Mostrando entradas con la etiqueta Josep Sou. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Josep Sou. Mostrar todas las entradas

viernes, 14 de febrero de 2025

PURA NOSTÀLGIA

Aquest matí he tornat a l’Ajuntament (d’Alcoi, evidentment). Feia gairebé huit anys que no el trepitjava, almenys en l’anomenada “planta noble”. I ha sigut emotiu. Molts anys, més de 32, d’anar-hi cada dia, fins a dos o tres vegades; com que tenia l’oficina just enfront… Ni vint metres de porta a porta.

M’ha sorprés l’odorat del saló dels plenaris. No ha canviat gens ni mica. El mateix efluvi

Amb Toni Francés a l'Alcaldia d'Alcoi / D. M.

a fusta de qualitat, que a penes arribava a captar en els plenaris de set hores… quan
Mestre, Rafael Moya i Pérez i Tomàs -alter ego de Josep Sou- se les soltaven en llatí culte. Després van vindre altres temps, on els discursos eren menys elitistes… Ara no sé com són, i confesse que tampoc tinc molt interés.

Havia quedat amb Toni Francés, a l’Alcaldia, com ho havíem fet temps enrere, i també amb Jordi Sedano, Miguel Peralta i Josep Sanus, sobretot amb aquest últim. Ens hem posat un poc al dia, hem xerrat de l’actualitat i cadascú ha continuat amb les seues tasques; les meues, poc concretes, per allò de la retirada.

He sortit amb nostàlgia i he ensopegat amb Sergi Rodriguez, amb qui vaig compartir un milió d’històries del dia a dia municipal i polític, mentre pensava en les esperes a l’antesala, per motius ben diferents, però on sempre retrobaves algú que et contava alguna cosa i podies escriure-la per al diari de l’endemà.

Això que he dit, pura nostàlgia d’un temps que ja roman molt llunyà!


martes, 20 de julio de 2021

BOMBA H A L'ILLA DE BENIDORM

 

Encara que sóc de lletres, gràcies a Isaac Asimov conec que el sol és com una mena de central nuclear d’una potència inconcebible, impensable. Doncs aquest matí, 20 de juliol, l’eixida al costat de l’illa de Benidorm, des de la perspectiva de la platja de Sant Joan, després d’una albada vermella com el solideu d’un bisbe, ha estat com una mena d’eclosió nuclear, com si les fades del destí haguessen aixecat el vol final.


L’efecte òptic de la situació recorda el núvol de la mort, tristament i mundial conegut després dels atacs d’Hiroshima i Nagasaki, i permet aquestes línies que, més o menys, tracten de recordar allò que escriu Josep Sou al voltant d’imatges d’Antoni Miró, que sens dubte és l’alcoià del dia.