CUL DE SAC EN LA VIDA

De Cul de sac, de Gemma Lienas, n’havia sentit parlar i molt, especialment quan a classe llegírem Així és la vida, Carlota, que és una mena de continuació. Una novel·la curta, que es llig en dos estonetes i que, com

l’obra d’aquesta autora en conjunt, combina acció amb realitat social, en aquest cas de la Barcelona preolímpica, d’aquella de finals dels anys setanta i començament dels huitanta.

Arranquem amb una família barcelonesa que té un colmado, paraula que actualment no la reconeix el Diec ni l’Optimot, com tampoc moltes altres de l’argot delictiu de l’època: cinc gambes de ful (cinc canuts d’haixix de dolenta qualitat, imagine pel context) quincates, manguis… Un vocabulari que difícilment connecta amb la realitat actual. Era un tipus de negoci alimntari que va marcar una època i que tots hem tingut al barri a prop de casa, especialment als nuclis vells, però que amb la vinguda dels anys vuitanta van fer aigua i van anar desapareixent. A les xarxes socials podem veure fotos d’aquests establiments, ara substituïts per magatzems impersonals, més o menys aparatosos quant a dimensions.

La mare treballa a un col·legi de luxe

i porta allí al fill, Ramon, que no té mitjans per a seguir el nivell de vida dels seus companys, més o menys potentats. Açò el condueix al món de les drogues i es converteix en el camell del centre; simultàniament, descobreix un món desconegut, on la misèria mana, la qual cosa li fa adonar-se que no viu tan malament. També aprén molt de pressa que el negoci té riscos, perquè la policia està al lloro, com es deia en aquell temps.

Tot l’assumpte acaba en tragèdia, amb la moto, l’alcohol i els canuts pel mig, amb una continuïtat al llibre esmentat. Un remarcable debut literari de Gemma Lienas, a qui jo mateix vaig descobrir mitjançant 2cv, també una novel·leta xicoteta, però transcendent pels seus continguts socials.

50 GRANS LLIBRES I UNA GRAN AUTORA ABSENT*

* Amb la inestimable col·laboració de Jordi Tormo, gran especialista en l'obra d'Isabel-Clara Simó.

....................................................

Els millors cinquanta llibres dels últims cinquanta anys en català és el títol d'una acurada selecció que, amb motiu del dia de Sant Jordi, ha fet un nodrit grup d'escriptors i crítics per al suplement Quaderns del diari El País. Com qualsevol tria,

és subjectiva i res cal dir de Mirall trencat, que l'encapçala, o qualsevol de les altres quaranta-nou, part de les quals són les mateixes que molta gent -jo mateix, de fet- hi haguera inclòs, com el Mecanoscrit del segon origen o Invasió subtil i altres contes.

El comentari va per un altre costat, per una absència. No hi figura Isabel-Clara Simó. Cap llibre de l'alcoiana entre els 50 grans llibres? Ni tan sols Júlia, amb reedicions contínues, o Dones o fins i tot La Salvatge? Sorprén una mica -a mi mateix, i més encara a Jordi Tormo- especialment perquè després de la defunció, les reedicions d'obres són permanents, per la qual cosa sempre és objecte d'atenció.

Molt atractiva la referida selecció, siga com siga, de la qual comparteix moltíssims escriptors o escriptores,

com també obres, encara que a la millor jo de Jesus Moncada hagués optat per Calaveres atònites. També hi hauria incorporat les Històries naturals, de Perucho, que li tinc devoció manifesta per ser el primer relat de vampirs escrit en Espanya.

A la fi, l'esmentada selecció és una excusa per recuperar o descobrir autores, autors i llibres que desconeixíem o que ens vindrà de gust llegir una altra vegada.

Aquí teniu l'enllaç amb l'esmentat suplement!

https://elpais.com/quadern/2024-04-19/els-millors-50-llibres-dels-ultims-50-anys.html#?rel=mas

L'AFER TONI CUCARELLA

Henry le Saux / W C

La meua neta treu llibres de les prestatgeries del corredor; normalment, de ciència-ficció, però ahir en va agafar un d'insòlit: Sannyasa o La crida al desert, de Henry le Saux, conegut com a Abishiktananda, una raresa en català de l'Editorial Claret de 1980. Fins i tot té el nihil obstat!

