Mostrando entradas con la etiqueta Barcelona. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Barcelona. Mostrar todas las entradas

miércoles, 18 de diciembre de 2024

LOS BEATLES ESTUVIERON CERCA DE ALCOY

Los Beatles no actuaron en Alcoy,

Los Beatles, actualmente pasean por Benidorm / M. C.
ni en ningún sitio de España salvo Madrid y Barcelona, pero en el caso de esta ciudad podemos decir que estuvieron cerca, que se intentó en 1965, vamos. Este episodio configuró, en valenciano, una de las primeras entradas del blog a finales de 2019 y mucha gente pensó que su vinculación con el 28 de diciembre era eso, una broma inocente. No, no fue el caso, y ahora lo he recuperado en un artículo que se publicó recientemente en el diario Información y del que os pongo el enlace.

    Es una historia que nos remonta al Alcoy del poderío industrial, del PGOU que planteaba una ciudad de 100.000 habitantes en el 2000, y, no, tampoco es una inocentada; no hay más que echar un vistazo a las previsiones de hace medio siglo. Esta semana he leído que la ciudad ha recuperado los 60.000 vecinos, ¡albricias! Por eso han sonado tanto las campanas.

    Bromas aparte, todo esto ha surgido

Splash Roaster, en la Glorieta / M. C.
del reciente concierto que el grupo Splash Roaster ofreció en el Templete de la Glorieta, que es donde habrían actuado los Beatles. En el relato escribí que los miembros son cuatro, pero en la actualidad son seis: Marcos "Splash"Lloret, Liberto Blanes, Robert Pérez, Marc Sansalvador, Pau Masià y Néstor Cloquell. Al césar lo que es del César.

    Os pongo una imagen de los Beatles que capté estos días en Benidorm -las ventajas del Imserso, valenciano en este caso- y que nos puede dar una idea de cómo habría sido el concierto de Paul, John, Ringo y George.

https://www.informacion.es/opinion/2024/12/13/beatles-dominaban-tierra-112561078.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2019/12/quan-alcoi-va-intentar-contractar-els.html

jueves, 15 de agosto de 2024

CUL DE SAC EN LA VIDA

De Cul de sac, de Gemma Lienas, n’havia sentit parlar i molt, especialment quan a classe llegírem Així és la vida, Carlota, que és una mena de continuació. Una novel·la curta, que es llig en dos estonetes i que, com

l’obra d’aquesta autora en conjunt, combina acció amb realitat social, en aquest cas de la Barcelona preolímpica, d’aquella de finals dels anys setanta i començament dels huitanta.

Arranquem amb una família barcelonesa que té un colmado, paraula que actualment no la reconeix el Diec ni l’Optimot, com tampoc moltes altres de l’argot delictiu de l’època: cinc gambes de ful (cinc canuts d’haixix de dolenta qualitat, imagine pel context) quincates, manguis… Un vocabulari que difícilment connecta amb la realitat actual. Era un tipus de negoci alimntari que va marcar una època i que tots hem tingut al barri a prop de casa, especialment als nuclis vells, però que amb la vinguda dels anys vuitanta van fer aigua i van anar desapareixent. A les xarxes socials podem veure fotos d’aquests establiments, ara substituïts per magatzems impersonals, més o menys aparatosos quant a dimensions.

La mare treballa a un col·legi de luxe

i porta allí al fill, Ramon, que no té mitjans per a seguir el nivell de vida dels seus companys, més o menys potentats. Açò el condueix al món de les drogues i es converteix en el camell del centre; simultàniament, descobreix un món desconegut, on la misèria mana, la qual cosa li fa adonar-se que no viu tan malament. També aprén molt de pressa que el negoci té riscos, perquè la policia està al lloro, com es deia en aquell temps.

