrar en capítols de la història de la ciutat, política, social i festera. Perquè Berenguer també va ser alcalde, si, encara que no hi figure als llibres, que no recullen això “d’accidental”, perquè va agafar el mànec del bastó de comandament en morir sobtadament Paco Vitoria.

L’experiència no li va resultar satisfactòria i per aquesta causa, transcorreguts uns anys, el mateix dia que Jorge Silvestre va ser anomenat president de la Diputació i va abandonar l’alcaldia, Berenguer va entregar la seua renúncia i va deixar l’ajuntament del seu poble: no volia tornar a ser “accidental”.**

Abencerraje, polític, metge, però fonamentalment autor del llibre esmentat i de la “Historia de las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy”, coincidents en molts aspectes, però bàsics a l’hora d’entendre la realitat local contemporània. Per a mi, Berenguer va posar la lletra, mentre Ricardo Canalejas ha aconseguit posar la imatge, mitjançant la seua tasca impagable de recopilació i publicació de centenars  de fotos de l’Alcoi que hem perdut o que hem deixat enrere.

*Gràcies a la col·laboració ràpida i eficaç del Casal de Sant Jordi.

** Si la memòria no em falla, el segon alcalde accidental d’Alcoi va ser Quico Carbonell, arran la dimissió de Josep Sanus.