En guardar-lo, observe que al costat està La lluna vista des de la terra a través de la tele de Toni Cucarella. No recordava que el tenia, però m'ha vingut que ni pintat: al matí havia llegit que és un dels reculls de relats breus més interessants de la literatura contemporània valenciana (tema setanta de les opos, per si a algú li ve de gust saber-ho).

LA PONTNOU I LA PUBILLA DE CUIXA FORTA

Feia temps que volia posar alguna cosa de la Pontnou, malnom de guerra de Marta Pontnou, assessora d’imatge “de llengua llarga i pocs eufemismes”, que col·labora setmanalment a nuvol.com, una interessant publicació en català. Vaig estar leri-leri de fer-ho en llegir allò de “com voleu que alliberem un país si no podem alliberar les nostres regateres”, o alguna cosa semblant. Eixa és la seua ploma, directa i en versió de dona contemporània, amb tots els avantatges i també els desavantatges que això suposa.

        Em recorda la filosofia de la Mildred, la sofrida esposa del senyor Roper.

Aquest matí he llegit el títol de l’últim article i he sabut que n’era el dia. Això de “la Feliu sempre serà la Beyoncé catalana” m’ha arribat tant al fons com allò de la regatera, o tantes expressions de “nosaltres, les dones catalanes…” Res a veure amb l’any Joan Fuster.

Com em passa sovint amb els articles, he hagut de recórrer al diccionari per veure que volia dir exactament amb “una pubilla de cuixa forta”, que finalment entenc com una metàfora d’una dona independent i consistent, més que en l’aspecte físic en el psicològic. Una dona independent, que ha superat totes les adversitats per a fer una carrera musical  importantíssima.

La Beyoncé catalana, ni més ni menys.

Us aconselle vivament l’apropament a l’hemeroteca de nuvol.com i revisar els seus articles, sempre amb un llenguatge contundent i idees molt directes del dia a dia, que per a mi va ser una descoberta fonamental. No coneixia aquest tipus d’escriptura, amb un llenguatge cru, que més tard he estimat també al bloc d’una jove professora amiga.

Antigament, semblava que eixes coses tan sols se li permetien a don Camilo.

Fer aquest tipus de literatura en català al segle XXI, des d’una perspectiva de vegades insòlita i complexa de comprendre per aquells que, com jo, venim de l’educació del nacionalcatolicisme, té molt de mèrit, més encara amb l’evolució que presenta la nostra societat i que ens ofereix un futur inquietant. Tal vegada com una distopia.

D’un temps enrere, tendeix a acabar tristament els articles. Serà la xafogor que no ens deixa viure. Millor callar!

Aquí us deixe l’enllaç amb l’article de Marta Pontnou i també la música de la Pubilla de cuixa forta (i bons malucs!) del grup Els surfing sirles.

Núria Feliu, la pubilla de cuixa forta

Els Surfing Sirles Pubilla de cuixa forta

SOMIEN ELS MORTS VIVENTS AMB OVELLES ZOMBIS?

Vaig veure la novel·la La fallera calavera* en una llibreria de vell d’Alacant i no ho vaig dubtar, encara que sí que vaig reflexionar al voltant de l’ou o la gallina; és a dir, si primer va ser el joc de cartes o el relat. No ho sabia, però de seguida l’enigma filosòfic va quedar resolt atés que s’explica a la contratapa: primer va ser el joc.

Semblava que la cosa anava

de broma, però abans de començar la lectura ja sabia que no seria així perquè l’edició està a càrrec de Joan Carles Girbés i Xavi Sarrià. Mentre del primer poc conec, del segon he llegit i he treballat a classe les Històries del paradís, un llibre dur, fort, cru, que fa una metàfora rere altra del món en què vivim. Totes negres, evidentment.