Tot l’assumpte acaba en tragèdia, amb la moto, l’alcohol i els canuts pel mig, amb una continuïtat al llibre esmentat. Un remarcable debut literari de Gemma Lienas, a qui jo mateix vaig descobrir mitjançant 2cv, també una novel·leta xicoteta, però transcendent pels seus continguts socials.


sábado, 20 de junio de 2020

LA ETERNA SOMBRA DEL VIENTO

Habrías tenido que estar sometido a un largo período de hibernación, como mínimo dos o tres años, para no haber oído hablar de "La sombra del viento", de Ruiz Zafón,
Ruiz Zafón / Wikimedia Commnos
un clásico de la literatura contemporánea, del mundillo de lectura frecuente esencialmente femenino que se ha configurado en los últimos treinta años. "Los pilares de la tierra", "El código Da Vinci", "El alquimista", "Los hombres que no amaban a las mujeres" e incluso "Las 50 sombras de Grey" forman parte de este selecto club, junto, por supuesto, al gran éxito de Ruiz Zafón.
Confieso que mi descubrimiento fue distinto, porque otra de sus obras, "Marina"
es una de las lecturas obligatorias o recomendadas en Lengua y Litteratura Castellana de cuarto curso de ESO, y fue la primera novela que leí cuando me incorporé como profesor al Institut Val d'Aran.
Desde las primeras páginas me sumergí en una ambientación apasionante, que describía de manera real y brillante la Barcelona que había conocido en 1983, durante el año que "viví" en la Capitanía General, en el Paseo Colón, por cortesía del Ejército de tierra y aquello que llamábamos la mili. Más tarde, conté a mis alumnos que la lectura me había recordado "Mariona Rebull" en sus descripciones de la Ciudad Condal y, más adelante todavía, descubrí que algunos críticos literarios consideran estas dos novelas y "La ciudad de los prodigios" como las que mejor ambientan una ancestral Barcelona preolímpica, hoy desaparecida en su mayor parte.
Con posterioridad, saboreamos en casa otros títulos como "El príncipe de la niebla", también con una ambientación mágica, pero "Marina" siempre será algo especial, un recuerdo de un escritor interesante, desaparecido demasiado prematuramente. Demasiado.
Al menos, tenemos sus libros.

P. D. Documentándome para ajustar estas líneas he descubierto que "Cien años de soledad" se ha vendido menos que "Las 50 sombras de Grey". ¡Qué mundo más triste!

lunes, 13 de enero de 2020

L'amiga de Valldoreix

Al llarg dels anys s'havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s'havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l'escriptora havia publicat "Júlia", una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l'APA (això de l'AMPA encara no s'havia inventat) de l'Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa "forta" pels escolars de BUP.
Una de les seus últimes publicacions
I recorde especialment l'última volta que la vaig veure i que vàrem parlar-ne. Casualitats de la vida. La fotògrafa Juani Ruz i jo mateix estàvem a la porta de l'hotel AC on esperàvem l'arribada de Camilo Sesto, la vespra del seu històric nomenament com Fill Predilecte d'Alcoi... i va eixir una dona, que vaig reconéixer quan va parlar. Era Isabel-Clara, que preguntava a un transeünt per on s'anava al centre de la ciutat. Amb una mica d'ironia, li vaig fer notar que com una alcoiana predilecta com ella no s'orientava i es va justificar dient que havia arribat de nit i que no se situava. "Això del costat és la caserna d'infanteria", li vaig dir... i ho va tenir clar. Va marxar a un acte en el campus de la Politècnica de València.
Gairebé de seguida va arribar Camilo Sesto i va ser el maremàgnum, per la qual cosa fins més tard no vaig assumir que eren els dos últims fills predilectes de la ciutat d'Alcoi, que, coses de la vida, han desaparegut en molt poc temps de diferència. I no oblidem que el panteó alcoià és bastant reduït.
Ha estat una dona de lletres, que sempre ha militat d'alcoiania, la qual cosa no deixa de ser meritòria en un país on els índexs de lectura són... els que són, i que ara va a l'Olimp literari.

viernes, 27 de diciembre de 2019

Quan Alcoi va intentar contractar els "Beatles"

El 1965 van passar moltes coses en Alcoi i algunes molt importants. El pintor Mataix va protagonitzar l’operació “500 horas bajo tierra”, es va crear la marca de gasosa “Yola” -que va marcar tota una generació-, va tocar el segon premi de la Grossa de Nadal, amb 10 sèries del número 06989 que van alegrar la vida de molta gent, i el príncep Juan Carlos va fer una visita oficial. Per cert, Rafael Terol va fer un brindis pel futur rei i el Governador Civil li va dir que era un “ingenu”, perquè tal cosa no arribaria mai a produir-se (evidentment, el “nostre” D. Rafael tenia més clarividència que el cap provincial de la Governació).

