CONTRACRÒNIQUES

Quatre, quatre programes, d'abril a juliol, m'han permés recuperar una antiga col·laboració amb Ràdio Alcoi, sota el títol de Contracròniques. Temes diversos, que han interessat a l'equip de l'emissora i que, evidentment, em motivaven. Avantatges de la retirada del bullit mundà, una traducció que he trobat de l'etern vers de fra Lluís de Lleó, escrit fa una pila d'anys.

    Així, hem parlat de dos persones que m'eren molt pròximes, com són els advocats Gregorio Coloma i Vicente Boronat, que van abandonar aquest món a principis d'any.

Foto Ràdio Alcoi / M. Vicedo

Igualment, hem analitzat les repercussions del fenomen ovni en la comarca, amb especial menció a la Base Aitana i al fet que va passar entre Benasau i Benilloba.

    Més tard, hem comentat la possibilitat d'aconseguir un crim perfecte, de la qual cosa tenim coses que contar a Alcoi. Algú ha triomfat? Un criminal en sèrie va estar molt a prop, però Isabel-Clara Simó va arribar-hi, en la creació literària.

    I ja ficats en la xafogor estival, hem reflexionat al voltant d'allò que va passar amb el pont Fernando Reig fa nou anys i d'allò que va poder ocórrer.

    De tot açò us deixe els enllaços amb els programes, que coordina la periodista Maribel Vicedo, i que confiem que tinguen continuïtat a partir de la tardor. Sempre queda alguna idea damunt taula.

Bon estiu!

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/04/23/contracroniques-advocats-radio-alcoy/

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/05/09/contracroniques-un-incident-ovni-entre-benasau-i-benilloba-radio-alcoy/

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/06/09/contracroniques-el-crim-perfecte-radio-alcoy/

https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2025/07/30/contracroniques-el-cataclisme-del-pont-atirantat-radio-alcoy/

AMB FRANCESC GISBERT A LA BUTXACA!

La casa de les llums, nova proposta de la

col·lecció Llegir en valencià sense por -en aquest cas, a la foscor-, m'ha permés comprovar que de Francesc Gisbert ja havia escrit aquest curs, amb un text del llibre Tot o res, que llegírem a 4t d'ESO, però que no havia arribat a compartir al blog. La voràgine del curs de vegades no et deixa veure més enllà i ara l'afegeix al final del text.

Dos propostes de l'autor alcoià molt diferents, però al mateix temps, molt properes. Hi ha misteri, molt misteri i sorpreses una rere l'altra, encara que confesse que Tot o res se'ns va fer una mica llarga als alumnes i també als professors, és possible que per les descripcions detallades.

    No obstant això, estem en el context de Llegir en valencià sense por, i La casa de les llums ens apropa Alcoi i Finestrat -on vaig jo hui a dinar, així que la geografia em resulta propera- amb un personatge estrany al barri, amb molts animals, llums enceses...

Francesc Gisbert / Viquipèdia

i la permanent pressió de la construcció a la costa. Pressió urbanística i familiar, que no tothom té els mateixos interessos o possibilitats econòmiques. I parlem de la costa, on pressió i interessos es multipliquen exponencialment.

    També ens parla de la vida en arribar a certa edat, de la pèrdua de forces i de la percepció que poden tindre els familiars... i els beneficis que de vegades poden obtindre. És a dir, la vida, amb totes les seuse situacions. Una lectura evidentment recomanable, com la resta de la col·lecció. Que la gaudiu!

    Com estem en temps estiuenc, amb més temps per a llegir, us adjunte l'article que vaig preparar per als meus alumnes, al voltant de la lectura de Tot o res. També és interessant!

Estiu 2024...

TOT O RES O EL SABER VALENCIÀ

Mentre llegia, pensava si era la meua

descoberta de Francesc Gisbert i encara no he arribat a una conclusió, però em sembla que és així. Almenys, no tinc memòria, però vaig a fer una cosa que normalment, d’acord amb la meua experiència, als escriptors no els agrada: trobar precedents. Així em va passar amb J. R. Barat, a qui vaig tindre el gust de presentar en un institut de Xàbia, quan li vaig assenyalar concomitàncies del seu llibre Deja en paz a los muertos amb Marina, de Ruiz Zafón, pel que fa a la descripció i ambientació de Barcelona. En castellà ho diuen molt clar: hay miradas que matan…

Si faig aquest comentari és perquè Tot o res m’ha rememorat La corona valenciana, un llibre de lladres i serenos de Jaume Fuster publicat en 1982, que estava perdut en la biblioteca de la platja, groguenc, que vaig llegir amb molt de gust… i que em va motivar a preparar el nivell docent que m’ha permés ser professor de valencià. És per això, evidentment, que li tinc certa devoció.