Una companya em va avisar que el llibre és divertit, i en efecte així és, però en una de les primeres pàgines ix l’expressió obrint pas, que ens retorna a Sarrià i anticipa el que trobem: una història simpàtica, amb una càrrega social imponent i in crescendo. L’autor, Enric Aguilar, amb el suport de les magnífiques il·lustracions d’Esther Méndez, fa una crítica, una rifara, una ironia metafísica, del temps de l’alcaldessa de València, dels governs del PP a la Generalitat Valenciana i també de Canal 9 i la seua suposada pluralitat.

Enric Aguilar i Xavi Castillo / Foto: denia.com

Una història de zombis,
al gust de la joventut d’aquest segle, però amb un món modificat: de la capital del cap i casal idíl·lica que ha creat l’alcaldessa al cantó Alacant independent, que s’ha aconseguit materialitzar. Apareix, evidentment, una fallera cadavèrica, al costat d’altres personatges estrafolaris com el rei Jaume I amb el seu cavall, la Delicada de la llegenda de Gandia i una Bellea del Foc surrealista, que també té el seu protagonisme.

I no falta Joan Monleón versió mort vivent ni tampoc les seues monleonetes ni les típiques cançonetes. Un volum molt interessant, hiperbòlic en la presentació d’una època, d’un temps on les coses eren d’una manera molt concreta.

Ara, cal descobrir el joc de cartes, la qual cosa arribarà aviat!

LA NIT DE WENDY O EL CODI DA VINCI A LA CATALANA

Lectura juvenil amena i agradable  -un polar, a dir dels francesos- amb una poli a la catalana, inversemblant, però que se’n surt de totes les malifetes dels brètols, per impossible que semble. Andreu Martín, un veterà expert en les novel·les de lladres i serenos, ens ofereix una història que sembla una versió autòctona de l’astronòmic èxit mundial que va ser El codi Da Vinci, de Dan Brown, que fins i tot està referenciada al text.

L’obra La nit que Wendy va aprendre a volar és xicoteta, es llig en un no-res, i les concomitàncies amb l’esmentada obra es refereixen al temps, perquè l’acció és ininterrompuda i tot transcorre en una nit, gairebé com en una tragèdia grega; a l’ambientació, amb els maçons -anomenats en català paletes- els il·luminati, “l’ull de Déu”, les societats secretes; al dolentíssim, el professor Marc Asín, que també és un setciències apassionat de la història que recorre al crim per trobar l’objecte dels seus desitjos; i també al protagonista, en aquest cas una valenta xica jove, la Wendy Aguilar, dels Mossos d’Esquadra, amb l’acompanyament de dos inspectors experimentats i amb molta cultura, l’Andrea i el Llorenç, que en conjunt fan el paper que en el cinema va immortalitzar l’actor Tom Hanks amb el suport d’Audrey Tautou. L’acció no és a París, sinó a Barcelona i els seus voltants, però poc importa.

En conjunt, una novel·la negra curta, que passa com un llamp en una tronada d’estiu o com un estel fugaç, un meteor igni que esclata amb celeritat, i que deixa un gran regust d’aventura amb pinzellades culturals, socials i urbanístiques. Una interessant proposta, ben acceptada vist el fet que hi ha hagut fins a tres novel·les més.

La nit que la Wendy va aprendre a volar.

No obstant això, la novel·la arranca com qualsevol història romàntica. La parella policial n’està enamorada, però xic coneix xica nova, la espaterrant inspectora Andrea, i trenca amb la d’ara, que és la Wendy. Així que mentrestant trenquen amb les seues sirenes la calma de la nit barcelonina, Roger Dueso fica metafòricament a la porta a la seua enamorada, just abans de trobar-se amb un mort, un cadàver de la societat benestant catalana, en una casa que sembla un palau modernista.

Mentre Roger entra a la casa i comença el treball, Wendy detecta a fora, entre els curiosos, una noia, la Mom, que s’escapoleix i ella li va al darrere: l’enxampa al metro, entre les vies, mentre el tren passa pel costat. Totes dues salven la vida pels pèls. Els brètols entren en acció i segresten la Wendy, que acaba al fons del mar, nugada a un aparell; la policia se’n surt de miracle i també veu com la Mom cau des d’un cinqué pis, encara que també se’n surt: és una altra heroïna supervivent com i quan siga.