A més a més, aquell any l’Ajuntament va tenir l’ocurrència de posar en venda el Teatre Principal, amb la finalitat d’aconseguir fons per a la construcció del poliesportiu; per sort per a la cultura alcoiana (i també per al Tirisiti) l’operació no va quallar, de la mateixa manera que per primera vegada es va fer l’acte de l’Himne de Festes, que, per cert, no va resultar satisfactori per a tothom i va haver-hi crítiques contundents.
I podríem continuar moltes pàgines amb la descripció dels esdeveniments de l’any, com el principal èxit cinematogràfic, que no va ser altre que la pel·lícula  “Franco, ese hombre”, fins a l’extrem que es van esgotar les localitats (sembla que l’alcalde passava llista…) en el Teatre Calderón.

Però, allò que interessa avui és un fet que no es va produir; una cosa que es va intentar sense èxit… I haguera estat la notícia de l’any i qui sap si de la dècada o del segle. En aquell moment, Alcoi era una ciutat dinàmica, amb notori creixement industrial i una població que no parava d’augmentar, fins a superar els 58.000 veïns (és a dir, més o menys com ara, però amb la tendència contrària); gaudia d’una societat molt viva, que no parava de dissenyar i gestar activitat, iniciatives de tota mena, socials, solidàries, econòmiques, esportives, etc.
Cap a la primavera d’aquell any, es va anunciar que el grup anglés “The Beatles” anava a fer concerts per Espanya, la qual cosa va resultar interessant. Encara que el 1965 Lennon i companyia no eren el mite que coneixem en l’actualitat, gaudien d’una popularitat immensa i, a més a més, del rebuig absolut del règim franquista: el seu concepte de joventut no casava amb aquells xicots melenuts i capaços de fer qualsevol bogeria.

Com passa sempre, hi ha qui té una idea i no para fins a materialitzar-la, i això li va ocórrer a l’empresari Enrique Bermúdez -que a l’època representava diferents artistes, com per eixample Raphael- que volia portar els “Beatles” a Espanya fos com fos. El problema era que a Espanya hi havia en 1965 només 1.500 tocadiscs registrats, la qual cosa feia que les vendes de discs fores molt reduïdes, encara que, amb la col·laboració de José Luis Àlvarez, es va poder convéncer a Brian Epstein, representant del grup de Liverpool.
I on està Alcoi en tot açò? Molt senzill. En aquell temps hi havia a Alcoi un milió de societats, montepios i penyes de tota classe, i una, concretament de la Societat l’Iris, es va mobilitzar per a oferir un concert dels “The Beatles” a la ciutat. Mobilitzar-se vol dir contactar amb els promotors de la gira espanyola i veure la possibilitat d’incloure-la en el programa, però les gestions no van resultar positives, fonamentalment perquè el concert hauria de celebrar-ser en dia feiner, i ací la penya veia un problema a l’hora de rendibilitzar el concert o com a mínim de cobrir les despeses. Per això el projecte es va desestimar, tal com em va relatar un dels membres d’aquesta entusiasta penya.
Allò que resulta més divertit és el lloc que s’havia previst per a fer el concert que, probablement, hauria atret milers de persones. La proposta de la penya incorporava un espai que combinava la seguretat per als artistes amb la visibilitat i audició del concert, i no era altre que el Templet de la Glorieta. Allí s’havia contemplat que Lennon, McCartney, Harrison i Ringo Starr oferiren el concert, encara que amb certa inquietud per si hi hauria Glorieta l’endemà del massiu espectacle.
Finalment, “The Beatles” van arribar a Espanya l’1 de juliol i van fer dos concerts a les places de bous de Madrid i Barcelona, entre les crítiques del règim i la presència massiva dels tristament coneguts “grisos” a l’exterior dels concerts. Un episodi que forma part de la història d’Espanya i en el que Alcoi podia haver tingut una participació destacada.

P. D. Podem pensar que aquestes persones eren “il·luminades” de barra de bar, però a la mateixa època l’Alcoyano havia de disputar un important partit a Gandia i van parlar de llogar el tren Xitxarra per a desplaçar còmodament els aficionats. De les dependències de l’Iris marxaren a l’estació i ho feren. N’he vist la factura!

Alcoi/Desembre 2019


Fonts:
+ Diario El Mundo
+ Libertad Digital
+ La ciudad de tu vida