            L’arrancada del volum de Gisbert, alcoià com jo mateix i com Isabel-Clara Simó, que treballem en 1r de BAT, és espectacular, ni més ni menys que amb un xicotet vídeo que fa la boca aigua*, la qual cosa dóna pas a una trepidant història també de lladres i serenos on ningú és el que sembla, com en les pel·lícules d’espies. La trama ens porta de Sud a Nord, per nombrosos indrets, on tenim descripció de ciutats, pobles, muntanyes, tradicions, festes, platges… Un compendi del saber valencià i de més enllà.

            Avise: mai done detalls concrets de les històries, perquè després tots ens fem còmodes. No és difícil trobar a la galàxia internet tota la informació que desitgem, però jo recomane la lectura acurada, per plaer i també per aprenentatge, tant de la llengua com de la cultura i la societat. En conseqüència, jo no diré si l’assassí és el majordom!

            Tot o res / Francesc Gisbert / Andana Llibres SL / Gener 2020

 * https://www.youtube.com/watch?v=4cChnXIuD5M

Mario Candela / IES Playa San Juan

Departament de Llengua i literatura valenciana

Setembre 2023

50 GRANS LLIBRES I UNA GRAN AUTORA ABSENT*

* Amb la inestimable col·laboració de Jordi Tormo, gran especialista en l'obra d'Isabel-Clara Simó.

....................................................

Els millors cinquanta llibres dels últims cinquanta anys en català és el títol d'una acurada selecció que, amb motiu del dia de Sant Jordi, ha fet un nodrit grup d'escriptors i crítics per al suplement Quaderns del diari El País. Com qualsevol tria,

és subjectiva i res cal dir de Mirall trencat, que l'encapçala, o qualsevol de les altres quaranta-nou, part de les quals són les mateixes que molta gent -jo mateix, de fet- hi haguera inclòs, com el Mecanoscrit del segon origen o Invasió subtil i altres contes.

El comentari va per un altre costat, per una absència. No hi figura Isabel-Clara Simó. Cap llibre de l'alcoiana entre els 50 grans llibres? Ni tan sols Júlia, amb reedicions contínues, o Dones o fins i tot La Salvatge? Sorprén una mica -a mi mateix, i més encara a Jordi Tormo- especialment perquè després de la defunció, les reedicions d'obres són permanents, per la qual cosa sempre és objecte d'atenció.

Molt atractiva la referida selecció, siga com siga, de la qual comparteix moltíssims escriptors o escriptores,

com també obres, encara que a la millor jo de Jesus Moncada hagués optat per Calaveres atònites. També hi hauria incorporat les Històries naturals, de Perucho, que li tinc devoció manifesta per ser el primer relat de vampirs escrit en Espanya.

A la fi, l'esmentada selecció és una excusa per recuperar o descobrir autores, autors i llibres que desconeixíem o que ens vindrà de gust llegir una altra vegada.

Aquí teniu l'enllaç amb l'esmentat suplement!

https://elpais.com/quadern/2024-04-19/els-millors-50-llibres-dels-ultims-50-anys.html#?rel=mas

FONÈVOL O EL CLUB DE "LAS MALAS ALCOYANAS"

Dos esdeveniments aparentment

Primers temps de Fonèvol / M. Candela

aïllats, però estretament connectats, han atret recentment la meua atenció i estan a l'origen d'aquest text. D'una banda, la convocatòria d'un acte d'homenatge a Fonèvol en commemoració del seu vinté aniversari i, d'una altra, la inclusió en Rodamots d'un petit text d'Isabel-Clara Simó, publicat al diari Avui en 2003 i que enaltia la formació d'aquest col·lectiu. Gràcies a la tasca de Jordi Tormo hem pogut recuperar l'article íntegre, que té un indubtable interés social, fester i històric.

    La cita d'Isabel-Clara era lingüística,

referida a una expressió típicament alcoiana: "Com que en Alcoi el més bovo apanya rellotges", però el conjunt del text era clarament reivindicatiu i expeditiu. L'adjunte complet a fi que pugueu conéixer el conjunt del contingut, però avise: hi ha afirmacions d'alta tensió. Un exemple: la dona "si volia, podia fer de favorita, que és una situació ben humiliant".