Al final, apareix també el dolentíssim, el professor Marc Asín, que mata a qualsevol amb l’objectiu d’aconseguir “L’ull de Déu”, una joia valuossíssima amb una càrrega d’història molt important, en la línia, com hem dit al principi, d’El codi Da Vinci. L’inici, el desenvolupament i la conclusió són semblants, encara que a la novel·la internacionalment coneguda no hi ha història d’amor entre els protagonistes; de fet, Roger ho intenta amb l’Andrea, però no queda clara quina serà la continuació.

Juliol/Agost 2021

LA METÀFORA DEL VIATGE DE LA HUMANITAT

VIATGE SENSE FINAL

(Non stop)

Brian Aldiss 1958

…………………………….

Un clàssic de la ciència-ficció, sense cap dubte. Un dels grans relats que van contribuir a la consolidació del gènere dintre del món literari, més enllà de les novel·les de consum, a l’estil de l’oest, les d’espies o les romàntiques, d’una qualitat més o menys qüestionable, o d’una finalitat que no va més enllà de la lectura en un temps on la tele -ni, per descomptat, el mòbil, l’ordinador o Netflix- no existia i, en conseqüència, les opcions de l’oci eren altres.

La recerca d’aquesta novel·la en la xarxa ofereix una infinitat d’aportacions, algunes molt interessants, amb referències a Robert Heinlein i altres autors pioners d’un subgènere molt concret: el viatge interminable, el viatge sense destí, o amb un objectiu oblidat, amb el que arranca el Viatge Final de Brian Aldiss.

Sembla, pel que sabem del pròleg i del que l’autor va desvelant a les primeres pàgines, que estem davant d’una societat amb un nivell de civilització molt baix, generada a partir de la decadència d’una altra major. Tot indica que hi ha una nau, on, generacions enrere, va començar un viatge a les estrelles, però la decadència es va imposar, la civilització es va perdre, i ara, en un futur llunyà d’aquella societat, les tribus tracten de sobreviure en un medi complex i hostil, format per corredors replets de pònics, que se suposa són antics cultius que s’han expandit per tot arreu. És una societat gairebé prehistòrica, encara que les descobertes d’objectes “antics”, en moltes ocasions incomprensibles, permeten cert luxes, com ocorre amb els atomitzadors.

- Primera part: Els Quarters

La tribu Greene

La novel·la comença amb la tribu Greene, creada dos generacions enrere per l’avi Greene, que habita un fragment de l’àrea que es coneix com a Camins morts. El seu indret són els Quarters i “a cap dona no li era permés de sortir sola de la zona de la tribu”, la qual cosa suposa una evident pèrdua de drets de la muller, sempre que es produeix un retrocés en la civilització.

Personatges

- El personatge principal inicial és Complain, un caçador, amb la seua dona Gwenny, que l’acompanya a fora, a la caça, però és raptada per dos homes barbuts, mentre un altre els protegeix i dispara una fletxa al marit, que els persegueix. En aquesta sortida han vist un home estrany i han detectat signes d’una nova tribu, que s’ha instal·lat en les proximitats.

- Un altre personatge és el sacerdot Henry Marapper, que conta la teoria que “vivim en una nau” que “es mou d’una punta a l’altra del món”, però poca gent ho creu.

- També es sospita que hi ha pobles misteriosos a Proa, gent misteriosa i poderosa i que es creu que conquesta els embulls de pònics.

- Altres éssers: mutants infrahumans, ermitans; intrusos, sobrenaturals, “creats de manera sobrenatural a partir dels embulls en descomposició”; gegants, de qui es diu que en un altre temps el món era seu, així com els objectes que es descobreixen.

- Darrere de tot: Déu (“no tant una figura com un símbol”).

- Ozbert Bergass: pare de Gwenny, home molt poderós en una altra època, que té moltes dones i conta que el seu pare va trobar una armeria dels gegants, una sala plena d’atordidors, en un punt que sembla és una àrea de gravetat zero.

