LOS BEATLES ESTUVIERON CERCA DE ALCOY

Los Beatles no actuaron en Alcoy,

Los Beatles, actualmente pasean por Benidorm / M. C.

ni en ningún sitio de España salvo Madrid y Barcelona, pero en el caso de esta ciudad podemos decir que estuvieron cerca, que se intentó en 1965, vamos. Este episodio configuró, en valenciano, una de las primeras entradas del blog a finales de 2019 y mucha gente pensó que su vinculación con el 28 de diciembre era eso, una broma inocente. No, no fue el caso, y ahora lo he recuperado en un artículo que se publicó recientemente en el diario Información y del que os pongo el enlace.

    Es una historia que nos remonta al Alcoy del poderío industrial, del PGOU que planteaba una ciudad de 100.000 habitantes en el 2000, y, no, tampoco es una inocentada; no hay más que echar un vistazo a las previsiones de hace medio siglo. Esta semana he leído que la ciudad ha recuperado los 60.000 vecinos, ¡albricias! Por eso han sonado tanto las campanas.

    Bromas aparte, todo esto ha surgido

Splash Roaster, en la Glorieta / M. C.

del reciente concierto que el grupo Splash Roaster ofreció en el Templete de la Glorieta, que es donde habrían actuado los Beatles. En el relato escribí que los miembros son cuatro, pero en la actualidad son seis: Marcos "Splash"Lloret, Liberto Blanes, Robert Pérez, Marc Sansalvador, Pau Masià y Néstor Cloquell. Al césar lo que es del César.

    Os pongo una imagen de los Beatles que capté estos días en Benidorm -las ventajas del Imserso, valenciano en este caso- y que nos puede dar una idea de cómo habría sido el concierto de Paul, John, Ringo y George.

https://www.informacion.es/opinion/2024/12/13/beatles-dominaban-tierra-112561078.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2019/12/quan-alcoi-va-intentar-contractar-els.html

LA CAIGUDA DE L'IMMOBILIARI

Jovi Lozano-Seser ens porta, de la mà

de Llegir en valencià sense por, al drama de l'habitatge, així com a la caiguda de l'immobiliari que va patir Espanya i la Comunitat Valenciana de manera molt accentuada. He escrit va patir, encara que caldria esmentar pateix, perquè les conseqüències de tot allò encara es deixen sentir i ho faran durant molts anys, dècades segurament.

    Una casa als afores aporta en algunes pinzellades un retrat acurat de la catàstrofe de la construcció, afegida a la caiguda, tant espiritual com física, dels nuclis vells de moltes ciutats. D'això en Alcoi en sabem molt: els periodistes d'aquesta ciutat ens hem doctorat en enrunaments de cases, en drames humans, que normalment afecten els

Cartell publicitari / A. Candela

més dèbils.

    Aquest volum de Bromera conta una història molt interessant i dramàtica -que recomane vivament descobrir- amb aquesta ambientació. Els dolents, sempre ho són i cada vegada més, fins al punt d'aprofitar-se de la ruïna dels més indefensos per a guanyar més cacaus i gaudir de la vida, de la dolce far niente.

    No puc deixar de costat que les coses no han canviat gens ni mica des de 2008. Precisament, aquest estiu es poden veure en Benidorm cartells publicitaris d'un símbol d'aquella època com es l'edifici Intempo, on ara es poden comprar habitatges... a l'abast d'una elit sempre afortunada.

LA MÀQUINA ESPANTA TURISTES

La veritat és que imaginació no li va faltar a l’autor -Joan Pla, Artana, 1942- a l’hora d’inventar una màquina: un espantamosques, que provoca una forta angúnia a les persones i que, en realitat, pot ser utilitzat com a mecanisme infal·lible per a buidar les platges, de Benidorm en aquest cas, a fi de… millor deixar de costat el final per si a algú li ve de gust fer la lectura, una lectura estiuenca.

La màquina infernal, publicada el 1985, podem dir que és un clàssic de la literatura contemporània valenciana, al costat entre d’altres del Guardià de l’anell, que vam comentar un altre dia. Són les publicacions primerenques de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, destinades a un públic escolar, que tenia i encara té la missió -anava a dir l’obligació- de llegir un llibre per trimestre, encara que de vegades això és pura fantasia. Em recorda al lema aquell de Todos los días un plátano, por lo menos, que veiem i escoltàvem de xicotes a la tele, és a dir, l’únic canal doble nacional que teníem.

Un relat juvenil, en aquest cas d’un temps révolu, que diria Brassens, passat, gairebé oblidat i fins i tot enyorat; temps on els xiquets anaven a sisé, seté o huité -d’EGB, és clar- i més tard passaven al BUP o Bachillerato Unificado Polivalente, que era el nom complet. Una època on al que corria molt li deien Fitipaldi, on Espanya feia poc que havia ficat dotze gols a Malta i on un jove amb calés es comprava un Ford Escort per a fer el gallet.

Evidentment, els jóvens es buscaven de casa a casa i de vegades telefonaven a la llar familiar, perquè la distinció fixe/mòbil ni existia ni ningú somniava que pogués existir. Ah! I l’autor i els personatges feien mofa del futbol femení: “No voldràs que isquen les xiques!... -va riure. No, no, és clar… -vaig contestar”.

Un llibre, una antigalla, un clàssic a la fi de la literatura juvenil valenciana.

BOMBA H A L'ILLA DE BENIDORM

 

Encara que sóc de lletres, gràcies a Isaac Asimov conec que el sol és com una mena de central nuclear d’una potència inconcebible, impensable. Doncs aquest matí, 20 de juliol, l’eixida al costat de l’illa de Benidorm, des de la perspectiva de la platja de Sant Joan, després d’una albada vermella com el solideu d’un bisbe, ha estat com una mena d’eclosió nuclear, com si les fades del destí haguessen aixecat el vol final.

L’efecte òptic de la situació recorda el núvol de la mort, tristament i mundial conegut després dels atacs d’Hiroshima i Nagasaki, i permet aquestes línies que, més o menys, tracten de recordar allò que escriu Josep Sou al voltant d’imatges d’Antoni Miró, que sens dubte és l’alcoià del dia.