    Com humiliants van ser -i, en gran manera, ho són encara- les actituds cap a la nova entitat, que pretenia qüestionar una situació de facto, creada al llarg de segles, on els drets de les dones eren inexistents en les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Exemples? A doll!! Pregunteu pel Sant Jordiet que no tenia pare... O pel xiquet que la mare volia apuntar a una filà i li van dir que "o el pare també o res"... O l'entradeta que... Aquesta il·lustració la deixarem de costat, ara per ara. Ah! I pel cas de la dona del capità que volia assistir a la proclamació del seu marit i ho va aconseguir! Eren els temps dels protocols protocol·laris al Círculo Industrial.

    Efectivament, a partir de 2008 es va

produir un gir de 180 graus en la situació del món femení a la Festa, la qual cosa va derivar en les esquadres que hem aplaudit a partir de 2015. Moltes coses han canviat, però moltes més encara han d'evolucionar fins que l'existència de Fonèvol siga supèrflua.

    I algun dia s'haurà d'escriure amb tots els ets i uts la història del que ha passat, amb especial menció a les tres candidates rebutjades per votació democràtica en la Filà Navarros i amb la normativa d'inclusió de les dones, que va obrir el camí a les vestimentes diferenciades i a les formacions unisex. Un primer pas que, a parer meu, no estava destinat a arribar a la situació actual, que és conseqüència de factors inesperats, com el cataclisme econòmic de 2008. En parlarem.

    Vint anys, vint anys de "las malas alcoyanas", de persones que no volien ser favoritas sinó gaudir de les Festes del seu poble com a ciutadans de primera categoria i no de segona o tercera, i que han lluitat i lluiten dia a dia contra la incomprensió i el descrèdit. Per tot això, l'homenatge del Col·lectiu 8 de març viscut recentment és més que merescut.

NO HI HAURÀ MÉS PIULADES AL SUD DE CALIFÒRNIA*

No hi haurà més piulades. Un senyor molt potentat ha pagat a pes d’or, després de setmanes d'incertesa, la compra de l’empresa Twitter i el primer que ha fet ha sigut acomiadar milers de treballadors, perquè -segons he llegit- diu que ha estat obligat a desembutxacar un fotimer de milers de milions de dòlars més dels que havia pensat. Una curiosa filosofia, que ha estat generosament presentada: els paga dos mesos de salari a cadascun.

    Molt noble! Quin gest més bonic! Tan esplèndid, que a casa hem decidit deixar de costat aquesta xarxa. Ens hem esborrat ipso facto! L'amo podrà continuar fent allò que considere amb la seua propietat, però serà sense la nostra col·laboració i participació.

Vaig arribar al món de les piulades [intent infructuós d’adaptació del mot anglosaxó totpoderós tuit] per causa de la Capacitació pedagògica de Valencià, aquell curs obligatori per a esdevenir ensenyant en la Comunitat Valenciana que es va introduir temps enrere i que l’actual govern autonòmic va suprimir. Llàstima, perquè per a molta gent ja de certa edat els requisits tecnològic-informàtics van ser un malson, fins al punt que la majoria vam estar obligats de suplicar orientació externa més jove per part de companys o fins i tot de fills. I en el cas d'Anna, era per qüestions professionals i també familiars: la gent més jove té preferència per aquesta xarxa per damunt del Facebook, que és “de iaios”.

Un dels requisits del costat informàtic van ser les piulades, que es presentaven com a eina còmoda, pràctica, útil per a difondre o compartir continguts.

    El seu encant tenia, és veritat. Recorde que en vaig fer fonamentalment d’autors francesos i de notícies del francés, que centrava la meua unitat didàctica.

Una vegada superat l’escull vaig passar a altres coses, fins que en els últims temps havia recuperat les piulades ocasionals. Amb profunda sorpresa, he constatat que les més populars eren les que estaven en francés i parlaven de llibres, com per exemple de la darrera novetat d’Amélie Nothomb! La més seguida, en canvi, era d’un llibre en valencià: La fallera calavera, encara que sospite que va ser per l’entrada, especialment inspirada: Somnien els morts vivents amb ovelles zombis?

Isabel-Clara Simó / Viq. Commons

Un apunt històric. La postrema piulada ha tingut Isabel-Clara Simó com a protagonista, per causa d’una citació de Rodamots el dia de les Ànimes:

La frase del dia.

Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances dels morts.

Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Una bona manera de concloure una relació.

* En homenatge a una cançó molt popular en la nostra jovenesa, obra d'Albert Hammond.