Història

Marapper demana Complain d’escapolir-se amb altres quatre, amb l’objectiu de “dominar la nau completament” i revela que ha trobat “la clau del poder”: un manual d’aquelles recopilacions de lectures que utilitzaven els antics gegants. Inclou un element fonamental: un mapa de la nau on s’indica la sala de control.

El sacerdot es traït i han de matar a Zilliac, ajudant del Tinent, i al guàrdia i s’amaguen a casa del sacerdot, plena d’objectes dels gegants: fins i tot una caixa d’ampolles de xampú.

- Segona part: els camins morts.

Marapper mata el guàrdia de la barrera i marxa amb Complain, Roffery, Fermour i Wantage (una mena de “boig” que conta històries i llegendes a xiquets i adults). Baixen al nivell inferior pel forat d’un antic ascensor.

L’objectiu del sacerdot és buscar al conductor/capità de la nau, “on sigui que es trobe amagat”. Vol matar-lo i prendre el control de la nau, que, d’acord amb el plànol, té forma d’ou allargat, amb la part central cilíndrica i els extrems esmussats.

Roffery veu dos gegants i arriba a la “piscina” amb Complain al darrere. Després d’un incident i una lluita, Complain es converteix en presoner dels gegants, que són bones persones i que anomenen “atabalats” als membres de les tribus de la nau.

Durant l’empresonament, arriba un grup de rates evolucionades, intel·ligents, que porten un conill en una gàbia, que és telèpata i li fa preguntes.

Més tard, el gegant Randall el porta per uns conductes fins als camins morts., mentre Wanaber embogeix i els guardes de Proa el maten d’una fletxa.

- Tercera part: Proa

Proa és un lloc sedentari, sense mosquits ni pònics: una mena de regió, per la seua proporció.

El col·lectiu és més civilitzat, disposa de més mitjans, però també tenen carències, enemics i problemes.

A més, coneixen el concepte de nau, però no han trobat la sala de control.

Igualment, saben que existeix una raça nova, enemiga: els intrusos.

Amb el mapa, Marapper es condueix a la sala de control, però està buida. No hi ha res.

Els habitants de Proa es fan una prova i detecten que Roffery és un intrús, mentre que a Complain i Marapper els accepten i els donen una cambra i menjar: tenen café, peix… una alimentació bastant normal.

* El conseller Tragonnin els explica que han aconseguit informació de la nau. Va partir del planeta Terra en una expedició que va arribar al planeta Nova Terra (tècnicament, Procion 5) i se’n va tornar, però va ocórrer un cataclisme. Saben que la distància és d’onze anys-llum i que viatgen des de fa vint-i-tres generacions, però no saben quan arribaran. Són, teòricament, sis generacions de viatge.

Mentrestant, Complain ha vist una rata que escolta el relat de Tragonnin.

* La banda d’en Gregg té por de nous enemics i vol un acord amb Proa, per la qual cosa envien Complain i la inspectora Vyann a negociar. Ens assabentem que en Gregg és el germà boig de Roy, que va marxar dels Quarters.

* Vyann li roba un diari del capità Gregory Complain, que va ser el primer de la nau en el viatge de tornada a la Terra.

* El que va passar va ser que van renovar l’aigua de la nau amb altra, fresca i neta, de Nova Terra, però que portava amagada un virus que va causar ràpidament una epidèmia (“la febre dels nou dies”) que matava animals i persones, i que va degenerar l’ambient en la nau (poc ocupada, perquè la major part de la gent havia romàs al planeta. El capità es va veure obligat a tancar les portes d’accés al passadís principal, entre altres qüestions perquè els pònics havien mutat i s’expandien sense control per la nau.

* El virus, normalment, també haurà afectat els colons de Nova Terra, mentre Vyann esbrina que porten vint-i-tres generacions de viatge de tornada.

* Troben una arma que en realitat és un làser, amb la qual obren la paret i troben la sala de control, que té una panoràmica de “dos-cents setanta graus de la coberta transparent d’observació”.