LITERATURA EN CLAU D'OVARIS

 "La llengua, les lletres, la política i el feminisme" van ser, a criteri de Verònica Cantó, Acadèmica Valenciana de la Llengua, els quatre eixos d'Isabel-Clara Simó; en conseqüència, el títol d'aquesta entrada, que tanca un parèntesi circumstancial al bloc, em sembla pertinent.

La concatenació de diversos esdeveniments em va permetre ahir gaudir-hi de l'homenatge/presentació biogràfica al voltant de l'escriptora/dona lluitadora i compromesa/política/ i fins i tot narradora d'acudits "marrans", com va explicar Carles Cortés, de la UA. També vaig recórrer les instal·lacions de l'IVAM-CADA, que sols vaig conéixer en temps de tancament conflictiu i preparació de reobertura. Tambié hi eren Jordi Tormo, evidentment, perquè és el pare de la criatura literària biogràfica, i l'editor Joan Carles Girbés.

Va obrir el foc l'alcalde Francés, amb anècdotes i vivències personals, però l'esquelet de l'acte va ser un més que interessant col·loqui amb la literatura com a rerefons, especialment de l'escrita en clau d'ovari. Un dels motius de la meua assistència partia d'un curs que segueix, que imparteix la docent Rosa Roig Celda i referit precisament a dones escriptores.

Vaig prendre nota rapidíssimament i a les fosques -alguna cosa resta després de trenta tres anys de periodisme- d'unes afirmacions del professor Carles Cortés que van recordar les lliçons de Rosa Roig. En concret, feia referència al fet que als anys setanta Joaquim Molas va fixar les basses dels estudis literaris, amb una llista de cinquanta escriptors, dels quals dos eren dones: Sor Isabel de Villena i Víctor Català; en la reedició posterior n'hi va afegir una tercera, Montserrat Roig. I encara gràcies!

Així és la vida. Al curs, Rosa insisteix en la necessitat de referir-se a les èpoques, les etapes, els moviments, de manera general, esmentant els autors sense separació de gènere, la qual cosa va planar també al llarg del col·loqui. Alguna vegada he contat als meus alumnes que al meu temps escolar Ramon Llull no existia, era Raimundo Llullio, i que Vicente Blasco Ibáñez era un escriptor "regionalista" perquè tractava temes de la perifèria, de les taronges...

Es pot concloure que no cal ser dona o regionalista, sinó no estar inclós en la definició oficial, en el cànon establert d'alguna cosa, i Isabel-Clara, com Blasco Ibáñez, no entrava en les normes, ni catalanes ni valencianes, ni tampoc espanyoles (en refereix a la literatura i a les reivindicacions, per descomptat no a la seua concepció política).

Al col·loqui, els experts van aportar un cúmul d'informació suggestiva, però he volgut destacar aquest concepte, per justícia amb les més de 250 dones valencianes escriptores -espectacular dada de Rosa Roig al referit curs- la major part de les quals han estat ignorades segle rere segle.

És hora de començar a fer justícia a la literatura amb ovaris.

L'amiga de Valldoreix

Al llarg dels anys s'havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s'havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l'escriptora havia publicat "Júlia", una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l'APA (això de l'AMPA encara no s'havia inventat) de l'Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa "forta" pels escolars de BUP.

Una de les seus últimes publicacions

I recorde especialment l'última volta que la vaig veure i que vàrem parlar-ne. Casualitats de la vida. La fotògrafa Juani Ruz i jo mateix estàvem a la porta de l'hotel AC on esperàvem l'arribada de Camilo Sesto, la vespra del seu històric nomenament com Fill Predilecte d'Alcoi... i va eixir una dona, que vaig reconéixer quan va parlar. Era Isabel-Clara, que preguntava a un transeünt per on s'anava al centre de la ciutat. Amb una mica d'ironia, li vaig fer notar que com una alcoiana predilecta com ella no s'orientava i es va justificar dient que havia arribat de nit i que no se situava. "Això del costat és la caserna d'infanteria", li vaig dir... i ho va tenir clar. Va marxar a un acte en el campus de la Politècnica de València.

Gairebé de seguida va arribar Camilo Sesto i va ser el maremàgnum, per la qual cosa fins més tard no vaig assumir que eren els dos últims fills predilectes de la ciutat d'Alcoi, que, coses de la vida, han desaparegut en molt poc temps de diferència. I no oblidem que el panteó alcoià és bastant reduït.

Ha estat una dona de lletres, que sempre ha militat d'alcoiania, la qual cosa no deixa de ser meritòria en un país on els índexs de lectura són... els que són, i que ara va a l'Olimp literari.