- Quarta part: Quelcom grandiós.

* Les descobertes es succeeixen una rere l’altra i troben una panoràmica este·llar amb un planeta molt a prop, mentre Vyann anuncia que el seu objectiu és abandonar la nau, siga com siga.

* La trobada dels corredors laterals, anomenats “galeries d’inspecció”, resulta fonamental. S’obren amb uns anells octogonals i Marapper en tenia un que havia trobat.

* El conseller Zac Deight captura Complain, li furta l’arma i planeja matar-lo. Parla per telèfon amb Curtis, “el líder dels gegants”, i li explica la situació. Complain el deixa fora de joc amb l’atordidor.

* Tragonnin afirma que el planeta que es veu és la Terra, mentre Complain ho nega per les generacions transcorregudes.

* Els gegants i els intrusos vénen del planeta, però no poden tornar-hi mentre no vinga una nau a buscar-los, segons conta Deight sota la tortura del sacerdot.

* Mentre Gregg i els soldats de Proa destrueixen la nau en el seu intent de trobar els gegants: el navili es descompon i tot comença a fallar. Tot açò fa que Curtis quede aïllat en la Coberta 20 i no pot parlar amb la central Ca Menor, que està al planeta (Ca Major, és la nau).

* Així, es descobreix que la nau va tornar de Procion, però no contestava les cridades des de Terra, que va enviar una nau a explorar. La descoberta va ser que el virus havia mutat les persones, que ara eren més baixetes -al voltant d’1,50 metres- i la duració de la seua vida era d’un 25% de la que havia d’haver estat, per les modificacions generades pel virus. Per això de cada quatre somnivigílies, una és de foscor (originalment, les quatre eren un dia, i la foscor era la nit i el temps que es dedicava al manteniment de la nau pels tècnics).

* Els terraqüis van remolcar la nau a òrbita i la van deixar allà, inclosos els ocupants. Els van enviar mestres, metges, antropòlegs i sacerdots, per a millorar les seues condicions de vida, i els gegants es dediquen a fer reparacions en la nau (per això Complain els troba a la piscina); paral·lelament, a Terra es fan investigacions per tractar de revertir la mutació.

* Finalment, les “arnes” (=polillas), que són moderadament telèpates, desencadenen el Dispositiu d’Emergència Definitiu i la nau es divideix en huitanta-quatre seccions, que naveguen aïlladament.

* Vyann diu al final que: “Ara no tindran cap més remei que tornar-nos a la Terra”.

……………………………….

Aquesta és la primera novel·la de Brian Aldiss, que utilitza la ciència-ficció com a metàfora de la vida: els homes atrapats en un cos, en una terra, en un planeta, i amb les preguntes eternes: qui sóc? D’on vinc? On vaig? Amb dimensions diferents, la humanitat general busca el seu futur en un viatge a un altre planeta, mentre la reduïda -que són Marapper, Complain i la resta- va darrere del seu en l’espai restringit i immutable d’allò que resulta ser una nau, encara que per a molts és un mite fins al final.

Una lectura molt interessant, on la ciència-ficció és una mera excusa per a preguntar-se per la realitat de la vida de l’home, les seues perspectives i la seua destinació.

I en 2021 no podem deixar de pensar on ens condueix la Covid-19: totes les seqüeles que patim, són mutacions?

I fins ací.*

Mario Candela

Baradello Gelat/ agost 2021

*Fotos: 1. Brian Aldiss (amb llicència Wikimedia Commons) 2. 3. i 4. Portades de les edicions en català, anglesa i nord-americana.

Zafarrancho en Riquer

Esta tarde se ha registrado una curiosa operación en el cauce del Riquer, en Alcoy, cuando una enorme grúa de Català ha cargado y depositado una excavadora en el río... Una imagen curiosa, posible desde el balcón porque, aunque a veces no lo parezca, seguimos confinados...

Un momento de la operación /Foto: M. Candela

PD. Aquest matí han fer l'operació inversa, amb la recuperació de la màquina, que el nostre amic Josele Tortosa ha enregistrat en vídeo.